L'efímera imatge ideal

Everett Sloane, en el paper de Bernstein, a l'escena que fa la seva confidència a Thompson a Citizen Kane (1941) d'Orson Welles

"Un home pot recordar un munt de coses que mai hauries cregut que pogués recordar. Un dia de 1896 jo anava cap a Jersey en un ferry i així com partíem un altre ferry entrava. Hi havia una noia esperant-lo. Duia un vestit blanc. Portava una ombrel·la blanca. Només la vaig veure un segon. Ella a mi no em va veure per a res, però li juro que des de llavors no ha passat un sol mes que no hagi pensat amb aquella noia com a mínim una vegada."

Aquesta confessió personal del vell Bernstein al periodista Thompson a Citizen Kane (1941) d'Orson Welles segueixen sent el meu fragment de diàleg favorit d'aquell film. Hi ha gent que han estat al nostre costat, treballant, compartint experiències durant anys, i per les quals saps que mantindràs una fidelitat afectiva vitalícia. De cop, però, cert dia, per molt que t'hi esforcis, no hi ha manera de recordar el seu rostre. Per contra, hi ha personatges fugissers, d'entrada destinats a interpretar el paper d'efímers figurants dins la pel·lícula de la nostra existència, que ens marquen per sempre. No parlo d'enamoraments enfollits a primera vista, tot i que aquests casos també s'hi podrien incloure. Parlo de fascinacions de difícil classificació, éssers humans amb una aparença destinada a quedar-se gravada amb foc roent a la memòria, persones a les qui guardem una estranya, íntima, fidelitat. Van i venen dins els nostres circuits mentals com aquelles ciutats que només apareixen en els nostres somnis, un cop i un altre, al llarg de la nostra història onírica.

Fa poc vaig trobar una ferma candidata a formar part d'aquest ideal. Era a primera hora del matí d'un dia entre setmana. Havia d'anar a Barcelona per només dur un paquet i tornar ben ràpid cap a Sitges. El lloc del lliurament era al carrer Rosselló, molt a prop de l'estació de tren d'Aragó. Això em permetia, si anava de pressa, d'agafar el següent tren de tornada sense perdre temps, en no gaire més de quinze minuts. Al Passeig de Gràcia no hi havia gaire gent, ni tampoc gaire trànsit. No recordo a l'alçada de quin carrer em trobava, vaig i topo amb una dona d'un atractiu irreal, just en el moment que s'asseu a la cadira d'una terrassa. No us la descriuré, no vull trencar la il·lusió, feu-vos la vostra. Només esmentaré com la llum l'embolcallava, la seva roba, com anava pentinada, els seus gests i la seva mirada desprenien una charme divina. Jo tenia el temps just i la vaig sobrepasar, sense aturar el pas, ni mirar enrere. Em feia il·lusió haver-me extasiat amb aquella aparició, haver viscut aquest miracle (tan cursi, si voleu) i ja tenia ganes d'arribar a Sitges per comentar-ho a la Cèlia: aquesta mena de coses ella les aprecia especialment i qui sap si potser en podria treure algun partit literari. A l'alçada de Rosselló em trobo amb el meu contacte, li passo el paquet i ens acomiadem, afectuosament però sense distraccions. De tornada, hauré de passar de nou per davant de la dona màgica, inevitablement. Mica a mica em vaig acostant a la terrassa, encara poc ocupada, on seu i sembla que menja alguna cosa. Finalment ho veig. Horror. La deessa s'ha transformat en un homúncul deforme. No entenc que engrapa, ni ho vull entendre. Només sé que es tracta d'algun espècimen d'entrepà llefiscós i repulsiu que conté un producte regalimaire galtes avall més anti-eròtic possible. La seva ferocitat a l'hora de mastegar, les deformacions assolides per aquell rostre monstruós em recorden els anguniosos personatges Georges Grosz o els del curtmetratge Jidlo (1992), de Jan Švankmajer, quan devoren un plat o la pota duna taula. D'aquesta manera fou com aquella estampa celestial va ser dinamitada per una realitat 180º oposada. I així ha estat com, per molt que m'esforci a recordar, a dia d'avui la segona imatge ha pràcticament esborrat la primera dins el meu si més íntim. El somni ha quedat anorreat per un monstruós malson.
I nosaltres? Pot una imatge nostra, entrellucada durant uns segons per un estrany, transcendir l'efímer espai que el destí li va reservar per formar part dels seus records més estimats? Sí, és clar, no les podem controlar, aquestes coses. I millor que no ho intentem o pararíem boigs. Jo mateix he tingut l'oportunitat de saber-me objecte inconscient de tan dolça admiració, quan em van presentar a una fins llavors desconeguda en un festa, l'any 1989: "Tu eres avui al cafè de l'Òpera, oi? Quan t'he vist entrar m'he quedat fascinada per les teves ulleres, per com caminaves i com anaves vestit (ja us ho dic ara, res d'especial) i he pensat, 'ostres, quin paio més interessant'". Aquella floreta no tenia cap altra intenció que informar-me d'una casualitat, ho puc ben assegurar. De tota manera sempre és molt més agradable quedar fixat en la memòria d'un estrany per les imatges més belles que puguis inspirar que no pas per quan et tires un pet, quan perds els estreps mentre busques aparcament, quan gires la cara cap a l'altra banda quan veus un pobre pel carrer, quan et mostres en el teu grau màxim d'imbecilitat pública. Ves a saber a quants estranys, pobres, els haurem amargat el dia amb una imatge nostra vista justament quan ens trobàvem més a prop de la de la segona trobada amb la dona de la meva història que no pas amb la primera. Realment hi ha primeres impressions que sí han de valer, per força, perquè no tindràs mai més cap altra oportunitat.
Com m'alegro que el vell Bernstein no tornés enrere per veure com la seva bella dama de l'ombrel·la blanca mastegava amb una hamburguesa farcida de ketchup amb els llavis untuosos i les barres ben obertes...

Una imatge de Jidlo (1992) de Jan Švankmajer, perquè us feu una idea gràfica del que parlo

Charley Chase al front de l'staff de directors de Hal Roach en una foto de 1923

Charley Chase amb alguns directors de Hal Roach el 1923

Fotografia amb els professors de l'escola de directors que el productor Hal Roach va muntar el 1923, per perfeccionar les seves produccions. El director general era Charles Parrot, més conegut (és un dir) pel seu nom artístic com a actor, Charley Chase. L'escola va tenir una vida breu i l'estudi va continuar funcionant com ho havia fet fins llavors, segons el vell lema de Mack Sennett: "aprèn mentre treballes". 

Charles Parrot era el més respectat de la professió, als estudis. Leo Mc Carey, més tard responsable del film més famós dels germans Marx, entre altres clàssics, guanyador de dos Oscar com a director i un com a guionista, sempre va dir que ho havia aprés tot d'ell i no havia conegut ningú amb tant de talent rere la càmera. Aquí es troba al centre de la foto, agafant-se les mans, al costat dels altres directors de l'estudi. Se sap que també hi surten Beanie Walker, William Beaudine, Tom McNamara, i Robert McGowan. Per a la resta encara hi ha debat. No hi apareixen, segur, ni Sam Taylor ni Fred Newmayer, en aquell moment directors dels films de Harold Lloyd, ni James Parrot, germà de Charles, un home d'un talent excepcional però molt problemàtic, ni Leo Mc Carey, que començaria a treballar l'any següent, precisament dirigint el mestre, el qual, a partir d'aleshores, es dedicaria gairebé en exclusiva a la interpretació.

És molt lògic que cap d'aquests noms digui res a gairebé ningú (excepte, potser el de Leo Mc Carey, és clar): prou feina tenim la gent per sobreviure en aquest món tan complicat. Més trist em resulta, però, que tampoc acostumi a dir res a molts historiadors. Aclaparats per la topada frontal amb tant de nom desconegut, molts prefereixen tancar la carpeta tot segellant-hi al damunt el tampó de "un grup de professionals aplicats i res més", abans que començar a remenar documents, entrevistes a professionals de l'època, separar el gra de la palla i valorar la creativitat (o no, perquè també n'hi havia d'acomodaticis) de molta d'aquella gent oblidada i la seva influència real en els films irrepetibles que van filmar amb el pom més espectacular de comediants físics que ha donat el cinema en tota la seva història. 

Mentre l'estudi i coneixement dels bons còmics (malgrat les moltes llacunes, inevitables davant tant de material perdut) ha millorat molt últimament, el tema de la valoració adequada dels directors de l'època daurada del cinema còmic encara està per fer. Ara, a més, ja resulta impossible trobar testimonis vius de primera mà. És un assumpte molt complex, de molt mal investigar. Per a alguns resulta antipàtic i tot, per por a rebaixar la categoria i atribucions dels seus còmics estimats, la qual cosa és una bestiesa: els grans còmics, fins i tot els dedicats només a actuar i prou, volen molt per damunt de totes aquestes misèries, la seva creativitat es troba ben a la vista, i fins l'espectador més poc informat pot treure conclusions sobre les seves preferències. Estic parlant d'un tema de valoració justa i estricta. 

La distància que hi ha entre el reconeixement de Chaplin i Keaton com a directors (genials!: jo seria l'últim a discutir-ho), valorats en una llista força respectada com al 8è i el 20è millor de tots els temps, respectivament, segons una d'aquestes votacions recents, i aquesta colla de noms fantasmals és totalment no ja infravalorada, sinó fins i tot no-valorats. Quan es parla dels més grans directors americans que van treballar a Hollywood durant l'època muda (de moment centrem-nos només en aquests, sinó entre Eisensteins, Dreyers i companyia la pilota no la podrem control·lar de tan grossa) els noms de Griffith, De Mille i Ince, com a pioners, més tard Von Stroheim, Ford, Vidor, Browning, Sternberg, Murnau, Sjostrom, Lubitsch (alguns d'ells pioners al seu país d'origen), els ja una mica més oblidats (però al seu moment respectadíssims i per a mi en algun cas superiors als més famosos) Tourneur (Maurice, eh), Ingram o Niblo, juntament amb els Chaplin i Keaton esmentats, i alguns més que em dec deixar, se suposa que no poden faltar a cap antologia. Què passa, però, amb els homes que signaven els films de Harold Lloyd (probablement les cintes tècnicament més perfectes dels anys 20, la qual cosa vol dir molt i molt), els co-directors de Keaton en obres fonamentals, entre molts altres còmics? A part del famosíssim Frank Capra, que va dirigir els dos llargs més reputats del subtilíssim Harry Langdon (molt més conegut pels clàssics, amb el famós "toc Capra" que va rodar en època sonora, que no pas aquests). De tots ells, només aquest últim i Leo McCarey han transcendit. Què ha passat amb tots els altres? De tot. Un geni com Ted Wilde (director de The Kid Brother i Speedy, del 1927 i el 1928 respectivament, probablement els dos films estèticament més bells de Harold Lloyd) va arribar a ser nominat com a millor director durant la primera cerimònia dels Oscar (poca broma, hi havia Murnau, Borzage o William A Wellman, defensant monuments del cinema com Sunrise, 7th Heaven i Wings) va morir prematurament només estrenar el seu primer film sonor. L'home que va concebre l'increïble escena del travelling de Harold Lloyd escalant un arbre, oblidat per mort prematura. Hi ha altres casos de mort prematura, però també de simplement manca d'ambició, mala sort, poca capacitat d'adaptació a altres gèneres en una època on els diàlegs van substituir l'expressivitat visual pura... De tot una mica. I és així com et trobes monstres que durant els anys 20 es trobaven al cap de superproduccions còmiques dirigint sub-productes de sèrie B o comèdies molt marginals, amb els típics escenaris claustrofòbics dels anys 30 i 40 i poques possibilitats de lluïment. 

Hi ha casos flagrants. M'agradaria pensar que avui dia cap persona que escriu en una revista de cinema seriosa (suposant que tal cosa existeixi) digués una barbaritat com la que es podia llegir en un número de la revista Casablanca del 1980 quan es parlava de The General (1926) l'obra mestra de Buster Keaton: 

"... Según los créditos el film está dirigido por el propio Keaton y Clyde Bruckman. Es evidente que se trata de una obra concebida completamente por el genio de Keaton y que el tal Bruckman debía ser el encargado de llevar el botijo..." 

Charley Chase i la seva estimada càmera

Per plorar. Certament, l'amic Buster va exagerar posant a Burckman als crèdits com a co-director i, si hem de fer cas al propi interessat, Buster sovint donava aquest crèdit més a títol de promoció que com a realitat. El futur director d'alguns dels millors films d'Stan Laurel i Oliver Hardy i dels films sonors més reeixits de Harold Lloyd, a l'època de The General era un gagman i no tenia gaire experiència rere les càmeres llavors, però estava molt lluny de la tasca a la qual el rebaixa l'ignorant amb ganes que va cobrar (igual no, ves a saber) per dir aquella bestiesa del "botijo". Bruckman va ser l'home que va passar a Buster el llibre on es relata la persecució històrica entre locomotores que va donar lloc al film i que el còmic va llegir en una nit. Bruckman va escriure el primer esborrany del guió que més tard van acabar d'arrodonir, mà a mà, amb Buster. Burckman va estar al càsting, al costat de Buster, donant la seva opinió (hi ha el testimoni de Marion Mack, l'heroïna del film, que ho certifica en una entrevista feta per Richard J. Anobile el 1976) i, malgrat que Buster, a part de fer el paper protagonista, realment ho control·lava tot amb la seva energia habitual, des dels angles de càmera, fins al treball dels actors i el més mínim detall, el grassonet Bruckman sempre estava a prop, més aviat prenent notes i aprenent, potser, però també dient la seva. Evidentment, The General no és només una obra de Buster Keaton sinó també una de les més personals. Sense la guspira de Bruckman, però, mai s'hauria fet. Què passa llavors amb Bruckman? Res, se'l coneix sobretot per aquell nom misteriós que es troba al costat del de Buster Keaton en el film votat popularment com el millor de l'etapa muda del cinema, però del qual encara és l'hora que algú en faci un estudi seriós, a part de parlar que va caure en el alcohol, la depressió i es va acabar suïcidant. 

Però bé, la història de l'art és així. Costa destriar qui va fer fama i va aconseguir bones crítiques perquè era simpàtic, se sabia vendre o va fer molts favors, i qui tenia talent, coses a dir, però un caràcter complicat, mala sort, poc tacte social. Després venen els oblits massius, d'un grup en general, del qual mig despunta algun nom que sona i poca cosa més, però que han donat la base a noms popularíssims, estimadíssims per public i experts. Qui en parla dels escriptors de les operetes vieneses o franceses, de l'època de l'imperi austro-húngar? A quina història de la literatura s'ha fet un estudi de fons, a on hi apareixin els seus noms? En molts casos ni tan sols a la Wikipèdia anglesa o alemanya. Ah! sí que hi surten... esmentats com les ombres fantasmals responsables dels texts que van inspirar a directors de cinema de la reputació de Billy Wilder o Ernst Lubitch, els guions d'alguns dels seus films més importants. Un professor d'història del cinema difícilment passarà per alt el nom d'aquest dos monstres de la càmera, però imagino que pocs professors de literatura hauran llegit mai (ni sabran de qui parlem) cap obra signada per noms com Ferenc Molnár, Lajos Biró, Lazlo Bus-Fekete (aquest ni surt a les Wikipèdies, i va donar la base literària de Heaven Can Wait de Lubitsch), Miklós László, Menyhért Lengyel... molts d'ells amb els noms escrits de maneres diferents i que jo, desconeixedor ignorant absolut no sé, així, en un post de guerrilla, quina ortografia escollir. I si parlem del dibuix animat i altres grans arts (per mi ho són: no he vist artistes més grans en la meva vida com a dins el dibuix animat) de les quals encara hi ha poetes actuals que no hi saben trobar la poesia que sí hi veia el gran Joan Brossa... 

Tant se val, el destí de la major part de nosaltres és l'oblit, per tant encara gràcies que el nostre nom aparegui al cercador Google. Algun dia parlarem amb més detall del gran Charley Chase i de la història d'amor fraternal, trista i emocionant, amb el seu germà, el també director i comediant James Parrot.