La vida elàstica

Fotograma de Faust (1926) de F.W. Murnau

La vida elàstica

En Manel neix homo sapiens en una zona que 900.000 anys després s’anomenarà Puigmoltó. Les primeres baules perdudes d’una espècie d’homínids primitius es decanten per produir exemplars pastats a nosaltres. Li ha vingut de poc, doncs, de no petar a can Cromagnon.

S’alça i fa els primers passos, sense caure, atret per unes cridaneres pintures d’uns bous que s’escampen per les parets de la cova de la seva tribu.

Aprèn a escriure molt aviat. El seu mestre sumeri li transmet tot el que cal saber per adquirir competència en l’ortografia i gramàtica cuneïformes. Quan les domina, suporta amb paciència que ja ningú les empri. Encara nen, es veu obligat a estudiar primer el grec i més tard el llatí. Admet que aquesta llengua imposada li va. Els seus poemes d’adolescència causen furor entre les jovenetes de tota la Tarraconensis.

Marcia, una noia molt lletja, però amb una libido explosiva, l’instrueix en els misteris del sexe oral. En queda tan impressionat que decideix escriure un gruixut llibre d’instruccions sobre el tema. També apareix una versió més breu, amb la lletra més grossa, per als infants. La societat de l’època continua considerant totes aquestes pràctiques com a porcades de criatures i la versió per a adults no obté l’èxit que esperava.

Pels voltants del segle V, comença a perdre el gust per l’escriptura i ja al segle X se n’oblida fins a s’analfabetitza completament. Com tots els homes que cimegen aquesta edat, pateix una crisi de maduresa i es desinteressa de les foteses del món.

Quan s’assabenta del descobriment d’Amèrica pensa en el suïcidi. Se’n surt gràcies a l’amor sincer que li regala una pubilla escocesa, la seva 232ª dona. A l’albada del segle XV neix el seu descendent número 1000. L’esperança de vida de la seva descendència recent va a la baixa. Amb tot, just per aquests anys, el seu fill Mateu bat el rècord de longevitat amb 102 estius. Tothom concorda en que si no s’hagués escanyat amb aquell pinyol d’albercoc, n’hauria complert molts més.

Els fets del 1714 el sumeixen en una espessa melangia. De totes les llengües que s'han parlat al país conclou que el català ha estat la més bonica de totes. La seva família el pren per boig, per patriota —o per alguna cosa pitjor— i l’apedrega. Com acostuma a passar en aquests casos el deixen per mort, a la cuneta. Sobreviu i es canvia el cognom.

Fart del vell continent, decideix viatjar a Amèrica. Tot i que la gangrena de la cama dreta li comença a picar de debò, encara se sent amb forces d’associar-se amb el senyor Colt, amb qui muntarà un gran negoci de pistoles de sis trets.

Els Estats Units ofereixen moltes coses que el plauen: el cinema, els sioux, els banjos, el xiclet... L’excés d’automòbils, però, l’acaba atabalant i se’n torna cap a Catalunya, atret pels esdeveniments del 1931. El 1936, com no, lamenta haver vingut.

La seva salut empitjora. Aprofitant els nous avanços promoguts pel doctor Barnard, gaudeix d’una operació a cor obert decebedorament poc aparatosa.

Un dia del 2006, sent com pel carrer dos joves comenten: “aquest vell no s’aguanta els pets”. Mentre els avança fa un gran esforç i expel·leix gasos per primer cop a la vida. Els joves es desintegren. Ningú pregunta pels cossos.

Cada dia rondina més. Exemple: davant l’entusiasme general, no confia que Obama acabi arreglant res, però calla per no molestar.

L’arribada de l’home a Mart suposa una de les seves últimes alegries.

Sempre parla castellà. No vol que el tanquin a les gàbies del zoo, com als altres catalanoparlants que queden. El castellà no ha desaparegut, però s’ha enlletgit molt. Pels voltants del 2056 està podrit de mandarinismes per tot arreu.

El 3 de maig del 2102 el troben mort mentre reia. No se sap ben bé de que ho feia, però. Van trobar una papallona virtual que volava a prop de la seva cara. Hi ha qui diu que li feien riure molt les papallones virtuals.

Quina teoria més estúpida... Els qui el coneixem sabem que es va enamorar quan no tocava. A qui se li acut a la seva edat!