La petjada de Rusiñol a Sitges, segons Josep Pla

Josep Pla fotografiat per Francesc Català Roca

Diumenge passat vaig tenir la sort de fer una visita a la sempre agradable —i estimada— ciutat de Tarragona, en companyia de la meva dona i la Daria, una jove i educadíssima amiga seva de Nova Zelanda, que hem tingut convidada a casa uns quants dies. L'estada a la històrica vila fou, pel meu gust, massa curta però intensa. Em podria allargar moltíssim parlant del que hi veiérem i de la inevitable quantitat d'anècdotes i pensaments que passen o venen quan hom surt de la rutina. De tota manera, m’esforçaré en no dispersar-me del motiu principal que m’ha empès a escriure aquestes ratlles, el qual té a veure amb un text que he republicat recentment, en aquest mateix bloc, sobre l'efecte d'en Rusiñol sobre la vila de Sitges.
Com anava dient, mentre passejàvem per l’antiga ciutat imperial, ens trobarem, entre moltes altres coses, amb la sorpresa de que al peu de la catedral, i escampat pels carrers que l’envolten, hi havia un mercat de vell. Sempre m'ha estat molts difícil escapar als cants de sirena que les andròmines que hi ha a aquesta mena de llocs exerceixen en la meva voluntat. Gràcies a que la meva dona és sempre tan comprensiva en aquestes febleses de l'esperit, m’encoratjà a adquirir la fantàstica —ja tot un clàssic—"Guia de Catalunya" escrita per Josep Pla, amb fotografies de Francesc Català Roca i que, tot i que la Caixa la donava com a regal, mai va formar part dels llibres que els meus pares tenien a casa a la rebotida prestatgeria dels volums obsequiats per aquesta institució. Sense aquest llibre, la catalana llar materna sempre m'havia semblat un xic incompleta, sincerament. Ara, per un insignificant euro, tenia la possibilitat d'esmenar una taca que, per salvar l'honor familiar, sempre havia mantingut en silenci.
Un cop la famosa guia fou en el meu poder, vaig fer, abans que res, el que qualsevol català normalment constituït faria en aital cas: obrir-la per l’índex i furgar amb curiositat a veure que deia l’autor del Quadern Gris sobre la pròpia població, Sitges en el meu cas. Ves, que original. El que hi vaig trobar no em va decebre en absolut. Malgrat tot el que ha plogut d’ençà en Pla en deixés constància literària, i en Roca gràfica (el llibre és una edició del 1971) moltes de les coses que hi vaig llegir m’han fet pensar. No és que m’hagi esborrat els dubtes que ja vaig exposar al seu dia, però sí que m’ha emocionat la bellíssima manera en com tots els meus arguments són refutats. Gens de demagògia i un molt de contrast fet amb coneixement de causa i, per acabar-ho d’adobar, unes referències al meu admirat Josep Maria Espinàs que també són per a sucar-hi pa. Hi ha algun detall estrany del qual m’agradaria comprovar-ne l’exactitud —realment és repintaven els ribets blaus per festa major?— i que no encara no puc rebatre o recolzar per manca de prou coneixements d’història local (fet, que no per estès, no sigui vergonyós) i un excés de repetició del mot “població”, que contrasta d’una manera xocant amb l’exuberància de lèxic i d’imatges que el mestre empordanès acostuma a gastar i dels quals, com no, se’n troben mostres elegantíssimes al llarg de tot el text.
Tot seguit miraré de transcriure tot el capítol dedicat a la Blanca Subur. Deixo per a una altra entrada un comentari més extens sobre la obra en general, de la qual només avançaré que pot perfectament passar per l’equivalent nostrat a la “Descripció de Grècia” de Paussànies, tot salvant les distàncies temporals i d’estil, entre d’altres.
Desitjo que ho gaudiu i en tragueu les vostres pròpies conclusions:

El vell Sitges des del cel

SITGES

Per Josep Pla

Quan les costes del Garraf s’acaben, amb satisfacció del viatger, apareix una petita platja anomenada de Sant Sebastià, amb una ermita i un cementiri a sobre. Després d’aquesta platja, veiem sobre el litoral un accident rocallós, d’una alçaria discretíssima —tot, a Sitges, hi és discret—, sobre el qual s’aixecà antigament el castell de Sitges i que constitueix avui el baluard o, si voleu, la Punta de Sitges. Aquest accident ha estat providencial, perquè, em sembla, ha esta la causa de la fortuna de la població; Rossinyol s’enamorà, inicialment, d’aquest baluard o Punta. Llavors s’hi aixecaven unes edificacions pobres i unes mines. La població tenia tendència a créixer cap a la Ribera. Però, a pesar d’ésser un lloc desavinent, tenia una gran visualitat, perquè s’hi aixecava una esvelta i blanca església, que formava, davant el platjar que s’iniciava al seus peus, una vertical gairebé irresistible. Així, doncs, la punta es convertí en l’ametlla de Sitges, una ametlla que fatalment havia de fructificar, perquè és d’una gran bellesa. De manera que avui la població pot ésser contemplada d’esquena —des de la platja de Sant Sebastià — o de cara—des de la Platja d’Or i la Ribera. L’esquena n’explica la geografia; la cara, l’encant i la bellesa.
Com tot allò que té un sentit, el Sitges d’avui és una creació de la voluntat humana —de moltes voluntats humanes. El promotor més antic i més eficaç fou Rossinyol (1) i el doctor Benaprès el seu profeta. El poder de mobilització humana que tingué el jove Rossinyol fou enorme. Però Rossinyol tingué la sort d’ésser, en el pla de la política local, comprés i apreciat, cosa singular en aquest país. El doctor Benaprés, que ha estat el gran alcalde de Sitges, fou una de les persones que més el comprengueren. Rossinyol i Benaprès i tota la ingent quantitat dels seus nombrosíssims amics crearen el Sitges actual, i sobretot l’esperit de la localitat, que no té precedent en aquesta terra: un esperit d’iniciativa, de progrés, de millorament, de benestar i de riquesa. I així va caminant, un any darrera l’altre, la població de Sitges.
Els qui coneguérem la punta a principis de la segona dècada del segle, avui no la coneixem. Aquí hi ha el Cau Ferrat, museu notabilíssim fruit del pas de la població de Rossinyol. Aquest museu té un valor especial, perquè, a part de la seva qualitat intrínseca, té un gran sabor d’època. Mr. Deering, un important industrial nord-americà, amic de Ramon Casas i, per tant, de Rossinyol, que passà per Sitges, féu restaurar —amb molt d’encert i molta distinció— els antics edificis que formaven l’Hospital de Sant Joan i les seves construccions adjacents. Sorgí Maricel, que avui és un important museu que no podem deixar de visitar, perquè s’ho mereix el fons d’obres artístiques que el constitueixen; el completa la cèlebre col·lecció de miniatures de vaixells i altres objectes de marineria que foren propietat d’Emerencià Roig i Raventós i que el seu germà, el metge i literat doctor Josep Roig i Raventós, regalà a la població. Darrerament ha estat enriquit per la magnífica Col·lecció Pérez Rosales. El conjunt de Maricel és esplèndid. Aquestes dues grans institucions constitueixen amb l’església parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla (segle XVII ampliada el XIX), la veritable arrencada de Sitges. Tot plegat forma un conjunt de bells edificis que han convertit el Baluard en un monument del nostre litoral, distingit i ple de senyoria. Completa l’interès museístic de la població el Museu Romàntic, basat en el casal que l’any 1793 es feu bastir Manuel Llopis i Ribera al carrer Sant Gaudenci, cantonada amb el de Sant Josep, i que el seu descendent, Manuel Llopis de Casades, deixà a la població. En aquesta casa, hom ha procurat mantenir-hi l’ambient propi del senyoriu vuitcentista: a un excel·lent mobiliari, s’hi afegeixen les pintures murals que executà durant la guerra anomenada de la Independència el pintor Pau Rigalt, que treballà també a Vilanova amb gran encert.
Del Baluard, sobre la Ribera, s’allarga en tota la seva extensió la platja de Sitges, que s’anomena Platja d’Or, per seguir les modes imposades pel turisme. Quan a la segona dècada del segle anàvem, amb els amb els meus amics Joaquim Sunyer i Josep maria Junoy, a beure un got de malvasia a la deliciosa ermita del Vinyet, la Ribera era molt menys urbanitzada que en l’actualitat i les vinyes dominaven totalment el paisatge de ponent. En l’actualitat, des de Maricel i Terramar, el Passeig de la Ribera s’allarga en una extensió de més de dos quilòmetres. A la seva cara marítima, s’hi arrestellen els xalets, els establiments de begudes i menjars, els banys, els hotels, una piscina, per a anar a parar a l’important camp de golf. En els seus inicis, el Passeig presenta el monument dedicat al Greco, erigit, per iniciativa de Rossinyol, per subscripció pública. En un moment determinat, aquesta avinguda quedà separada de la mar per un pas elevat, una construcció de fa mig segle, d’aquells temps de les primeres carreres automobilístiques del país —el circuit del Baix Penedès. També ens els recorda l’autòdrom de Terramar, situat en el terme de Ribes, amb una abandonada pista de ciment de dos quilòmetres de perímetre, pista inaugurada per l’octubre de l’any 1923. Sitges creix. Està destinat a créixer perquè és una població amb esperit. En un futur molt més curt que el temps transcorregut de l’arribada de Rossinyol a la població, la seva volumetria serà enorme.
Sitges és una platja internacional, cosmopolita, oberta, amb més de setanta anys d’estiueig civilitzat i que cultiva la hibernació amb molt bons auspicis. Tot això sembla que havia d’ésser fatal per als seus encants tradicionals i per a les delícies de la seva població primigènia. Això no obstant, l’observació de Josep Maria Espinàs és exacta quan afirma que Sitges creix sense parar però sense destruir-se ella mateixa. L’ampliació podrà ésser projectada a tants quilòmetres com sigui necessari. El seu cosmopolitisme podrà augmentar i podrà afermar-se el seu ambient internacional. El cas és que el Sitges arrelat serà intocable, fix i permanent. Sitges ha pogut resistir setanta anys de popularitat periodística permanent, sense perdre la seva autenticitat, sense destruir-se. Això té un mèrit positiu. Només cal veure el Sitges antic —relativament, és clar—, passejar-hi pels carrers, observar l’esforç que hi ha fet per conservar la seva gràcia i per augmentar-la, per a comprendre que és una de les poblacions més tradicionals del país. Josep Maria Espinàs té tota la raó quan escriu: “Sitges té dos quilòmetres i mig de passeig a la vora del mar, i aquesta amplíssima i elegant badia i, sobretot, la urbanització que l’estructura és una de les coses més reeixides que es poden veure al nostre país en matèria turística. Aquí no hi ha hagut precipitació cobdiciosa. Si en altres indrets de la costa hi ha hagut un turisme massiu destructor de la ciutat en que descansa, aquí s’ha produït una mena de turisme progressiu, constructor de la ciutat que necessita. Sitges té avui l’aspecte, especialment aquesta cara que dona al mar, d’un dels més acreditats i sòlids centres del turisme europeu”.
La incessant construcció de Sitges d’edificis de nova planta ha fet augmentar notòriament la volumetria urbana i el líquid imposable. Però la natural progressió no ha destruït ni desvirtuat gens l’encant del Sitges de Rossinyol i de Benaprès, de Casas i Deering.
Apart de la seva festa major —per Sant Bartomeu—, que és una de les més típiques del país i durant la qual, per engalanar la població, emblanquinen les cases amb una franja blava de base, i la ciutadania fa un esforç per a fer atractiva la vila, unint a través del contrast del cosmopolitisme de la platja amb el tradicionalisme popular; a part de la festa major, el gran dia de Sitges és la festivitat del Corpus, amb l’ornament dels carrers, que projecta sobre la població una imponent gentada. Per aquestes engires s’ha vingut celebrant la anomenada Exposició Nacional de Clavells, amb més de tres mil testos de cultivadors aficionats. Cal recordar, també, els cursets universitaris d’estiu que hi ha donat per a estrangers, que li han proporcionat molt de prestigi. I, en el terreny de l’art popular, només cal fer esment de la Moixiganga, que és, sense cap dubte, una de les més originals i dramàtiques danses del barroquisme català.
Sitges és una de les poques poblacions catalanes que, de sempre, ha superat l’actitud fatalista que les desgràcies públiques i les circumstàncies generals han imposat. És una població que viu de la seva substància, de les seves iniciatives i del seu esperit, d’aquell esperit que els seus vells creadors li infongueren i que la població ha comprès.

(1) És molt curiós que en Pla catalanitzi “Rusiñol”, cognom, a la seva vegada, probablement castellanitzat alguna generació abans del naixement del gran artista (o això és el que jo, així, sense més documentació, pressuposo. Caldria investigar més per a fer una conjetura com cal, és clar)