La periodista i reportera Miriam O'Reilly, una clàssica de la BBC
El periodista Martí Anglada, un correponsal clàssic de TV3
L'enllaç a la notícia al diari Ara:
Condemnen la BBC per haver acomiadat una periodista de 53 anys perquè es veia massa gran
Reconec que des que vaig llegir la notícia se m’ha regirat l’estómac: la BBC ha estat condemnada a readmetre la periodista Miriam O’Reilly, de 53 anys, excel·lent professional amb una carrera magnífica, pel seu aspecte "massa envellit" (?????).
Podríem dir que la notícia forma part dels molts signes dels temps que vivim. Però no. L'esclavatge que deriva de l’edat i de l’aspecte estètic no és per res una nou costum de fa només quatre dies. Potser sí que encara hi ha alguna tribu perduda que ret homenatge i respecte als seus vells, però la nostre societat ja fa segles que arracona els professionals que han de donar la cara públic a la mínima que el seu aspecte ja no quadra amb una mena d’ideal estètic que sembla maquinat per una ment malalta, d’una buidor esbalaïdora. Fa poc que TV3 ha prejubilat Martí Anglada, el seu corresponsal a Brussel·les, amb seguretat un dels més grans experts en política internacional del nostre país. Molts companys de professió, sabedors dels coneixements i experiència en el tema que l’havia convertit en un mestre, han comentat que la seva marxa suposarà una pèrdua catastròfica pels informatius de la televisió catalana. Anglada només té 56 anys. No ho trobeu profundament imbècil tot plegat?
L’assumpte de la senyora Miriam O’Reilly és, però, molt més greu, com a mínim en dos sentits. Primer, no cal oblidar que en l’altre cas es tracta d’una prejubilació, no d’un acomiadament. I segon, que em revolta els budells: l’inexcusable abús sexista per edat.
A l’enllaç al diari Ara es pot llegir:
“...un dels directius li va dir que anés en compte amb les arrugues, perquè l'arribada de l'alta definició li podia comportar problemes. En una altra ocasió, li van oferir un esprai perquè es tenyís els cabells abans d'entrar en antena, per tal d'evitar les canes. O, encara en un altre incident, li van suggerir un tractament de Botox. En aquella maniobra, no només la van acomiadar a ella, sinó també a tres presentadores més, totes elles per sobre dels 40 anys.”
Absolutament repugnant. Feu si us plau un cop d'ull a la foto de dalt i a un dels molts reportatges que la periodista ha realitzat per a la cadena britànica, penjat al final d'aquesta entrada, i doneu-me la vostra opinió. És que a més, aquesta dona encara és jove, collons!
Me n'alegro molt de que la senyora O’Reilly pugui tornar a exercir la feina que tant bé fa, i que tant li agrada, a la cadena que malgrat tot estima. Ens hem assabentat de la injustícia que va patir just quan ens arribava la bona notícia d’un final feliç. Tanmateix, no puc evitar sentir-me profundament ofès pel que ha passat. En més d’un sentit.
Els humans som un cas...
Reportatge escrit, presentat i dirigit per Miriam O'Reilly, la meva heroina del dia
10 comentaris:
Avui m'he assabentat del cas d'en Martí Anglada... Col·laboro en mitjans de comunicació diversos i el cert és que m'he quedat parat.
No hi ha explicació plausible ni excusa que tingui com a rerefons
"alleugerir" l'estructura de TV3.
Jo encara tinc menys idea de com ha anat això. Ja dic que no conec el tema, ni el senyor Anglada en profunditat, però sembla clar que en sap un niu de política internacional i té moltes batalles a sobr. Una altra cosa és que l’home no es trobés bé (tant de bo no sigui així) o fos ell qui es volgués retirar. Però si ha estat per una qüestió d’edat, amb aquest eufemisme que dius d’”alleugerir l’estructura” de la casa, s’han lluït. Amb decisions com aquesta hi perdem tots.
Gràcies per la teva aportació.
Tan injust és el fet de considerar l’etapa de la juventut en un estadi de moratòria social des de l’etapa adulta com infravalorar la capacitat, possibilitats i vàlua personal i professional de qui travessa l’etapa de maduresa. L’edat mai pot ser l’unic criteri que marque la vàlua d’una persona; és totalment insuficient i injust.
Dissortadament res no ha canviat tant com deuria i massa esforços que moltes persones i col•lectius realitzen per tractar de sensibilitzar la nostra societat en l’afirmació i assumpció de valors que deurien ser prioritaris, queden dipositats en una espècie de pou negre on van a parar les energies emprades i els resultats que se’n deurien derivar.
És com aquell llaurador que va sembrant la llavor en eixa terra que considera preparada i quan, després d’haver llaurat, regat i adobat el seu camp, va a recollir el fruit se n’adona que les males herbes també han anat fent el seu paper destructiu i, de fruit, no en pot recollir.
Mal, molt mal ens va anar als que ens autodenominem “persones” si, des de la nostra categoria d’humans, ens neguem a reconéixer-nos en les diferents etapes que conformen la vida i esdevenim esclaus d’una eterna i imaginària joventut que cap intervenció photoshòpica, estètica va a mantindre indefinidament.
Res atura el pas dels anys i les seues inevitables conseqüències: arrugues, cabells blancs, pèrdua de tersura, deformació del cos, quilos de més, fatiga, desgast de cervicals, parpelles caigudes, … però també experiència, serenitat vital, més recursos personals i professionals, major seguretat, conviccions profundes, eliminació de prejudicis, capacitat per distingir allò realment important del que ho és menys,…
Cap etapa representa la culminació de les expectatives possiblement perquè el que caracteritza, entre altres coses, la nostra espècie és l’eterna insatisfacció. Des d’aquest contravalor mai podrem sentir-nos realitzats com a persones perquè no sabe valorar sobretot la posibilitat de SER en comptes de la de SEMBLAR.
Gràcies per aquesta entrada en la que fas demostració, pel raonat i raonable posicionament, de la teua sensibilitat i respecte per les persones al marge de les xifres que l’acompanyen.
Salutacions afectuoses,
amparo.
Amparo, el teu comentari és, ras i curt, genial.
Ja des de l'entrada ("Tan injust és el fet de considerar l’etapa de la juventut en un estadi de moratòria social des de l’etapa adulta com infravalorar la capacitat, possibilitats i vàlua personal i professional de qui travessa l’etapa de maduresa.") toques la clau del tema, que jo havia esquitllat només de passada en la meva entrada, ja que es parla d'una mena de descriminació (absurda, ridícul, injusta... com totes!) molt concreta.
Infància, joventut, maduresa i vellesa tenen les seus valors generalitzats i, a més, cada persona és diferent, això també. Per regla general, les coses són com tu dius. Jo m'atreveixo a afegir que ni les canes són sempre garantia de saviesa (hi ha vells tanoques, que moriran tanoques) ni la joventut sempre equival a eixelabrament. Hi ha casos excepcionals i caràcters molt diferents: persones tranquil·les, nervioses, impulsives, reflexives, i en combinació de totes aquestes coses, per a segons quin moment o tema, com acostuma a passar en la major part de la gent, també, que som una mica de tot. En qualsevol cas, contra el que hauríem de lluitar sempre és en contra dels prejudicis, de la mena que siguin. Fins i tot els positius: no pot ser que perquè estiguis fanatitzat amb Hungria (per dir una cosa) donis avantatges a un aspirant d'aquella nacionalitat per a accedir a una feina x. Bé, si la feina consisteix en traduir de l'húngar, d'entrada podria ser un avantatge... però igual el que tenim davant nostre un húngar analfabet!
El ser i el semblar, sí senyora. És molt bonic semblar bo. Però ser-ho és millor. I si per ser-ho passes com per semblar un mal parit, fins i tot així (per molt que suposi una experiència dura de passar) jo crec que val la pena tractar de continuar lluitant per aquest ser. Semblant, enriquim la nostra vanitat i sent no sé sí l'assolim la felicitat. Com a mínim, però, tenim la consciència més tranquil·la. Un bon primer pas, doncs, suposo.
I bé, en qualsevol cas, Amparo, no cal que deixis cap currículum a secretaria: quedes contractada ipso facto (encara no sé perquè, perquè no tinc cap negoci, però ja pensaré alguna cosa...)
Moltes gràcies!
Corroboro lletra per lletra l’opinió d’Amparo, tan ben argumentada, intel•ligent i lúcida. No deixa de ser una paradoxa que, ara que volen retardar cada vegada més l’edat de la jubilació, estiguin discriminant les dones per fer lleig a segons quins llocs, a causa de la nostra maduresa… Com si ja no ho haguéssim estat prou, de discriminades, per múltiples i històriques raons...
Jo, que tinc una edat que s’acosta a la de Miriam O'Reilly, vaig viure un cas similar a la feina: fa uns tres anys, per decisió política, em van traslladar a un departament on el meu nou cap, un home jove, es va posar les mans el cap en veure’m. Horror!, una vella de gairebé 50 anys, va exclamar sense gaire més diplomàcia, i m’ho va dir sense embuts, posant en dubte totes les meves capacitats de treball, de domini de les noves tecnologies, de poder dur a terme les tasques que se m’encomanaven... I això sense tenir ni idea de la meva preparació ni del meu currículum, només pel meu aspecte, que tampoc no era tan dolent. Com que no va tenir més remei que obeir ordres, em va haver de suportar per força, sense escatimar cap mostra de disgust, amb el consegüent ensorrament anímic per part meva, fàcilment imaginable. Quan vaig poder remuntar i arribar a l’estadi de dir allò de “per collons, els meus” (amb perdó), vaig jurar-me a mi mateixa que el meu cap es menjaria una a una totes les seves paraules de menyspreu. Efectivament, al cap d’un any reconeixia, avergonyit però amb noblesa, que mai el departament li havia funcionat millor i que no es desprendria de mi si no era, novament, per alguna decisió política imposada. Però calia haver de passar per tot allò, haver de demostrar la vàlua d’aquesta manera tan bèstia...?
La pregunta que em faig és: si en lloc de ser una dona hagués estat un home, se m’hauria qüestionat per l’edat igualment o bé l’experiència hauria estat mèrit afegit?
Sobre l’altre cas esmentat de Martí Anglada, no puc opinar perquè no tinc cap element per fer-ho, tot i que TV3 hi perdrà considerablement si prescindeix d’un professional d’aquesta envergadura.
Gràcies per aquest article que una vegada més invita a la reflexió i ens enriqueix.
Una abraçada.
"Però calia haver de pasar per tot allò, haver de demostrar la meva vàlua d'una manera tan bèstia?"
Estic convençut, Galionar, que qualsevol lector amb dos dits de front compartirà amb mi la meva resposta amb un contundent NO. No et mereixes això per res i només de pensar-hi em poso negre. Pel que expliques, el teu cap no deixava de ser un d'aquests dictadors de butxaca que surten al llibre del Miquel Martín, del qual ja vaig parlar i que tots aquells que hem hagut d'aguantar-ne més d'un voldríem que se n'anessin tots junts a una illa deserta, zona catastròfica aïllada, perquè deixessin de contaminar el món. El teu, pel que comentes, com a mínim va anar acceptant el seu error, tot empassant-se les seves paraules, i aquesta evolució el redimeix una mica. Però la mala llet que m'ha agafat llegint les teva història no me la treu ni un tractament intensiu de pràctiques zen a un monestir aïllat de l'Himalaia. Però això no li treu que mai hauries d'haver pasat per aquelles angoixes tan injustes i sobreres. Si tu tenies tots aquells coneixements i la disposició a aprendre les peculiaritats específiques del nou lloc de treball, què coi hi pintava l'edat, aquell garbuig de números que no volen dir res en la major part dels casos? (o no ho haurien de voler dir). En qualsevol cas, has hagut de pasar per un patiment inútil i no hi ha bones paraules que el puguin arreglar ara. Només tu saps per tot el que has hagut de passar, i amb la teva resistència de ferro (que t'has inventat, que vas decidir que calia tenir, no perquè Déu Nostre Senyor, en la seva immensa bondat hagués decidit de regalar-te amb totes les circumstàncies a favor).
Deixa'm que demani permís a la senyora O'Reilly perquè comparteixis el títol d'heroïna del dia, amb l'avantatge de que a tu et conec personalment i a ella no. De tu puc certificar moltes de les coses que dius i afirmar, sense embuts, que en allò que deies que estaves bé, doncs que no només estàs bé, sinó que molt bé, que ja voldria més d'una sex xymbol arribar-te ni a la sola de les espardeneyes puntaires. Quin coi de secretària de 20 anys anava cercant aquell? Si tu pòdries fer com l'Obèlix amb els romans amb una filera llarga d'aquelles jovenetes i deixar-les fora de combat, l'una rere l'altra, i fins dues de cop de tant en tant (això ho he plagiat d'algun lloc i ara no em ve al cop d'on). Miraré, però, de, més enllà d'aquesta broma, no caure en el mateix error del qual ens avisa l'Amparo i menystenir la joventut d'aquelles hipotètiques sectretàries, que bé sabem com se'ls refrega pels nassos la seva suposada inexperiència per a accedir a segons quins llocs de treball. Però, és clar, com he dit, a tu et conec i no puc permetre segons quines ignomínies. A la meva amiga Galionar ningú li toca un pèl (encara que ja se sap defensar ella soleta) o se les haurà de veure amb un Hulkenci que, per art de màgia de comic, es torna de color verd, li peten els botons de la camisa perquè els bonys de la musculatura s'inflen com globus de campanya electoral i començar a repartir hòsties entre els dolents com qui escampa propaganda d'un "curanderu" senegalès a la sortida del metro.
Una abraçada, amiga!
Benvolgut Florenci,
Vergonyós del tot. Sobretot perquè hi ha gent que té la mateixa edat amb una discapacitat i no els hi volen donar. De ben segur es van equivocar de professió.
Fa pena que "l’estètica" pugui pesar més que la saviesa
Precisament aquesta setmana vaig veure un capítol de l’Ally Mcbeal que anava del tema. Per descomptat ella el va guanyar...
A peu coix, doncs que vingui l'Ali Mc Beal i ho arregli! De fet aquesta periodista va aconseguir que la seva història tingui un final feliç... al cap d'un any!
I bé, el que tu comentes també és de jutjat de guàrdia. A què truen cap aquestes discriminacíons? quin concepte de bellesa autènticament malalt els tara l'esperit i el cervell a aquests paios? La gent es fa gran. La gent pateix discapacitats variadíssimes. La gent pateix accidents. O neix petita, o massa alta, amb els pits grossos o petits, peluts o pelats. La gent neix albina, negra o cafè amb llet. I tota aquesta gent que dic pot no només arribar a ser tan bona professional com qualsevol en aquestes professions en que cal donar la cara, sinó que a més poden exhibir una bellesa física, una elegància i oferir una empatia amb l'espectador al mateix nivell que un bon professional que assoleixi el grau de perfecció 10 que exigeixen aquella mena de tiranets. Els únics paràmetres que haurien de valer són els que tenen a veure amb la qualitat i idoneïtat professional per al lloc que s'exigeix. Per tant, tampoc val per mi acceptar algú "per pena" si és un perfecte incompetent. I m'agradaria pensar que al públic li agrada veure la fina ben feta i sap apreciar la bellesa autèntica si se li ofereix bé. La bellesa autèntica (i no només parlo de la interior, no m'estic posant tan espiritual) no es troba només allà a o pretenen vendre-nos-la.
Una abraçada, maca!
Que incòmode, tornar a la feina que te n'han fet fora, que violent. Encara que sigui un triomf. Com els pots mirar a la cara?
Una observació interessant, Helena, amb això no hi havia pensat. En principi la BBC se suposa que és prou gran com perquè no hagi de compartir espai amb les mateixes persones. Bé, imagino (i desitjo) pel bé de la periodista que serà així. De moment els responsables han demanat disculpes públiques i tot. És aquí on el teu comentari pren dramatisme: a ningú li agrada passar per un despota i aquests paios no estan quedant massa bé, que diguem. En aquesta entrada mateixa tant els amics que han comentat com jo mateix ens hem desfogat a gust amb ells, per exemple. No m'extranyaria que algun d'ells mirés de preparar una venjança subtil. Uf...
Publica un comentari a l'entrada