dissabte, 29 de gener de 2011

S.O.S. Monuments ha entregat el Premi Admiracions Conservades 2010 a la Plataforma S.O.S. Sitges

El diploma del Premi Admiracions Conservades 2010 per a la Plataforma S.O.S. Sitges


El diploma per l'anti-premi Admiracions Destruïdes 2010 a l'Ajuntament de Sitges. Una acció criminal contra el patrimoni que s'ha vist finalment castigada, ni que sigui d'una manera simbòlica, però objectiva, per l'associació catalana més important en la defensa del patrimoni històric

Ahir, 29 de gener del 2011 pel matí, la Beli Artigas, l’Oriol Pascual, la Lluïsa Carbonell i jo mateix, en condició de representants de la Plataforma S.O.S. Sitges, hem tingut l’honor d’assistir a l’entrega dels onzens premis Premi Admiracions Conservades que, des del 1998, l’associació S.O.S. Monuments atorga anualment el a les iniciatives que més s’han destacat en la defensa del patrimoni històric nacional. Per completar la festa, la mateixa entitat, en una mostra de murrieria força notòria, concedeix també el Premi Admiracions Destruïdes, uns anti-premis als pitjors crims perpetrats dins el mateix àmbit. Com ja podeu imaginar, l’Ajuntament de Barcelona, així com els diversos governs nacionals, cimegen dins aquest historial tan poc honrós.


Fa amb prou feines una setmana que la Beli ens va transmetre la inesperada bona nova de que el grup sitgetà acabava de ser un dels escollits per rebre l'esmentat Premi Admiracions Conservades, juntament amb les associacions Salvem el Baluard del Migdia, Salvem l'Edifici de la Rotonda i El Pessebre Vivent de Guim. Ja vaig parlar d’aquesta notícia i de les sensacions agredolces que em va inspirar en l'anterior entrada.


Des del primer moment que ens vam assabentar de l’existència dels contra-premis, crec que cap de nosaltres devia poder evitar fantasiejar amb que el nostre consistori treballava de valent per merèixer-ne algun per l’edició de l’any vinent. La fantasia, però, no passava, com dic, d’una broma que es podria considerar fins i tot fàcil. Quina no ha estat la nostra sorpresa quan hem sentit que s’anunciava que un dels “guanyadors” d’enguany a tan ignominiós premi era el nostre inefable govern local. Estic convençut que tots els que havíem vingut de Sitges hem hagut de fer un sobreesforç per no perdre la flema amb una cleca alliberadora. Com que la barbaritat que s’està cometent trenca el cor, no hauríem quedat gens bé, certament. Hom no s’hauria de cargolar de riure enmig d’un enterro, o quan porta dol. Amb la rialla l’elegància es vaporitza. Però que voleu que us digui... No us petaríeu de riure si el dia de l’enterro del vostre pare veiéssiu com al seu pitjor enemic se li cauen les calces i es queda amb les galtes de seure enlaire, enmig d’un ridícul públic inamagable? Aquelles natges voleiant al vent no us tornarien el vostre estimat progenitor, per descomptat. Les destrosses d’aquell miserable no s’arreglarien de cop per aquest infantil regal de la part més burleta del destí. Però una botifarra sempre és una botifarra, i el seu component balsàmic, si bé no arregla cap problema de fons, desfoga les frustracions acumulades que dóna gust. No hi ha res com que una veu objectiva, que no pertany a cap partit, que no segueix cap consigna imposada per un cap mena de dit, per les directrius no sempre clares que hi ha rere tota la premsa oficial, abaixi els pantalons dels poderosos i mostrin al rogenc sol de l’albada les seves ridícules vergonyes.


Fora apart d’aquest “gustassu” —perdoneu la castellanada, però crec que avui em puc permetre el que em doni la gana: m’ho he guanyat de debò— aquesta agradable vetllada ha estat molt útil per poder contactar directament amb altres plataformes que defensen barbaritats d’una índole similar a la nostra i constatar que moltes de les mancances que tenim, dels problemes als quals ens hem d’enfrontar i, fins i tot, per què no dir-ho, dels errors que acostumem a cometre, les compartim més o menys d’una manera equivalent. I aquí parlo sobretot per la tasca duta a terme per la Beli o l’Oriol, no pas jo que en aquest assumpte no he fet pràcticament res. La sensació de que ja et pots tornar boig enviant informacions a la premsa, a la televisió, que mai —o gairebé mai— no et faran cas. Que aquell periodista que va acollir la teva informació amb entusiasme després et truca, entre decebut i avergonyit, que el medi pel qual treballa no li ha permès la publicació. Que quan això miraculosament passa, apareix amb la celeritat d’una sogra —oh misteri de la fe!— a doble o quàdruple pàgina, en el mateix exemplar, un publi-reportatge espatarrant que parla del mateix projecte amb una èpica que empetitiria a Homer i uns elogis que farien fer passar a a Píndar per un desagraït amb els objectes de les seves odes delirants. Com es repeteix, un cop i un altre, en les més diverses latituds de la terra catalana, per polítics de tot l’espectre polític, una actitud de menysteniment pel qui protesta. Com tot un seguit de llepaculs de tota mena, des dels fabricants d’exabruptes, mancats de tota cultura, fins a aquelles persones cultes i sensibles que entristeix veure defensant aquelles barbaritats per una qüestió de simpaties personals, favors inconfessables o pertinences de carnet. Lamentar no tenir al teu costat a aquelles altres igualment cultes que, des d’una independència i honestedat irreprotxable, la mala sort ha fet que, ai! els agradi el projecte amb sinceritat...


Cal tenir la pell molt dura perquè tots aquests inconvenients, problemes, manca de resultats tangibles i opinions contràries de persones que admires i fins estimes, no acabi produint alguna escletxa per la qual entri el dubti de que potser sí que exageres, potser sí que ets un exagerat, un friki, un integrista ultraconservador. I a tot això, no s’ha d’obviar la família, sovint en contra en un 90%, no perquè no t’estimin, sinó perquè precisament a la seva manera ho fan i molt; els preocupa que et fotis en merders que ningú valorarà, que et crearàs enemics allà on se suposa que no convindria, i que a sobre et gastaràs un diners i un temps que no tens.


Passa, però, que quan veus que hi ha llocs on les coses s’han fet bé, on hi ha casos on, després d’una defensa aferrissada en contra d’una acció que anava a ser fatal, s’ha girat la truita i la raó ha triomfat, i s’ha salvat el patrimoni en una integritat superior a la que ningú somniava, un diu que no. Que no et poden vendre més motos, ni a tu ni al teu poble.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Per si en dubtes, i pel que he llegit aquests darrers dies... tingues clar que no ets tot el
que penses: ni un integrista ni un ultraconservador; passa que ben sovint, quan vas a la contra -i jo hi he anat molt sovint- tens la impressió que ningú t'entén. I, el cert, és que no hi ha sortida davant aital actitud.

Però contra això no s'hi pot fer res... S'ha de fer el que cal fer
a la contra i si cal perdre. I ja això, per si sol, defensar allò que tu creus just, emparat en i per la raó, ja és per si una gran victòria.

Florenci Salesas ha dit...

No em preocupa Jordi el que sóc, no patixis, tot i que és molt maco i agraeixo el que dius de mi. De debò. De fet, a més, a mi m'agrada molt l'arquitectura moderna, la racionalitat, la simplicitat i minimalisme de certes formes, les belleses simples que proposen certs arquitcts. Si s'ha de construir un nou hospital, per exemple, jo sempre defensaré que s'estudiin els espais, que hi hagi una claror amb la llum, que es pensi molt en que l'estètica general sigui el menys invasiva... Però en quan a la conservació del patrimoni històric, sí, sé que ho sóc d'ultraconservador. Però això té a veure amb el respecte, crec. Passa com amb qualsevol obra d'art antiga. Cal reescriure Homer a la manera de Bukowski, convertir les sonates de Shubert en una orgia techno o passar Las Meninas per prisma cubista? Resposta: per què no? De fet tot això s'ha fet, són opcions discutibles però factibles. Una altra cosa és que s'elimessin els originals i tots les seves còpies per mantenir només aquestes versions. En arquitectura no es poden fer max-mix actualitzadors sense que no hi hagi una destrossa irreversible. La història queda malmesa per sempre i el sabor, l'aroma, el caràcter d'aquella estètica primigènia s'evapora amb una intrvenció inolora, insabora i intercanviable i desculturalitzada de l'entorn que l'havia sedimentat. Admiro la tecnologia inventada per l'home i defenso que se'n faci un servi creatiu, útil, sense complexos ni culpabilitats castradores. Però no per això arrencaria una estalactita que ha dedicat mil anys a agafar aquella forma. S'ha de tenir seriosos problemes d'entendre aquesta norma moral bàsica com per fr actuacions com la que ha fet l'Ajuntament de Sitges. I per aquest motiu crec que es mereix l'Anti-premi que li ha tocat amb tota justícia. Que n'aprenguin! Com amb el que tan justament dius tu, que "defensar allò endefensar allò que tu creus just, emparat en i per la raó, ja és per si una gran victòria." Ho crec fermament.

Bon dia, maco.

Galionar ha dit...

Gairebé només puc dir-te el mateix que en l'anterior post: moltes felicitats per aquest premi que reconeix el vostre treball en pro de la vila, i també per aquest altre anti-premi que indirectament heu fet atorgar als responsables d'Urbanisme de Siges. Una mostra claríssima que el treball altruista de la bona gent no queda sempre a l'aire.
Enhorabona, valents, per estimar el vostre poble!

Florenci Salesas ha dit...

Moltes gràcies per les felicitacions, Galionar. Ja farem per manera de passar les que li pertoquen a l'Ajuntament de Sitges, ja que és just insistir que el seu premi ha estat molt i molt merescut. Sap greu que potser no el valoraran prou. Mira, ves que et dic, però sospito que en aquest cas, tots els partits de la oposició (tots, insisteixo) per primer cop el valoraran aquest premi i miraran de treure'n un rèdit. Mira, això ja no és assumpte nostre. Mentre no esquitxin gaire ni embrutin massa la via pública, per mi ja es poden esbatussar el que vulguin.

Bon dia, bona setmana i pau al Cel i a la Terra als homes, dones i animalons de bona voluntat.