Sempre hi ha un temps remot en el qual ningú sap si va gaire de pressa o gaire a poc a poc. Un dia surt un que decideix córrer una mica i sorprèn a tothom en velocitat. No triga gaire a germinar la competència. Uns de nous descobreixen trucs per córrer encara més. Gambada rere gambada, s'arriba a la velocitat màxima. Un cop conquerida, la sorpresa esdevé impossible. L'avorriment s'imposa.
En aquest punt d'estancament accelerat, un té la genialitat de trencar amb la idea de córrer i decideix ralentitzar el ritme. S'enceta la segona revolució. S'imposa la rebaixa de velocitat. Comencen a fer-se notar els nous puristes de la lentitud. Els qui s'havien entrenat a córrer queden obsolets. La lentitud esdevé estatisme complet. L'estatisme esdevé norma i, de nou, s'exhaureixen les sorpreses sobre el tema.
Un de més jove, fart del vell costum, té el valor d'accelerar-se un pèl més del compte. Entre els qui el veuen, surten els qui el critiquen pel mal gust de córrer, però n'hi ha uns quants que s'afegeixen en la cursa. Apareix un espavilat que corre molt i s'adjudica la invenció del voler córrer. El primer de veritat està massa cansat per defensar-se i cau mort en terra. En qualsevol cas la cursa s'embogeix. La lluita pel pòdium de la velocitat màxima torna a marcar el canon. S'assoleixen les mateixes velocitats màximes (mai superiors) a l'inici dels temps.
La nova rutina acaba afartant uns corredors inquiets. Han sentit campanes que en temps antics l'estatisme tenia bona premsa. La idea els sembla estrambòtica, però atractiva. Provocadors de mena, opten per aturar-se, en sec. Entre els qui no recorden aquella època anteriors hi ha els amants de qualsevol novetat, els qui, si fos moda, s'apuntarien fins i tot a menjar normal. Aquests moderns consideren que la última provocació genial obre camins mai vistos, arriscadíssims. Els vells acusen l'estatisme d'antinatural, de pràctica de mal gust. En poc temps, l'estatisme torna a regnar i es parla de la velocitat com d'una cosa del passat, una petja primitiva, una fase prèvia al progrés intel·lectual més sofisticat del moment estàtic, solemne, normatiu, alliberador.
I tornem a recomençar. I s'estudiaran els estàtics i corredors de l'última generació com a trencadors pioners, a partir dels quals tot corre o tot s'immobilitza, perquè abans de la seva aparició, tot corria o s'immobilitzava. I així, anar corrent cap a l'estatisme o immobilitzant-se en la carrera fins el final dels dies que ningú sap si ens agafarà d'una manera o de l'altra, els joves diran que les coses antigues eren massa ràpides o massa lentes i els vells que les coses d'ara van massa lentes o massa ràpides. I els cucs de terra no tenen cap opinió al respecte i no es critiquen entre ells. I ja està.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada