La combinació del carregament de caixes de cartró, plenes de llibres i rampoines de tota mena, amb una pluja que sembla que t'hagi de esclafar, literalment, contra el terra, dona una sensació d'indefensió i abandonament com poques. No dic que sigui una cosa totalment negativa. Però la sensació hi és.
Això sí: un vent inconcebible, el mar que s’hi rebota, empipadíssim, i el virat grisós que agafa tot el que és abastable per la vista —que et fa sentir com si talment fossis dins d'una pel·lícula en blanc i negre—, tensa la corda romàntica fins a uns límits que no sé si la vena aorta del mateix Gustavo Adolfo Béquer podria suportar.
Desitjaria molt més portar una càmera que tantes caixes i conduir un cotxe prestat, la veritat.
4 comentaris:
Jo recordo una meva mudança sota la pluja, també. Gens agradable. De tota manera, si el canvi és per anar a millor...
Que el vent bufi del teu favor en aquesta nova etapa (perquè un canvi de domicili sempre enceta una nova etapa).
Salutacions a la Blanca Subur sota la pluja.
Gràcies Montse. Aquest és el motiu -entre d'altres- que fan que tingui el cap massa espés per a fer cap comentari que valgui una mica la pena al bloQG. Quan això acabi confio tornar i dir-ne alguna he he.
Una abraçada!
Quina sort!
Una sort relativa, irònica. Ara que ja estem instal·lats, ja em tornat al bloQG, com a mínim (ja és alguna cosa).
Bon dia, maco.
Publica un comentari a l'entrada