Entrevista a Eli Gras i Florenci Salesas (Motor Combo) a l'Eco de Sitges per Joan Tutusaus

Eli Gras i Florenci Salesas amb el CD de Motor Combo (fotografia de Joan Tutusaus)

PERFILS LOCALS (entrevista de la contraportada de l'Eco de Sitges del 16 de març del 2012)

Eli Gras i Florenci Salesas

Motor Combo

“Tenim conciència inconscient”

per Joan Tutusaus

Motor Combo, el duet d’electropop format per Eli Gras i Florenci Salesas, celebra el desè aniversari amb POLO, un experiment sonor editat per La Olla Expréss. Es tracta d’una experiència a la que cal acostar-se des de la curiositat i la manca de prejudicis, eclèctic i indefinible, que ha sonat a Sitges i que a l’estiu es presenta al nord d’Europa

Pregunta.- Motor Combo fa deu anys. Què és aquesta proposta musical?

Eli.- Té els mateixos anys que la Olla Expréss, que és el nostre segell. Som unes ments a pressió autèntiques i autòctones. Érem la banda de la Olla, que es va crear per presentar un disc d’en Florenci. Això que hi ha aquí són representacions d’allò, amb un grup que ens vam inventar per fer-ho. Teníem en Raúl Hidalgo, que era el tercer tocant sintetitzadors. Tocàvem música electrònica minimal, però ara hem passat a fer coses molt diferents. Les nostres vides han estat complicades, no hem tret molts discs ni ens hem promocionat...

Florenci.- És la feina de trenta anys que ens coneixem l’Elisabeth i jo. Ella s’ha dedicat a l’experimentació. Motor Combo, de molts camins possibles, n’ha agafat un; què passa quan l’Eli i el Florenci s’ajunten.

E.- El disc té un punt estrany perquè no bevem del pop, no saps ben bé que estàs escoltant. Fem el que ens rota.

F.- I ens rebaixem un a l’altre la èpica. Ens limitem molt. Ja sortirà. Pot haver de tot, però “motorcombitzable”. Molts ritmes que ens surten no sabem ni que són.

E.- Som autodidactes, no músics d’estudi. Però l’altre dia una persona em deia que a nivell d’arranjaments té coses de música clàssica.

F,. Hi ha molt de patiment darrera d’aquest disc, però si per algú es simplement una cosa divertidíssima, genial.

P.- Partiu de la llibertat d’expressió absoluta en la creació?

E:- Sí, però autocensurada.

F.- Sí, i això que fem el que volem.

P.- I per què us autocensureu?

F.- Perquè ens sentim lliures. Hi ha molts nos. Ens diuen surrealistes, però no ho som necessàriament.

E.- No té perquè assemblar-se a res, l’autocensura és no copiar.

P.- Tots dos sou creadors, toqueu altres disciplines artístiques...

F.- No tenim normes exteriors, però d’internes les tenim totes.

E.- Se’ns va una mica el cap. Les bifurcacions són tantes... Jo faig folk, ruïdisme, o he estat en un grup de música grega, i he tocat heavy... et pots anar, però no s’escapa el concepte. Tenim consciència inconscient.

P.- Voleu que us entenguin o només teniu necessitat d’expressar-vos.

F.- El que volem és que hi hagi comunicació, no fem aquesta música només per a nosaltres. Una dona de més de vuitanta anys em va dir que fèiem jazz futurista. Volem agradar a les iaies! Que la gent ho escolti, i que els agradi. Els nens, que no tenen prejudicis, els ho poses i es posen a ballar.

E.- És fantàstic que cadascú en fa una lectura diferent. Hi ha gent que diu que som el pitjor grup de la història...

F.- En directe entra molt més.

P.- Se us ha d’escoltar sense prejudicis...

F.- Com tota la música. Això sí, els sons són tots nostres. Només hi ha un rap, però no hi ha res samplejat.

E.- ha estat una feinada, ningú sap les hores que porta aquest disc de feina, de discos durs esborrats, de recuperar i remesclar entre el 2004 i el 2012... Ha estat un infern, però fèiem 10 anys, i calia fer alguna cosa.

F.- I que quedi alguna cosa de tot plegat...

P.- Quina sortida té la vostra música?

E.- No ho sé, alguns temes són espots. Inicialment, no fèiem electropop, sinó electrònica minimal, per dir-li d’alguna manera.

F.- Està clar que no l’hem fet per vendre, hi ha molta conya, però tot té un perquè. Un dia vaig agafar unes poesies de la Elisabeth, i amb un mutipistes de casset i diversos instruments, vaig fer un muntatge. Pensava que m’assassinaria, però ella va quedar fascinada. I aquelles versions tan bèsties són el que va quallar.

E.- Sí, va ser com un atac de bogeria: uns músics experimentals intentant fer pop adaptat a la nostra manera de fer, perquè no som escoltadors de pop...

P.- Tampoc sembla respondre a una traça de cap camí...

F.- Hi és, però instintivament. El que sona ha de ser genuí, el que ha de sortir dels cervells de l’Eli i el meu quan xoquen, de vegades agradablement i d’altres no tant, ha de sortir alguna cosa que sigui veritat.

E.- Per això dèiem que cal rebaixar, destil·lar, perquè si ens deixem anar ens n’anem de mare, ja que som uns nervis. Siguem elegants, frenem-nos un pèl.

P.- El presenteu a Berlin...

E.- Sí, el juliol farem una gireta al nord d’Europa, Brussel·les, Berlin o Hamburg. Ens fem grans i hi ha coses que s’han de fer.

F.- Sí, allà hi tenim fans, tot i que els més forts els tenim a Tarragona, a Rennes, França i a Sitges, gràcies a la Carmeta Milà i a la gent d’El Cable.

E.- És com el final d’una era. Motor Combo estava integrat a les nostres vides, però alhora era dispers. Era tan normal, que no li donàvem importància.

F.- Hi ha qui ens demana música “canyera”, i altres que prefereixen la màgia dels temes tranquils. Una vegada, un ens va dir que li havia agradat molt el tema polític. Li vam preguntar que quin, ja que no en tenim cap. Resulta que era “Caspa indòmita”, que ell l’havia entès com a polític, contra la caspa. Doncs si l’entén així, genial!