El meu tiet Ton (Anton Salesas, germà gran de mon pare) s’enriolava de tant en tant amb aquest adagi:
Amb molta paciència i amb molta saliva
un elefant va cardar amb una formiga.
I després es posava seriós i deia:
—Oh, i tant que va passar!
Jo era un nen molt babau, però amb això mai em va aixecar la camisa.
JAMÁS PUEDE EXPLOTAR
A finals dels anys seixanta, la meva tieta Maria (Maria Salesas, germana paterna petita) va comprar la seva primera i última olla a pressió. La publicitat de l’època assegurava amb una cantarella entusiasta:
—¡Jamás puede explorataaaar! ¡Jamás puede explotaaaar!
Ella hi creia cegament en aquest eslògan.
El primer cop que la va emprar per cuinar hi feia alguna cosa amb cigrons —un estofat, carn d’olla, ni idea: jo era massa petit, tot i que sempre jugava pels passadissos de casa seva amb els meus cotxets i ninotets.
La casa on vivia era petita i estreta. La cuina, minúscula, quedava a un extrem del pis. A continuació venia el menjador. Al final el passadís, força llarg, que duia al rebedor. Les tres peces anaven l’una rere l’altra com tres vagons de tren.
L’olla va començar a xiular. Ma mare, prudent, va creure oportú avisar:
—Maria, no hauries de treure l’olla del foc?
—Per què? Que no ho veus que ¡Jamás puede explotaaaar! ¡Jamás puede explotaaaar!? —la meva tieta canta molt bé i reproduïa la melodia del jingle amb una perfecció que envejo— No cal, dona!
No devia haver passat gaire temps des que celebrava aquest triomf de la kitchen technology quan la pobra olla va explotar com una bomba casolana de les que posava Terra Lliure. La tapa va patir una ejecció fins el sostre i l’ona expansiva de metralla cigronera va arribar fins el rebedor, més enllà d’on jo jugava. Recordo com una pedregada de cigrons em va colpejar per la banda dreta del meu cos infantil i algun dels meus cotxets era endut per aquell tsunami de boletes groguenques.
No recordo si aquell dia vam haver de patir penitència dinant a un restaurant, o què, per culpa d’aquell incident tan trist. Just després de l'esclat, la pobra dona va quedar tan parada, tant sense arguments, que la cançoneta se li va ennuegar. L'operació de neteja, recuperació de cadàvers i posterior enterro de la olla que jamás podía explotar és va fer amb el més sepulcral silenci. I ja mai més va sortir del retir perpetu a les masmorres on van a petar amb els seus ossos els estris de cuina obsolets, perillosos o que et regalen i fa mandra aprendre a manipular com cal.
2 comentaris:
Exelent, molt bó, m'he fet un fart de riure ( i que això no valgui per menys tenir-lo). Felicitats Florenci.
Gràcies, Gemma. La meva tieta pot donar fer de la història i encara recorda la tonada del jingle publicitari. El meu tiet no pot defensar l'assumpte de l'elefant i la formiga, però.
Publica un comentari a l'entrada