Tots tenim la nostra història

La meva dona i jo tenim uns quants coneguts comuns a algun bloc, a la xarxa, sobretot a través dels que es poden trobar al sistema americà Livejournal. Jo, per qüestions d’horari i mala organització, fa temps que no hi penjo gairebé res. Amb tot, encara mantinc el contacte amb els blocarires que m'hi vaig relacionar més.
Un d’aquests és una senyora de Kansas City, executiva del departament de creativitat d’una important empresa local. Ja fa ben bé quatre anys que ens seguim, mútuament, la pista. És algú molt interessant, amb cultura, sentit de l’ humor i obertura mental. A més sembla que també és una generosa i bona persona. Per postres exhibeix el que se’n diu una exquisida educació, i escriu amb un estil molt acurat. Però això no vol dir que sigui una bleda, ni molt menys: déu n’hi do les guitzes que clava quan vol.
Al seu bloc —que segueixo molt menys del que voldria, com ja he dit— hi deixa comentaris sobre l’actualitat, pensaments i, de tant en tant, rondina sobre algun tema polític o social, com tothom, és clar. Però, fins i tot en aquests casos, la seva elegància es manté molt pel damunt del que ens tenen acostumats certs personatges cavernaris i tristíssims, de pèssim gust i qualsevol signe polític, que habiten a la premsa local i veïna. De tant en tant, també hi penja fotos del seu entorn —té força bon ull pels angles insòlits de la vida quotidiana— o el típic enllaç a adreces web que considera d’interès, per compartir. Penja també (a entrades d’accés restringit) informacions sobre la seva vida privada, en les que mai empra un estil planyívol, autoconmiseratiu. En aquestes entrades defuig sempre qualsevol tipus de pornografia sentimental o física.
Entre ella i jo hi ha diferències i similituds importants, com entre qualsevol ser del nostre planeta, però el que és segur és que és una persona molt agradable de tractar, que sap escoltar i el que diu no es basa en prejudicis o esteribots, sinó en raonaments.
Actualment, gràcies al seu càrrec, el seu modus vivendi és prou bo. Això ha fet que, no fa gaire, un conegut seu de la xarxa li hagi ventat un moc. Ella s’hi ha tornat, amb gràcia i sequedat, amb una entrada al seu bloc en la qual hi posa algunes cartes damunt la taula. El títol de l'entrada és "Tots tenim la nostra història".
El seu escrit m’ha agradat moltíssim, prou com perquè mirés de traduir-lo el millor que he pogut a la nostra llengua, i penjar-lo aquí mateix (amb el seu permís, per descomptat, doncs es tracta, a més, d'una entrada privada). Mai n’havia parlat del seu passat a aquest nivell, però em consta que tot el que hi diu és cert. Crec que, en qualsevol cas, és una lliçó, encara que potser per a molts ja sabuda i bàsica. O això espero. Per mi té el valor afegit de ser real i viscuda per algú que em mereix molt de respecte.
Espero que us interessi. Aquí us la deixo:


Tots tenim la nostra història

Hi ha quelcom que sempre tinc present quan llegeixo algun text escrit per algú altre a Internet (o allà on sigui) i és el fet de que nosaltres coneixem només una part de la història d’aquella persona. La part que vol compartir.
Fa poc, algú amb qui interactuava a la xarxa m’etzibà, com a resposta a un suggeriment meu, que millor que callés, que jo no havia caminat ni un kilòmetre dins les seves sabates. Prou cert. Ell tampoc no podria pas saber-ho tot de mi, i més amb el poc que jo li havia explicat fins llavors.
Tanmateix, aquesta no és una entrada tipus “aquesta te la dec”. És una explicació.
La meva vida és ara, en la seva major part, immensament feliç. Però no sempre ha estat així. Tot el que tinc ho agraeixo a Déu, que em va donar ànims per a canviar la meva situació, i també una mica de sort al llarg del camí.
Fa un temps —uns 15 anys més o menys—, jo era enmig d’una situació desesperadament infeliç: un mal matrimoni, una feina que odiava I un significatiu sobrepès. Si miro enrere puc veure que l’excés de pes era un símptoma d’un problema molt més gran. Tot plegat venia per culpa de la meva autoestima. Era una cosa que es veia d’una hora lluny.
Cert dia em vaig adonar que gairebé tot a la meva vida era d’aquella manera perquè jo volia. Sí era grassa era perquè menjava massa; si tenia una feina que no m’agradava era perquè no estava prou preparada per als coneixements que em calien, i tenia un matrimoni desgraciat per una pila de raons que no venen al cas.
Aleshores vaig decidir posar-hi fil a l’agulla.
Vaig dir prou al meu matrimoni, cosa gens fàcil, en cap circumstància, tot sigui dit de pas. Vaig haver d’enfrontar-me a un fracàs que m’estava devastant emocionalment. Estava escagassada ja que això suposava que m’hauria d’espavilar tota sola. Fou una bona sotragada descobrir que el meu ex-marit tenia un deute de 40.000 dòlars, sense que jo ho sabés. Un sotragada encara més gran fou que, tot just després de la separació, ell es declarés en fallida. Això em convertia llavors en la responsable de tot el deute. Tenia 30 anys.
Vaig posar-me a treballar i a tornar a l’escola. Durant uns quants anys, mentre em preparava pel futur, no vaig tenir un minut lliure. Vaig treballar de valent per pagar cada factura del deute, mes rere mes, amb la por de que m’embarguessin, que no em deixava dormir. Al mateix temps, havia de prendre cura de dos avis invàlids. Amb tot us haig de dir que no ho vaig fer sola: tinc una gran família. El cas és que tenia responsabilitats.
Vaig patir humiliacions I vergonyes al llarg de tot aquest camí: el retorn del deute, el fracàs del meu matrimoni. Tot plegat era una carga pesada.
Però què coi podem fer? Ens trobem en situacions I nosaltres tenim, al capdavall, l’elecció: o sentir llàstima de nosaltres mateixos, o deixar de lamentar-nos de el dolent que el món és amb nosaltres, i començar a fer alguna cosa positiva per canviar la situació.
Jo vaig escollir la segona.
Al llarg d’uns quants anys, el camí escollit fou difícil. Vaig perdre pes fent exercici i menjant d’una manera més racional. Vaig trobar una feina molt bona perquè em vaig cremar les celles estudiant fins estar prou preparada per poder aprofitar algunes oportunitats. Em costà ben bé deu anys poder tornar tot el deute, però ho vaig fer. No calgué que em declares en fallida; no vaig haver de demanar més ajut del necessari a ningú, i vaig evitar l’embargament.
El perquè d’aquesta entrada és el de deixar ben clar que la idea que alguns tenen de que jo no sé el que és passar-la magre, i que tot el que tinc m’ha plogut del cel, no és del tot acurada.
Res en aquest món és gratis. La sort ajuda, és clar. Però al final crec absolutament que cal fer la segona elecció, la que jo vaig prendre. Els patiments que comporta podran no ser del nostre, gust però és la que cal fer.
Mirant enrere, si jo hagués continuat sent la persona que era, hauria pogut haver canviat alguna cosa? Em creieu o no, no hauria pogut. Aquestes experiències m’han fet qui soc ara. Soc més forta, més espavilada, i tinc més compassió pels altres que abans de decidir fer el canvi.
No ha estat pas fàcil, probablement ha escurçat la meva vida, però així ha estat.


Comentari final:

Abans de tancar la màquina voldria incluir una breu creuament de comentaris que tinguérem al seu bloc deu ja fer cosa d'uns tres anys.
Jo estava força encuriosit per si aquesta dona havia fet mai d'actriu en alguna sèrie de televisió o alguna cosa així: la seva cara em resultava no només familiar, sinó molt expressiva. Ella em contestà que sí, que de jove havia estat actriu i que era probable que l'hagués vist a algun lloc, i ho va rematar tot dient:
—Pero ho vaig deixar perquè m’agrada menjar, saps?
Dubto que oblidi mai aquesta resposta.