Les conviccions, aquella nosa... necessària?

Sé que les conviccions que encara em convencen no sempre resulten convincents als altres.

Suposo que tenir conviccions implica, d'alguna manera, una certa mandra mental. O com a mínim impaciència, urgència, necessitat (depèn el cas) per començar a treballar. Cal posseir una idea de base per iniciar un projecte. El savi, diuen, busca sempre, però. Aleshores, què passa? que el savi no pren mai cap decisió, no incia cap projecte, no se la juga mai?

Si mai no ens féssim la il·lusió d'haver trobat alguna cosa que valgui la pena, no faríem res. Sempre es presenta aquell moment en el qual ens convencem que hem trobat la nostra parella ideal, la nostra feina ideal, els estudis ideals, el nostre ideal polític, quin serà el nostre estil musical favorit i quina acció o pensament sempre ens semblarà moralment accepetable o reprovable sota cap concepte o cincumstància. Sense establir un convenciment ferm, no ens casaríem, no treballaríem, no estudiaríem, no votaríem (o no votaríem com a rebot!) no llegiríem ni escoltaríem música ni actuaríem ni prendríem cap decissió. O al revés, actuaríem com una fulla que es deixa endur pel vent i un dia faríem una cosa i el següent la contrària, segons ens petés. Aquestes dues possibilitats han de resultar una mica plausibles, també, imagino. No ho sé. Jo mateix he passat temporades en les que m'implicava en qualsevol causa i altres en les que em deixava dominar per l'apatia o tot se me'n fotia.

El que és segur és que cada cop que adquirim una convicció, davant nostre surt algú que s'emporta la contrària. I així ens trobem que hi ha qui creu en déu i qui no, qui creu en un déu diferent, qui dubta i qui no ho fa mai; qui creu que la solució pel país és la guerra i els altres que la pau, la independència o la sumisió, la col·laboració en un projecte comú o l'anar pel nostre compte o, directament, l'anarquia pura i dura; viure sol o acompanyat; robar si es té gana o no fer-ho mai, de cap manera; l'eutanàsia o no; prohibir això i permetre allò o just a l'inrevès... Sempre hi ha algú, una bona persona (millor que nosaltres i tot, potser... sempre empro aquesta fòrmula pel que pugui ser) que fa, que pensa el contrari, que té una convicció radicalment enemiga a la que ens serveix de brúixola per tirar cap el nord. Cap el que creiem que marca el nord, és clar...

Les conviccions acostumen a tenir molt bona premsa. Se les considera un valor necessari. Jo mateix voto el partit que els dóna suport. Però també, segons com es mirin, poden esdevenir la ruïna de la veritat, una cotilla que asfixia la reflexió.

Hi ha qui es vanta de no tenir-ne cap i sentir-se lliure de tot lligam intel·lectual. Acostuma a ser gent que per qüestions biològiques, traumes d'infància, amorosos, pura mandra vital o qualsevol altra raó, només se sent feliç en el desarrelament cap a tota llei fonamental, tota ideologia, tot company de viatge. Després hi ha els qui les té molt fortes i les manté amb una inflexibilitat granítica. Pobre de tu que miris de qüestionar ni un mil·límetre de la seva convicció! Per l'entremig hi balla tota la gama de grisos, és clar. Tots hem trobat individus que abracen aquests dos extrems. Alguns d'ells mostren un grau de superioritat, una fatxenderia que m'incomoda enormement. Els uns vanitosos de les seves conviccions perfectes i els altres (que d'alguna manera, des de la mateixa negació, viuen atrapats dins una convicció fortíssima) per la seva supòsada manca d'elles, que a esperit lliure no els guanya ningú. La resta del món semblem idiotes als seus ulls, una colla d'equivocats que viurem per sempre dins la cova del coi de Plató (ja us puc confessar que la meva cova particular, les sessions d'ombres xinesques que s'hi fan són fantàstiques!!).

Sense conviccions no ens movem de lloc, no fem res. Ara... cal? Jo no ho sé. Com a mínim, m'arrisco a creure que no en tots els casos. En aquest sentit, jo, personalment (encara que pel fet no té cap interès) vaig fent el que puc, el que sé, i ara em bellugo, ara no, ara aposto, ara no m'ho facis fer mi dir que no en tinc ni idea; ara peco de massa prudent, ara de bocamoll... Suposo que més o menys com tothom. Evidentment que qui té les conviccions més fortes és qui, per bé o per mal, mou el món, qui el fa avançar o el porta a la destrucció. Per contra, la manca de conviccions ens pot dur tant a formar part del ramat com justament el contrari, esdevenir un outsider complet, un pòtol, un deslligat de tot. No imagino un desconvençut muntant un partit polític, una nova religió o, a més petita escala, muntant un negoci o declarant amor etern a algú en concret, obviant la resta de milions de possibles mitges taronges que s'escampillen pel món.

Quina cosa les conviccions... Quant de perill, quanta fascinació amaguen! Oh Déu, lliure'ns de les conviccions i, al mateix temps, fes que no ens en manquin mai! Com t'ho faràs? ah, no ho sé, tu ets Déu, no jo, i tu ho pots tot. Ja t'espabilaràs, noi. I quan trobis la solució, envía'm l'arcàngel Sant Gabriel i m'ho expliques. Si ho fas, prometo escriure un post. Gràcies maco. Amb els tsunamis que muntes sé que això que demano et resultarà bufar i fer ampolles.

Bon diumenge!