Cada volcà és abans muntanya, (2013) d'El dígraf del desitx (Meritxell Cucurella-Jorba)

fotografia de Quim Curbet

Ressenya apareguda al número 5 (juliol) de la revista Poetari. Tot un plaer la oportunitat d'immergir-me en el món poètic de la Meritxell.

Cada volcà és abans muntanya 

d'El dígraf del desitx (Meritxell Cucurella-Jorba)

Edicions Terrícola, Granollers, 2013

Una erupció de primera magnitud

La rotunda afirmació Cada volcà és abans muntanya (Edicions Terrícola, 2013) és el títol de l'última erupció poètica de Meritxell Cucurella-Jorba. Si segons el sismògraf geològic aquest enunciat pot semblar discutible des del metafòric se m’afigura impecable. L’erupció arrenca sense pròlegs. Un fuent avís sísmic de Saint-John Perse declara l’estat d’emergència. A partir d’aquí s’estableix que un exordi s’encarregui d’alertar la població lectora de quines precaucions haurà de prendre, si caldrà desallotjar les ciutats o si les espurnes dels versos propulsats es podran resseguir en el cel nocturn, sense perill. L’exordi ens anuncia canvis en les normes “Es pon el nom./ El nom que em deia abans...”, que no se’ns ho donarà tot pastat “...No tinc estructura./ Només una tarda./ Una tarda allargassada com un crit inconscient...” però que n’obtindrem uns resultats segurs “... Un traç que creix./ Per acabar en un silenci.”  Tanmateix ens tocarà a nosaltres inventar una definició per a l’efecte final de la lava vessada: Parlem, doncs, de destrucció o de renovació?

Els primers canvis estètics importants respecte a altres obres de la poeta es perceben ja des de les guspires més elementals de la seva escriptura: les minúscules d’inici de vers que l'autora utilitzava ara donen pas, definitivament, a les majúscules. En la major part dels seus treballs anteriors la creadora de nuar perseverava en arranar tota aresta ortogràfica —i orogràfica— amb un horitzó de lletra menuda igualitària, resseguint el reguerol obert pels Mallarmé i Verlaine, com tants poetes contemporanis. Només a algun nom propi se li permetia en aquells poemaris trencar la planúria minuscular del paisatge. La llum del far de Sarajevo destacaria amb fermesa, allà. Aquell ascetisme, radical acostament l'scriptum continuum, aquí esdevé vers curt, puntuació ferma. Així, punt sobre punt, concentrarem la nostra mirada en el contingut, diàfanament exposat ja des Seràs A./ Inicial./ Com tu./ Majúscula./ Seguida d’un punt/ que es bufarà. Tota una declaració de principis, que hom descús i que, en definitiva, serà el nostre primer fill,/ quan encara ha de nèixer. S’inicia una nova vida. En tots els sentits.

La impecabilitat poètica que atribuíem al títol treballa amb l’eficàcia d’un magma afamat de solidificació, travessa com un piolet esmolat, sense produir la més mínima falla tectònica, cinquanta-vuit poemes enterrats en estrats d’aparença breu i profunditat insondable, d’una bellesa i rigor mineral. No parlem d’un tractat de vulcanologia, sinó d’un recull de poemes, malgrat que aquests ens arribin esculpits en totes les formes d’un carboni on la puresa cantelluda del diamant s’amalgama amb el sutge del grafit —venint del "dígraf” no podia ser d’una altra manera—, amb tots els riscos que això comporta. La poeta s’immergeix en la pluriocupació de científic, orfebre i minaire, i en el seu laboratori secret s’ensutza les mans amb l’afany de destil·lar, ejecció rere ejecció, la idea, el mot, la imatge precisos. Oblidem les hecatombes evidents del Vesubi o el Popocatépetl. Aquí se’ns descobreix una fórmula diferent. L’estrèpit del cataclisme mai passa dels zero decibels i es registra en imatges de callada eloqüència: és un joc de dos nens no nens/ que imiten el nen més nen. En la poesia de la Meritxell —com en tota poesia que mereixi aquesta distinció— els plors i les explosions s’expandeixen cap endins per després, més tard, eixordar i ferir des del nucli cap enfora, i mai d’una manera evident. L’experimentació en l’enigma canvia les seves estratègies, però la lava hi és. Una lava feta de tinta invisible que l’esgrogueïment del paper revela als arqueòlegs agosarats sota la flama d’un llum de carbur.

Els xiulets de les bombes expulsades pel cràter neixen de la veritat, no de la impostura del plor i la rialla  sobreactuats. El detonant de la primera sacsejada —el naixement d’A— prové aquí, a més del plor literari, d’un primer plor literal: la poeta amb nom de patrona d’Andorra "matronitza" el seu primer fill de carn i ossos. Malgrat la importància d’aquest fet i les influències volgudes o involuntàries en els sediments resultants, cometríem un error capital si ens acostéssim a la lectura de Cada volcà és abans muntanya en clau única de poemari sobre la maternitat. A part de pecar de reduccionistes en sortiríem decebuts. Atrets per les fumaroles del volcà del fet de ser mare hauríem transitat per un relleu topogràfic d’aparença tranquil·la, de turons de llom massa tènue. El retorn a casa ens resultaria prematur. Ens sentiríem frustrats per no haver sabut descobrir cap cràter, cap esquerda roent. Amb prou feines un l’esquifit guèiser a Mapa tibat/ on una vertical línia/ f/r/o/n/t/e/r/e/r/a/ declara que/ és territori de dos, ignorant que no es tracta d’un guèiser sinó d’un volcà en si mateix, un volcà nan que, com la major part dels que formen el massís del llibre, conté molt pocs graons per pujar. Passa, però, que cada graó té una altura considerable i exigeix gambades de mida específica al lector.

Arribat a aquest punt, reprenc la meva pregunta inicial i goso respondre que, pel que fa a la destrucció, Cada volcà és abans muntanya només destrueix clixés i prejudicis. Quan a la renovació representa una evolució real, positiva, una nova fita en la estimulant escalada poètica i vital de l'autora. Meritxell Cucurella-Jorba ha coronat un nou cim —tot un Olympus Mons subtil—, encara més alt, des del qual descobreix experiències i perspectives, troba noves maneres d’assimilar-les i després ens les transmet amb honestedat, maduresa, rauxa experimentadora —mai gratuïta—, i geni poètic volcànic de primera magnitud.