Tot plegat aniria millor

Al bloQG d’ahir (entrada del 20 de febrer de 1919, és clar) Josep Pla hi escrivia el següent fragment:

“...i a l’Ateneu. Llargues converses amb Joan Climent i Alexandre Plana. El primer és un catòlic respectuós amb els ateus. El segon és un ateu respectuós amb els catòlics. Climent, que coneix la seva gent, es refia dels ateus. Plana, que coneix la seva, es refia dels catòlics.”

Fantàstic, no? De tant en tant, jo també tinc aquesta sensació de viure un moment únic de civilització tan extrema com aquest, amb algú, a algun lloc. Això passa de vegades d’una manera inesperada, d’altres justament pel contrari: perquè vas a on saps el que hi trobaràs.

L’Antoni, comentarista habitual, ha clavat amb concisió:

“Tant de bo tothom fos com Joan Climent i Alexandre Plana! Respectuosos els uns amb els altres pel que fa a les creences i les idees.Tot plegat aniria millor.”

Què simple i, per tant, què perfecte també, oi? Què més és pot dir? Les paraules justes, una idea claríssima, una veritat absoluta expressada tan bé que sona obvi, com una cantarella que hem sentit milers de vegades als avis. Ambdós textos, tan el fragment de l’original com el comentari del senyor Antoni, semblen no res de tant que són. L’un parla d’un fet que sempre s’esdevé entre dos coneguts amics, i mira de traslladar-lo literalment, molt més preocupat d’aquesta literalitat, de dir la veritat, que de fer literatura. L’altre en treu la conclusió, la lliçó moral incontestable, que tothom amb un mínim de pesquis hauria de veure.

Doncs si tot és tan normal que ratlla el tòpic i el lloc comú, a on li veig la gràcia? Doncs que no em sembla tòpic ni lloc comú, sinó saviesa de marbre, per ambdues parts. Fins i tot el ser més illetrat del món pot entendre aquest missatge i sentir-se’n tocat; sense picades d’ullet a cap tipus d’iniciats; sense copets de colze ni complicitats de cap classe als membres del club, a menys que no pertanyi al dels éssers humans. Quan algú troba una cullera com aquesta, que pot arribar tan al fons, de manera que ho pot remenar tot sense que no hi quedi res més a dir, sense insultar la intel·ligència i la cultura, per una banda; ni avergonyir o menystenir l’analfabet, per l’altra, crec que s’arriba al màxim de l’art i del pensament. Llavors el que cal fer és no tocar res, no posar-hi més sal, deixar estar l’ego una estona a l’armari, no fos cas que vingui a esguerrar-ho tot.

No ho trobeu difícil això? Potser m’ha arribat (m’ha fet riure, pensar i emocionar-me, tot a l’hora) perquè tinc el dia tou, amb la sensibilitat amb l’ona programada en la mateixa freqüència. Podria ser: que l’estat d’ànim del lector sempre hi té a veure en la sensibilització enfront l’obra, és una cosa ben sabuda i ressabuda. D’aquí uns anys, demà mateix, per sempre més, en tornar enrere, em semblarà una reacció exagerada, potser. O no.

De quina manera ens va canviant la pell, eh? De vegades perquè ens cremem sota el sol, d’altres per un accident, o malaltia. Però en gran part d’elles no ens adonem de com unes cèl·lules van substituint a les altres. I un dia ens mirem al mirall i ens preguntem no només per on ha sortit aquella arruga (la marca del temps evident) sinó quan ens va sortir aquella piga, i quan aquesta regió del braç s’ha tornat color galeta maria...

Bé, prou. Com sempre me n’he anat als núvols i m’he posat a parlar més de l’embolcall i de detalls episòdics que del nervi principal. Tornem al text original: Ser respectat per l’enemic i demostrar que el respectes mutu és el primer pas per a deixar de ser-ho, d’enemics. Però arribar a ser més apreciat pels enemics que pels teus té un plus d’humanitat molt descarat: és allò de que a casa és molt difícil de mantenir la disciplina de grup; que al més mínim canvi de peu pots ser acusat de traïdor, sobretot si tenim el dia poc inspirat i les paraules i els gestos expressen el contrari del que volem. Tot això, sense comptar que apart del nivell mitjà de prejudicis que tots tenim, hi ha gent amb paranoies realment molt més extremes del normal. Si te’n toca un dins el teu bàndol, la dinàmica d’atac es pot convertir en tot un infern dins la trinxera, abans de sortir a començar a escampar bufes al contrari. No és estrany doncs que, enmig la batalla, vingui de gust de seure una estona dins un forat de bomba i jugar una partideta de cartes amb un soldat de l’altre bàndol, també fart del zel constant dels seus companys més amargats (encara que, com al meu cas, les poques vegades que jugo a cartes, m’han d’explicar de zero de que va tal o qual joc).

“Climent, que coneix la seva gent, es refia dels ateus. Plana, que coneix la seva, es refia dels catòlics.”

És quelcom més que una paradoxa, és una descripció sense additius refistolats d’una característica molt humana, que molts tenim a dins. Quan de pecat i de virtut n’hi ha ho deixo per als capellans, els monjos budistes, els cirurgians professionals del cervell i als savis que tenen tots els cromos de la col·lecció. Sigui per egoisme o pel que sigui, ara tan me fa. Si tots ho féssim així més sovint, tal com diu el senyor Antoni:

“Tot plegat aniria millor”.

Bé, les empreses que viuen de la discòrdia potser no pensarien el mateix i llavors ja l’hem cagat per una altra banda. No tenim remei...