El meu amic Stephen diu que els comentaris al Youtube són un gènere literari en sí mateix. Les constants desqüalificacions, les discusions que no duen enlloc i la banalitat més indesxifrable és el que més abunda. No negaré que jo no he deixat més d'un comentari ridícul. No me n'he pogut escapar. Que voleu...
Però avui, a un vídeo sobre la manifestació que es va fer fa quatre anys a Barcelona (i a la que es va fregar el milió, per sota, sembla ser... en, fi, que també érem una gentada) m'he trobat aquest comentari fet per un usuari espanyol. És probablement el paràgraf més lúcid, i a la vegada afectuós, que he llegit en aquests darrers deu o quinze anys provenint d'Espanya. No a un diari, a una revista d'anàlisi polític, a un llibre... Al Youtube!! Potser és que estic massa sensible i qualsevol cosa ja em sembla la panacea. Després del desastre mediàtic que ha suposat el fet que Espanya guanyés el mundial, em sentia com si m'haguessin arrencat la pell de viu en viu (i igual molta gent que em va trucar, que havia fet l'esforç d'aguantar tot el que estem aguantant i va anar a la manifestació o es lamentava per no haver-h pogut fer). Jo vaig plorar tant, per a sensació d'esforç inútil, d'haver lluitat com a bèsties, que durant unes hores gairebé m'agafa una depresió. Ja res m'importava. Avui és un altre dia. I mireu, hi ha vida intel·ligent a les espanyes!! El comentari el va deixar l'usuari chemokal, es troba a aquesta pàgina http://www.youtube.com/watch?v=x49sIwcbMwU&feature=related i diu així:
chemokal Catalunya es el pueblo iberico que mas palos se ha llevado por parte del nacionalismo español-castellano. Ojalá nosotros, los castellanos, hubieramos hecho las cosas de otra manera; probablemente no seríais independentistas. Que le vamos a hacer... la hemos cagado durante muchos siglos y creo que ahora es demasiado tarde. Yo me siento español pero, con respecto a Catalunya, prefiero tener UN BUEN ALIADO Y VECINO INDEPENDIENTE QUE UN INQUILINO SOMETIDO E INFELIZ. Bona sort,
Tan costava que hi hagués més gent espanyola que digués una cosa així en algun lloc? Per qüestions tècniques que ignoro, no he pogut deixar-li un comentari d'agraïment a aquest personatge anònim. Li venia a resumir el post del divorci i de l'home que no deixa que la dona es divorcíi, i que el que vull és que estiguem bé, al final, cadascú a casa seva. Però tan amics, caram!
En fi, espero que això us animi una mica. Qui no es conforma és perquè no vol.
2 comentaris:
Estic sense paraules - no m'ho hauria cregut possible. Quin exemple més atípic del génere!
Jo encara estic bocabadat. Rar és l'article escrit des del punt de vista català que no hi hagi algun paràgraf en que es faci autocrítica. Hi ha un munt d'articles (fets fins i tot per persones que s'han vist obligades a involucrar-se en el nacionalisme català, perquè no hi havia més remei) en que es criticaven els excessos comesos des de casa, els nostres errors, de vegades imperdonables. Però des de la banda espanyola, nothing! Sempre una monolítica fe, inflexible, intombable, de que "tenemos la razón", completament, al 100%, i de que volen aquests que protesten, amb la sort que tenen que els donem la oportunitat de continuar sent aquesta meravella de cosa que és ser espanyol (llàstima que cap altra oportunitat de ser una altra cosa, rarament la contemplin). Per aquest motiu, l'autocrítica que fa aquest usuari de Youtube és doblement punyent i refrescant. És dura i real. En les quatre paraules que permet posar aquella web, chemokal entona un mea culpa que no havia sentit MAI! I és més, ho fa sense abjurar del fet de ser espanyol. Vull dir, que considero que no traeix per res el seu país. Al contrari: reconèixer que Castella ha maltractat Catalunya (i quan dic maltractat, no ho dic només en el sentit semàntic de la paraula, sinó també en el literal, de no saber-la com tractar, com "usar-la" adequadament perquè funcioni i faci el que vols) és un gest que ennobleix la seva nació.
Des d'Espanya s'han alçat veus que han criticat "mea culpas" sobre el comportament del país en la guerra d'Irak i en altres qüestions. Però admetre els abusos a Catalunya (i a altres llocs de la península, que no som els únics a estar sota aquella bola angoixant i pesada d'intolerància) és una cosa que no passa mai. Un de tants dies que mirava de reconciliar-me amb Espanya, em vaig dedicar a cercar per Internet alguna paraula amable d'Espanya a Catalunya, posant frases amables entre cometes: invariablement eren frases amables en un context d'atac virulent. No vaig aconseguir trobar ni un bri d'amor, de comprensió, d'interés. Res. Una sordesa immensa com el desert del Sahara. I quan no sordesa, directament proclames a l'extermini en camps de concentració (però això ja és habitual, i aquí també hi ha idotes que fan el mateix en sentit contrari, que millor que callessin també). Desolador.
Hi ha una cosa que sempre m'ha semblat molt estranya: Nosaltres som el que som i, malgrat que sempre ens estem qüestionant els nostres defectes, tenim el nostre orgull, és clar. Però no conec un sol català que alguna vegada no hagi dit i pensat en veu alta: "és que entenc molt bé que hi hagi gent que no se senti catalana. Encara que que visqui aquí, ningú té la obligació de sentir-se català, només faltaria" i tot això sense sentir-nos ofesos ni entristits per res, perquè el que tenim ficats a dins que això és un dret bàsic inapelable. Per això ens sentim tan incòmodes parlant amb gent que troba inconcebible, d'entrada, que no ens sentim espanyols, perquè "ser español es lo más cojonudo del mundo". En aquests intents de conversa hi ha un desequilibri asimètric d'entrada que fa que el diàleg sigui de sords, que el català se senti en una posició inferior, violentada, molt rara per establir un intercanvi d'arguments normal.
És per tot això que aquest breu paràgraf del Youtube és com un oasi per mi. Senyor "chemokal", amb les quatre ratlles que vosté ha escrit dignifiqueu el vostre país molt més que la major part de senyors que viuen d'escriure a la part monolíngüe de la península.
Publica un comentari a l'entrada