Terramar als anys vintUn Minor a Terramar
Abel sense poma
La vida. Quina paraula més bèstia!
La vida, allò que se suposa el més gran que una persona pot arribar a tenir.
La vida, aquell munt d’estímuls magnífics, ple de postes de sol, de núvols de formes infinites, d’animals, plantes, colors, olors, llibres, pel·lícules, esports, activitat, bellesa, pensament, sentiment, sexe, excitació, emoció, pell de gallina, besos inoblidables, aparicions de la verge de Lorda, mutilacions de guerra, ablacions de llengua...
La vida, aquell haver de prendre decisions, d’acceptar que no som ni valem res, que per fer un petit canvi cal esmerçar-hi un esforç descomunal.
La vida, un tornado de competició i mala llet. Un anar dient que vas agafant experiència, que cada vegada ets més savi... Alhora, deixes enrere primer la infància, després la joventut, més tard la maduresa... Un dia veus com del fons del crani es comencen a desenterrar les arrugues. Et pengen les mamelles. Pateixes per la pròstata. Pel càncer de mama. T’extirpen la melsa. L’alzeheimer t’anorrea la memòria abans no et mors. Res a servit de res. Ni una puta merda Ni per a tu ni pels que miraran d’oblidar-te, ja perquè els ferirà la pèrdua com perquè s’hauran tret un pes del damunt.
La vida, aquell munt d’obligacions que hom es carrega damunt les espatlles per gust o perquè va despistat, sumades a les que la mateixa vida ja t’engalta només néixer.
La vida, aquell armariot rebotit de responsabilitats que cada cop costa més i més d'arrossegar a mida que les forces juvenils van fugint, fins que arriba un moment que mors esclafat perquè et cau al damunt, si no et suïcides abans.
La vida, aquella empresa fantàstica en la qual t’han contractat de directiu, encara que et sàpigues la persona menys competitiva i emprenedora del món. Sí, perquè d'això també va la vida. Diuen que hi ha gent que ha nascut per manar i gent per obeir. Mai es parla de qui no ha nascut ni per una cosa ni per l’altra. Jo sóc d’aquests. I la vida suposa un constant manar i obeir esgotadors. I no parlo de quan a algú nascut per manar li toca empassar-se l’orgull d’haver de fer que sí amb el cap a un superior inepte, ni d’aquell autòmat amb ànima d’esclau condemnat a donar instruccions a un grup humà i obligar-lo a complir-les. Quanta angoixa per a els uns i els altres! Quanta angoixa per a tothom..
La vida és risc, diuen. Per què hem de viure-la aquells a qui el risc ens fa tanta mandra?
La vida és amor. Quin lloc hi tenen els egoistes purs aquí, doncs?
La vida és patiment. Si no ets masoquista, quina bestiesa continuar, no?
La vida és aprendre, experiència. De què et serveix el que aprenem si al final se'ns ho endurà tot la mort o una demència senil? Els homes i dones del futur llegiran els teus llibres... i una be negre! Si ja se m'afigura un miracle que això passi ara, menys passarà en un hipotètic futur. I ho dic sense derrotismes ni pessimismes de saló. El fet cau per la seva obvietat. Se’m fa tan clar que ho vull esbombar amb bombo i plateret. El passat hauria de mostrar el cartellet de COMPLET de tants savis que se li apilen. L’elecció per escollir-ne un de favorit cada cop costa més. Amb aquest panorama trobo lògic que la tendència a no llegir creixi com una bombolla i que el menyspreu pel passat suposi alguna cosa més que una moda. Tot plegat resultarà tan repugnant que valdrà més aferrar-se a una ampolla o injectar-se uns grams de la última droga de moda, mentre el món sencer peta com una castanya. Molt millor això que apropar-se a les teves “sàvies” paraules perdudes en una pàgina esgrogueïda, en un CD ratllat. Quines ganes de tocar els nassos a la gent, de vendre'ls lliçons arnades com si fossin el gran descobriment del segle...
La vida, allò que competeix en esforços inútils amb
En la decisió de procrear no sé si hi pesa més pertànyer a la categoria dels fills de puta o a la dels inconscients. D’aquest judici s’haurien d’escapar, d’entrada, tots aquells que s’aferren a alguna fe religiosa, tant els que ho fan per costum com els que com Sant Pau han vist la llum en algun moment del camí. Res es pot comparar a un dogma per no haver de dubtar. Tant fa que el recolzin mil·lennis d’espiritualitat compartida amb bilions de creients que ja són història com que se l’hagi inventat fa quatre dies un il·luminat de Massachussets al qual segueix un ramat d’ovelles escollides. Amb tot, no peco d’injust fins el punt d’apartar els creients d’aquests dubtes existencials, inherents a l’ésser humà. Suposo. No em trobo en condicions d’ofendre a la major part de la humanitat, insultant-los de discapacitats espirituals en la manca de dubte. Sospito que els que no dubten mai cabrien en un menjador amb poques cadires. Tots ens assemblem més del que pensem...
Dèiem la vida? La vida, sí... La vida en definitiva ens la venen com allò que devem completament a dues persones anomenades mare i pare, a qui se suposa que els hi hem d’agrair tot del tot... i a qui no els acabarem de perdonar mai del tot, tampoc. Perquè si tan cert és que mai els podrem retornar el seu ajut, el nostre perdó tampoc no se’l mereixen per res. Jo no els vaig demanar a viure aquest festival! Em sembla molt bé que la gent mati per anar a un concert de Bruce Springsteen. Però a mi, amb tots els respectes, aquest senyor me la bufa enormement. Fins i tot em cau malament. Se’m dirà que no puc comparar Bruce Springsteen amb la vida... només faltaria! Això ho faria tot encara més insuportable. No trigaria ni dues hores per apostar pel suïcidi, fins el més dolorós del món, si no hi hagués més remei!
La vida, en resum, és una merda enorme. Passa, però, que això ho ha dit tanta gent —tothom en algun moment donat, així que suma i peta la calculadora!— que ni que sigui per no caure de nou en el tòpic, vinga, va, em posaré una mica provocatiu i et diré que la vida és la cosa més meravellosa que hi pugui haver. Temo, però, que això també ja ho havia dit algú abans. Tant és, no em ve de nou que mai no podré ser original...
Mira, acabo de tenir una idea... Saps on és l'Hotel Terramar, a Sitges, oi? Coneixes el meu cotxe? Sí, un Morris Minor gris, una delícia anglesa del 1958. L'any passat el vaig restaurar i rutlla com si hagués sortit de la cadena de muntatge. La discreció no destaca com el seu fort, ja ho sé, però això fa que el meu pla sigui molt més interessant. Ja ho veuràs. Estic ben sonat...
Morris Minor
6 comentaris:
És un bon començament, Florenci! T'animo a continuar escrivint!!
Bé, un pel diguem...disgustat amb la vida, però en fa curiositat per veure com continua.
Gràcies, Sonia i Gemma.
Bé, més endavant, quan comença a tenir motius per disgustar-se de debó es desdisgusta. La gent som ben estranya.
Florenci, fa només uns dies que he començat a llegir el teu blog. Hi tens coses de gran valua. De fet hi ha algun dels escrits que són modèlics, del millor que has fet i mostra de les excel.lències que aniràs creant i mostrant-nos. Però d'aquest text no me'n puc estar de criticar el fet que es renegui de la paternitat i maternitat. No és només que pensi que socialment és necessari fer valer i difondre tots els seus valors positius per contrarestar l'individualisme forassenyat que afecta la nostra societat -la catalana especialment- fins a provocar una autoaniquiladora insuficència reproductiva, tampoc no és que pensi personalment que tenir fills és una de les grans meravelles d'aquesta vida on hem anar a parar, és que sincerament penso que cal que cerquem i difonguem les coses més boniques que podem crear. La nostra societat no afavoreix que ens decidim a tenir fills, però hem de ser decidits, socials, optimistes i els artistes, que són els qui més sensibles són a les sensacions han de saber superar les negatives per abordar plenament les positives. Llàstima que tot això només t'ho sàpiga dir des d'una forma d'expressió racional i no en quatre ratlles poètiques, això queda per a d'altres.
Florenci, fa ben poc que he començat a llegir el teu blog. Hi tens escrits que són modèlics pel contingut, la forma, la redacció, l'estil, .... No em cansaria d'elogiar-los i et prometo que t'aniré fent comentaris constructius en aquest sentit. Però no sóc cap pilota, no et diré mai una cosa per altra. No dec tenir mà esquerre. No puc compartir de cap de les maneres la valoració negativa que es fa de la paternitat o maternitat al teu text. No és que pensi que socialment no és defensable perquè estem en una societat -especialment la catalana- que ha de reconduir la seva conducta reproductiva que la duu a l'autoaniquilació, no és que personalment la paternitat m'hagi ofert les coses més meravelloses de la vida i que lamenti ser pare només d'una filla, és que penso que hem de bandejar l'individualisme, la por, el pessimisme i adoptar una posició valenta, activa i decidida en favor de les coses boniques de la natura, de la societat, dels sentiments -entre elles la paternitat. Lamento expressar aquestes idees d'una forma racional i no saber-ho fer amb quatre magistrals ratlles de poesia. Què hi farem d'altres ja ho faran.
Viénatural, primer que res gràcies per llegir el meu blog i per trobar-hi textos que et semblin pru interessants com epr llegir-los.
El text que es pot llegir aquí és el primer capítol d`'una novel·la inacabada (aquest mateix text és un esbós que caldria polir una mica més) on el personatge principal comença a viure tota una sèrie d'experiències que el canvien molt i molt. Precisament, quan està més fastiguejat de tot és quan les coses no li van prou malament del tot. Al final, quan tot es converteix en un infern, es torna un defensor de la vida. Amb això, tot i que inevitablement m'he capbussat dins de la meva pròpia experiència i en converses que he tingut amb altres persones, ni el personatge sóc jo ni comparteixo moltes de les opinions que deixa anar. Algunes sí, altres actituds recorden alguna porcó de mi mateix si m'abandonès, però la meva actitud vital, d'entrada, acostuma a casar molt més amb el que proposes tu que al que diu el senyor Abel :)
Ep, moltíssimes gràcies per la interacció!
Publica un comentari a l'entrada