Record personal del doctor Cèlis

La paraula metge sempre m’ha fet pensar en el Dr. Guillermo Cèlis. Encara més, dins el meu diccionari particular, el Dr. Cèlis personifica el metge per antonomàsia. I això que la seva imatge no podia resultar més heterodoxa! Mai l’havia vist amb bata. Res recordava que al rovell d’aquella closca humana d’aparença desmanegada s’hi amagava un doctor de cap a peus. Un doctor i moltes coses més: un pintor, un amant de l’art, de la cultura, un erudit en un munt de camps del saber... Un home tan encuriosit pel món que no semblava que en cuidés mai cap d’aparença. No li calia, tampoc. La seva imatge clavava la d’un gentleman de l’escola colonial, sense afectacions, amb tota naturalitat. Gentleman s’hi neix o no s’hi neix. Fa uns mesos que l’electrocardiograma universal assenyala que el cor d’aquest metge de capçalera entranyable —disculpeu l’adjectiu, però si no ho fos no escriuria aquestes paraules— ha arribat al nivell de zero b.p.m. Fins ara no m’he vist capaç d’atacar l’entrada que es mereixia. Com a periodista jo no destacaria pel meu sentit de l’actualitat. Ho sento. No em veig en cor de documentar-me gens. Agafaré el que m’arriba de la memòria tal com em vingui. No obstant, agrairé qualsevol correcció que se’m faci de noms, dates, etc.

Ja era un home gran. Passava dels noranta. Per algun estrany motiu, però, m’havia convençut que viuria tota la vida. La notícia em va sobtar. Ferir i tot. Ell, en canvi, no n’hauria fet cap de drama. Amb el seu capteniment científic, s’hauria limitat a cedir pas als joves i els seus mètodes moderns. Educadament, sense escarafalls, fins amb un punt d’esperança.

Amb el posat geperut dels alts que refusen incomodar els petits, vestit amb aquelles camises clares que li voleiaven per damunt dels pantalons, les ulleres sempiternes i una afabilitat insubornable, el Dr. Cèlis retirava a un lord anglès d’aquells que a les pel·lícules viuen retirats en un confortable bungalow de fusta, enmig la selva de la vella colònia, i que quan arribes esgotat del viatge et fa portar una llimonada natural amb gel. La seva casa, cantonada carrer Sant Isidre amb carrer de les Ànimes, amb tota l’atmosfera mediterrània que vulgueu, bé feia el fet. Amb aquell jardí, amb el seu banc de pedra, l’arbram que expandia la seva ombra i, sobretot, el toc genial, aquelles rajoletes blanques amb reproduccions assiluetades d’escenes de caça rupestres...

Tot en ell, també, emanava aquell aire entranyablement excèntric dels savis tintinescos. El seu front a cel obert i la seva cabellera que recordo blanca de sempre, mig personificava el professor Calis —curiosa semblança en el cognom!— de l’Estel misteriós, en una versió molt més acolorida, amable, estival. Els seus ulls semblaven molt més concentrats amb el que s’hi amagava dins el seu cervell que amb el que tenien al davant. I amb tot, quina mirada! I la veu serena, amb una barreja entre rogallosa i dolça, exacta, que donava patent de credibilitat a tot el que digués. Entre aquella mirada i la seva mandíbula que s’avançava, incisiva, com la quilla d’un vaixell trencador de gel polar, si jo hagués estat una malaltia, hauria escapat del cos que infectava en només veure-la!

El doctor Cèlis sempre m’havia semblat un home amabilíssim i molt generós. Recordo com un cop —jo devia de tenir quinze o setze anys i seguia un tractament que ni recordo— es va interessar pels meus dibuixos. Em va demanar que a la següent visita li portés alguna mostra. El dia acordat així ho vaig fer. No recordo que va passar com per que hi anés jo sol. El que sí tinc clar que li vaig presentar un còmic book de més de quaranta pàgines que acabava de ratllotejar en una llibreta (una història de reivindicacions socials en un planeta imaginari, una barreja de Metròpolis i Aelita, dos films muts que aleshores encara no havia vist; amb un estil dolç com el dels Moomins). L’home, fascinat amb els meus bunyols, va dedicar ben bé mitja hora a repassar el quadern sencer. Vaig tenir la sensació que els prestava molta més atenció que a l’estúpida dolença rutinària que m’havia portat a la seva consulta. I jo estava encantat! No acostumava a rebre aquesta mena d’atencions per part d’un adult. Ningú es pot imaginar el que representava per la inseguretat del Florenci adolescent que aquell savi dediqués tant de temps i energia a valorar la seva obra. Recordo que, de tant en tant, jo mirava el rellotge i patia una mica pels pacients que s’estaven florint a fora. Devien pensar que el doctor m’operava la columna vertebral o que potser m’havia mort als seus braços i es trobava enmig del neguit d’haver de desfer-se del cadàver i esborrar les proves del desastre.

Ara m’adono que amb el paràgraf precedent corro el perill de fer-lo quedar una mica malament. No ho voldria pas, de cap manera. Ningú podria superar el doctor Cèlis en professionalitat. Segur. Però en humanitat encara menys. En el cas dels metges, crec que aquesta caldria que fos una de les matèries que s'haurien d’estudiar. El que ell estava curant amb aquella dedicació cap el meu còmic adolescent tenia per mi més importància que la oferida a qualsevol mal de cap.

Cert, però, que l’home s’encantava per qualsevol minúcia que apareixia pel camí, de manera imprevisible. Les seves visites a casa deixaven un rastre de positivitat que, quan hom es trobava empiocat, s’agraïa. Dedicava el temps que tocava a inspeccionar el malalt i a signar la recepta pertinent, és clar. Això sí, abans o després de la consulta, sempre trobava algun motiu per despistar-se i distreure els presents de les seves cabòries i dolors. La seva estratègia favorita consistia en aturar-se davant les prestatgeries de llibres, alçar les celles, meravellat, davant un títol, agafar-lo, fullejar-lo i deixar anar: “Oh, aquest és molt bo! No sabia que hi hagués una traducció al català!”, per exemple, amb el qual agafava els visitat per sorpresa, aquest s'oblidava dels neguits del moment i de pas es convencia que amagava incunables a la llibreria.

El doctor Cèlis era molt més guapo que el professor Calis, eh. A la imatge, el professor Calis, assegut a l'esquerra

Recordo dos moments d’una comicitat irresistible:

En encetar a la pubertat, el meu cos, com el de tothom, va passar pel peatge de les mutacions imprevistes. Una d’elles segur que hauria suposat un regal de la natura per a més d’un, però a mi em va posar molt nerviós: les meves hormones femenines van embogir i, en conseqüència, van decidir inflar els meus pits, sense haver-me preguntat si aquella implementació sorpresa m’interessava. Gràcies a un tractament receptat i controlat pel doctor Cèlis no m’ha calgut gastar mai un cèntim en sostenidors.

La primera visita la vaig fer acompanyat de ma mare. Després d’exposar els motius de la nostra preocupació i d’un curós examen al meu pitam incipient, l’home es va deixar anar amb una conferència sobre les reaccions químiques que experimenta el nostre cos davant certs estímuls. El savi anava i venia d’una argumentació a l’altra, didàctic, divertit, totalment concentrat en l’exposició dels fets, sense deixar el seu somriure que l’ajudava a trobar les paraules justes. Nosaltres dos el seguíem hipnotitzats, dubtosos, però, de si la nostra memòria seria capaç de retenir tanta informació. En un moment de la dissertació, el meu salvador se sentia tan relaxat i engrescat a la vegada que ens va deixar anar una cosa així com:

—... Aquesta mena d’excitacions es produeixen per pur contacte, segons com, eh... com per exemple... hum... com quan es toca un penis i aquest respon amb una erecció, igualment quan es toca un mugró, aquell, en sentir l’estímul, també es posar dur...

En aquest punt, el doctor va callar en sec, com si un grup de policies furiosos l’hagués desvetllat d’una catarsi. Es va adonar que potser s’estava passant. Va alçar la vista, amb una expressió de nen avergonyit —sense deixar mai el seu somriure de marca, ara ja com a protecció, pobre— i va descobrir a ma mare que no donava crèdit al que acabava de sentir, que tampoc sabia ben bé que fer, amb la boca que li tremolava nerviosa i els seus ulls que anaven, com un metrònom a ritme d'andante con motto, de mi cap a ell, d’ell cap a mi. Es va erigir un silenci incomodíssim en el qual ell va mirar ma mare, cercant comprensió i alçant les espatlles, com volent dir “Què hi farem. La natura és així. Jo no en tinc la culpa”. Ma mare s’anava incomodant encara més, sense saber que dir ni fer, en un estat de sever garrativament. I jo, allà enmig, em sentia com un privilegiat espectador, fent esforços sobrehumans per aguantar la rialla. Aquesta va esclatar, més tard, en família, quan vam explicar al pare aquest moment d’una tensió còmica impossible de descriure amb justícia.

L’altre moment que recordo coincideix amb una conferència de debò, de les que es fan davant un auditori que es desplaça per sentir parlar algú expert en algun tema i a la qual hi vaig assistir quan jo tenia uns tretze anys, amb el meu pare. El tema a tractar: el ioga. Els conferenciants: el doctor Cèlis i el senyor Paco, professor de gimnàstica que vaig experimentar al curs 1975-1976, l’únic que vaig cursar als Escolapis de Sitges —la meva escolarització és tan inversemblant que si algun dia pretengués escriure la meva pròpia Educació espanyola, no tindria cap valor des del punt de vista documental, com a exemple comú.

Sobre el senyor Paco havia sentit algunes llegendes de gran força evocadora —deien que havia estat trapezista!— i que segur que els qui el van tenir més d’un any i conèixer de prop, en parlarien amb molt de més coneixement de causa que jo. Només afegiré que el primer cop que vaig veure en marxa el sistema d’instrucció del sergent de Full Metal Jacket d’Stanley Kubrick vaig pensar automàticament en ell. Un sergent Hartman que retirava físicament al rocker granadí Miguel Rios, val a dir...

Tot i estar plena a rebotir, no recordo la sala on es va escenificar l’acte —em vol sonar que al primer pis del Prado, encara que bé podria ser que al mateix col·legi— ni el perquè aquells dos senyors que semblaven pertànyer als pols més oposats que disposa l’espècie homo sapiens, que establia un procés de química humana que posava a prova tota mena de prejudicis, van decidir unir esforços per parlar d’un tema tan espiritual. Tant és. L’estrella absoluta va ser el doctor Cèlis, que ens va descobrir a tots la seva genialitat com a entertainer humorístic.

Segur que la distància en el temps m’ha gravat l’experiència amb una pàtina ideal. Però no recordo haver-me entendrit i riure tant a gust en tota la meva vida en un acte que, a priori, prometia unes dosi d’avorriment acollonidores.

Crec que va començar la xerrada en Paco. Als meus ulls infantils em va semblar que s’explicava molt bé. Tot allò de mirar un arbre, concentrat, i que tu acabaves esdevenint part d’aquell l’arbre —o una cosa així, que això és el que vaig entendre, vés— feia un efecte prou convincent en la seva veu que en només sentir-la et quadraves i feies una salutació militar. Però, és clar, en començar el doctor a ampliar la informació exposada pel sorprenent nou home zen, tot ídem va desaparèixer, ipso facto, de la sala per donar pas a la comicitat pura i dura. Oh, quin geni de l’humor!

Se suposa que el ioga és un tema que té a veure amb el relaxament, el no moviment, la no acció. Doncs jo el que més m’ha quedat de les intervencions d’en Cèlis són precisament els nervis que duia al damunt i com el conduïen a deixar anar les ocurrències més espatarrants, a fer gestos divertidíssims, a un acció constant, de dibuix animat. A cada comentari seriós d’en Paco, l’audiència sabia que en Cèlis no trigaria gaire a desmuntar-lo —sense cap malícia, amb tota la voluntat d’ampliar els comentaris tècnics del professor de gimnàstica amb el seu punt de vista mèdic— només obrís la boca amb el seu somriure nerviós, alcés aquelles celles tan marcades i mostrés uns ullets rodons, estupefactes, tal vegada ho faria una titella del Muppet Show en descobrir una realitat d’avaluació inconeguda.

El públic rodolava pel terra de riure a cada intervenció del popular metge. Va haver-hi moments que el mateix Paco —que jo abans havia arribat a sospitar que tenia prohibit somriure per causa d’alguna ordre rebuda a la secta satànica de la qual segur devia pertànyer— no es podia aguantar les cleques fins el punt que, pobre mascle tocat de mort, perdia el fil, queia del trapezi i s’estavellava, definitivament, contra la xarxa del fons, vençut per la conya marinera inaturable del gran doctor, improvisat humorista en estat de gràcia.

Definitivament, des d’aquell dia ençà, si en Cèlis em queia bé, fins el final dels meus dies, encara em caurà molt millor. I, guanys sorpresa de la conjuntura, en Paco, per osmosi, també. En tornar a les sessions escolars d’instrucció marine, la seva severitat i les seves imprecacions militars ja no em podien provocar el mateix canguelo un cop l’havia vist petar-se de riure amb les sortides del seu company de conferència.

La última vegada que vaig estar a la mateixa habitació amb el doctor, farà cosa d’uns cinc anys, quan mon pare s’estava morint. Va ser un dels molts cops que la senyora de la dalla ho va provar. Malgrat el seu talent —va anar de poc aquella nit— se’n va haver de tornar per acabar la feina un parell d’anys més endavant. La situació no podia ser més desagradable, depriment. Hi érem tots. Havíem acudit a la crida. El doctor Cèlis inclòs. Passava dels 85 i era més gran que el meu pare. Però, tot i l’afebliment lògic de l’edat, estava allà, al peu del canó, recolzant-nos tot el que necessitàvem i més. Mon pare no passava d’una ombra del que havia estat. Se’m feia estrany no ser jo el malalt i que els dos homes estiguessin drets, davant la prestatgeria dels llibres, valorant, engrescats, la raresa d’algun exemplar...

Per la natura eminentment científica i sàvia del personatge, no voldria acabar amb un to melancòlic. Segur que ell no protestaria i em deixaria fer, estoicament. Un metge ha vist morir molta gent. Però també n’ha vist néixer en igual mesura. La feina de doctor crec que ha de ser una de les que et fa conviure amb més cruesa, minut a minut, amb el procés vital, el pas del temps. L’equilibri entre el distanciament necessari perquè no t’afectin certes coses i la comprensió de la emotivitat humana per poder entendre el que sent el pacient i l’acompanyant i donar-li una mà que conforta requereix que el professional estigui fet d’una pasta molt especial. Trobo que encara n’hi ha pocs de doctors que es tornen bojos. El doctor Cèlis destacava entre la resta dels humans. Amb el seu punt excèntric i tot, si voleu. Però de boig no en tenia res. Formava part, a més, d’aquella elit que fa que el món, sense deixar el seu punt divertit, sigui una menys boig, més racional, més just.

No ens entristim més del compte amb el final biològic del nostre conciutadà. Ell ho preferiria. Ja se sap, els processos naturals, l’envelliment de les cèl·lules, l’organisme... M’esforçaré en no caure en allò en que, melancòlic de mena, sempre dic que Sitges perd una persona irrepetible. Irrepetible no cal que ho digui jo si ho era o no. Però segur que el doctor hauria preferit que mirés de no oblidar els nens que he vist a la darrera Festa Major Petita de Santa Tecla, el material tan fantàstic que puja. Tots aquests nanos, amb la seva il·lusió, el seu entusiasme, les seves ganes de formar part d’aquesta col·lectivitat tan difícil d’explicar a un nouvingut com és la nostra vila, representen embrions de personatge irrepetible. Molt més que jo mateix, ésser de sociabilitat fluctuant, que mai he sabut de quina manera integrar la meva silueta dins aquest trencaclosques que no para de canviar de forma.

Bon viatge, Doctor Cèlis. I no pateixi, que el poble està en bones mans.