Camps de concentració o camps de disgregació, el moment terrible actual vist des del 2007 per Cèlia Sànchez-Mústich

L'afusellament col·lectiu que estem patint està planificat i compost amb la perfecció dels enquadraments d'Stanley Kubrick, com aquest de l'assassinat oficial dels tres innocents a Paths of Glory (1957)

"La censura mediática silencia que 3158 españoles se suicidan por la crisis, 119 de ellos por desahucios"

Aquestes paraules es poden llegir a la xarxa, en diversos blogs. La xifra serà magnificada o empetitida, però ningú podrà negar que estem vivint un moment ple de barbàrie absoluta, sense maquillatge ni eufemismes. Estem assistint a una massacre col·lectiva en camps de disgregació i això fa que no faci tan d'efecte, perd impacte visual i, per tant, emocional. En camps de concentració autèntics, tots dormiríem pitjor. Llegiu, si us plau, el capítol Camps de concentració, magnífic escrit de la Cèlia Sànchez-Mústich contingut dins Il·lusionistes del futbol, un curiós llibre d'encàrrec sobre aquest esport però que, com sempre, està farcit de reflexions contundents. El text és del 2007, però per desgràcia manté la seva actualitat en alça. 

Camps de concentració

de Cèlia Sànchez-Mústich

El Passeig de Gràcia és com un pati de l’escola. Això avui. Sembla que no hi hagi ningú a classe, tots al pati per celebrar el carnaval, el Nadal, la festa major, el Barça, la Copa de la Champions. Mentre m’obro pas entre la gent, penso que demà veuré l’Arcadi Oliveres —l’economista i president de Justícia i Pau a Barcelona—, molt a prop d’aquí. I penso en els camps de futbol, i en aquesta concentració d’avui, i si en el primer pensament agafo la paraula camp i del segon la paraula concentració, m’atrapen les imatges de l’Estadi Nacional, a Xile, que Pinochet va convertir en un camp de concentració on els presoners eren torturats. Però també les paraules camp i concentració em fan imaginar un hipotètic, particular camp de concentració on molta gent voldria ser-hi. Quants no comprarien números per al sorteig d’una estada en un camp de concentració que esclatés ce cop i volta al mig del país, posem que des del passeig de Gràcia, com un abscés, un gra descomunal que cridés l’atenció. Tots aquells que viuen la injustícia en solitari —tragèdies individuals, menystingudes, oblidades— voldrien ser-hi. Deu ser perquè demà tinc l’entrevista amb l’Arcadi, que he pensat en tot això. Fóra interessant saber que passaria, si una implosió de la terra ajuntés els disgregats invisibles que pateixen a causa d’uns sistemes socials injustos, que no viuen en un camp de concentració sinó més aviat de dispersió, i els aplegués en un Camp Nou ideat per una mena de Norman Foster altruista. Els afortunats d’aquest Camp Nou tindrien, almenys, l’esperança que algú els fes una foto aèria i la passés a les agències de premsa, i que tots els mitjans de comunicació es mobilitzessin, per solidaritat o per espectacle. Allò sí que es podria denunciar. I encara que la visió durés només uns minuts i en acabar una explosió disgregués de cop els concentrats i tot tornés a ser com abans, és a dir, com ara mateix, ja no podríem evitar de saber que allò que sabríem, i d’una forma o altra, com si es tractés de recuperar les víctimes espargides d’un accident aeri, no pararíem fins posar-hi remei...