El Redactor
Fa uns anys va estar força de moda. Va arribar a obtenir un Nobel de literatura i tot. Es va perpetrar una adaptació cinematogràfica no massa bona --aquella prosa exacta no es podia traslladar a la pantalla-- del seu títol més emblemàtic. La seva presència animava els programes televisius més ensopits. Se'l va estimar, odiar, citar i envejar com només passa amb als grans escriptors.
Del que va guanyar amb els premis ja fa anys que no li queda un ral. A més, ara es porten altres coses, es reivindiquen altres clàssics. El seu retrat no diu res als joves i els més grans estan per altres històries. L'oblit general fa temps que ha deixat de neguitejar-lo, però. Les urgències s'han rellevat. Necessita diners. La supervivència no pot malbaratar temps i energies en les petites vanitats.
Ha trobat feina en una agència immobiliaria. Redacta els petits anuncis de 200 paraules que descriuen els distints immobles: si són apartaments, cases individuals, duplex, magatzems... si es troben a la ciutat, al camp, vora el mar... quans metres quadrats tenen, les habitacions que hi ha... si ofereixen terrasses, jardí, piscina... Li costa molt. Per més que s'esforci no se n'acaba de sortir i el seu cap no n'està gens satisfet:
--Els anuncis no s'entenen! Quina redacció més dolenta! Això em passa per agafar gent que no sap escriure...
El vell premi Nobel és conscient de que el seu cap té raó. Flirtreja amb la idea del suïcidi, però no la tirarà endavant perquè sap que es moriria.
2 comentaris:
Bufa!!! L'oblit, un dels pitjors castics. La nostra societat és molt cruel, quans en tenim d'oblidats?
Sí, noia. I ens oblidem els uns als altres també. Jo oblido, tu oblides, ell oblioda, nosaltres oblidem... I de vegades, per més que vols, no hi ha manera, la memòria persisteix.
Ara, el tema aquí era més aviat la paradoxa de que tots els professionals, fins i tot aquells més preparats, tenim un forat en allò que se suposa que som els millors. Mira, el gran premi Nobel no val per redactar una aparent bestiesa com aquella. No el retrato psicològicament i per tant no sabem si és cregut o humil; casat o no, si li agrada el futbol o prefereix les mones de pàsqua... Res. Si ho tingués massa cregut rebria una lliçó d'humilitat i si fos humil comprovaria que una de les seves pors més íntimes era certa: el gran escriptor segons quines coses no les sap escriure. C'est la vie...
Gràcies per comentar.
Publica un comentari a l'entrada