Manuel Uruchurtu, l'heroi mexicà del Titanic (2ª Part)

Per llegir la introducció cliqueu damunt aquest enllaç

Don Manuel Uruchurtu

La nit del 14 d’abril del 1912, el majestuós transatlàntic Titanic solcava les aigües glaçades del mar del Nord, amb 2224 passatgers de totes les nacionalitats a bord. El senyor Manuel Uruchurtu Ramírez representava, però, l’únic mexicà.

Havia nascut feia 39 anys a Hermosillo, la capital de l'estat de Sonora, Mèxic. Membre d'una família benestant, havia estudiat advocacia a la Universitat Nacional de Mèxic D.F. Allà es va enamorar d’una companya d’estudis, l'aristòcrata Gertrudis Caraza Landero, amb qui més tard es va casar i va tenir set fills.

A finals de la primera dècada del segle XX, alhora que Porfirio Díaz Mori feia més de trenta anys que s’havia mantingut com a president de la República de Mèxic, Uruchurtu va travar amistat amb l'estrateg i vicepresident porfirista Ramón Corral. Aquest important personatge li va oferir excel·lents oportunitats per ascendir en la política. El nostre home les va aprofitar i aviat, gràcies a la seva dedicació, va arribar a obtindre la cadira de diputat a les Corts Mexicanes. Paral·lelament a la seva activitat parlamentària va exercir d'advocat, així com va escriure sobre temes legals i d'època. En arribar la revolució, amb la posterior caiguda i desterrament de Porfirio Díaz, el 1911, la carrera política d’Uruchurtu es va veure seriosament afectada. Amb tot, va continuar complint amb el seu compromís com a diputat. Altres amics seus no van tenir tanta sort, entre ells Ramón Corral que, davant la situació adversa, va preferir exiliar-se a França.

Va ser justament per visitar al seu vell amic que, pel febrer del 1912, Uruchurtu es va desplaçar a Paris. Un cop acabada la visita, el diputat de Sonora va comprar un bitllet per viatjar el 10 d'abril en un vaixell que salpava del port de Cherbourg que el duria directament al de Veracruz, al seu país. Pocs dies abans de marxar, va rebre la visita a l’Hotel París, on s’allotjava, de Guillermo Obregón, gendre de Ramón Corral i president de la Gran Comissión de la Cámara de Diputados. Obregón havia pagat una mica més de 27 £ per un bitllet per navegar en el Titanic, la meravella tecnològica de moda. Feia poc, però, havia canviat de parer i desitjava intercanviar bitllets amb el diputat porfirista. El nostre home va accedir. D’aquesta manera, Obregón viatjaria en el vaixell que havia de prendre Uruchurtu i aquest en el Titanic, amb el passatge número P C 17601.

Després d’assistir a una festa amb els exiliats lleials a Porfirio, que es va celebrar dos dies abans del viatge, va enviar una postal que mostrava una foto del Titanic a sa mare, que residia a Hermosillo. A la postal l’informava, orgullós, que aquell era el fantàstic vaixell amb el qual viatjaria directament fins a Nova York; que quan arribés a Mèxic passaria per la seva ciutat a visitar-la i li relataria les experiències del viatge. Finalment, el 10 de maig, al port de Cherbourg, Uruchurtu es va embarcar al Titanic amb el seu passatge de primera classe, juntament amb 273 passatgers més. Entre aquests es trobava el milionari uruguaià Ramón Artagaveytia. Ells dos representarien els dos únics passatgers d’ascendència basca.

La nit del diumenge 14 d’abril, el vaixell va xocar contra el famós iceberg que suposaria el seu ensorrament. Els oficials van convidar a Uruchurtu a pujar al bot salvavides número 11. L'advocat mexicà havia adquirit aquest privilegi pel seu estatus de diputat en visita oficial. Va ser llavors quan va aparèixer Elizabeth Ramell Nye, una passatgera de segona classe de 29 anys, que va implorar desesperadament que la deixessin pujar, clamant que el seu espòs i fill l’esperaven a Nova York. Els oficials es van negar a acceptar a ningú més a bord, al·legant que la inclusió d’un sol ocupant extra posaria en perill l'estabilitat de l’embarcació.

Elisabeth Ramell Nye

Davant aquella situació dramàtica, Manuel Uruchurtu, sense dubtar-ho ni un moment, es va alçar, va abandonar el bot salvavides i va cedir el seu lloc a la dama. Endevinant la seva més que probable propera mort, li va demanar que visités la seva família, que aleshores residia a Veracruz, que els fes saber com havien estat els seus últims minuts de vida i que els estimava molt. Va ser així, doncs, com Elizabeth Ramell Nye es va salvar mentre el seu salvador moria en l'enfonsament.

Fins aquí, jo personalment entenc molt bé la reacció dels dos personatges. M’hi reconec prou. Entren dins el que el meu pesquis comprèn com a humà: per una banda, l’inherent instint de protegir la consciència, de no poder suportar el mal aliè, la injustícia, que ens duu a cometre actes d’heroisme que ni nosaltres mateixos ens imaginàvem capaços d’assolir, fins al punt de donar la vida per un desconegut (el cas del nostre heroi) i per l’altre el instint de supervivència primari, la por ancestral a morir, que ens pot arribar a fer perdre els estreps fins a implorar sense cap mena de prevenció pel que diran o a amagar-nos en un racó, paralitzats (el cas, de moment, de la senyora Ramell).

Passa, però, que les coses no es van quedar aquí. El cas és que Miss Ramell no era exactament Miss Ramell si no Missis Ramell. M’explico: Temps després es va saber que aquella dama havia mentit a Uruchurtu, ja que ni era casada ni tenia cap fill. Maco, no? Aleshores, estimada senyora (perdó, senyoreta) Ramell vostè va creuar una línia que va molt més enllà del que a mi se m’hauria passat pel cap. Disculpi que trenqui la meva norma de fer judicis morals, però vostè és una assassina. Una assassina passiva, per omissió o com es digui. Admeto (i potser comparteixo, que en una situació com aquella ningú pot posar la mà al foc de com reaccionarà fins que no s’hi troba) que el pànic la dugués a arrossegar-se a implorar la seva inclusió al bot salvavides. Però vostè va tenir prou mala llet, prou recargolamenta, com per inventar una astúcia. Una astúcia que si li sortia bé (cosa que va passar) se’n duria un pobre innocent al fons del mar. I a sobre, com és lògic, el més noble, el millor dels innocents. Amb la seva resposta espontània, presa en mil·lèsimes de segon, el senyor Uruchurtu es va autoseleccionar, sense pretendre-ho, com a la persona més heroica, de més vàlua humana, de la barca. Estic jo com per agrair a les Ramell que sempre han existit i existiran que ens eliminin els pocs Uruchurtus que corren pel món, per empobrir-lo encara més de com està, pobret. Més aviat no. Ho sento, però algú ho havia de dir.


La cosa, però, no acaba aquí. Primer que res, Elizabeth Ramell Nye no va anar a informar de tot el que va passar a la família del senyor Uruchurtu fins al cap de 12 anys més tard. Durant tot aquest temps, aquella pobra gent no va tenir ni idea de com havien estat els darrers minuts de la vida del seu parent estimat. Després, Ramell era un membre distingit de l'organització activista-religiosa Exèrcit de Salvació, la famosa Salvation Army. Al llarg de molts anys, aquesta organització la va considerar una heroïna del Titanic. Per acabar-ho d’adobar, ella mateixa s’havia inventat la història de que havia salvat la vida a un bebè. Aquesta última faula li va donar rèdits durant una temporada fins que nombrosos testimonis presencials van ajudar a desmentir el fet. Al final, a més, es va demostrar que la salvadora de la criatura havia estat una altra passatgera que havia preferit l’anonimat i la discreció. La Ramell va mirar de no desmentir els rumors positius cap a ella, així com no va tenir cap problema perquè la seva imatge d'heroïna creixés amb el temps. Tampoc va fer mai cap referència a l'acte heroic del diputat mexicà, en cap de les nombroses entrevistes que li van fer als Estats Units.

Més tard es va casar i va tenir un fill. Finalment, el 1924, enduta pel remordiment per la seva covarda actuació, es va armar de valor per trobar-se amb prou forces de viatjar fins a Xalapa, Veracruz, on vivia la vídua d'Uruchurtu. Allà li va confesar tot el que havia passat, amb tot luxe de detalls, de l’acte d’extrema cavallerositat de don Manuel. Poc temps després, es van trobar testimonis que van confirmar les paraules de la senyora (ara sí) Ramell. La família del senyor Uruchurtu, en lloc d linxar-la (jo no sé que hauria fet si arribo a estar en el lloc de la vídua, sincerament) van tenir la increïble pietat de perdonar a aquella desgraciada i deixar-la marxar en pau. Dubto que l’acceptessin com a Facebook friend, però.

La trobada hem dit que es va produir el 1924. Elisabeth Ramell Nye encara va viure gairebé quaranta anys més. De fet, va morir a Asbury Park, Monmouth County, New Jersey, USA, el 22 de novembre de 1963, just el mateix dia que van assessinar el president Kennedy. La dona se n'havia d'anar una data on passés un altre fet ben traumàtic, per donar la nota, coi...

L’actitud d’extrema comprensió per part de la família realment m’admira. Sembla com que més aviat van mirar d’agafar-s’ho per la banda de la tranquil·litat de saber, per fi, com havia anat tot. Vaja, que fins agraïen haver estat informats. Un exemple d’això el trobem en les paraules de Jesús Uruchurtu, besnét del malaguanyat diputat:

“Crec que qualsevol persona en el seu sa judici i en aquestes circumstàncies hauria fet el mateix que el meu besavi. Haig d'aclarir una cosa, ell va cedir el seu lloc en la llanxa amb l'esperança de trobar un lloc més en alguna altra, la qual cosa òbviament no va passar. Estaven evacuant únicament als de primera classe i la senyora Ramell anava en segona, tampoc se sabia que faltaven bots salvavides”

Manuel Uruchurtu ha estat proclamat fa poc com a exemple de cavallerositat al seu país. I com que ja sabem com funciona la humanitat, el seu gest ha estat airejat per promoure la propaganda nacionalista més barroera. Com si la cavallerositat fos una exclusiva del noble poble mexicà, per contraposició a la baixesa moral anglosaxona. En fi...

Per acabar, comentarem que el besnét que hem esmentat va participar el 2007 al concurs Rumbo al Titanic de l'History Channel, el qual portaria al guanyador dins un submarí a conèixer el vaixell en el fons del mar. El mexicà va quedar entre els primers cinc llocs i la guanyadora va ser la colombiana María Cristina Vega. Els temps que corren són com són i no s’hi pot fer més, amics meus...