L’espectacularitat de Metropolis, subratllada per Florenci Salesas al piano i acompanyada per la seva genial creativitat en forma de màquina de cosir (peu de foto original de l'article de l'Andreu Bosch)
Andreu Bosch és un sitgetà a qui tots coneixem com a home sempre implicat socialment i políticament (a part de la seva tasca com a mestre) amb el poble i amb més causes dignes de lluita de les que pot donar a l'abast, sempre ha destacat per la seva honestedat, transparència, sentit crític (i autocrític), cultura, seriositat i sentit de l'humor. La setmana del 14 al 20, coincident amb el Festival de Cinema de Catalunya, Sitges 2013, va tenir la curiositat d'acostar-se amb la Mariona Ferran, la seva companya, i un parell d'amics, a les projeccions de Nosferatu (1922) de F. W. Murnau, i Metropolis (1927) de Fritz Lang, que van llambregar a la pantalla de l'Ateneu Popular de Sitges, acompanyades per la música i sons en directe d'un servidor, el 14 i el 18 d'octubre passat. Les projeccions, enmig del maremàgnum que representa aquest festival rebotit de novetats esclatants, van passar més desapercebudes del que hauria volgut (la del divendres va tenir una mica més de ressò), però totes van deixar un pòsit màgic en els espectadors i en mi mateix com a esforçat bandasonorsista en viu. Al final de cada sessió es van produir uns debats en els quals el mateix Andreu (això no ho diu a l'article) va fer unes aportacions de luxe així com va mostrar un gran interès en les dels altres "ponents" improvisats. La gran sorpresa d'última hora ha estat per a mi el seu article de l'Eco de Sitges, d'aquest divendres, que reprodueixo íntegrament a continuació. Moltíssimes gràcies per tot, Andreu!
EL FESTIVAL DE CINEMA, ACTIVITATS PARAL·LELES
NOSFERATU I METROPOLIS A L’ATENEU
La setmana passada es va clausurar la 46ena edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya amb gran èxit de públic malgrat la crisi, malgrat la retallada de pressupost i un dia menys de projeccions. Ara bé, alguns d’entre els més grans, els qui van viure i veure les primeres edicions opinen que el festival “ja no és el que era” perquè ja no orbita al voltant del Prado i del Retiro. I tenen raó, ja no és el que era i no ho serà mai més. El festival s’ha fet gran i és com una criatura que creix irremeiablement enmig del sentiment contradictori de ser adult i madurar i haver de deixar de ser un nen. Potser aquests nostàlgics tenen, tenim, una síndrome de Peter Pan cinematogràfica. El festival, conscient d’això des que “va marxar al Melià” organitza moltes activitats paral·leles (aparadors, sessions per a centres escolars, cinema a la fresca, zombie walk menús “terrorífics”,...) que intenten, amb força èxit, implicar els sitgetans i fer reviure el caliu que es respirava en els inicis. Bona prova d’això són les reaccions espontànies com les decoracions de façanes de cases, de bars, etc. que demostren una complicitat creixent de la població. Una d’aquestes activitats espontània, que no vol dir improvisada, va consistir en la visió dels films “Nosferatu” i “Metropolis” a l’Ateneu, dilluns, dimecres i divendres passat amb acompanyament musical i sonor en directe (com es feia un segle enrere) del polifacètic Florenci Salesas, genial, com sempre i amb degustació de menú terrorríficament ben elaborat per Lita Imaz, la reina dels fogons de l’Ateneu.
Les cintes, dues joies del cinema mut, posen de relleu valors universals i permanents com el de la força de l’amor i el sacrifici personal que és l’únic que pot destruir el mal o l’empatia (“intel·ligència emocional” en diem actualment, però és el mateix) com a única forma d’enfrontar la humanitat el problema de la injustícia social. Els dos films mítics del cinema mut van ser presentats per Florenci Salesas d’una manera brillant, amb un gran equilibri entre els molts coneixements del tema que té i la passió pròpia d’algú que estima allò que presenta. Si aquest aperitiu ens va fer salivar de gust abans de la visió de la pel·lícula, la música de l’amfitrió va subratllar d’una manera magistral totes i cadascuna de les escenes del film. I on no arribava la música, en un plus de creativitat (recicladora, diria jo, permeteu-me ser una mica ecologista!) van arribar els sons més diversos: des d’una caixa de galetes daneses picades amb gomes d’esborrar “Milan” imitant a la perfecció el so de les campanes, a una màquina de cosir elèctrica, aportant un magnífic ambient fabril, passant per una safata de cuinar canelons subratllant solemnement algunes escenes. La imaginació al poder! I tot ben salpebrat pel menú de la Lita que anàvem degustant mentre ens delectàvem amb la música, les imatges, l’argument, la bona companyia,...
La tertúlia subsegüent entre els assistents va ser el digne colofó que ens va fer gaudir també intel·lectualment de l’esdeveniment.
En definitiva, un regal per a tots els sentits , fins i tot el “comú”.
Fragment de vuit minuts de la sessió de Nosferatu
Breu fragment (imatges de mòbil) de la sessió de Nosferatu gentilesa de Cèlia Sànchez-Mústich
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada