dilluns, 20 d’abril del 2009

Els núvols d'aquesta primavera

Se m'acumulen uns quants escrits encallats, que no hi ha manera de desembussar. Cal que trobi un moment per a treure el tap. Mentrestant faré, amb el vostre permís, allò que tots fem quan ens trobem atrapats, dins l’ascensor que puja a la planta 123 de l’Empire State Building, amb un estrany: parlar del temps.

No descobreixo digui cap novetat si dic que aquesta està sent una primavera especialment plujosa. La conseqüència negativa més evident és que la Setmana Santa (i tot de festes locals repartits per tota la geografia del país) han estat més aviat xopes i deslluïdes. Les positives són que la pagesia, no massa acostumada a les alegries, n’ha tingut una i allò que en diuen “el fantasma de la sequera” s'ha dissolt en l’atmosfera. El nivell de l’aigua dels nostres pantans no s’assembla en res a la que hi havia l’any passat. En algun d’ells n’hi ha tanta que ha calgut obrir les comportes. No crec que les nostres autoritats triguin gaire a esperonar-nos per a que gastem com eixelebrats i que quan, per exemple, ens rentem les dents hi dediquem una hora, mentre deixem l’aixeta oberta a cor que vols. Jo, per si de cas, miro de fer-ne l’ús més racional que puc i penso continuar exercint de ciutadà amb una exemplaritat acceptable, mentre no em posin una espasa a l’esquena via publicitat institucional. Arribat el cas, ja saltaré de la passarel·la al salat mar ple de taurons que branden cartellets de “ara toca gastar aigua a tot drap”, amb l’ajut de les seves aletes.

Amb tot, un dels efectes paral·lels més estimulants ha estat l’aspecte del cel en els moments de treva. Heu vist quins núvols volaven pel damunt el cap? Tant a Sitges com a Barcelona, com a d’altres llocs, tota la gamma de cúmulus ha organitzat una festa de grandàries wagnerianes. El cel d’aquest abril pren un caire operístic, d’un dramatisme que ens faria creure que creuem la tardor si no fos per una lluminositat inequívocament primaverenca. Recordo poques temporades tan llargues en els quals m’hagi quedat embadalit mirant cap amunt, esperant que en qualsevol moment baixi una cor d’angelets i querubins, o el mateix Hermes, botant de borla de cummulunimbus en borla de cummulunimbus, agitant les seves aletes de peu com si fossin les d’un colibrí o les d’una mosca saballonera dopada amb cafeïna.

Tot aquest bé de déu de núvols contrastaven, ara davant un cel blau barrufet llampant, ara davant d’un gris perla esmorteït, tot depenent la imminència de la pluja o de si el sempre emprenyador vent havia complert la feina dura de netejar l’atmosfera de partícules irrespirables. I jo, bé, des que tinc una càmera, no puc evitar de filmar-los i muntar-los sempre igual, sempre emprant el mateix i suat recurs. És així, un complet avorriment si voleu, una manera de mirar i compartir la mirada perfectament previsible i amb un sentit evolutiu absolutament petrificat. Però, ho sento, aquest tema en qüestió, m’agrada així.

Mentre trobo temps per a organitzar les entrades que se m'atapeeixen a la sortida de l’ampolla, em ve de gust de compartir aquestes pel·liculetes.


Aquesta la vaig fer fa pocs dies. Mira de recollir el que està passant al cel ara mateix. Rodada des d'on visc ara, la zona de la Bòvila, amb el punt de vista que es té de Sitges.

I ja que hi sóc, aquí teniu la resta de les que he anat fent. La major part tenen gairebé dos anys:


Sitges


També Sitges, des de la finestra de la casa on vivia abans. És una de les més estàtiques (un pla sol) i potser la que més m'agrada.


I aquí una mica des de La Massana, a Andorra, amb la presidència de l'imponent Casamanya.

Els amants de que passin coses us avorrireu molt. Però si voleu compartir un moment d'embadocament, us ho passareu bé. Encara que no ho sembli jo sóc dels que hauria d'aprendre més a badar, perquè sempre vaig de bòlit: si m'estic més d'un minut quiet em dona la sensació de que perdo el temps. Demano disculpes per certs errors tècnics (quan faig aquests plans llargs sempre m'oblido de treure el maleït autofocus de la càmera!). Comprenc que poden arribar a empipar una mica.

Suposo que una vida equilibrada seria aquella en la qual trobésssim la mesura justa de tenir el cap als núvols i el cap a terra. Desitjo que tingueu una bona setmana i que, de cap manera, no el tingueu a sota terra (el cap).

4 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Com m'agrada, la platja de Sant Sebastià, amb les variacions Goldberg! La preferida meva (versió Glenn Gould).

M'ha fet riure una mica la gent pel carrer, i els rètols de la cançó en alemany, que no sé què volen dir!

M'encanta que sigui en blanc i negre, molt kafkià.

Florenci Salesas ha dit...

Moltes gràcies. Ostres, veig que t'has empassat gairebé tots els videos del compte aquest!
M'agrada el blanc i negre, però també el color. Cada cosa té el seu què. Però no m'havia plantejat mai que pogués fer pensar en Kafka. Molt interessant.

Celebro que t'ho hagis passat bé.
Benvinguda!

Criticartt ha dit...

Quines imatges més maques.... i fan que segons el teu estat d'ànim les vegis o sentid d'una manera o altra.
Mirant els nuvols que es veien des de casa teva actual, tot i l'amplitud de l'espai m'ha angoixat una mica... sobretot quan els petits núvols "corren" per unir-se al gran "exemplar"...... m'hi he vist una mica identificada...
Per cert, saps que avui algú des de Lloret ha buscat informació per fer un submarí i ha arribat al meu blog.... i jo que em queixava del teu invent...
Records

Florenci Salesas ha dit...

És molt curiosa la manera en com cadascú sent o entén les coses. Crec que entenc l'angoixa que et pot produir l'últim clip, rodat des de la nova casa.

Precisament, ara mateix vinc del centre del poble i déu n'hi do el ruixat que ha caigut!

Per cert, és bastant bo això que m'expliques del senyor de Lloret he, he.