Planetes com el nostre

Oooooh...

Davant la notícia de la descoberta de set planetes que podrien jugar a la lliga terràquia, orbitant al voltant d'una estrelleta situada només a quaranta anys llum de nosaltres, admeto que jo formo part del grup dels excitats. No en sóc indiferent. M'interessa l'astronomia, els descobriments científics i el que s'hi pot trobar allà fora. De tota manera, ja hem pensat prou amb tot el què suposaria trobar el que nosaltres en diem "via intel·ligent", a fons? Les tres respostes cíniques (i, malgrat tot, crec que força realistes) que primer em venen al cap serien: 

(A) Si són éssers com nosaltres, guerra assegurada. 

(B) Si són superiors, nosaltres podríem esdevenir els seus pollastres i porcs per nodrir els seus rebosts. 

(C) Si són inferiors, ja no hem de patir més per si al nostre món se'ns acaba la teca.

Arribada l'hora de la veritat, però, hi hauria matisos importants. D'entrada, com es mesuraria el seu grau d'"intel·ligència"? Encara s'especula sobre la possibilitat que a Mart, un veí com de la família, podrien trobar-se microorganismes sota el seu sol. Si aquesta notícia s'acabés confirmant ja seria una de les més importants de la història de la humanitat. ¿Imagineu, doncs, que passaria si en un planeta extrasolar es trobés una comunitat d'éssers que convisquessin entre ells i tinguessin una intel·ligència similar a la d'un lemur o un conill, o, encara millor, construíssin nius d'una sofisticació similar a algunes de les espècies de la Terra? Davant aquest impacte mediàtic encara superior, ¿no creieu que seria inevitable pensar que aquells éssers son més intel·ligents del que de debò són, abans de desficiar-nos a fer-ne botifarres? Fins i tot els científics perdrien la xaveta i veurien mostres de civilització evidents allà on només hi hauria un comportament animal regular. És lògic. No costaria gens convèncer-nos a tots per començar un programa (caríssim, complicadíssim) per poder-nos comunicar amb aquells éssers "intel·ligents". L'estatus extraterrestre ens faria perdre la perspectiva de que aquí a la terra, a tocar, tocar, ja tenim éssers d'aquella categoria intel·lectual i emocional amb els quals no hem fet gaire esforços per comunicar-nos-hi científicament, intel·lectualment (no em fico en l'aspecte emocional, que hi ha gent que estableix un nivell de comunicació amb les seves mascotes molt superior del que aconsegueix amb els altres germans d'espècie), apart del típic programa tirat endavant per alguna universitat enderiada, i amb els quals, en alguns casos, el nostre contacte més habitual no passa de saludar-los mentre mengem una pizza Tarradella o els trobem dins d'unes caixes de Findus o Campofrio. Ai, la confiança fa fàstic i la proximitat juga males passades... 
I heus aquí com, gràcies a que l'ego és un motor per tirar endavant molt superior a la supervivència (visca l'ego, aquí!) em consola una mica imaginar que aquells éssers superiors de la meva fantasia cínica (B) (aquells que, directament, ens estudiarien, ens empaquetarien i ens menjarien) potser, si tinguessin tant d'ego com nosaltres, ens considerarien superiors del que som i, ves a saber, ens acabarien ajudant i tot. 

Si algun dia acabem establint unes relacions de tu a tu amb una colònia de porcs del planeta Gliese 667 Cc, no sé amb quina cara podríem tornar a mirar els seus parents terrestres, proveïdors naturals de tanta vianda suculenta...

Una comissió diplomàtica, vinguda del planeta Gliese 667 Cc, erròniament empresonats a causa de la seva semblança amb uns sospitosos habituals

Novia 391, de Pierre Bastien i Eduard Altaba

Presentació de Novia 391

Ahir, 11 de febrer del 2017, es va presentar el CD Novia 391 (La Olla Expréss, 2017) una meravella creada per Pierre Bastien i Eduard Altaba. 

Quan vas a un concert com el d'ahir has d'aprofitar -- encara que sigui per curiositat, però sobretot per respecte a que els intèrprets són allà, mostrant les entranyes del seu art -- per espiar com els músics-exploradors s'ho fan per trobar les sonoritats amb els quals basteixen mons tan suggeridors. Però també costa no aclucar la mirada i muntar-se un mateix el propi film dins seu. Sovint tancar els ulls és la millor prova de foc per comprovar si allò que tant et fascina de de veure funciona com el que ha de ser: matèria per a ser escoltada amb atenció. I a fe de Déu que n'era de digna per a ser escoltada, aquella matèria, servida per quatre músics que improvisen, amb molts recursos, però que te'ls saben dossificar perquè entenen que cal, per damunt de tot, explicar un relat, escoltar-se l'un a l'altre, saber qual toca acabar, quan embogir i quan inventar una melodia, quan seguir amb docilitat i quan imposar-se i ser l'amo. Aquest tipus d'aventures sovint acaben en la típica collonada cacofònica, on impera l'ego més sord. No va ser el cas d'ahir. Per a res! L'audiència va estar absolutament hipnotitzada durant tot el viatge, fins el punt que fins i tot quan penetraves en els territoris més abstractes -- alguns d'una radicalitat volcànica, val a dir -- ja que tot et semblava tan natural com si estiguessis jugant al pati de casa la iaia. Però és que hi va haver de tot (fragments melòdics, atonals, sentimentals, propers, distants, dolços, agressius, aritmics, jazzy, ballables...), sense caure en l'error contrari, que l'eclecticisme d'ambients diluïs la força de la proposta. La diferenciació clara entre els diversos fragments va existir sense perdre una actitud ben definida, un so, una ètica i una estètica, un saber dir sí i, sobretot, un saber dir no. 

Pierre Bastien (trompeta amb afegitons especials) i Eduard Altaba (contrabaix) van presentar el seu magnífic treball Novias 391, ahir al Convent de Sant Agustí, amb dos convidats de luxe: Aldo Aranda a les percussions i Eli Gras a les seves invencions sòniques i estètiques. 

Un concert per a recordar, inspirador com pocs. Bravo!

D'esquerra a dreta: Pierre Batien, Eli Gras, Eduard ALtaba i Aldo Aranda