Amb la Toni Rabassó se'ns ha anat una part de Sitges

En memòria de la Toni Rabassó

Sabeu què ha passat avui? Doncs que a partir de demà Sitges serà menys Sitges i una mica més una altra cosa. No sé si pitjor o millor, però una altra cosa, segur. Perquè? Doncs perquè la increïble, irrepetible i insubstituïble Toni Rabassó ha mort. És així de bèstia la cosa. I us ho juro, he emprat aquests tres adjectius tan suats perquè, per una vegada, tots tres són justíssims. La Toni Rabassó es mereixia aquests i molts d’altres més. I tampoc, per una vegada més, aquesta última frase és un fred tòpic.

Els pobles, les ciutats, els països, estan fets d'edificis, temples, muntanyes i monuments immortals, que els seus habitants veneren i mantenen com poden en contra del pas del temps. Hi ha d’altres de monuments, però, que defineixen un lloc, i que els que hi viuen miren d’apropiar-se’n, encara que els creadors, més d’un cop, han estat blasmats per aquells qui ara els en fan èpiques odes: els artistes, científics, els grans homes i dones polítics, que ens deixen la seva obra en forma de llibre, de carrer, de pel·lícula. Però encara ni queden uns tercers que se m'afiguren igual d’importants, però amb una aparença molt més discreta, que deixen una posit molt més personalitzada. Per això, el seu patrimoni corre el perill de perdre’s en morir l’últim representant dels seus contemporanis.

La Toni, la increïble, irrepetible i insubstituïble Toni Rabassó és un d’aquests darrers que parlo en aquest coi de poble. I dic poble, perquè els que d’una manera o altra estimem Sitges, no li diem mai ciutat, oi? Els sitgetans —fins i tot els més al marge com jo, tan poc digne, per poc implicat ni associat... encara— som la gent més refotudament cofoïa del món, una colla de meritoris imbatibles en això de mirar-nos el melic. D’acord. Però el nostre poble és el nostre poble, no una ciutat. En volem el seu progrés —cadascú amb la seva manera oposadíssima d'entendre aquest mot—, sí. La paraula ciutat, però, ens crema a les mans. La preferim trobar estampada damunt d’aquelles altres agrupacions humanes que tenen un altre tipus de sentit. Titllar Sitges de ciutat esdevé, doncs, tal com ho veig, un elegant insult tecnòcrata.

Toni, estimada, temuda, esquivada, anada a buscar Toni, saps que, a més de qüestions més profundes, sense tu, viure en aquest racó de món ara té moltíssima menys gràcia? Quants anys tenies? Més de vuitanta i menys de noranta, això segur. Però el teu somriure d’Stan Laurel (i que ningú se m'ofengui: aquest gran comediant per mi llueix com un dels grans de la història); la teva veu alhora murri, dolça i infinitament còmica; la teva sensibilitat i tacte amb els altres, lliçó de consideració allà on fossis; el teu indescriptible sentit de l’ humor; la teva estranya manera de tenir barra (motivada més per obligació mèdica que perquè ho volguessis)... s'amunteguen massa coses que no es poden resumir en un trist tros de paper o de res.

Representaves la imprevisibilitat personificada. Qui sóc jo —de fet ningú que la conegui al meu nivell, pura anècdota— per a descriure’t, definir-te? Què he fet jo perquè no et sentis sola? I, per una altra banda, què no has fet tu per a que els vells que es floreixen a l’hospital se sentin una mica menys abandonats (per exemple, entre mil i un de la teva bondat natural)? A la primera resposta haig de dir, avergonyidíssim que res, de res, de res, de res, en comparació de la teva estranya, i de vegades desconcertant, alegria, sempre al servei del proïsme.

Heu tingut mai la rara sort de sentir la Toni explicar un acudit? Ostres, Toni, eres un geni de l’ humor! Però també un geni de la parsimònia entesa com a autoprotecció intel·ligent. La vida t’ha d’haver estat molt difícil, segur. Però se’t veia a la cara que un dia devies decidir que, sí, que l’existència havia de resultar necessàriament difícil, d’acord, però que tu te’n riuries fins l’últim dia. I així ho has fet. I fins l’últim moment ens has donat a tots una lliçó de dignitat com poques.

La teva dignitat, però, mai ha estat una dignitat de gran heroi, sinó una dignitat amb trampa, una dignitat de mirar de fer les cosetes a poc a poc, i amb bona lletra, no fos cas que ens canséssim gaire i ens agafés un treball. Una de les últimes vegades que et vaig veure, vaig tenir la sort de gaudir d’una de les teves constants obres mestres del dia a dia. Oh, Toni, eres una màquina de generar estupefacció entre el personal! El fet va succeir un capvespre, quan vaig anar a buscar uns pantalons a casa ma mare i tu eres allà, també, de visita. Ma mare, pobra, acabava de patir un accident que, una mica més, li escapça el fèmur. Tu, fent us de la teva estranyament cerimoniosa mímica, te'm vas acostar i ens vas xiuxiuejar, amb el teu registre confidencial: “oh, i ara me’n vaig, perquè el fill voldrà estar amb la mare una estoneta, a soles”. I sí, després de dir adéu, vas agafar els portantes i vas marxar, deixant-nos a ma mare i a mi en un estat d'estupor indefinible, durant ben bé quinze segons. Després, jo amb ma mare m’hi vaig estar amb prou feines cinc minuts escassos més, discutint els quatre assumptes pràctics que m'havien dut allà, fins que, sense necessitat d’allargar més del compte la visita, vaig marxar. Vaig baixar l’únic pis que hi ha del replà de l'edifici fins la porta del carrer i, per tan poca cosa, no vaig ni encendre el llum de l’escala. Tot i la foscor, no calia, els meus peus coneixen els graons de memòria. L’ensurt que em vaig fer en arribar a baix i trobar-me la Toni, en silenci, tota palplantada, enmig la foscor, com si fos un espectral Nosferatu de cera, va ser monumental.

—Què hi fas aquí Toni? Mare de Déu, has estat aquí tota aquesta estona, a les fosques?

—És clar. Mira, com que el mànec d’aquesta porta no m’agrada gens d’obrir, m’estava aquí esperant que baixés algun veí, perquè ho fes ell.

No ho va dir, però va donar a entendre “a veure si m’haig de cansar si ho puc evitar!” Lògicament, li vaig obrir la porta i, amb els seus sobreactuats gestos i aquella manera barroca, extraplanetària, que tenia de parlar, em va donar totes les gràcies del món. Com sempre, va aprofitar per oferir-me uns encantadors adjectius que no em mereixo per res del món. Perquè la Toni, no sé si ho sabeu, sempre mimava a tothom. En la màxima mesura possible. Per a això sí que mai va tenir ni un sospir de mandra. I jo, per ella sempre vaig ser el Florenciet, aquell nen que ja no sóc, ni seré. Ara, ja no queda ningú que em digui Florenciet mai més. Amb 46 anys que tinc hauré de començar a fer-me a la idea de que aquesta propina exagerada s’ha acabat. La meva infància ha mort, definitivament.

La Toni era llesta, molt llesta, però sabia com fer sentir bé, i alhora com crear un clima de suspens indefinible; com posar en el pesquis de qualsevol que la trobés pel carrer en un “i ara que deurà d'estar preparant aquest coi de dona?” com ningú que he conegut. Al nostre poble se’ns ha mort la Toni. Al nostre poble li han arrencat una cosa que no està escrita, esculpida, ni res de res enlloc, excepte en els cors de molts vilatans. Al nostre poble, demà hauria de ser dia de dol nacional. Jo, que tan poc he fet per tu—no res he fet—, no t’oblidaré mai. Com jo, et juro que n’hi haurà una carretada de gent. I els que sí, els que sí han fet (els parents, amics propers) no ho vull ni imaginar el que han de sentir. Si jo ploro que no han de sentir els que tenen cent mil vegades més dret que jo. Amb tot, sé que fins aquests escopiran la llàgrima amb una rialla quan et recordin explicant un acudit dels teus. Sé que mai permetries que ens poséssim massa solemnes. No pateixis, no ofendré la teva memòria en aqust sentit. Ja està. Llàgrima eixugada.

Sigui com sigui, però, estimada Toni, mai t’oblidarem. No pot haver-hi ningú que t'hagi conegut capaç de cometre aquest mena de pecat inútil.

Fins aviat, maca!