Diari urbà: l'estúpid i la línia que no s'acaba

L’estúpid surt al carrer disposat a passar un bon dia.
La primera cosa que fa és acostar-se a una botiga d’entrepans i demanar un bikini. L’amo, tot i que se’l mira malament, en prepara un. L’estúpid paga i surt.
El cel és d’un color blau cartolina que fa mal als ulls. L’estúpid camina a poc a poc, per no ensopegar mentre menja l’aliment. El bikini es va esmicolant perquè l’estúpid fa un us exacte de les seves dents. Mastega cada mos no menys de seixanta vegades. L’estómac reb cada fragment amb els braços oberts. La digestió es produeix en un espai de temps normal, tirant a curt, i tot el seu organisme assoleix un grau de satisfacció comparable al d’alguns animals herbívors sans.
L’església del seu barri sembla de fireta. A l’estúpid li hauria agradat que fos més catalogable però s’ha de conformar amb el que hi ha. Com que és un paio intel·ligent, s’adapta a totes les circumstàncies contraries amb una habilitat poc usual. De fet, hi ha tres veïns que en prenen nota des fa uns quants mesos, tot i que ell no se n’ha adonat. Aquest estrany fenomen es produeix, sobretot, perquè, al capdavall, és estúpid.
La bola de billar que cau de dalt de l’avió suïs fa un soroll sec en tocar la vorera. L’estúpid l’ha esquiva per un no res i sospira alleugit per haver salvat la vida. Ignora que a dalt, a l’avió, el comandant i el copilot tenen una agra discussió sobre si aquest cop val o no val (els viatges transoceànics són molt llargs i la tripulació fa el que pot per matar les hores) i inicien una lluita ferotge amb els pals. Com que el passatge, en bloc, sembla prou aterrit, el senyor heroi decideix agafar el comandament de la nau i així evita la imminent estavellada contra l’obelisc del memorial Nelson.
L’estúpid encara té gana i compra una bossa de patates fregides. A dins hi ha una calcomania amb un dibuix grotesc, que li recorda alguna cosa que no recorda bé. Després de recordar-se’n, se li oblida. Mentre ha passat l’estona que no sabia cap a on tirar, no s’ha adonat que ja ha posat el braç sota l’aixeta on ja hi du la calcomania. Sembla mentida com el fet de pensar massa fa que a algunes persones els faci venir gana i a d’altres els hi tregui. L’estúpid és de les segones i ara, després de l’esforç mental, ja no vol la bossa de patates. Com que és molt bona persona, la dona un nen que passa gana.
El nen que passa gana arriba a una zona habilitada per a jugar a petanca i mor d’un cop de bola a la templa sinistra. Com que encara no ha tingut temps de menjar res, la mort per tall de digestió queda descartada. Ell vell occidor no ho volia fer. Li sap tan de greu que, després de mirar l’agenda del nen, porta el cos als seus pares, personalment. Els pares li agraeixen molt el gest i el conviden a sopar. Ell els diu que no, gràcies, que ja ha matat el cuc menjant les patates del nen. Els pares s’acomiaden i li diuen que sempre que vulgui que passi, que els costa de trobar algú amb qui jugar a l’Scrabble en gallec (són oriünds de Vigo i viuen amb el cor més allà que no pas a Londres, perquè són de natural inadaptat). El vell occidor prefereix no tornar i se’n va a casa seva. No li diu res a la dona i miren junts un programa de televisió on s’hi esdevenen uns prodigis indefinibles.
L’estúpid se’n va la biblioteca pública per a repassar els deures. Li costa molt de fer-se espai enmig la multitud que envaeix els espais lliures amb els portàtils de connexió wifi. S’acosta a la petita secció de llibres, amb la intenció de consultar-ne un, però de seguida nota com tothom se’l mira malament. Comença a llegir un volum molt gros, que té un títol molt curt, escrit per un filòsof francès estràbic del segle passat. Recorda com aquest filòsof causà estralls entre cert tipus de seductor.
Mentre pensa amb tot això, es produeix el drama: de sobte, s’adona que no ho pot llegir amb la mateixa facilitat que quan era jove. S’espanta quan nota que el cervell li va cada cop més a poc a poc. L’esgarrif es torna pànic en descobrir que les cames també desacceleren el pas, involuntàriament. I és així, mica a mica, sense que ell hagués fet cap mal a ningú, que s’acaba petrificant.
L’estúpid s’ha convertit en una estàtua de cartró ondulat.
Quan s’acaba el dia, la senyora de la neteja de la biblioteca agafa el ninot de cartró, el rebrega i el llença a la bossa normal (mai separa les escombraries, aliena a qualsevol càstig diví, policial o de consciència: és una dona valenta, amb conviccions fortes). El més trist del cas és que ningú el plora, el troba a faltar i ni tan sols el recicla (ja n'hem parlat d'això), excepte, durant un temps, pels tres veïns que sempre prenen nota. Però aquests també se n'acaben oblidant perquè el ser humà és així d'inconstant.
El sol es pon i el cel agafa un color magenta cartolina que fa de mal mirar. Avui ha estat un dia que el cel no se n'ha sortit, definitivament.
Londres podria ser la millor ciutat del món sinó fos perquè existeixen competidores molt ben entrenades i diverses.