Ulls de glaç, de Jordi Solà Coll, el poeta tàctil

Jordi Soler Coll

Ulls de glaç, de Jordi Solà Coll, el poeta tàctil

Ulls de glaç, de Jordi Solà Coll (Pagès editors, Premi Miquel Martí i Pol 2016), amb pròleg de la poeta Maria Josep Escrivà, és una de les sorpreses poètiques més agradables que he tingut els darrers mesos.

El seu autor (com es pot comprovar a la nota biogràfica adjunta) és un veterà de les lletres, amb més de cinc-cents articles i estudis de diversa índole al seu currículum, però fins ara no havíem tingut el privilegi de poder gaudir de la seva obra poètica en format llibre. El seu bagatge cultural i vital fa que ens trobem davant d’una opera prima madura, de cap a cap, on s’hi adverteix una destil·lació lenta com la de l’aiguardent anyenc de barrica. La fusta on els poemes s’hi han covat s’ha extret tota d’un mateix arbre, de noblesa inqüestionable. Les clivelles, produïdes per un devessall d’embats climàtics, i fins i tot diversos transplantaments geogràfics (l’Índia, Armènia, Pergam, Gal·lípoli, Srebrenica...) no n’han afectat el seu concepte clar, la seva convicció unívoca. No ens trobem, doncs, davant la típica primera obra eixelebrada, de frivolitat prepotent, des on se’ns pretén enlluernar amb un multicolor catàleg de recursos. L’autor no pica a casa nostra per demanar-nos feina de poeta, mostrant-nos tot el que sap fer, sinó apostant per la coherència i abocant damunt el tapet verd unes regles del joc diàfanes. Tampoc cau, però, en la prepotència contrària, la del asceta autoconscient, entrenat a buidar-se de tota energia jovial, abraçat a una senectut espiritual anticipada, aquella que només entén l’assoliment de la saviesa a través d’una mirada decrèpita. Jordi Solà Coll aconsegueix creuar per una passarel·la molt prima, on la corda s’ha trenat amb un curós equilibri de forces, on la mesura del mot escollit no s’imposa mai a l’energia i a la passió interna del poema, però tampoc a la inversa. La seva és una poesia on el bulliment de la sang de l’home enèrgic i amb principis conviu en harmonia amb la serenor de l’ésser contemplatiu. El lector se sent segur seguint el poeta per aquesta corda tan fina, agafat de la seva mà, perquè se li transmet confiança. Percebem que el seu equilibri té visos de capacitat innata, d’entrenament dur —amb, de ben segur, més d’una caiguda— i més feina de poda de branquillons del que podria aparentar.

Els temes d’Ulls de glaç són els de la gran poesia: l’amor, la mort i la relació de l’ésser amb el món i el pas del temps, en tota la seva dimensió, des de totes les perspectives. Jordi Solà Coll té la delicadesa d’acostar-se a aquest temari tan dur amb serenor, sense imposar-se, sense forçar l’entorn, prevalent l’observació a l’opinió, segons l’ideal de Pla. Lluny de l’esperit colonitzador, sadoll de pretensió per posseir el món i transformar-lo a la mida de les seves pròpies convencions, el poeta es comporta talment ho faria un viatger que obre el seu esperit a l’experiència, amb humilitat i el cor obert. No vol plantar cap bandera enlloc, ni conquerir cap terra salvatge. A tot estirar, gosa llançar una moneda al fons d’un pou. Gran pecat! El poeta no puja a la locomotora per manar al maquinista de posar més llenya a la caldera sinó que opta per seure en un vagó de segona, cap a la meitat del tren, i deixar que l’experiència es vagi presentant. Aquest mirar el poema des de dins, no des del davant — forçant la màquina—, fa que la poesia guanyi en profunditat sense caure en la solemnitat o la vehemència guerrera. 

El poeta no amaga l’home llegit interior, i no fa res per evitar la referència a altres autors, clàssics i contemporanis, admirats. En el seu cas, però, tampoc l’estratègia es percep com un enutjós exercici de pedanteria. Quina altra cosa podria fer aquest viatger si això és el que du a la maleta? Com a bon company de compartiment, al mateix vagó que nosaltres, ens n’ofereix bocins per poder passar millor el llarg trajecte. Les cites no representen un luxe superflu i, talment com uns prismàtics, ens resulten útils per veure on se situarà el poema.

La capacitat evocativa dels llocs es fa palesa al llarg de tot els versos, però a mi m’ha cridat l’atenció la capacitat evocativa dels objectes i de la seva relació sobretot amb el sentit del tacte. Les pedres, les petxines, les claus, “dos claus” —trobats a les butxaques; ferint les diverses nueses corporals; essent aferrats o en simple contacte casual, subtil frec; ara metafòrics, ara referència viscuda—, i els elements com l’aire, l’aigua, la sorra hi apareixen d’una forma, si no persistent sí d’una manera memorable, en el sentit més literal de la paraula: la memòria difícilment oblidarà la seva presència. Aquests elements creuaran mars, rius, vies o trinxeres i s’enfonsaran fins el cor del poema penetrant a través de l’epidermis, com un volcà invertit que erupcionés planeta endins. I així com podríem gosar dir que en Joan Duran i Ferrer és un poeta gustatiu, de boca, llavis i llengua, la Cèlia Sànchez-Mústich visual —als seus poemes el cafè l’hem vist sortir mil vegades, reflectint tota la combinació d’imatges possibles, però mai n’hem sabut quin gust feia—, i en Joan-Daniel Bezsonoff un escriptor aromàtic, en Jordi Solà Coll és un poeta tàctil, que ens fa arribar l’univers a través d’unes grans mans, uns grans peus, una gran pell, amb els ulls closos i el cap i el cor el més buit possible de prejudicis, per poder partir de zero a cada nou poema.

En definitiva, recomano el viatge que Ulls de glaç proposa. Descalceu-vos, traieu-vos els guants, despulleu-vos i deixeu que, en perfecta osmosi intercanviada, la reflexió us abraci, sensual, i les sensacions corporals us activin el cervell.

Ulls de glaç

La presentació d'Ulls de Glaç, organitada pel Centre Artístic de Sitges, tindrà lloc a l'Estudi Vidal (carrer d'en Bosc, 8) i correrà a càrrec de Florenci Salesas (que també inclourà uns breus enllaços musicals) i Cèlia Sànchez-Mústich. La convocatòria és a les 6 de la tarda, començarà una mica més tard i, encara que les lectures, fetes pel propi poeta, acabaran abans, hi haurà la possibilitat de parlar amb ell fins a les 8, aproximadament. Sens dubte serà una vetllada molt agradable: el llibre s'ho val.

Texts adjunts

Nota biogràfica: Jordi Solà Coll (Barcelona, 1963). Fotògraf i escriptor. Ha publicat fins ara mig miler d'articles –assaig, opinió, internacional– a diversos mitjans de comunicació. Col·labora en el programa Els viatgers de la gran anaconda a Catalunya Ràdio. El món de l’antropologia –n’ha cursat estudis– i els viatges són grans passions que comparteix amb el món de la docència. En l’actualitat, és professor de religions orientals a Casa Àsia. 

Guanyar el XXXII premi de poesia Miquel Martí i Pol li significa publicar el seu primer recull: Ulls de glaç. Segons l’autor, la condició poètica implica mantenir un compromís –estètic i ètic– en la manera de mirar el món. Ha viscut, entre altres països, a l’Índia, Birmània i Bolívia. Fruit d’aquest bagatge, sorgeix el nexe entre la mirada del fotògraf i l’ofici de poeta. Publica els seus assaigs a El Punt Avui i el digital de cultura Núvol.

Síntesi de l'obra: "Ulls de glaç" es divideix en cinc parts. Té dos pròlegs, un epíleg, i les dues parts que en si mateix formen el nucli dur del poemari. Hi ha quatre grans temes apuntats: la mort, l'eros (dialèctica entre jo/tu), la memòria (impermanència de les coses) i el viatge -entès aquest darrer en un sentit simbòlic i com a metàfora de la vida. De fet, hi ha alguns títols que remeten a topònims (Ganges, Delfos, Gal·lípoli) i, cal recalcar que, en aquest marc, les datacions són importants. D'altra banda, hi tenen un paper rellevant els indrets -o topos- que determinen, simbòlicament, títols com, per exemple, "Utopia" ("no topos"), "El pont de la memòria", "Oasi", "L'àgora" o "Istme" entre altres. Sigui com sigui, el viatge entre la vida i la mort, com a dos pols en oposició complementària, hi juga un rol central i, en aquest, el concepte de camí -i la relació omnipresent entre mots clau que travessen "Ulls de glaç".