Xst! No desvetlleu els unionistes del seu somni, si us plau.

L'independentista, conscient que la seva aventura no se sap on el durà, es mira tot acollonit el deliri de l'unionisme, que encara es pensa que és la gran estrella del cinema mut

Xst, no desvetlleu el somni dels unionistes, si us plau!

Reflexionem, amics. Sí fóssim un altre país, la manifestació d'ahir dels unionistes s'hauria de qualificar com un èxit, i jo els felicitaria. Encara que les xifres haguessin estat -- sempre aquests aixafa-guitarres de la Guàrdia Urbana, noi-- les més baixes que s'han publicat. No valorar l'esforç d'aquest col·lectiu em semblaria, com a mínim, miserable. Resulta, però, que, encara que la manifestació hagués assolit les xifres més optimistes --i, au! va, vinga, jo ja els regalo 300.000 manifestants de més, mireu si em costa poc sumar per dalt--  els pobres han tingut la mal sort d'haver de muntar aquest esdeveniment justament a Catalunya, un lloc tan horrible en el qual els qui es manifesten per l'opció contrària fa dos anys que no baixen del 1.500.000 en les xifres més pessimistes i, és clar, estem acostumats a que tot el que estigui per sota d'aquella xifra ja no ens impressiona. Digueu-nos aviciats. Ens passa com a l'espectador que només va a veure un concert de violí quan hi toquen els primers virtuosos del món. Ells, escarmentats perquè l'any passat no els vam fer cas quan la seva estimada filleta es presentava al recital de fi de primer curs de violí, aquest any han insistit que heu de comprovar l'evolució de la nena, aquest any, que ja fa segon. Vosaltres hi heu anat. Ells, és clar, ploraven d'emoció i en sortir miraven de parlar amb tothom que trobaven, amb un legítim goig que els esclatava del cor: "Heu vist? ara tot el món podrà veure que la nena ja fa segon curs de violí! Toca el doble millor que l'any passat! Això ja és imparable i el món ho sabrà!". I vosaltres --els que tingueu un mínim de misericòrdia humana, que jo sé que els més cruels en fareu escarni, oh! mala gent-- fareu una salutació educada, tractant de no mostrar la vergonya aliena que us asfixia i fugireu el més aviat que pugueu cap a la sala gran de Auditori per sentir el violí de Sarah Chang o de Itzhak Perlman, així, una mica d'amagat. I no se us ocorri de fer caure aquesta bona gent del seu món imaginari. Seria com desvetllar un somnàmbul. Hi ha el perill que es facin mal amb sortides de l'estil que vosaltres esteu manipulats i rebeu ajuda exterior, de les institucions, i fins i tot de l'FMI i així, és clar, qualsevol col·lapsa Barcelona des de la Plaça Catalunya fins a Francesc Macià o reboteix 400 kms de carretera catalana amb robots vermells amb el cap prèviament buidat d'iniciativa pròpia. Encara que us costi, no n'aprofiteu i calleu. Fins i tot en aquest cas cal callar. No oblideu que esteu mirant de raonar amb un cec vocacional. Cap mena de discussió raonable no durà enlloc. El pobre es farà un embolic amb la terminologia habitual --allò de: "ara no sé si toca acusar-lo de "victimista" o de "nazionalista" o què... merda!"-- i al final hauríeu de recórrer al solucions dràstiques que no en cap cas ajuden. Feu el que sigui, però mai --MAI!-- sota cap concepte se us acudeixi de refregar-los per la cara que si vosaltres esteu manipulats pels vostres ridículs medis podria ser perquè potser en saben molt més de manipular que els seus, ja que ho fan amb unes circumstàncies molt més adverses --vosaltres, a part del que diuen TV3, l'AVUI o l'ARA, podeu comprovar que diuen els seus i posar en qüestió les dues versions, ells no-- i que... Però millor no continuar. De debò, deixem-los feliços, plorant d'emoció amb els avanços violinístics de la seva neneta. Sortiu, però, amb discreció. No feu soroll i no cal que mireu enrere sinó voleu que la imatge patètica d'una Gloria Swanson que viu en un món irreal baixa per unes escales, voltada de periodistes afamats de sang per dur-la a la garjola, mentre ella creu descendir d'un núvol màgic en el pla final de la última superproducció dirigida per Erich Von Stroheim.