dimecres, 10 de febrer de 2016

El professional que no pot evitar de veure que hi ha al darrere

--No puc mirar cap pel·lícula. Tota l'estona estic veient tot que hi ha al darrere.


L'equip del film 2001, a Space Odyssey (1969) d'Stanley Kubrick, durant el rodatge de l'escena final

Això ens ho va dir una vegada un veterà productor televisiu, tot un cavaller cultíssim, amic personal de Josep Pla, a un petit grup de privilegiats. És molt curiosa la relació que tenen alguns artistes amb l'art que practiquen pel que fa a l'hora de consumir el que fan els seus col·legues, clàssics o contemporanis. Com en el cas del nostre estimat productor, hi ha cineastes i professionals del cinema i la televisió que no poden assaborir tranquil·lament cap film perquè rere cada pla estan veient tota l'estona una imatge com la que il·lustra aquest text (ah! la soledat còsmica de l'astronauta Bowman feta miques...). També hi ha escriptors que no es poden concentrar en una lectura sense deixar d'imaginar l'autor en la fase de reescriptura o documentació i músics que tota l'estona tenen la imatge del compositor o el productor fent proves de combinacions de sons, segones veus, ritmes... Ha de ser terrible. 
Tinc la sort que això mi no em passa gaire sovint. Tinc una capacitat d'abstracció planetària. Em deixo hipnotitzar amb molta facilitat. Per poc que se'm convenci de les irrealitats artístiques, ric, ploro, m'espanto, sento les meves conviccions qüestionades o reafirmades, la pell de gallina, la sang bullir, els pèls de punta. Malgrat que més d'un considerarà que això pot ser un escull per valorar amb exigència qualsevol obra jo ho trobo una sort. 
En tot ofici passa una mica igual. Un consumidor qualsevol no es mira un moble o un avió de la mateixa manera que un fuster o un enginyer aeronàutic. Un cop, però, immersos en la matèria de l'ús quotidià, el fuster i l'enginyer aeronàutic en faran un ús amb idèntica tranquil·litat, idèntic automatisme que la resta de mortals. A l'hora de valorar-ne les bondats o pegues del producte, la seva opinió (aparentment) tindrà més fonament professional. Però no sempre. De vegades sorprèn el poc criteri global d'alguns grans artistes. Concentrats en la perfecció dels acabats, les parcel·les dedicades al seu ofici, una part molt reduïda i concreta de la totalitat de l'obra final, són cecs a la bellesa, a la poètica principal. 
En alguns casos extrems, em refio més de la opinió d'un ignorant sensible i humil que la de un expert tancat dins el seu laboratori de frustracions professionals. Si aquest, per abar-ho d'adobar, se li bufen totes els venes i capil·lars del cos a causa de la innoculació d'enveja que li produeix l'èxit del seu col·lega (jo que tinc tants màsters i no em fan cas i a aquest mindundi, que no va acabar ni la secundaria, li plouen els aplaudiments! Ah! quanta corrupció al món de la cultura! maleïdes capelletes! em tenen mania, a mi, que sóc tan guapa i també la xarrupo molt bé, bla, bla, bla...) aleshores la fugida o, - si ens hem trencat la cama i no podem córrer -  un parell d'hòsties, s'imposen. Frustrats i apunyalats per l'esquena ho som tots, imbècil/imbècil·la. Calla i no m'espatllis la "peli"!

Públic d'un show de Kraftwerk en 3D