Guerra i Pau, de Lev Tolstoi: el moment que el príncep Andrei descobreix el cel

El fragment de Guerra i Pau, de Lev Tolstoi, que descriu com el príncep Andrei Bolkonski descobreix el cel:

Fragment final del Capítol XV: Enmig la batalla d’Austerlitz, un batalló rus es atacat pels francesos per sorpresa. Els soldats russos, confosos , fugen en desbandada. El portador de la bandera l'abandona. El jove príncep Andrei Bolkonki, en veure aquell desori, baixa del cavall, carregat de vergonya i ràbia, agafa l’estendard i, posant-se al davant dels qui fugien, els encoratja de nou a l’atac. Els grup de soldats renova la fe en la lluita i segueixen el príncep en la seva càrrega embogida. Poc després, el príncep es ferit i cau a terra, agafat a la bandera. Els soldats passen pel seu costat i el donen per mort. Un cop ha passat tot, el ferit obre els ulls...

(...) Va obrir els ulls esperant veure el final de la lluita entre l’artiller amb el soldat francès i si l’artiller havia mort o no, si els canons havien estat salvats o havien caigut en mans de l’enemic. Però no va veure res. Per damunt seu no hi havia més que cel, un cel llunyà, velat, però immensament alt per on s’arrossegaven vagament alguns núvols grisos.
—Quin silenci, quina pau i quina majestat! Això no és com quan corria amb la bandera —pensava el príncep Andrei—. Quan corria, ens estàvem batent, cridàvem igual com quan el francès i l’artiller furiosos es disputaven l’escombreta del canó. No és com ara que els núvols passen pel cel infinit. Com és que no l’havia vist fins ara? Què feliç em sento de veure’l! Sí! Tot és vanitat, tot és mentida fora d’aquest cel infinit. No hi ha més realitat que aquesta. No hi ha res a excepció d’aquest silenci immens. Lloat sia Déu!


Començament capítol XVIII, quan Napoleó, mentre inspecciona la mortaldat provocada per la batalla, troba el cos del príncep Andrei, que encara té la bandera al costat.

Sobre les altures del Pratzen i en el mateix lloc on havia caigut amb l’asta de la bandera, el príncep Andrei Bolkonski s’estava dessagnant. Sense adonar-se’n va fer un gemec llastimós i infantil.
Per la tarda va deixar de queixar-se restant en silenci. No va saber quant de temps va durar el seu esvaniment. Bruscament va recobrar de nou el coneixement sentint un terrible dolor al cap.
—On és aquell cel tan alt i tan blau que he descobert avui per primer cop? —va ser el primer que va pensar—. Mai havia sentit un dolor més agut. On sóc?
Va parar l’orella i li va semblar sentir soroll de cavalls que s’acostaven i veus parlant en francès. Va obrir els ulls i per damunt seu va veure de nou el mateix cel blau de núvols flotants, que destacaven damunt un blau infinit.
No va tombar el cap ni va poder veure els qui, a jutjar per les seves veus, s’havien detingut davant seu.
Aquells genets eren Napoleó i dos dels seus ajudants de camp. Bonaparte recorria el camp de batalla donant les últimes ordres pel reforç de les bateries que mantenien el foc sobre el dic d’Augest, i examinava els morts i ferits damunt el terreny.

(...)

—Gloriosa mort! —va comentà Napoleó mirant a Bolkonski.
El príncep Andrei va comprendre que es tractava d’ell i que era Napoleó qui parlava, en sentir com l'anomenaven majestat encara que només li arribava com un dèbil murmuri. Ara no solsament no l’interessava sinó que ni tan sols li va parar atenció. El cap li bullia. Sentia que s’estava dessagnant i veia allà dalt el cel llunyà a les alçades. Sabia que era Napoleó, el seu heroi, però en aquell instant li semblava petit, tan diminut en comparació amb el que passava al interior de la seva ànima i en aquell cel infinit recorregut per lleugers núvols. Li era absolutament indiferent qui es trobava davant seu ni el que li diguessin. Solsament s’alegrava que estiguessin allà perquè el socorreguessin, tornant-li la vida que ara li semblava tan bella, perquè ara la comprenia d’una manera molt distinta. Traient forces d’allà on no en tenia va poder fer un moviment i emetre un so. Va moure lleugerament una cama exhalant un dèbil gemec.
—Oh! És viu! —va dir Napoleó—. Que evacuïn aquest jove al lloc de socors.
Un cop va dir això Napoleó va sortir al pas del mariscal Lannes qui, tot somrient, es va dirigir cap a l’emperador per felicitar-lo per la victòria...