 |
| En lloc d'encarar la Terra versus Mart per què no posar l'una al costat de l'altre, com a bons germans? |
Aigua a la Terra? Sí. Aigua a Mart? També. Cap problema?
Estic una mica fart que s'agafi la ciència com a boc expiatori de tots els mals del món. No hi ha dubte que ella també té les mans tacades de sang per no poques de les penes que pateix el món, però no hi ha cap activitat humana, fins i tot les que provoquen una automàtica adhesió popular, neta de culpa. Si continuem per aquest camí, si volem ser justos de veritat, no justos a la mida de la nostra ignorància parcial, el mal (1) es troba a tot arreu. La literatura, l'art, el pensament, fins i tot els que generen l'aplaudiment més consensuat, han fet tant de bé com mal, en un percentatge a favor o en contra impossible de calcular. No tant, potser, per ells mateixos sinó per com s'han entès, llegit, aplicat els seus exemples. Amb tots els meus respectes, deixar anar una frase com la que amb tant entusiasme s'esbomba per les xarxes socials al meu entendre equival a dir "l'ésser humà té diners per inaugurar una biblioteca amb instal·lacions modernes i milers de volums però no per salvar els milers de vides que es podrien salvar amb aquells mateixos diners". Ah, si no anem més enllà (no fos cas que ens esquitxés alguna elevació espiritual a la qual ens hi dediquem, o que fins i tot l'administració potser ens subvenciona), que descansada queda la nostra consciència feta al blanc i el negre, daltònica davant els grisos, quan alguna postaleta d'imatge impactant ens assenyala el dolent de la pel·lícula.
El saber ens salva. És el que dóna contingut a la nostra existència com a humans. De vegades per mal. Entesos. Aquesta contradicció no la podrem evitar mai, per desgràcia, tampoc. Però al capdavall un dels principals beneficis del saber és salvar-nos, millorar-nos, tan fa que vingui a través dels coneixements científics com artístics, literaris, reflexius. Els defensors de la idea que la Terra és plana usaven, entre d'altres arguments, aquest mateix de les postaletes de Facebook i Twiter. Ara associem el fet de creure que la Terra té forma d'aspirina i que no és el centre de l'univers a la intolerància i la ignorància cruel que va portar a molts científics del passat al martiri. Ens sembla de conya la ciència de fa 500 anys i encimem com a herois els seus defensors, però amb l'actual i la cara tecnologia i equips necessaris per avançar en cada camp no tenim cap inconvenient a acusar-la de malbaratament i causa de les injustícies del món. D'acord, doncs acusem-la. Aleshores siguem coherents, però. Una coherència fàcil d'assolir, com de parvulari, d'aquelles en les quals fins i tot jo me'n sortiria d'usar. Si estem convençuts que sortir de la ignorància científica és això, una despesa inútil, perquè ja sabem suficient en aquest camp, perquè ja podem parar-nos aquí, perquè amb saber que no som el centre de l'univers ja n'hi ha prou, convencem-nos també que sortir de tota ignorància en els altres camps del saber, allò que se'n diu "humanitats" també ho és. Que el fet que les humanitats vagin a menys, que cada cop més se sabotegi aquesta branca imprescindible del saber no ens torni cecs i injusts. Estiguem a la seva alçada i siguem creatius i racionals. Acusem també tota despesa que tingui a veure en preservar el passat, les diverses cultures, per promoure la lectura, l'art, subvencionar aquells artistes excel·lents que es troben en una posició feble, la llengües amenaçades, minoritzades, i tot l'etcètera de coses que si anessin a menys suposarien un empobriment irreversible per a tots... de la mateixa manera que el no avenç científic (representat aquí, grollerament acusat amb això de la recerca de l'aigua a Mart) i així encara tindrem més diners per alimentar als necessitats. O tots moros o tots cristians. Se li adjudica a Churchill una frase de certitud discutida, però que si non è vero è ben trovato i aquí em resulta molt il·lustrativa: a la pregunta de per què en plena guerra, quan cada cèntim en la lluita era imprescindible per no perdre, es continuaven gastant tants diners en la cultura anglesa ell va respondre que si no es lluitava per preservar això... per què calia lluitar, llavors? I ara que he tret la guerra, un altre assumpte delicat s'obre amb les despeses, tant científiques com humanistes (per separar-ho d'alguna manera en la qual mi hi he estat d'acord) dedicades a promoure la guerra, per avançar en tecnologia militar. I tot i així ens trobem amb la trista contradicció que tots nosaltres ens hem beneficiat dels avenços científics realitzats durant les guerres, tant mèdics, en la tecnologia el dia a dia...
Pitjor encara: si ens ataquen des del cel estarem encantats que algú amb uns canons més grossos ens defensi. Porco Mondo, oi?
I ara per acabar res millor que una mica d'autopromoció (la meva manera de millorar el món, avui): aquí teniu el videoclip del tema de (d'alguna manera l'haurem d'etiquetar, que diria en Pere Calders) pop electrònic experimental Aigua a Mart de Cèlia Sànchez-Mústich i jo mateix. Produït durant la primavera del 2014, integrament a Sitges.
Lletra, melodia, sintetitzadors, percussió electrònica, veu i balalaica: Cèlia Sànchez-Mústich.
Producció i sons electrònics, sintetitzadors, percussió, piano i veu: Florenci Salesas
Lletra, melodia, sintetitzadors, percussió electrònica, veu i balalaica: Cèlia Sànchez-Mústich.
Producció i sons electrònics, sintetitzadors, percussió, piano i veu: Florenci Salesas
(1) En parlar de Mal no puc evitar pensar en el magnífic llibre de poemes de Jordi Valls, editat per Meteora l'any 2013, del mateix títol. Mireu quina portada més maca! I així, si faig aquella cosa que et fa quedar com a bon company de compartir promoció, em quedo amb la consciència més tranquil·la.
