La petjada de Rusiñol a Sitges, segons Josep Pla

Josep Pla fotografiat per Francesc Català Roca

Diumenge passat vaig tenir la sort de fer una visita a la sempre agradable —i estimada— ciutat de Tarragona, en companyia de la meva dona i la Daria, una jove i educadíssima amiga seva de Nova Zelanda, que hem tingut convidada a casa uns quants dies. L'estada a la històrica vila fou, pel meu gust, massa curta però intensa. Em podria allargar moltíssim parlant del que hi veiérem i de la inevitable quantitat d'anècdotes i pensaments que passen o venen quan hom surt de la rutina. De tota manera, m’esforçaré en no dispersar-me del motiu principal que m’ha empès a escriure aquestes ratlles, el qual té a veure amb un text que he republicat recentment, en aquest mateix bloc, sobre l'efecte d'en Rusiñol sobre la vila de Sitges.
Com anava dient, mentre passejàvem per l’antiga ciutat imperial, ens trobarem, entre moltes altres coses, amb la sorpresa de que al peu de la catedral, i escampat pels carrers que l’envolten, hi havia un mercat de vell. Sempre m'ha estat molts difícil escapar als cants de sirena que les andròmines que hi ha a aquesta mena de llocs exerceixen en la meva voluntat. Gràcies a que la meva dona és sempre tan comprensiva en aquestes febleses de l'esperit, m’encoratjà a adquirir la fantàstica —ja tot un clàssic—"Guia de Catalunya" escrita per Josep Pla, amb fotografies de Francesc Català Roca i que, tot i que la Caixa la donava com a regal, mai va formar part dels llibres que els meus pares tenien a casa a la rebotida prestatgeria dels volums obsequiats per aquesta institució. Sense aquest llibre, la catalana llar materna sempre m'havia semblat un xic incompleta, sincerament. Ara, per un insignificant euro, tenia la possibilitat d'esmenar una taca que, per salvar l'honor familiar, sempre havia mantingut en silenci.
Un cop la famosa guia fou en el meu poder, vaig fer, abans que res, el que qualsevol català normalment constituït faria en aital cas: obrir-la per l’índex i furgar amb curiositat a veure que deia l’autor del Quadern Gris sobre la pròpia població, Sitges en el meu cas. Ves, que original. El que hi vaig trobar no em va decebre en absolut. Malgrat tot el que ha plogut d’ençà en Pla en deixés constància literària, i en Roca gràfica (el llibre és una edició del 1971) moltes de les coses que hi vaig llegir m’han fet pensar. No és que m’hagi esborrat els dubtes que ja vaig exposar al seu dia, però sí que m’ha emocionat la bellíssima manera en com tots els meus arguments són refutats. Gens de demagògia i un molt de contrast fet amb coneixement de causa i, per acabar-ho d’adobar, unes referències al meu admirat Josep Maria Espinàs que també són per a sucar-hi pa. Hi ha algun detall estrany del qual m’agradaria comprovar-ne l’exactitud —realment és repintaven els ribets blaus per festa major?— i que no encara no puc rebatre o recolzar per manca de prou coneixements d’història local (fet, que no per estès, no sigui vergonyós) i un excés de repetició del mot “població”, que contrasta d’una manera xocant amb l’exuberància de lèxic i d’imatges que el mestre empordanès acostuma a gastar i dels quals, com no, se’n troben mostres elegantíssimes al llarg de tot el text.
Tot seguit miraré de transcriure tot el capítol dedicat a la Blanca Subur. Deixo per a una altra entrada un comentari més extens sobre la obra en general, de la qual només avançaré que pot perfectament passar per l’equivalent nostrat a la “Descripció de Grècia” de Paussànies, tot salvant les distàncies temporals i d’estil, entre d’altres.
Desitjo que ho gaudiu i en tragueu les vostres pròpies conclusions:

El vell Sitges des del cel

SITGES

Per Josep Pla

Quan les costes del Garraf s’acaben, amb satisfacció del viatger, apareix una petita platja anomenada de Sant Sebastià, amb una ermita i un cementiri a sobre. Després d’aquesta platja, veiem sobre el litoral un accident rocallós, d’una alçaria discretíssima —tot, a Sitges, hi és discret—, sobre el qual s’aixecà antigament el castell de Sitges i que constitueix avui el baluard o, si voleu, la Punta de Sitges. Aquest accident ha estat providencial, perquè, em sembla, ha esta la causa de la fortuna de la població; Rossinyol s’enamorà, inicialment, d’aquest baluard o Punta. Llavors s’hi aixecaven unes edificacions pobres i unes mines. La població tenia tendència a créixer cap a la Ribera. Però, a pesar d’ésser un lloc desavinent, tenia una gran visualitat, perquè s’hi aixecava una esvelta i blanca església, que formava, davant el platjar que s’iniciava al seus peus, una vertical gairebé irresistible. Així, doncs, la punta es convertí en l’ametlla de Sitges, una ametlla que fatalment havia de fructificar, perquè és d’una gran bellesa. De manera que avui la població pot ésser contemplada d’esquena —des de la platja de Sant Sebastià — o de cara—des de la Platja d’Or i la Ribera. L’esquena n’explica la geografia; la cara, l’encant i la bellesa.
Com tot allò que té un sentit, el Sitges d’avui és una creació de la voluntat humana —de moltes voluntats humanes. El promotor més antic i més eficaç fou Rossinyol (1) i el doctor Benaprès el seu profeta. El poder de mobilització humana que tingué el jove Rossinyol fou enorme. Però Rossinyol tingué la sort d’ésser, en el pla de la política local, comprés i apreciat, cosa singular en aquest país. El doctor Benaprés, que ha estat el gran alcalde de Sitges, fou una de les persones que més el comprengueren. Rossinyol i Benaprès i tota la ingent quantitat dels seus nombrosíssims amics crearen el Sitges actual, i sobretot l’esperit de la localitat, que no té precedent en aquesta terra: un esperit d’iniciativa, de progrés, de millorament, de benestar i de riquesa. I així va caminant, un any darrera l’altre, la població de Sitges.
Els qui coneguérem la punta a principis de la segona dècada del segle, avui no la coneixem. Aquí hi ha el Cau Ferrat, museu notabilíssim fruit del pas de la població de Rossinyol. Aquest museu té un valor especial, perquè, a part de la seva qualitat intrínseca, té un gran sabor d’època. Mr. Deering, un important industrial nord-americà, amic de Ramon Casas i, per tant, de Rossinyol, que passà per Sitges, féu restaurar —amb molt d’encert i molta distinció— els antics edificis que formaven l’Hospital de Sant Joan i les seves construccions adjacents. Sorgí Maricel, que avui és un important museu que no podem deixar de visitar, perquè s’ho mereix el fons d’obres artístiques que el constitueixen; el completa la cèlebre col·lecció de miniatures de vaixells i altres objectes de marineria que foren propietat d’Emerencià Roig i Raventós i que el seu germà, el metge i literat doctor Josep Roig i Raventós, regalà a la població. Darrerament ha estat enriquit per la magnífica Col·lecció Pérez Rosales. El conjunt de Maricel és esplèndid. Aquestes dues grans institucions constitueixen amb l’església parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla (segle XVII ampliada el XIX), la veritable arrencada de Sitges. Tot plegat forma un conjunt de bells edificis que han convertit el Baluard en un monument del nostre litoral, distingit i ple de senyoria. Completa l’interès museístic de la població el Museu Romàntic, basat en el casal que l’any 1793 es feu bastir Manuel Llopis i Ribera al carrer Sant Gaudenci, cantonada amb el de Sant Josep, i que el seu descendent, Manuel Llopis de Casades, deixà a la població. En aquesta casa, hom ha procurat mantenir-hi l’ambient propi del senyoriu vuitcentista: a un excel·lent mobiliari, s’hi afegeixen les pintures murals que executà durant la guerra anomenada de la Independència el pintor Pau Rigalt, que treballà també a Vilanova amb gran encert.
Del Baluard, sobre la Ribera, s’allarga en tota la seva extensió la platja de Sitges, que s’anomena Platja d’Or, per seguir les modes imposades pel turisme. Quan a la segona dècada del segle anàvem, amb els amb els meus amics Joaquim Sunyer i Josep maria Junoy, a beure un got de malvasia a la deliciosa ermita del Vinyet, la Ribera era molt menys urbanitzada que en l’actualitat i les vinyes dominaven totalment el paisatge de ponent. En l’actualitat, des de Maricel i Terramar, el Passeig de la Ribera s’allarga en una extensió de més de dos quilòmetres. A la seva cara marítima, s’hi arrestellen els xalets, els establiments de begudes i menjars, els banys, els hotels, una piscina, per a anar a parar a l’important camp de golf. En els seus inicis, el Passeig presenta el monument dedicat al Greco, erigit, per iniciativa de Rossinyol, per subscripció pública. En un moment determinat, aquesta avinguda quedà separada de la mar per un pas elevat, una construcció de fa mig segle, d’aquells temps de les primeres carreres automobilístiques del país —el circuit del Baix Penedès. També ens els recorda l’autòdrom de Terramar, situat en el terme de Ribes, amb una abandonada pista de ciment de dos quilòmetres de perímetre, pista inaugurada per l’octubre de l’any 1923. Sitges creix. Està destinat a créixer perquè és una població amb esperit. En un futur molt més curt que el temps transcorregut de l’arribada de Rossinyol a la població, la seva volumetria serà enorme.
Sitges és una platja internacional, cosmopolita, oberta, amb més de setanta anys d’estiueig civilitzat i que cultiva la hibernació amb molt bons auspicis. Tot això sembla que havia d’ésser fatal per als seus encants tradicionals i per a les delícies de la seva població primigènia. Això no obstant, l’observació de Josep Maria Espinàs és exacta quan afirma que Sitges creix sense parar però sense destruir-se ella mateixa. L’ampliació podrà ésser projectada a tants quilòmetres com sigui necessari. El seu cosmopolitisme podrà augmentar i podrà afermar-se el seu ambient internacional. El cas és que el Sitges arrelat serà intocable, fix i permanent. Sitges ha pogut resistir setanta anys de popularitat periodística permanent, sense perdre la seva autenticitat, sense destruir-se. Això té un mèrit positiu. Només cal veure el Sitges antic —relativament, és clar—, passejar-hi pels carrers, observar l’esforç que hi ha fet per conservar la seva gràcia i per augmentar-la, per a comprendre que és una de les poblacions més tradicionals del país. Josep Maria Espinàs té tota la raó quan escriu: “Sitges té dos quilòmetres i mig de passeig a la vora del mar, i aquesta amplíssima i elegant badia i, sobretot, la urbanització que l’estructura és una de les coses més reeixides que es poden veure al nostre país en matèria turística. Aquí no hi ha hagut precipitació cobdiciosa. Si en altres indrets de la costa hi ha hagut un turisme massiu destructor de la ciutat en que descansa, aquí s’ha produït una mena de turisme progressiu, constructor de la ciutat que necessita. Sitges té avui l’aspecte, especialment aquesta cara que dona al mar, d’un dels més acreditats i sòlids centres del turisme europeu”.
La incessant construcció de Sitges d’edificis de nova planta ha fet augmentar notòriament la volumetria urbana i el líquid imposable. Però la natural progressió no ha destruït ni desvirtuat gens l’encant del Sitges de Rossinyol i de Benaprès, de Casas i Deering.
Apart de la seva festa major —per Sant Bartomeu—, que és una de les més típiques del país i durant la qual, per engalanar la població, emblanquinen les cases amb una franja blava de base, i la ciutadania fa un esforç per a fer atractiva la vila, unint a través del contrast del cosmopolitisme de la platja amb el tradicionalisme popular; a part de la festa major, el gran dia de Sitges és la festivitat del Corpus, amb l’ornament dels carrers, que projecta sobre la població una imponent gentada. Per aquestes engires s’ha vingut celebrant la anomenada Exposició Nacional de Clavells, amb més de tres mil testos de cultivadors aficionats. Cal recordar, també, els cursets universitaris d’estiu que hi ha donat per a estrangers, que li han proporcionat molt de prestigi. I, en el terreny de l’art popular, només cal fer esment de la Moixiganga, que és, sense cap dubte, una de les més originals i dramàtiques danses del barroquisme català.
Sitges és una de les poques poblacions catalanes que, de sempre, ha superat l’actitud fatalista que les desgràcies públiques i les circumstàncies generals han imposat. És una població que viu de la seva substància, de les seves iniciatives i del seu esperit, d’aquell esperit que els seus vells creadors li infongueren i que la població ha comprès.

(1) És molt curiós que en Pla catalanitzi “Rusiñol”, cognom, a la seva vegada, probablement castellanitzat alguna generació abans del naixement del gran artista (o això és el que jo, així, sense més documentació, pressuposo. Caldria investigar més per a fer una conjetura com cal, és clar)

Santiago Rusiñol: salvador o destructor de Sitges?

Ha estat en Santiago Rusiñol el salvador o el destructor de la nostra vila?
Probablement, preguntat així, d'una manera tan maximalista, exigint el blanc o el negre, ni una cosa ni l'altre. L'impacte que la seva petja deixà a Sitges és del tot innegable i no serà cap bestiesa afirmar que aquest fet representa un kilòmetre zero local sense retorn en tota regla. Però d'aquí a dir que totes les conseqüències han estat bones, ja ho considero més discutible. I no només des del punt de vista més conservador, aferrat a una nostàlgia carrinclona del "ai, llavors si que eren bons temps", sinó des d'altres maneres d’entendre el progrés. En Santiago Rusiñol, és tingut per tot aspirant a “sitgetà de bé” com l’heroi indiscutible de la creació del Sitges artístic, revolucionari, d’horitzó ambiciós, d’alenada fonda, cosmopolita.
Però, abans de continuar, qui era aquest senyor?


Santiago Rusiñol, tot un cas d’home

En Rusiñol fou al seu temps el que ara en diríem un artista total, un creador que ho tocà tot, encara que excel·lí principalment en la pintura i en la literatura. La seva forta personalitat —sovint més que la seva obra— el feren molt popular a la seva època. La crítica ha viscut amb ell un constant estira i arronsa sobre quina ha estat la seva autèntica aportació a les dues disciplines que conreà amb més avidesa. Mentre els uns en destaquen el seu talent natural, d’altres n’ataquen el seu conservadorisme enfront les vanguàrdies amb les quals hagué de coexistir. Essent ell mateix, en certa manera, un vanguardista, mai va pair les gosadies de les generacions més joves, les quals titllava d’autèntiques preses de pel amb el seu sarcasme feridor. Tampoc cap dels avanços científics de l’era el motivaren per a una altra cosa que per a la desaprovació més radical (sense anar més lluny, odiava el cinema).

D'entrada, jo confesso sense embuts que a mi em sembla un geni que fa de mal comparar, tot i que potser una mica malaguanyat per la manca d’enfocament que ell mateix tenia sobre les seves pròpies possibilitats. Crec que és una figura molt més gran pel que podria haver estat que pel que va ser; un tipus lucidíssim, avançat i retrògrad —tot a la vegada, d’acord— al seu temps; un ser excepcional com poques vegades se’n donen. De tota manera, és impossible mirar d’entendre algú que no s’ha conegut més que per referències literàries, xafarderies populars, i que arrossega llegendes inflades que distorsionaran per sempre qualsevol aproximació seria que se’n vulgui fer. De les moltes coses que s’han dit sobre que ell és i ha estat, jo coincideixo força amb el que escrigué en Josep Pla.

En la cosa que tothom acostuma a estar-hi més o menys d’acord és en que en Rusiñol era, pel damunt de tot, un personatge molt contradictori, apassionadament contradictori. Els pensaments que deixà escrits són una barreja explosiva del més desolador escepticisme i un idealisme quasi romàntic. S’hi entreveu, també, un exhibicionista impúdic i alhora un preservador malaltís de la seva privacitat. Pel damunt de tot, però, hi trobem un artista realista, un observador amb un nas esmoladíssim, infal·lible, per a radiografiar l’ésser humà i el seu entorn, amb tota la misèria, grandesa i mediocre èpica quotidiana que duu a sobre, amb un rastreig sorrudament local i, per això, perfectament transplantable allà on sigui. És una llàstima que la lluita interior que devien de patir el seu extremíssim pudor amb la seva insultant —a rampells— fatxenderia fessin que de vegades fos llarg amb les pretensions i massa curt d’ambició unes altres. Sovint sembla com si usés el recurs del costumisme per a dissimular la seva grandesa inherent, com si li fes por dir-la tan grossa com podria —potser em passaria si digués que si li hagués vingut de gust, hauria pogut escombrar en Nietzsche d’una bufada, tot i que ganes no me’n falten— mentre d’altres, no pot dissimular una necessitat de ser “més gran” i es posa vestits que li pengen per tot arreu. Però quan està seré, quan s’adona que el que té davant l’ull és el centre de la diana —aquell punt precís a on s’hi troba la superfície i la profunditat exactes—, i té el valor de prémer el gallet, el tret fa un mal que cou de per vida, aquí i a la Xina (en l’improbable cas que algú l'hagués traduït al xinès, és clar).


El descobridor arriba a la Terra Promesa

Ma mare em comentà —em fa mandra d’anar-ho a comprovar-ho, investigant qui sap quins espessos escrits, ho sento— que quan en Rusiñol arribà a Sitges, topà amb un amable vilatà a qui preguntà per una fonda o algun lloc a on reposar. El bon veí l’acompanyà mentre, amb una cortesia digne d’un majordom anglès, aprofità per a fer-li d’improvisat cicerone. Sembla que a en Rusiñol quedà molt impressionat amb que aquell senzill indígena, enlloc de les indicacions esquerpes que n’esperava —atenent als seus propis i lògics prejudicis sobre la legítima desconfiança d’una pagesia assotada per tota mena d’abusos forasters—, el rebés amb una cordialitat i voluntat d’ajut impensades. Sembla ser també —sempre seguint el fonament històric a prova de bombes de la narració de ma mare— que aquell desvagat li feu veure la llum –digueu-li visions— fins al punt de declarar que a un poble a on et rebien d’aquesta manera bé havia de ser especial. I fou així que decidí d’instal·lar-s’hi. I també fou així com, des llavors, el poble patiria tota una sèrie de canvis irreversibles que el transformarien tant que no el reconeixeria ni la mare que el va parir.

Aquests canvis, de moment, no foren prou visibles, és clar. Calgué un cert temps per a que la bèstia anés agafant el caire tan monstruós dels darrers temps.

El que vingué després és història coneguda, anecdotari carregat de pintoresquisme, llegenda i fets fàcilment comprovables si un visita la mòmia eterna que ha esdevingut el Racó de la Calma, amb els seus dos museus i tota la —d’altra banda, deliciosa— faramalla escampada per aquí i per allà: el pati blau, l’estàtua d'El Greco, etc. Totes aquestes baluernes són el que en resta com a ruïna incòlume de la primera onada d’artistes i bohemis de casa bona que, a manera d’inaugural gota freda, acabaren per endur-se pel davant tota una manera de viure que, segle rere segle, així com un bon vi que es pren tot el temps del món per a madurar, havien fet de Sitges un poblet harmònic. Tot i que no puc evitar que m’assaltin les sempre nefastes i autodestructives tendències nostàlgiques, tampoc crec en l’ideal del temps passat i no hi ha cap motiu per a dubtar de que el Sitges de llavors no estigués fet de gent tan susceptible de convertir-se en un grapat de mala bèsties —abusadors de la seva vila per quatre rals—, com ho són molts dels que ara hi vivim. Però sí que probablement és cert que aquelles onadetes de pobladors, sedimentades amb paciència al llarg de més de dos mil·lennis, acostumats a un pols seré i llarg amb la natura, sabien, ni que fos per mena, com s’havia de fer per viure amb saviesa: tot i les moltes guerres, abusos exteriors i altres trasbalsos, ja feia moltes centúries que la cosa s'havia estabilitzat força, per tant, la solvència d’aquells antics pobladors és força contrastada.

A l’arribada de Rusiñol el poble vivia, doncs, en una sort d’equilibri econòmic prou digerible, fet d’una cullerada de pesca, una altra de pagesia i un petit bri —adequat per a les necessitats del moment— de comerç hostaler, comprensible si tenim en compte que Sitges era el darrer poble amb cara i ulls que hi havia abans de creuar les terribles Costes de Garraf , en direcció a la gran, distant, Barcelona.

El pare del senyor Esteve era, com la major part dels artistes, un capriciós extremat i Sitges devia de representar-li una barreja de caprici i d’amor de per vida. El que es segur és que Sitges es convertí amb gust en aquella dona agraïda, que ha tingut la sort que el príncep més bell l’ha destaqui per damunt les altres i que, de llavors ençà, no ha viscut per a una altra cosa que per omplir d’honor la memòria del seu salvador. Però ja tenia Sitges totes aquelles qualitats que la feien mereixedora de ser descoberta i posada a la llum d’una manera tan exagerada? I, per sobre de tot... calia? No ho sé, però que cadascú surti al carrer i en tregui les seves pròpies conseqüències.


Sitges, la fashion victim

Forçant una mica la vista, caminant una mica a les palpentes, m’arrisco a dir que una mica sí. Sitges, per la seva posició geogràfica i paisatgística potser sí que estava condemnada a ser, tard o aviat, una fashion victim. A més, amb aquest món cada vegada més interconnectat, el seu cas no podia ser de cap manera aïllat, ni passar desapercebuda, tard o aviat, a l’ull de l’il·luminat de torn: la vila canviaria com havia de canviar tot l’entorn, tot el món en pes. Aquest planeta que s’anava empetitint a una velocitat tres segles enrere impensables, no podia trigar gaire a endur-se pel davant la innocent virginitat de la vila de les cases blanques amb ribets blau marí al peu.

Si la d’en Rusiñol no fou la primera pedra que es plantà per a aquest canvi, sí que fou la més sonada. El mestre modernista exercí sobre la vila el mateix efecte que produiria en Pigmalió en la seva víctima illetrada. La transformació de “l’honest” i senzill tros de vila que després es transformà en l’espaterrant Racó de la Calma n’és un dels exemples més violents: aquelles casetes, sàviament analfabetes, quedaren, després del pas del vendaval rusiñolià, empolainades en aquesta sort de palaus extravagants, que tant de rendiment turístic després han donat... i que tant m'agraden, ho admeto. Acusar a en Rusiñol de la massiva onada de vulgaritat que després ens ofegà als anys seixanta, setanta i etcèteres del segle XX ja seria abusar una mica massa de les possibilitats manipuladores del nostre home. Però, només que hi rasquéssim una mica, si algun mastegot s’escapés cap a ell, culpant-lo, ni que sigui una mica per aquesta degeneració col·lectiva recent, jo tampoc mouria un dit per defensar-lo.

Sitges és el que és i ja no té remei. S’han acumulat, com a tot arreu —això no és patrimoni exclusiu seu— més convulsions que susciten nostàlgies i oblits en els darrers cent anys que en els dos mil anteriors. Pretendre que una part important de la població —majoritàriament composta de nouvinguts de les més variades capacitats depredadores, tant culturals com econòmiques— tingui una vaga idea del que va representar la figura de Rusiñol per al nostre poble, és una tasca tan quimèrica com pretendre que els cambrers no et mirin amb cara de policia dolent d’interrogatori quan els hi demanes quelcom de tan exòtic com “un cafè llarg”, o no et portin un “café con leche, por que me pareció que era esto lo que me había pedido” (excusa al·lucinat perquè “llarg” és més a prop de “largo” que el coi de “llet”).

Rusiñol i el seu llegat és un gran orgull pels sitgetans de pro, els de Retiro o de Prado, els que saben de que va la Festa Major, els que rondinen per la paternitat del xató, tot plegat coses que deixen absolutament fred a un percentatge aclaparador d’aquells que són aquí perquè “s’hi viu més tranquil que a Barcelona” (o “here the sun and the people is nicer than in London”, tan és) tots ells ben parapetats a les seves mansions o en el seu coi de pub, o els altres, de més desgraciats, pobres, a ser espremuts pels seus caps i, en posar-se malalts miren com poden d’entendre quins avantatges es poden treure del servei sanitari —més aviat limitat— de la vila.

Hi ha la sensació (no entre aquests darrers que he esmentat, que no saben ni de que parlo) de que hi ha un més enllà en el temps, una era abans de Rusiñol, una època realment fosca i mediocre. El cofundador dels Quatre Gats apareix enmig nostre com el messies transformador que resplendeix a l'horitzó sitgetà, com si ens hagués tret de les tenebres de l'anonimat universal on ens consumíem. Què la transformació hi fou, ja he dit que estic d’acord en que és evident. Però que fou bona també he dit que en tinc alguns dubtes. Més aviat sospito que sense proposar-s'ho —no crec que en Rusiñol, pobret, fos tan maquiavèl·lic— en lloc d'això, o barrejat amb això, com una força que, des de llavors, burxa del poble en dues direccions oposades, més aviat va aplanar el camí per a tota la colla de bèsties que vingueren darrera i distorsionaren la raó de ser natural d’aquest poble i acabéssim, entre tots, convertint-lo en l’apoteosi d’allò que els anglesos en diuen self-consciousness, o autoconsciència, decadent i putrefacta.

Quan miro el nostre estimat poble des d’aquest perspectiva, sento enveja de Vilanova, ciutat amb una actualitat molt més conforme al que fou destinada en ser fundada, una vila que ha tingut una evolució, tot el caòtica i desgavellada que vulgueu, però més natural. Tot i això, després d’aquest moment de debilitat admirativa pels nostres simpàtics veïns, si em pregunten que què prefereixo, jo sempre diré que Sitges, aquesta bogeria repugnant i fascinant; mirall plusquamperfet del “quiero y no puedo”. Una passada total de poble, tu.

La resposta a la pregunta “gràcies, senyor Rusiñol?” mereix ser meditada mentre passegem pel quiet claustre d’un monestir de clausura de las hermanitas descalzas.

(Publicat previament el 26 de gener del 2008)