El bon profanador

—Qui és vostè? Què hi fa a casa meva?
Amb aquesta sortida que li donen, el profanador de tombes també se’n du, sap greu de dir-ho, un ensurt de mort.
—I vós, que hi feu aquí dins, viu?
—Que què hi faig? Coi, és casa meva!
Com que casa seva? Aquí hi ha alguna cosa que no quadra. Com a professional aquilotat, el profanador de tombes ha vist de tot. Des que s’hi dedica en exclusiva —els anys que ho combinava, pels matins, amb la xurreria, no compten— s’ha trobat amb tres casos de gent mal morta, i pitjor enterrada. La primera vegada que li va passar, fugí esperitat només sentir els cops i crits, provinents de dins el nínxol, emesos pel mort revifat. De primer, els remordiments per haver abandonat aquell nou Llàtzer en un lloc tan poc higiènic se’l menjaven. Però després, en recordar la sorollada que feia, es va convèncer de que segur que, tard o aviat, ja el rescataria algun altre passavolant. Amb aquest àgil gir mental, la consciència s’hi conformà. Per si de cas, però, les següents oportunitats que és trobà amb un aital compromís, deixà de banda l’obligació laboral en favor de la humanitària, i ajudà a aquells pobres desgraciats a sortir del mal lloc a on havien anat a petar.
Això d’avui, però, representa una novetat. El presumpte ressuscitat protesta justament pel contrari: no vol sortir. Qualsevol sospita de reacció traumàtica a la contra —que el mort s’hagués desvetllat, com d’un somni, i que encara s’imaginés ajaçat al llit de la seva cambra, a casa seva— es fa miques en descobrir que, efectivament, l’interior del nínxol profanat té tota l’aparença d’una vivenda normal; un pel estrafeta, això sí. El pobre home no estava ni dormint, sinó que, arraulit dins un llit en forma de cartutx de dinamita, seguia una Nàstic-Barça, d’altíssim interès, a través d’un televisor portàtil.
—Jo... us asseguro que em sap molt de greu.
—Sí, mira, què fàcil! Si la porta que acaba d’esbotzar fos meva, encara en podríem parlar. Però com vol que li expliqui això al propietari? No té ni idea del tipus d’animal que és, ni de la condemna de contracte que vaig haver de firmar! Pensi que només que li faci una rascadeta de no res al sòcol, m’engega al carrer sense miraments!
El profanador de tombes, home sensible que dispensa el capteniment pels neguits dels vius que nega pels dels morts —sinó ja m’explicaríeu com podria fer aquesta feina amb un mínim de competència—, es disculpa tot el que pot i, a més, s’imposa el compromís de pagar de la seva butxaca la intervenció del millor lapidista per tal que li arregli l’entrada, i no hi quedi cap rastre de l’incident.
Després d’aquesta proposta tan sentida, el llogater s’estova una mica.
—Miri, qui s’ha de disculpar sóc jo per tots els crits que li he etzibat. No sé quins motius el poden haver portat a castigar-me amb el que m’ha fet, però salta a la vista que vostè és com jo, un ciutadà amb un sentit ètic principal. Se li veu als ulls. Sap què? La cosa tampoc és tan greu, si més no, tan urgent. El propietari —un autèntic escanyapobres— visita els seus nínxols un cop al mes, amb una regularitat suïssa, però ara mateix encara tenim dues setmanes de temps. Si vostè em diu que em pot trobar qui ho deixi tot com una patena abans del 25, endavant.
El profanador de tombes gairebé esclata a aplaudir davant el canvi d’actitud, quasi acrobàtic, del veí ennixolat. Tanta comprensió el commou. Ja no se’n troba.
—Us prometo que cridaré en David (el millor guixaire de Puigpelat) i demà mateix veureu com de la meva trencadissa no en quedarà ni el record.
—No cal que en parlem més, doncs.
—Per cert, com van?
—Ah, aquests! Dos a dos, la cosa està molt emocionant. Jo crec que el Nàstic, avui, donarà una sorpresa.
—Jo, de jove, jugava amb els juvenils, però ho vaig haver de deixar perquè el vapor de l’oli dels xurros em va desgraciar els pulmons, de per vida. Però l’afició no se m’ha passat. I amb el Barça... hi ha allò de que fa gràcia que el petit pugui guanyar al gran; no sé si m’explico.
—I tant! Escolti, què farà vostè ara, aquesta nit?
—Home, jo, ara, tornar cap a casa i guardar el botí de la nit —tot plegat no re: quatre rellotges, polseres, agulles de cap, alguna dent d’or... el de sempre— al calaix, fins que vingui la dona amb els nens, la setmana que ve. Ara són a Mallorca per veure la coronació de la reina de les Balears, sap? No ho sé, era una cosa que li feia il·lusió; ho veia a les revistes —coses de dones— i ens podíem pagar el capritxet, ves. En fi, res d’urgent.
—Doncs perquè no es queda aquí, a veure el partit amb mi? És fosc i fa fred. A on vol anar ara, home de Déu? A més —perdoni que li tregui això, ara— si em deixa així, amb l’entrada trencada, aquesta vista tan trista, enmig de la nit, a mi em fa com una mica de cosa. Digui’m escrupolós, però jo sóc d’aquells que no s’hi acostumen a viure al cementiri. Ja ho sé que aquest és un món molt sever, que t’obliga a fer coses que en el fons no voldries, però...
El profanador de tombes accepta la invitació encantat. Al llarg de la conversa, ell havia estat tota l’estona palplantat, mentre el fred li pujava per les cames, de mala manera, fins a solidificar-les. La única escalforeta provenia del petitíssim nínxol que, com més s’allargava la cosa més confortable li semblava. Una vegada dins, els dos homes han de fer no pocs esforços per a encabir-s’hi amb unes mínimes garanties de no morir d’asfíxia, però al final l’esforç té com a premi un èxit meritori.
La suma del nouvingut a la visió del partit porta bona sort al Nàstic, que fa el gol de la victòria tot just un minut abans que el partit acabi. Els dos homes celebren el triomf de l’equip tarragoní com cal.
Sembla mentida la manera com la casualitat juga a favor de que neixin les millors amistats, fins i tot en les situacions i els llocs més inconvenients.