Fragment de l'entrevista de Salvador Pàniker a Josep Pla (1966)

Hi ha llibres que sembla que no hagin existit mai, però són capitals per a entendre el perquè d’una societat, en un moment determinat. Fins i tot s’arriba a donar el cas de que al seu temps tingueren un cert èxit comercial. Molts són assaigs periodístics, el que en podríem dir una instantània feta, amb urgència, d'un instant irrepetible. Digueu-me equivocat, però jo crec que tenen la mateixa importància —sinó més— que moltes grans novel·les per a entendre el que som ara.
Una vegada deixen de ser notícia, pateixen la descatalogació imminent, i, això és més greu, són els que primer se'n van a la foguera o a no sé on, de les biblioteques públiques. Com que surten tantes novetats, aquests centres, que hom suposa com a garants de la cultura i la història impresa del país, s'excusen rere l'argument de que són "obsolets". Algú em pot dir quin factor marca definitivament aquest criteri d'obsolència? Jo us ho dic: la mentalitat determinada que hi ha a cada època. Com a exemple em venen dos records ràpids, extra-literaris: Sabeu que durant molt temps Johann Sebastian Bach fou gairebé oblidat perquè es considerava “obsolet”? Sabeu que l’eminent arxiu de cinematografia del Museu d’art Modern de Nova York decidí, als anys cinquanta, de conservar només El Maquinista de la General de totes les obres mestres que feu en Buster Keaton als anys 20, amb l’argument de que era la única que valia la pena? (qui els anava a dir que, juntament amb Chaplin, seria quaranta anys després el creador més rentable del cinema mut i que vuit dels seus films estarien invariablement votades entre les cent millors obres de la mateixa època pels “experts”? I darrera paradoxa: al seu temps fou un dels grans fracassos comercials i de crítica del seu autor). Si aquest tipus de badades han estat fetes per institucions tan reconegudes, no vull ni pensar les desfetes que es deuen de fer a les que no es poden permetre el luxe de l'arxivament i restauració mínim.
Un d’aquests llibres és “Conversaciones en Cataluña” de Salvador Pàniker, publicat per l’editorial Kairós per primera vegada el 1966. A aquest llibre, l’autor té unes converses molt interessants amb personatges rellevants de la Catalunya d’aquell moment: escriptors en català i castellà, cantants, pintors, polítics, empresaris, periodistes, pensadors, etc. Hi ha gent de dretes, d’esquerres, catalanistes, espanyolistes i fins i tot algun feixista recalcitrant. Però sabeu què? Sota la mirada neta del senyor Pàniker, tots ells tenen la oportunitat de mostrar detalls de la seva humanitat contradictòria i la seva lliçó de vida particular. M’agrada de veure que fins els personatges que pels prejudicis polítics més exacerbats actuals (no som, en això, pitjors ara que mai abans, tampoc) a molts dels personatges no se’ls donaria cap oportunitat, i al llibre demostren ser tan o més persones que alguns amb els que jo, per exemple, comparteixo més punts de vista. I no crec que fos cosa de la censura. Els humans som així de fascinants i complexos, alhora que ens costa de no reprimir el reduccionisme espiritual en l’enemic. Fer trampa per a fer quadrar bé els números de la pròpia ideologia és un mal etern.
El llibre fou publicat en castellà però el mateix autor afirma que moltes de les converses foren fetes originalment en català, com és lògic. La primera entrevista-conversa fou amb Josep Pla. Per motius diversos he trobat molt interessant el joc de gat i ratolí que s’estableix entre l'escriptor empordanès (JP) i Salvador Pàniker (SP) en tot el que toca el tema dels alemanys. Jo, que tinc el meu punt germanòfil (barrejat amb força altres “ofils” molt i molt contradictoris) m’ha divertit molt. He mirat de transcriure els fragments principals sobre el tema, així com de fer una versió catalana el millor que he pogut, amb les presses que tenia. Si algun dia tinc temps, la repassaré.
La ironia que gasta en Pla —fent elogis que funcionen com a malèvols reductors dels mèrits dels alemanys— es troba amb un contrincant gairebé tant murri com ell.
Espero que la trobeu tan interessant com jo.


Fragments de l’entrevista de Salvador Pàniker a Josep Pla (1966)

JP—És molt enginyós aquest aparell.
SP—És un aparell alemany.
JP—Els alemanys són molt enginyosos; fabriquen uns cargols excel·lents. Això és una prova de la intel·ligència humana, que com vostè sap molt bé, és molt poca cosa.
SP—Els alemanys han fet alguna cosa més que cargols.
JP—Han fet l’ idealisme alemany.
SP—Què opina de l’ idealisme alemany?
JP—Que es pot interpretar de moltes maneres. Com la poesia de Carles Riba.
SP—Vostè com l’interpreta?
JP—La poesia de Riba?
SP—L’ idealisme alemany.
JP—Quan es posa l’article al final de la frase, el verb es pot posar en present, en passat, en futur o en el que es vulgui, i aleshores entra vostè en un embolic espantós . És molt divertit.
SP—No li agraden els alemanys.
JP—Els alemanys són uns grans científics.

(I aquí, el senyor Pàniker decideix canviar de tema —comença a preguntar sobre el lloc on viu—, perquè veu que sobre els alemanys, amb aquest Pla que fuig d’estudi, no en traurà aigua clara. Però més endavant, mentre parlen de filosofia en general, tot passant per Sant Tomàs, el tema alemany torna a sortir, d’una manera que trobo fantàstica. I aquesta vegada, en Pla ja no fa servir tant la màscara).

JP—Vostè ha estudiat a Sant Tomàs?
SP—Sí, l’he estudiat.
JP—Bon assumpte Sant Tomàs.
SP—Bon assumpte.
JP—Més bo que l’ idealisme alemany.
SP—L’ idealisme alemany també és important.
JP—També. Segur.
SP—I Kant.
JP—Segur; però Kant no era idealista.
SP—Si m’ho permet li diré que Kant és importantíssim perquè ho canvia tot; Kant porta l’home al quiròfan, el desmunta peça a peça i el torna a muntar d’una manera diferent, encara que per fora tot quedi igual que abans. Segons la meva opinió, qui no hagi presenciat aquesta operació quirúrgica no pot entendre una paraula del món modern.
JP—Kant ve dels anglesos.
SP—A vostè li agraden els anglesos.
JP—Hem d’aprendre molt d’ells.

Després d’aquesta driblada tan intencionada (Kant era bo perquè tenia molt d’anglès... coi d’home!) després encara hi ha alguna referència a Goethe, a Marx, però són més de passada i ja no s’aprofundeix en el tema. A més, per avui ho deixo, que és tard i vol ploure.