Jaki Liebezeit (1938-2017), el meu bateria favorit, ha mort

Adéu a Jaki Liebezeit, el gran bateria "monòton"

(26 de maig de 1938-22 de gener de 2017)

La silueta de Jaki Liebezeit, en primer terme, i jo mateix i Alain Wergifosse, al fons (fotografia de Juzz Ubach)

No s'ha mort un bateria. S'ha mort EL bateria. Hi ha hagut molt bons instrumentistes de la baqueta, de jazz, de rock, de música sudamericana... Després, però, hi ha hagut en Jaki. Jaki Liebezeit, el gentleman dels bateries, per excel·lència. Almenys per mi.

L'any 1988, els amics Juzz Ubach, Alain Wergifosse (ell ja hi era, i va compartir molts més dies i moltes més coses amb ell) i jo vam tenir la sort de viatjar a Colònia i conéixer-lo en directe. Allà se'ns va quedar pal·lés no només que no era casualitat el títol atorgat per mi de geni més inspirador amb aquest instrument sinó una persona d'una amabilitat, una generositat (i una paciència!) de les que no caben ni en quinze monjos budistes somriuaires. En lloc d'engegar-nos a pastar fang l'home va dedicar tot un dia sencer a aquell tercet de joves fans, mal vestits, bruts i sense un cèntim, que parlaven un anglès de turista mediterrani. Ens va dur en el seu cotxe a visitar el Conny Plank Studio, on vam prendre un cafè amb la vídua del gran productor (havia mort feia poc, llavors). Quina emoció sentir-se voltat per les mateixes parets per on havien desfilat NEU! Cluster, els primers Kraftwerk... Després, de retorn a la ciutat, ens va convidar al Can Studio (allà hi havia Rosko Gee, encara!), on vam poder comprovar in situ com, abans de començar a tocar la bateria, l'home era capaç d'estar-se una hora afinant cada timbal fins que no aconseguia el so que volia. Quin professional, quin perfeccionista punyetero! 

Jaki, a començaments dels 70, la seva època gloriosa amb Can

Justament anit estava jo practicant els obsessius riffs de baix (ja pots comptar com em sonaven) del seu company Holger a l'immortal You Do Right, mentre la Cèlia (sempre tan benèvola!) em deia que ho feia tan bé. I, just quan la bateria de Jaki comença a crear poesia amb la dinàmica (si fa no fa cap el minut 6) he hagut de deixar de tocar, per pura decència, i me embadalit una vegada més amb aquell so de tambors únic, un toc que qualsevol afeccionat reconeixeria entre tots els tocs de tambor de la història. L'Eli Gras el coneixeria mes tard, i fins i tot tocaria amb ell, el 2012, en una aturada de la gira que vam fer Motor Combo per les Europes. 

Jaki Liebezeit, fa poc, en un dels molts projectes que ha participat

No em veig en cor de fer una entrada exhaustiva, que examini amb el detall que mereix l'importància d'aquest home. Podeu trobar informació d'ell a la xarxa i vídeos, tot i que la major part són del que feia aquests darrers anys, ja amb la salut molt més afluixada, amb l'obligació d'haver de minimalitzar el seu estil encara més que quan era jove i es menjava l'escenari i l'estudi de gravació com la bèstia descomunal, plena d'energia inesgotable, que havia estat. Només apuntaré que s'havia format com a bateria de jazz amb Manfred Schoff, que a havia estat a Barcelona una temporada, a meitat dels anys seixanta (i havia arribat a tocar amb el mateix Tete Montoliu) i que entre el 1968 i el 1878 va fundar i formar part de Can, un dels grups més revolucionaris de la història de a música dels darrers cinquanta anys, al costat d'Irmin Schmidt (tecles i electrònica, 1937), Holger Czukay (baix, electrònica, 1938), Michael Caroli (guitarra i violí, 1950-1992) i Malcolm Mooney, veu i bogeries diverses. Allà va desenvolupar el seu estil "monòton" (encoratjat per un espectador borratxo i drogat, que li va engegar, després d'un concert de free-jazz: "no hauries de tocar aquesta merda, tu! Tu hauries de tocar monòton!"), bastint un so meravellós, exclussiu, que el va convertir en un dels pocs bateries reconeixibles entre milions d'altres, potser igual de bons (això no tants... que el Jaki era boníssim, tècnicament!). Aquell toc, melós, de dinàmica vairadíssima, d'una organicitat gairebé electrònica (sovint alliberava la caixa dels bordons, amb la qual cosa s'ajudava a africanitzar els seus ritmes) feia que diguessis "ep! aquest és en Jaki!". Herr Liebezeit era com un seqüenciador, una caixa de ritmes amb sang borbotejant pels braços i les cames. No és estrany que fos el baterista favorit de molts músics electrònics joves i clàssics. Després de Can ha col·laborat amb músics experimentals i pop, tant de l'escena alemanya (estic epecialment enamorat de la seva feina al costat del guitarrista i multiinstrumentista Michael Rother) com internacional (Euritmics, Depeche Mode, Brian Eno... tots ells fans dels grups del mal anomenat krautrock). Com passa amb d'altres músics alemanys excepcionals, David Bowie en parlava meravelles (pobre d'ell, sinó!... pobret, també). Amb el temps va anar perdent aquella energia i velocitat juvenil, i això el va obligar a centrar-se en una rítmica molt més elemental, però sempre plena de vida. El so no el va perdre mai. 

De part meva i de molts amics meus, Auf Wiedersehen, Jaki. Ich Liebe Dich, mestre.

Jaki i uns jovenets Alain i jo mateix (brut com la tinya i mal afaitat, a causa del viatge), a Colònia, el 1988