Ara et diré que em passa amb les dones i tretze contes més
de Cèlia Sànchez-Mústich
Aquesta és l'entrada 300 d'aquest blog. Per celebrar aquesta xifra no he trobat res millor que parlar del número 200, tot just acabat de publicar, de la històrica col·lecció Raixa de la editorial Moll: el recull de narracions curtes Ara et diré que em passa amb les dones i tretze contes més, de Cèlia Sànchez-Mústich. Aprofito doncs per començar enviant una felicitació a l'editorial i dedicant-me una a mi mateix. Aquestes mostres d'eixelebrament extemporani, com a administrador i censor únic del blog, les permeto sense cap problema.
La Cèlia Sànchez-Mústich poeta, malgrat que, com afirma François-Michel Durazzo, "... a ete injustement ignoré..." i que "... la critique a du mal à cerner son univers..." (1), ha gaudit d'un notable reconeixement. La Cèlia sànchez-Mústich narradora, però, ha estat molt més discutida. Per poc que aprofundim la prospecció, trobarem lectors anònims entusiasmats i també alguna firma de prestigi com la de Miquel de Palol, que no dubta a sentenciar: "sóc un fan de la Cèlia Sànchez-Mústich, sobretot de la Cèlia com a contista" (2), però en general els seus magnífics relats curts no han obtingut la sort dels seus versos i han passat gairebé d'incògnit entre la crítica i el públic potencial. Val a dir que han germinat amb una freqüència poc regular, i que la pràctica totalitat dels actes públics en els quals l'autora participa (ja siguin recitals i presentacions, com a lectora o com a co-directora de la Festa de la Poesia a Sitges, al costat del també poeta Joan Duran) tenen a veure amb l'art de la musa Erato. Amb tot, la Cèlia contista existeix i considero que val la pena reclamar-li un racó de paraigües, a la manera de Brassens. Després de l'aparició d'un relat curt mensual per a l'AVUI, durant quatre anys, de col·laboracions esporàdiques en altres diaris i revistes, la publicació d'El tacte de l’ametlla (2000, Proa, Premi Mercè Rodoreda 1999), Pati de butaques (1994, Columna) i No i Sí (2009, Pagès, Premi 7 lletres 2007), l'autora aborda el seu quart llibre en aquest gènere: Ara et diré que em passa amb les dones i tretze contes més, editat per Moll sense l'ombrel·la protectora d'un premi. Un cop llegits i repassats les catorze perles del seu interior, però, em veig en cor d'afirmar que no n'hi cal cap, de premi. Davant una obra mestra d'aquesta magnitud —humilitat— tots els que conec li queden petits.
La Cèlia Sànchez-Mústich poeta, malgrat que, com afirma François-Michel Durazzo, "... a ete injustement ignoré..." i que "... la critique a du mal à cerner son univers..." (1), ha gaudit d'un notable reconeixement. La Cèlia sànchez-Mústich narradora, però, ha estat molt més discutida. Per poc que aprofundim la prospecció, trobarem lectors anònims entusiasmats i també alguna firma de prestigi com la de Miquel de Palol, que no dubta a sentenciar: "sóc un fan de la Cèlia Sànchez-Mústich, sobretot de la Cèlia com a contista" (2), però en general els seus magnífics relats curts no han obtingut la sort dels seus versos i han passat gairebé d'incògnit entre la crítica i el públic potencial. Val a dir que han germinat amb una freqüència poc regular, i que la pràctica totalitat dels actes públics en els quals l'autora participa (ja siguin recitals i presentacions, com a lectora o com a co-directora de la Festa de la Poesia a Sitges, al costat del també poeta Joan Duran) tenen a veure amb l'art de la musa Erato. Amb tot, la Cèlia contista existeix i considero que val la pena reclamar-li un racó de paraigües, a la manera de Brassens. Després de l'aparició d'un relat curt mensual per a l'AVUI, durant quatre anys, de col·laboracions esporàdiques en altres diaris i revistes, la publicació d'El tacte de l’ametlla (2000, Proa, Premi Mercè Rodoreda 1999), Pati de butaques (1994, Columna) i No i Sí (2009, Pagès, Premi 7 lletres 2007), l'autora aborda el seu quart llibre en aquest gènere: Ara et diré que em passa amb les dones i tretze contes més, editat per Moll sense l'ombrel·la protectora d'un premi. Un cop llegits i repassats les catorze perles del seu interior, però, em veig en cor d'afirmar que no n'hi cal cap, de premi. Davant una obra mestra d'aquesta magnitud —humilitat— tots els que conec li queden petits.
Podríem començar amb el lloc comú de dir que ens trobem davant el seu recull més madur. Matisem, però, tot revertint un dels seus títols: Sí i No. Madur pel que fa a l’estil, l'ús de la llengua, el domini tècnic de la narrativa curta que tan aviat li permet eliminar detalls superflus com abandonar-se a aparents improvisacions —no jazzístiques sinó més aviat experimentals, lliures de tota petulància autoingdulgent, però, com en l'arriscat virtuosisme de La santa pagana, sens dubte un dels contes més esotèrics que ha escrit mai, on es llença a hipnotitzar, impertèrrita, el lector amb una narració en segona persona—, sense que tant el conjunt com cada peça individual se'n ressenti amb alts i baixos; i madur, també, pel que fa al contingut, a una comprensió i empatia divines per l'ésser humà i els seus actes. Immadur si entenem la manca de putrefacció, la conservació de la vitalitat i força juvenil, infantil, animal, vegetal, objectual fins i tot, com a immaduresa. La visió —dificultada en la vida real per una bateria de diòptries— que té l'autora del món s'acosta a la d'un nen. En ella no hi res de postura estudiada sinó de realitat —no biològica, of course!— assumida primer com a un fenomen inevitable i després com a una arma literària intransferible. Ens trobem davant un do que molt poques persones continuen tenint fins a aquests extrems, en edat adulta, i menys encara amb aquest equilibri de funambulista amb la malicia més sofisticada. Res de patetismes tipus Baby Jane, aquí, doncs. La Cèlia no és ni una nena monstruosament adulta ni un adult monstruosament infantil. Ens trobem davant un raríssim cas en el qual els dos extrems conviuen i comparteixen les dues genialitats nen/vell i àngel/diable, trenades l'una a l'altra en perfecta simbiosi. Malèvolament i angèlicament. Aquí, cap d'elles pot viure per separat. Així ens trobem amb les observacions més àcides i les ironies més esmolades possible, pura nitroglicerina disfressada de colònia per a nadons, punyeteria de vell professor inquisitiu que l'escriptora du a l'ADN ja des de l'època en que rebotava dins l'úter matern —enfant terrible literal i literària abans de nèixer— i alhora una genialitat infantil, aquella que atresoren només els purs de cor autèntics, aquells qui arriben a la vellesa amb la curiositat i la il·lusió per la vida intactes i unes dosis d’innocència i confiança en la humanitat a la recambra que molts ja fa temps han dut al contenidor de la matèria irreciclable. Ella, però no és tan babau com creure que la confiança funciona per a tot. En canvi sap que la confiança, malgrat haver perdut la batalla de la modernitat davant altres models de comportament amb més Gygabites, encara resulta imprescindible per entendre molts misteris o com a mínim per cercar, preguntar, avançar en el món dels dubtes més profunds.
Tot plegat ens ve servit en variada gamma de tons que van de l'humor al drama, i a través dels quals s'esforça en evitar els recursos fàcils i eludir tot territori previsible. La creadora d'Ara et diré que em passa amb les dones té un especial talent natural per tractar l'humor i es podria haver cenyit exclusivament a aquest gènere —que personalment considero el més noble i profund— o a, tot estirar, tal com passa en els notables casos de Sergi Pàmies, Quim Monzó o Empar Moliner, amanir-lo amb amargor. En els tres mestres esmentats l'humor amarg ha fregat cims difícilment assolibles. Però no ens enganyem: l'humor amarg fa guai. Ha acabat esdevenint un tòpic en el relat curt actual. Passa, però que la Cèlia no s'hi troba bé entre els tòpics. Ella preferirà escollir la seva pròpia dosi de negativitat, si li cal, però al marge de cotilles cool. Tanmateix, és conscient que els tòpics són allà, un element més tan qüestionable com justificable, según el cristal con que se mira. I és per això que sempre mira de defugir-los amb la mateixa tranquil·litat que se n'ha fet servir. En ambdós opcions, però, fa un pas molt més enllà per endinsar-se en unes regions només reservades per als qui posseeixen el grau de lucidesa màxim: "Defugir dels tòpics" no deixa de ser un tòpic, també, i ella ho sap. Molts dels qui pretenen passar per arriscats treballadors de l'anti-tòpic ni s'adonen que la Cèlia ja fa trenta anys que ja hi torna, amb tota naturalitat, quan ells tot just hi van. Aquella els passarà pel costat i els saludarà amb el seu posat estaquirot de savi despistat, sense cap mena d'acritud. Si de cas serem nosaltres, els lectors, els qui ens desencaixarem les barres amb els badalls provocats per les suposades provocacions dels oficials. Davant tant foc d'artifici estèril, preferirem la fertilitat a tot gas de les animetes del purgatori proposades per l'autora sitgetana.
El joc de les etiquetes: literatura eròtica, humorística, de dones, social... (badall) Una de les etiquetes que la Cèlia fa miques d'una bufada és el de la literatura de dones. Si bé és cert —per una qüestió merament casual— que a Ara et diré que em passa amb les dones hi ha més relats protagonitzats per dones que en altres reculls de l'autora, no ens trobem davant un llibre destinat al públic femení, en exclusiva. Per a res. Entre altres coses, els seus retrats masculins són fantàstics, complexos, variats com ens podem trobar en gaires autors, dones o homes, però això no vol dir res per si sol. D'una altra banda, no ens trobem tampoc, però, davant el típic sabotatge anti-feminista condimentat per l'autora cínica de torn amb la intenció d'adular cert públic masculí suposadament culte, que veu en la misogínia un element provocador, gairebé anti-sistema, contra tot el que fa olor a políticament correcte. La Cèlia es troba massa per damunt —o per sota, com suposo que ella preferiria dir, genuí talp perforador i rosegador de les arrels més profundes de cada problema— de tota aquest món d'aparences i poses i contra-poses tediosíssim. No ens trobem davant d'un d'aquells autors que se senten còmodes agitant banderes, exhibint patriotismes, lluites socials, causes justes, però tampoc davant una traïdora. Simplement, la seva lluita sempre ha estat una altra totalment diferent. No busqueu tres peus al gat en Ara et diré que em passa amb les dones. El gat que se us ven no és gat per llebre sinó gat per gat. I té unes quatre potes resistents. Una base ferma que eviten que el gat trontolli per cap cantó i li permeten uns salts que sobrevolen el mur més alt.
Tot plegat ens ve servit en variada gamma de tons que van de l'humor al drama, i a través dels quals s'esforça en evitar els recursos fàcils i eludir tot territori previsible. La creadora d'Ara et diré que em passa amb les dones té un especial talent natural per tractar l'humor i es podria haver cenyit exclusivament a aquest gènere —que personalment considero el més noble i profund— o a, tot estirar, tal com passa en els notables casos de Sergi Pàmies, Quim Monzó o Empar Moliner, amanir-lo amb amargor. En els tres mestres esmentats l'humor amarg ha fregat cims difícilment assolibles. Però no ens enganyem: l'humor amarg fa guai. Ha acabat esdevenint un tòpic en el relat curt actual. Passa, però que la Cèlia no s'hi troba bé entre els tòpics. Ella preferirà escollir la seva pròpia dosi de negativitat, si li cal, però al marge de cotilles cool. Tanmateix, és conscient que els tòpics són allà, un element més tan qüestionable com justificable, según el cristal con que se mira. I és per això que sempre mira de defugir-los amb la mateixa tranquil·litat que se n'ha fet servir. En ambdós opcions, però, fa un pas molt més enllà per endinsar-se en unes regions només reservades per als qui posseeixen el grau de lucidesa màxim: "Defugir dels tòpics" no deixa de ser un tòpic, també, i ella ho sap. Molts dels qui pretenen passar per arriscats treballadors de l'anti-tòpic ni s'adonen que la Cèlia ja fa trenta anys que ja hi torna, amb tota naturalitat, quan ells tot just hi van. Aquella els passarà pel costat i els saludarà amb el seu posat estaquirot de savi despistat, sense cap mena d'acritud. Si de cas serem nosaltres, els lectors, els qui ens desencaixarem les barres amb els badalls provocats per les suposades provocacions dels oficials. Davant tant foc d'artifici estèril, preferirem la fertilitat a tot gas de les animetes del purgatori proposades per l'autora sitgetana.
El joc de les etiquetes: literatura eròtica, humorística, de dones, social... (badall) Una de les etiquetes que la Cèlia fa miques d'una bufada és el de la literatura de dones. Si bé és cert —per una qüestió merament casual— que a Ara et diré que em passa amb les dones hi ha més relats protagonitzats per dones que en altres reculls de l'autora, no ens trobem davant un llibre destinat al públic femení, en exclusiva. Per a res. Entre altres coses, els seus retrats masculins són fantàstics, complexos, variats com ens podem trobar en gaires autors, dones o homes, però això no vol dir res per si sol. D'una altra banda, no ens trobem tampoc, però, davant el típic sabotatge anti-feminista condimentat per l'autora cínica de torn amb la intenció d'adular cert públic masculí suposadament culte, que veu en la misogínia un element provocador, gairebé anti-sistema, contra tot el que fa olor a políticament correcte. La Cèlia es troba massa per damunt —o per sota, com suposo que ella preferiria dir, genuí talp perforador i rosegador de les arrels més profundes de cada problema— de tota aquest món d'aparences i poses i contra-poses tediosíssim. No ens trobem davant d'un d'aquells autors que se senten còmodes agitant banderes, exhibint patriotismes, lluites socials, causes justes, però tampoc davant una traïdora. Simplement, la seva lluita sempre ha estat una altra totalment diferent. No busqueu tres peus al gat en Ara et diré que em passa amb les dones. El gat que se us ven no és gat per llebre sinó gat per gat. I té unes quatre potes resistents. Una base ferma que eviten que el gat trontolli per cap cantó i li permeten uns salts que sobrevolen el mur més alt.
Pel que fa al contingut, la varietat d’estils, tons, d’estratègies narratives ens trobem també davant el seu llibre més variat. Riem, somriem, ens commovem, patim, ens mengem les ungles, des de la implicació directe, des d'una distància més cruel i, això constantment, ens interroguem, reflexionem. I malgrat que, com és lògic en tot llibre de contes, cada lector escollirà els seus favorits i aquells amb els quals se sentirà menys identificat, costa imaginar Ara et diré que em passa amb les dones amputat d'algun dels seus membres. Aquí cal una advertència: qui busqui respostes no les trobarà. La Cèlia sap que la seva feina no és la de vendre saviesa ni donar lliçons morals. Ella no té les coses clares, però sap que viu en un món que hi ha gent que sí les hi té, de clares. I aquestes certeses dels altres, incomprensibles, extraterrestres als seu ulls interrogatius, la fascinen. Els seus contes defugen d'unes certeses impossibles, que l'autora seria incapaç de defensar però estan plens d'un primer grup —tot i que el llibre és molt més complex que tot això que diré i realment no es poden fer classificacions per grups de cap mena— de personatges carregats amb unes conviccions de ferro. Les seguretats dels éssers d'aquest grup poden arribar a encendre la guspira que posa en marxa i fa moure el relat (l'inquietant taxista de Sàdiques noces, magistral retrat a la Hitchcock, convençut que la gent és dolenta; la dona que postula sobre la seva manca absoluta de prejudicis a El vaticini; el pòtol que assevera, sí o sí, que cal anar a visitar la Catedral de Castelló, en el conte del mateix títol; el venedor dels productes O-Pack, programat per no admetre del client el més mínim suggeriment de canvi en la programació tan ridículament preconcebuda de l'article a El món Opack, únic exemple de conte hipòtesi de ciència ficció, sàtira filosòfica d'alt nivell...), en altres casos apareixen com a detall puntual (el guia d'autobús que afirma que, en contra de la opinió comunament acceptada, que els orientals són més materialistes que els occidentals...) i en uns tercers els personatges arriben a dubtar, però sempre dintre d'un marc d'opcions totalment restringit, que d'alguna manera rebla el clau d'un univers infal·lible i estret de mires (l'home que dubta en el conte que dóna nom al llibre; les monges que acaben trobant una explicació teològica altament discutible a un fenomen biològic elemental de Les ànimes del purgatori, un dels més hilarants i orgullosament naïf; la conclusió exacerbadament optimista de la protagonista de Control mental... ). A aquest grup de personatges, s'hi oposen uns altres que escolten, observen, pregunten i amb els seus dubtes poden acabar fent trontollar tanta fermesa. Hi ha moments que aquest segon grup de personatges arriba a coquetejar amb l'empelt de la seguretat dels primers i uns altres que fins i tot s'hi deixen portar, directament, a cor que vols: la protagonista de La catedral de Castelló, que no dubta a deixar-se convèncer per la quasi ordre del pòtol i dedicar tots els seus esforços a tirar endavant un projecte que mai havia format part dels seus plans, sense qüestionar-lo, en seria un bon exemple. Gosaria dir que és justament a través dels individus d'aquest segon grup per on s'escolen les autèntiques intencions de la seva creadora. En ment i boca seves si engarbullen dubtes i pors que en alguns cops xoquen violentament i en d'altres, per què no, conviuen amb harmonia amb la duresa del plantejament inamovible d'aquells qui segueixen el seu rígid codi de regles fil per randa. A través d'uns i altres, la nena Cèlia anirà preguntant, però, a diferència de la Mafalda, mai en traurà conclusions, punch lines divertides i alliçonadores a l'ensems, ni, això molt menys, proclamarà cap veritat absoluta, apostarà per cap eslògan propagandístic. Hi haurà, suposo, a qui aquesta actitud els molestarà. Acusaran la Cèlia de no mullar-se, de sembrar dubtes en temes sagrats, en els nous dogmes forçadament bastits amb unes dialèctiques que els nous dogmàtics donen per anti-dogmàtiques, sense cap voluntat d'examen. En aquest sentit, per a tots aquells que tenen una idea de la justícia feta a mida, el llibre els garanteix tantes qüestions incòmodes com els anteriors de l'autora, excepte que decideixin esquivar-los amb un somriure forçat, per tranquil·litzar-se tot dient que allò no va amb ells o que "que bromista que és la Cèlia..."
En resum, qui conegui i li hagi agradat altres obres de la Cèlia narradora no s’ha d’espantar. Hi trobarà aquí l’estil de sempre, més depurat, amb una autoexigència que no per estricta cau en el perill de l’encarcarament o la fredor de la perfecció de manual. Un llibre ple d'homes i dones destinat a lectors masculins i femenins. Els qui no la coneguin o no s’hagin sentit especialment atrets, tenen en Ara et diré que em passa amb les dones una oportunitat d’or d’esmenar una equivocació goso dir cultural i humanista.
En resum, qui conegui i li hagi agradat altres obres de la Cèlia narradora no s’ha d’espantar. Hi trobarà aquí l’estil de sempre, més depurat, amb una autoexigència que no per estricta cau en el perill de l’encarcarament o la fredor de la perfecció de manual. Un llibre ple d'homes i dones destinat a lectors masculins i femenins. Els qui no la coneguin o no s’hagin sentit especialment atrets, tenen en Ara et diré que em passa amb les dones una oportunitat d’or d’esmenar una equivocació goso dir cultural i humanista.
(1) Article sobre la literatura catalana contemporània a la revista Europa nº 1007
(2) A la presentació d'Ara et diré que em passa amb les dones a Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada