Professionalitat malaltissa (2007)
El poeta del desamor usa un procediment creatiu perfectament sistematitzat.
Gràcies a l'experiència, sap com procedir per obtenir el resultat ideal: Primer, escull la dona adequada. Després, la sedueix fins que l'enamora. Llavors, abans de llençar-se a la caça d'una de nova, l'abandona. Li trenca el cor. En aquest punt agafa com un llamp la llibreta --no fos cas que a la dona afectada se li passés el disgust o es morís de desamor-- i observa les seves emocions fins que li sembla entendre-les. Tot plegat li resulta molt útil per composar poesies bellíssimes. En elles podem constatar com s'apropia de tot el sofriment examinat i com, després d'una pirueta lingüística exemplar, l'aplica a la seva pròpia persona, com si l'hagués experimentat ell mateix, de primera mà. Descriure aquest sentiment seguint aquests passos genera al seu voltant força més admiració que si l'hagués hagut de patir personalment.
El poeta del desamor, desprès de molts anys d'èxits, decideix, sense tocar una coma del seu sistema, canviar el punt de vista: no parlar, ja, de l'objecte abandonat sinó de si mateix.
Un cop publicat el seu nou poemari, passa uns dies d'angoixa. Per fi li arriben les primeres crítiques i les xifres d'exemplar venuts. L'èxit aconseguit el desconcerta. D'ara estant, però, ja no se'l pot anomenar 'poeta del desamor' sinó el poeta d'algun altre gènere encara per determinar.
Enmig d'aquesta indefinició genèrica, l'ex-poeta del desamor se sent del tot perdut. Es fastigueja de si mateix. Decebut, amargat i emprenyat, llença el llapis al mar amb tanta ràbia que es desencaixa les barres i li espetega un capil·lar del coll.
Uns nens asseguts damunt la sorra aplaudeixen.
Gràcies a l'experiència, sap com procedir per obtenir el resultat ideal: Primer, escull la dona adequada. Després, la sedueix fins que l'enamora. Llavors, abans de llençar-se a la caça d'una de nova, l'abandona. Li trenca el cor. En aquest punt agafa com un llamp la llibreta --no fos cas que a la dona afectada se li passés el disgust o es morís de desamor-- i observa les seves emocions fins que li sembla entendre-les. Tot plegat li resulta molt útil per composar poesies bellíssimes. En elles podem constatar com s'apropia de tot el sofriment examinat i com, després d'una pirueta lingüística exemplar, l'aplica a la seva pròpia persona, com si l'hagués experimentat ell mateix, de primera mà. Descriure aquest sentiment seguint aquests passos genera al seu voltant força més admiració que si l'hagués hagut de patir personalment.
El poeta del desamor, desprès de molts anys d'èxits, decideix, sense tocar una coma del seu sistema, canviar el punt de vista: no parlar, ja, de l'objecte abandonat sinó de si mateix.
Un cop publicat el seu nou poemari, passa uns dies d'angoixa. Per fi li arriben les primeres crítiques i les xifres d'exemplar venuts. L'èxit aconseguit el desconcerta. D'ara estant, però, ja no se'l pot anomenar 'poeta del desamor' sinó el poeta d'algun altre gènere encara per determinar.
Enmig d'aquesta indefinició genèrica, l'ex-poeta del desamor se sent del tot perdut. Es fastigueja de si mateix. Decebut, amargat i emprenyat, llença el llapis al mar amb tanta ràbia que es desencaixa les barres i li espetega un capil·lar del coll.
Santa innocència...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada