 |
| Karl i Ralf en una de les fotos de la sessió a l'estudi de Nova York del mític fotògraf Maurice Seymour, durant la gira americana del 1975, amb el vestit que lluirien a la portada de Trans Europa Express |
 |
| Karl i Ralf en una foto feta davant cables d'alta tensió, el 1975 |
Rara fotografia, on Karl i Ralf apareixen rient. Una de les primeres amb Karl al grup, potser del 1974
Ralf i Karl, època Radioaktivität, 1975
Fotografia interior de Radioaktivität, en la qual es pot veure Karl amb les seves baquetes/bastonets de fer mitja. 1975
Fragment de la mítica portada europea del Trans Europa Express (1977), amb Karl i Ralf (Florian surt tallat, perquè avui no m'interessa, ho sento), malgrat que la original que Maurice Seymour els va fer el 1975
Una de les millors fotos de l'època clàssica, a la carpeta interior de Trans Europa Express (1977) també de la mateixa sessió fotogràfica del 1975. D'esquerra a dreta: Karl Bartos (n. 1953, només percussió electrònica i vibràfon en directe, llavors), Wolfgang Flür (n. 1947, percussió electrònica), Ralf Hütter (n. 1946, sintetitzadors, teclats i veu) i Florian Schneider (n. 1947, sintetitzadors, efectes, veus robòtiques i flauta travessera)
Aparició a la televisió francesa del 1978, en la qual van interpretar Radioactivity i The robots. D'esquerra a dreta: Ralf, sintetitzador; Karl percussió electrònica; al centre, el seqüenciador amb el rellotge metrònom; Wolfgang, percussió electrònica i Florian, flauta electrònica. La idea d'imaginar el perfecte conjunt musical que podria aparèixer al film Metropolis (1927) de Fritz Lang s'aconseguia de ple amb aquesta imatge
Ralf i Karl, en un fotograma extret del mateix programa televisiu. En aquella època ningú devia entendre res. Ara imagino que menys, encara
Karl i Ralf en una fotografia promocional de Trans Europa Express (1977) On va en Karl amb unes bambes? Quin error!! Senyor... formes part de Kraftwerk, amic meu! Si us plau, una mica de dignitat!
Ralf i Karl a una imatge promocional de Trans Europa Express (1977)
Els maniquíns de Karl i Ralf comencen a agafar protagonisme durant la promoció de Die Mensch Maschine (1978)
Ralf i Karl en una foto promocional de Die Mensch Maschine (1978) interessant l'expressió de "quines coses em fan fer!" d'en Karl
Els maniquins de Karl i Ralf elegantment vestits com a gentlemen a l'època de Trans Europa Express (1977)
Sessió dels maniquins de tot el grup en el mateix Kling Klang Studio per a Die Mensch Maschine (1978)
 |
| Ralf i Karl en una imatge promocional de Die Menshc Maschine (1978). Karl, pujat de categoria, va començar a col·laborar activament en la composició dels temes i, malgrat que ja tocava teclats i feia creava sons amb el sintetitzador (activitat que es podia veure en els filmets promocionals i en directe) a la contracoberta de l'àlbum encara continuava apareixent només com a intèrpret de percussió electrònica, instrument enormement obscur en aquells temps. I en qualsevol temps, de fet |
 |
| Els maniquins de Ralf i Karl en una altra imatge promocional de Die Mensch Maschine (1978) |
 |
| Karl i Ralf en la imatge en la portada de Die Mensch Maschine (1978), de llarg la més icònica de la història del grup |
 |
| Els maniquins de Karl i Ralf manipulant el nou instrumental electrònic expressament construït per al grup a la carpeta interior de l'encara revolucionari Komputer Welt (1978) en el qual Karl continuava amb el seu pes en el paper compositiu |
 |
| Els dibuixos de la imatge de Karl i Ralf a la portada de Komputer Welt (1981) |
 |
| No me n'he pogut estar de posar aquesta imatge de Ralf compartint el "virtuosisme" del públic damunt el seu tecladet en miniatura davant la hilarant rendició del tema Taschenreichner en directe, durant la gira de Komputer Welt (1981) |
 |
| Ralf, amb el tecladet en miniatura i Karl amb l'stylophone (dos instruments electrònics de joguina) interpretant la melodia principal i la segona melodia (respectivament) de Taschenreichner,en directe. Aquest suposa, invariablement, l'únic moment de distensió i aproximació al públic durant aquesta gira |
 |
| Ralf i Karl en un playback de Das Modell (Ralf se suposa que interpreta la melodia i el solo principal al seu sintetitzador polifònic i la veuen Karl la famosa línia de baixos en un monofònic) en un programa de varietats de la Televisió alemanya, el 1981 |
 |
| L'espectacular nou arsenal electrònic, sense cap element comercial que es pugui reconèixer, al Kling Klang Studio, a l'època de Komputer Welt (1981). Al fons, els caps de Ralf i Karl i en primer terme el nas de Wolfgang |
 |
| Karl tocant la percussió electrònica per al clip de Das Modell (cançó publicada el 1978, però que va esdevenir número 1 el 1982, quatre anys més tard: coses que té el fet d'avançar-se 4, 5, 10 o 20 anys a tothom, a totes les mentalitats...) |
 |
| Cap dels maniquins de Ralf i Karl, a l'època de Komputer Welt (1981) |
 |
| Fragment de la carpeta interior de Komputer Welt (1981), on es poden veure els maniquins de Ralf I Karl amb les joguinetes electròniques del tema Taschenreichner |
 |
| Fotogrames del videoclip per a Der Telefon-Anruf (1986) de l'àlbum Electric Cafe , del mateix any. Ralf hi apareix dos cops (així com la seva mà), Wolfgang també dos i Karl escriu a màquina. El film mira de reproduir amb força elegància l'estètica del cinema alemany de la gran època muda de Lang, Murnau i Pabst, però avança el distanciament entre els membres que formaven el abans cohesionat grup: tots els components hi apareixen isolats, en plans individuals. Aquest és l'únic tema que Karl va cantar al llarg de la història del grup |
 |
| Uns Ralf i Kal esportius en un fragment d'una de les divertides imatges promocionals per al single Tour de France (1983) |
 |
| Els maniquins de Ralf i Karl, rere el seu arsenal maquinal, en un fragment de la contracoberta de Komputer Welt (1981) |
 |
| Fragment de la imatge on hi surt Karl, que havia d'aparèixer a la carpeta interior de l'avortat projecte Technopop del 1983. L'esgotament que va dur al final dels dies de Karl als Kling klang Studios començava per aquesta època |
 |
| Fragment de la portada del single Tour de France (1983) on hi apareix una imatge del grup (aquí només Ralf i Karl) que el mateix Ralf va dibuixar inspirat en un segell txec de correus dels anys 50. En la portada de posteriors reedicions del single i en la portada final del ja molt posterior Tour de France Sountracks (2003), els rostres de Wolfgang i Karl van ser despersonalitzats. Un detall francament lleig, un punt negre en la carrera de Ralf i Florian que no pot tenir perdó |
 |
| Les imatges digitalitzades en 3D de Ralf (a dalt) i Karl (a baix) en la portada del controvertit Electrik Kafe (1986) darrer àlbum de la formació clàssica i en el qual Karl hi té més importància que mai en l'apartat compositiu, de creació de sons (ell és el principal responsable de molts dels extraordinaris sons percussius que s'hi poden sentir) programació a l'ordinador (element totalment nou al grup) interpretació als teclats i fins i tot la veu solista d'un tema |
 |
| Cartell que anunciava la mini-gira italiana del 1990 per testar les noves versions amb la nova instrumentació completament digital dels seus temes clàssics, que l'any següent veurien la llum en Die Mix amb els retocs que aquests concerts van fer veure serien convenients. Wolfgang Flür feia ja dos anys que no apareixia pel Kling Klang Studio i Karl era l'element més actiu del grup, encarregat de la penosa feinada de reprogramar tota la música del grup al nou format. Esgotat pel perfeccionisme de Ralf i Florian i de la paràlisi general que suposava en la creació de nou material, marxaria en acabar aquests tests en directe |
 |
| Ralf i Karl en una imatge extreta d'un videoafeccionat dels concerts test de la mini-gira italiana del 1990 |
 |
| Karl Bartos, el 2013 |
 |
| Portada del primer single Das Modell (1978) 4 anys abans que fos número 1 a Anglaterra. Aquí, les siluetes inconfusibles de Ralf i Karl |
¿Tanto monta, monta tanto, Ralf Hütter como Karl Bartos? Nein!
A començaments d'any va sortir d'Off the Record (Bureau B, 2013), l'esperat CD de Karl Bartos. El disc es va publicitar com a una recuperació de part del material que el gran músic havia compost, pel seu compte, entre el 1977 i el 1990, mentre formava part del grup pioner de música electrònica Kraftwerk. Partint d'aquest fet, aprofitaré aquest espai per divagar sobre fins a quin punt Karl Bartos va deixar petja en la música i l'ideari d'aquell grup tan influent, al qual sempre se l'associarà mentre existeixi memòria del seu llegat, s'hi posi com s'hi posi el propi músic. En la mesura que pugui, miraré de basar-me en fets comprovables: el que parlin o mal parlin els personatges coneguts els uns dels altres, els prejudicis o simpaties que ens despertin, no tenen cabuda aquí. M'importen les seves obres i fets públics. Per descomptat, jo tinc les meves preferències, gustos, sospites i teories personals, els quals, sense tenir més importància que els de qualsevol altre, no puc evitar d'utilitzar, però. No obstant, qui vulgui podrà brandar la seva pròpia Poket Calculator, i calcular resultats fàcilment. Espero, també, que al llarg del text quedi prou clar quan parlo amb dades segures i quan especulo pel meu compte.
Algun trauma indefinible has de patir quan formes part de Kraftwerk durant més de quinze anys. Si ets un dels músics afectats, des que aconsegueixes escapar t'hauràs de passar la resta de la vida reivindicant-te, sens remei. No em refereixo a traumes que tinguin a veure amb les drogues, associacions amb gurús religiosos o o altres desmesures típiques en molts ambients musicals, —força descartables aquí, tot i que de sexe sembla que n'hi va haver a dojo... i jo que me n'alegro molt!— sinó a alguna mena d'abducció místico-psicològica de procedència desconeguda. Ja vaig comentar en un altre article que Wolfgang Flür amb el seu comportament obsessiu, se m'afigura perdut de criteri, definitivament, pobre xic. L'amic Karl, per la seva banda, va aprofitar la primera ocasió amb el seu desigual àlbum Esperanto (1993) —malgrat Information i Overdrive, dos monuments no superats de la música electrònica dels 90— per “autoplagiar-se” la melodia de Komputer Welt a Lifestyle i el so percutiu de Musique Non Stop a Television, perquè no quedés cap dubte sobre qui havia infantat la melodia del primer tema i creat aquell so del segon. No sé que faran Fritz Hilpert (nascut el 1956, amb estudis de percussió i trompeta, i màster en ciències del so i la imatge pel Musikhochschule Rheinland i la FH de Düsseldorf) o Henning Schmitz, (nascut el 1953, carrera de piano i idèntica qualificació tècnica als mateixos centres que el seu col·lega), que integra el quartet des de fa ja 23 anys si algun dia fugen ben lluny de la tasca cibernètica assignada fins ara. A més d'aquesta faceta visible, Hilpert treballa amb Kraftwerk com a tècnic rere les bambolines des del 1987. Schmitz ho fa des del 1978 (35 anys!) des de l'època que els menschen de Düsseldorff van treure a passejar els robots per primer cop al Lido de Venècia. Per tant, els fans que es dediquen a denigrar aquests dos homes, acusant-los de maniquins decoratius intercanviables o que musicalment només han aportat elements anecdòtics de composicions anecdòtiques, farien bé de pensar-s'ho dos cops. Com a mínim, pel que fa a Schmitz. Aneu a saber quants problemes tècnics —i potser estètics— devia solucionar aquest professional a Die Mensh Maschine (1978) i a Komputer Welt (1981), dos clàssics indiscutibles, o a Elektrik Kafè (1986), un àlbum que es va reivindicant sol a mida que el temps passa.
Acabem de pressa, però, amb els possibles sarcasmes sobre Herr Bartos. Ningú amb dos dits de front i els timpans ben temperats hauria de posar en dubte el valor d'aquesta llegenda viva. A part del seu talent i coneixement musical, sempre s'ha comportat com tot un gentleman. Coincideixo amb els qui el reivindiquen quan suggereixen estudiar més seriosament la seva contribució a les obres clàssiques del grup, parlar-ne més. Amb tot, crec que Hütter, malgrat haver comés molts errors estratègics, i més d'una injustícia amb els seus companys —esborrar el rostre de Wolfgang i Karl de la portada de la reedició del Tour de France va ser molt lleig, Ralf, tsk, tsk— és l'autèntic geni. Potser entra en la categoria dels "mal parits genials”, tipus Alfred Hitchcock —aquests assumptes, amb tanta llegenda interessada, no els sap ningú del cert—, però geni al capdavall. Com a proves, només cal que ens remetem als àlbums editats abans, durant i després de la presència de Karl, el que Karl ha publicat en solitari i el que ell mateix —no ho oblidem, malgrat que es molt probable que calli moltes coses, per educació— admet a les entrevistes.
Sense haver passat pel rentat de cervell mentre complia com a obrer musical a l'etapa kraftwerkiana, m'arrisco a especular que l'autor d'Off the Record no hauria anat gaire més enllà que de la música pop —de la màxima qualitat possible, si voleu— o continuar donant classes de música i tocant Wagner amb les timbales i el vibràfon a la simfònica de Düsseldorf, si s'hagués mantingut dins l'àmbit de la música més acadèmica, camp de ceballots d'on fou arrencat per Ralf i Florian quan el van fitxar per encarregar-se de la percussió electrònica d'invenció pròpia —o de Flür: deixem que es barallin de gust entre ells— amb una mena d'agulles de fer mitja. Dins el pop, crec que hauria seguit uns camins molt més convencionals —fins i tot si al final hagués acabat emprant mitjans electrònics, com tothom, seguint els signes dels temps—, mentre que Kraftwerk hauria continuat sent Kraftwerk. I els qui considerem que Das Modell, Komputer Liebe, Tour de France —la cançoneta del 1983, vull dir, no la simfonia techno-minimal del 2003— i Der Telefon-Anruf com el material més fluix de l'època clàssica, ens hauríem evitat saltar aquests temes cada cop que sentim els nostres estimats àlbums. I, ja ho sé, entrem en el territori dels gustos personals, que se'm titllarà de boig o d'esnob per menysprear justament les "cançons" que el gran públic assimila amb més facilitat. Quina casualitat que siguin precisament aquests no només co-signats per Karl, sinó aquells dels quals se'l responsabilitzaria amb més vehemència...
El mateix Karl admet que a l’època que el van contractar, Ralf i Florian ja havien inventat i perfeccionat la totalitat del concepte Kraftwerk. Tot aquell món ja havia assolit la maduresa a Autobahn (1974), malgrat tota la segona cara, força experimental, que podria formar part d'una cara C impossible de l'anterior Ralf und Florian (1973). En la gestació d'aquella obra mestra, ell no hi havia tingut res a veure, encara —una altra cosa és si parlem de Conny Plank, però això ja és tot un altre tema. Entrar al grup que havia creat aquella simfonia autopística tan provocadora li va obrir un món musical i estètic, una perspectiva de veure-ho tot, afermada al pol oposat al de la major part dels grups que li agradaven o aquells en els quals ell mateix hi hauria pogut anar a parar. I aquell món era obra del cervell recaragolat i la sensibilitat única —d'aquelles que només posseeixen els visionaris totals, que apareixen molt pocs cops cada segle— de Florian, però sobretot de Ralf. Això sí: un home tan preparat i eficaç com Karl va saber posar tota la seva intel·ligència i humor al servei d'assimilar els conceptes nous que se li oferien fins el punt d'ajudar-los a créixer i enriquir-los. En aquest sentit, sí, insisteixo que tant Ralf com Florian haurien de mostrar molt més agraïment a aquella ment —sis i set anys, respectivament, més jove— que els va entendre tan bé. Que de fet no només els va entendre, sinó que a partir de Die Mench Maschine, els va treure de sobre un munt de feina bruta. Em sembla una broma de mal gust que el nom de Karl Bartos encara hi hagi qui el continuï associant únicament al d'un dels dos ninots que batia una caixa metàl·lica estrambòtica amb dos bastonets d'acer, i res més. Dins els Kling Klang, el laboratori de so Kraftwerk, Karl es va fer un fart d'estudiar els nous aparells que compraven o es feien construir a mida; va programar un munt de seqüències; va tocar tota mena de tecles i va crear no pocs sons que s'han convertit en elements clàssics que tot productor techno, hip hop, o el que sigui, dels anys 80 i 90 ha samplejat i tret suc —sovint by the face— fins a la regurgitació supina. Si fins i tot creadors tan allunyats com en Lluís Llach se n'ha beneficiat, indirectament, de l'existència de Kraftwerk! Però bé, no ens emboliquem amb coses estranyes i continuem elucubrant amb el tema seriós que tractàvem...
Sense haver passat pel rentat de cervell mentre complia com a obrer musical a l'etapa kraftwerkiana, m'arrisco a especular que l'autor d'Off the Record no hauria anat gaire més enllà que de la música pop —de la màxima qualitat possible, si voleu— o continuar donant classes de música i tocant Wagner amb les timbales i el vibràfon a la simfònica de Düsseldorf, si s'hagués mantingut dins l'àmbit de la música més acadèmica, camp de ceballots d'on fou arrencat per Ralf i Florian quan el van fitxar per encarregar-se de la percussió electrònica d'invenció pròpia —o de Flür: deixem que es barallin de gust entre ells— amb una mena d'agulles de fer mitja. Dins el pop, crec que hauria seguit uns camins molt més convencionals —fins i tot si al final hagués acabat emprant mitjans electrònics, com tothom, seguint els signes dels temps—, mentre que Kraftwerk hauria continuat sent Kraftwerk. I els qui considerem que Das Modell, Komputer Liebe, Tour de France —la cançoneta del 1983, vull dir, no la simfonia techno-minimal del 2003— i Der Telefon-Anruf com el material més fluix de l'època clàssica, ens hauríem evitat saltar aquests temes cada cop que sentim els nostres estimats àlbums. I, ja ho sé, entrem en el territori dels gustos personals, que se'm titllarà de boig o d'esnob per menysprear justament les "cançons" que el gran públic assimila amb més facilitat. Quina casualitat que siguin precisament aquests no només co-signats per Karl, sinó aquells dels quals se'l responsabilitzaria amb més vehemència...
El mateix Karl admet que a l’època que el van contractar, Ralf i Florian ja havien inventat i perfeccionat la totalitat del concepte Kraftwerk. Tot aquell món ja havia assolit la maduresa a Autobahn (1974), malgrat tota la segona cara, força experimental, que podria formar part d'una cara C impossible de l'anterior Ralf und Florian (1973). En la gestació d'aquella obra mestra, ell no hi havia tingut res a veure, encara —una altra cosa és si parlem de Conny Plank, però això ja és tot un altre tema. Entrar al grup que havia creat aquella simfonia autopística tan provocadora li va obrir un món musical i estètic, una perspectiva de veure-ho tot, afermada al pol oposat al de la major part dels grups que li agradaven o aquells en els quals ell mateix hi hauria pogut anar a parar. I aquell món era obra del cervell recaragolat i la sensibilitat única —d'aquelles que només posseeixen els visionaris totals, que apareixen molt pocs cops cada segle— de Florian, però sobretot de Ralf. Això sí: un home tan preparat i eficaç com Karl va saber posar tota la seva intel·ligència i humor al servei d'assimilar els conceptes nous que se li oferien fins el punt d'ajudar-los a créixer i enriquir-los. En aquest sentit, sí, insisteixo que tant Ralf com Florian haurien de mostrar molt més agraïment a aquella ment —sis i set anys, respectivament, més jove— que els va entendre tan bé. Que de fet no només els va entendre, sinó que a partir de Die Mench Maschine, els va treure de sobre un munt de feina bruta. Em sembla una broma de mal gust que el nom de Karl Bartos encara hi hagi qui el continuï associant únicament al d'un dels dos ninots que batia una caixa metàl·lica estrambòtica amb dos bastonets d'acer, i res més. Dins els Kling Klang, el laboratori de so Kraftwerk, Karl es va fer un fart d'estudiar els nous aparells que compraven o es feien construir a mida; va programar un munt de seqüències; va tocar tota mena de tecles i va crear no pocs sons que s'han convertit en elements clàssics que tot productor techno, hip hop, o el que sigui, dels anys 80 i 90 ha samplejat i tret suc —sovint by the face— fins a la regurgitació supina. Si fins i tot creadors tan allunyats com en Lluís Llach se n'ha beneficiat, indirectament, de l'existència de Kraftwerk! Però bé, no ens emboliquem amb coses estranyes i continuem elucubrant amb el tema seriós que tractàvem...
De tota manera, a la vista del material que han publicat Ralf (1) —sempre dins de Kraftwerk: aquest home mai ha fet un àlbum en solitari, tota una raresa en la música moderna— i Karl (2) des que van partir peres, crec que el segon tira molt més cap a la banda de la cançoneta i les harmonies pop —alguna d'elles, com per exemple 15 Minutes of Fame, sentint-ho molt, em costen molt de pair— mentre que Kraftwerk s'ha dedicat al disseny cada cop més minimal del seu concepte, posant-hi una cura especial a que cada element soni d'una faiçó molt específica i flexible i —el sector crític m'ho demanar dir, amb raó— a refer ad nauseam tot el seu catàleg, en un quimèric intent de cercar la perfecció, a la manera d'un Hergé sònic, que redibuixa i modernitza els seus àlbums de Tintin, paranoia pura a perpetuïtat.
Per la seva banda, Karl té el dret de reivindicar-se com a responsable principal de Das Modell (1978) una cançó tot el bonica i elegant que vulgueu, que a mi, personalment, sí, em resulta molt agradable, però també es tracta d'un dels seus clàssics que em criden menys l'atenció. Negar la importància d'un tema que es va avançar quatre anys reals al seu temps —cas rar de single convertit en número 1 a Anglaterra, quatre anys després de la seva publicació: si això no és avançar-se al seu temps que vingui Sant Guiu i ho digui!— seria ridícul. Si l'analitzem sense apassionaments, però, trobem que no deixa de ser una cançoneta molt més rutinària —per rara que sigui, sobretot comparada amb les seves contemporanies— que, sense anar més lluny, la trencadora de debò Trans Europa Express, signada única i exclusivament per Ralf. Aquella barreja de melodia clàssica a la Schubert, passada per un filtre de nevera ultraminimalista, muntada damunt un ritme metàl·lic repetitiu i precís, que no recorda a cap instrument de percussió normal, i un missatge hipnòtic servit per unes veuetes subtils, distants, de sàdic refinat, només poden ser obra d'un orfebre sonor que s'escapa a totes les classificacions. En definitiva, Ralf em sembla més mal parit. Té una ironia més sofisticada que Karl, més sang freda. Karl, fins i tot en els millors moments d'Esperanto, dóna massa explicacions, xerra massa, s'esforça perquè quedi clar que tot plegat suposa una gran ironia. Ralf, en canvi, no perd el temps. No malbarata una paraula, una nota, un cop de ritme de més. A Ralf, o el compres o l'abandones, i ell et deixa fer. Mai se't justificarà ni mirarà d'aclarir-te cap concepte. "La música s'explica sola", diu. Ralf és la ironia brillant, alhora educada i insolent en el seu grau màxim, en estat pur. En una entrevista recent, el propi Karl s'admirava de Ralf, al respecte. Deia que era la persona amb més autocontrol que havia conegut mai; que, malgrat les moltes festes compartides, no el va veure mai beure més del compte, cometre el més mínim excés, ni alçar la veu a ningú, encara que en algun cas potser per dins rabejava. Així com Buster Keaton sempre mantenia el seu personatge en les aparicions públiques, sense mostrar mai cap alegria o pena, Ralf porta el seu paper de portaveu de Kraftwerk fins a les últimes conseqüències: sempre atén el periodista amb un somriure cordial, sense emprar mai una paraulota, fins a un punt que molts troben insuportable. Jo n'estic enamorat. El trobo jo genial, la perfecció absoluta en un gènere humanoide únic. Em relaxa. És casa meva.
Karl va abandonar el mític grup el 1990, fart de la lentitud de producció, del perfeccionisme de Ralf i Florian, de perdre oportunitats, d'esterilitat artística mentre els anys passaven i ell sentia que s'anava fent gran. L'any 2003 van coincidir la sortida del disc TD Soundtracks dels Kraftwerk i Comunication de Bartos. Els dos, com tot producte humà de certa qualitat, crec que són bons, però per motius molt diferents. Si emprem un símil cinematogràfic, goso dir que mentre Bartos fa d'Spielberg, Ralf tira més al a Stanley Kubrick. No dic que Spielberg no guardi també té la seva dosi d'ironia i mala bava, però tendeix a explicar-ho tot, a donar respostes. Una mica com Karl. El creador d'E.T. és un tècnic narrador de primera, però hom sospita que tot allò que té de sarcàstic, de cabró, ho ha aprés seguint l'obra de l'altre, i similars. Kubrick promou la imatge del fill de puta granític, sofisticat fins el final, ja de naixement. Et fueteja amb preguntes, amb una crueltat que tan aviat et pot exasperar com provocar-te la rialla nerviosa. Deixa que tu t'ho maneguis tot sol. Si t'agrada bé i, sinó, aire! En el tema dels dos músics, com no havia d'empeltar-se-li res a Karl, del seu company? Karl l'entén i fa un ús intel·ligent de les seves lliçons. Però bé, m'empatollo. Deixem que parlin les dates. Elles no admeten discussió. A partir d'aquí, que cadascú en tregui les seves conclusions.
Entre 1970 i 1973 Kraftwerk van editar 3 vinils de caire experimental, en una línia vagament similar a la d'altres grups alemanys de l'època (Can, Tangerine Dream, Kluster [després Cluster], Popol Vuh, Amon Düül [I i II], NEU! [nascuts d'una escissió de Kraftwerk], Guru Guru, Ash Ra Tempel [més tard Ash Ra, ja en una època posterior], Faust, Embryo, per mencionar només potser els més representatius i agosarats) que també miraven de trencar barreres: Kraftwerk (1970), Kraftwerk 2 (1971) i Ralf und Florian (1973). Malgrat que moltes de les troballes d'aquests vinils s'haurien d'atribuir al mag del so Cony Plank (1940-1987), personatge sense el qual no s'entenen la meitat dels avanços i trencaments de la música alemanya de finals dels 60 i començaments dels 70 —que en les pàgines més sorrudes del meu llibre privat equival gairebé a universal—, Ralf representa, al costat de Florian, la meitat de tot el que s'hi inventa o re-inventa. I no en són poques, de coses!: Ruckzuck i Von Himmel Hoch amb ritmes i solucions sonores a contracorrent del gruix de l'experimentació del 1970, Kling Klang, minimalisme sensual, amb ús refrescant de la caixa de ritme —imagineu una barreja de funk suau i meditatiu i uns Steve Reich i Terry Riley útils per a practicar sexe— i, sobretot, Elektrisches Roulette, Tanzmusik i, Kristallo, introduïnt els sintetitzadors dins estratègies que tan aviat avancen el techno dels 90 com recorden que a Alemanya hi va haver uns senyors que es deien Beethoven, Brahms, Mozart i dels quals en no res —per a això caldria esperar a Radioaktivität i Trans Europa Express, aquí encara hi ha molt de tra-la-là extra— se'n podrien eliminar el 90% de les notes i destil·lar-ne un licor sònic d'alta graduació, només apte per a sibarites molt selectes o sonats sense remei, com qui això escriu.
El 1974 cau l'Autobahn, del qual tot el que es pugui dir, malgrat les seves imperfeccions, és poc. Si Kraftwerk s'haguessin plantat aquí per mi ja mereixerien passar a la història. I el més important pel que fa al tema d'aquest text: Karl no hauria tastat cap honor, encara era al conservatori, acabant la seva carrera.
1975, Radioaktivität i 1977, Trans Europa Express. Karl ja forma part del grup. Toca les percussions electròniques i, només en directe, el vibràfon. Als crèdits, el seu nom no apareix com a compositor. Aquesta data, però, a partir d'aquí, ja no té força documental. Tot crèdit "no acreditat", queda molt ben guardat en secret dins els caparrons de tots els membres del grup. Karl sí reclama que el ritme de la suite que dóna el nom a l'àlbum és seu, mentre que Wolfgang —mai acreditat en cap tema, en cap cas— reclama la paternitat de la idea de Metall Auf Metall, al seu llibre. A partir d'aquest moment, doncs, la cadena de l'ADN i la paternitat dels temes es complica. Per mi és significatiu que de tota aquesta època Karl només recuperi el tema esmentat per als seus directes actuals. Serà potser que a Radioaktivität el seu paper era secundari, cosa força lògica degut a la seva joventut i novetat dins el grup? En qualsevol cas, encara que d'aquestes dues obres Karl només hagués creat aquell ritme meravellós, ja s'hauria guanyat el cel, al costat de Déu Pare. Ara, ja, sí.
1978, Die Mensch Maschine i 1981 Komputer Welt, segons una part important de la crítica i dels seguidors formen el díptic d'or. Die Mensch Maschine serà la seva obra més accessible —i oportunista?— mentre Komputer Welt suposa un pas arriscat cap a l'austeritat/emoció màximes, així sí, aquesta última buscada per la porta del darrere. Música electrònica monacal. La severitat de l'Ora et Labora passada per una turbina termonuclear. Un cant gregorià seguint amb el pas de la oca el ritme d'uns espetecs metronòmics inexorables. El nom de Karl es barreja amb el de Ralf en tots els temes. De qui és cada melodia, cada segona veu, cada baix? qui va crear cada so, cada ritme? El concepte sembla clar que Ralf i Florian, com sempre, al 50%. Sobre l'aspecte melòdic hi ha qui especula que Ralf és home de Neon Licht, mentre Karl ha infantat de tot el que hem dit. Però per saber-ho del cert hauríem de parlar amb ells. I no ens ho dirien mai. Amb tot, els defensors de Karl en aquestes dues obres mestres poden escombrar cap a casa del seu mestre tot el que vulguin. Ja res els ho impedeix. I déu n'hi do el botí que s'emportaria! El Sant Grial de la meitat de la música electrònica de les següents tres dècades!
1986, Elektric Kaffé, Karl, Ralf i Florian al mateix nivell. L'àlbum menys apreciat per crítica i seguidors —els més malèvols no dubten a afirmar que el va salvar del desastre el productor François Krevorkian, in ex-tremis, amb la mescla final al seu estudi de Nova York—, part difícil com hi ha món, amb uns resultats decebedors després de tants anys de sequera. Bé, a mi m'agrada molt i el moment de la seva aparició el recordo com un dels més feliços de la meva vida. Ah! i sóc un gran defensor de Sex Objekt. Alguna objekció? Per cert, encara que això no vulgui dir res, Karl no la canta en concert. És tracta només d'un apunt.
1990. Gràcies a les gravacions i filmacions pirata dels concerts previs a Die Mix (1991), podem suposar que Karl tenia raó quan afirmava haver treballat molt en la gènesi d'aquest altre fill lent. En acabar la gireta, Karl marxa, l'àlbum s'edita i tota una generació nova de músics no para de repetir que aquells tossuts alemanys se'ls ha avançat cinc, deu o fins i tot vint anys. Ara, del nom de Karl, res de res a la carpeta. Es tracta d'un càstig per haver abandonat la nau nodriu? Si Karl diu la veritat sobre tota la feina que ha realitzat a Die Mix —i existeixen massa proves per no dubtar de la seva paraula—, ens trobarem amb un altre motiu per picar el crostó de l'amic Ralf.
A partir de l'escissió torna a ser fàcil tornar a jutjar l'obra d'uns i altres. Es poden llegir moltes bestieses al respecte, entre elles tot el que jo pugui dir aquí. Res com escoltar les obres i que cadascú decideixi, si vol prendre partit. Jo ho tinc clar. Crec que Karl, musicalment parlant —a nivell vital entenc l'alliberament— ha perdut més en marxar que Kraftwerk a l'inrevés. Els nous membres i el concepte posat al dia ha fet que els danys en la calandra de la nau amb prou feines es notin i que aquesta vagi encara més lleugera. Això sí, l'estancament sembla per fi acceptat per tothom, malgrat que just al llarg d'aquest any ese'ls dediquin retrospectives integrals, acompanyades d'exposicions espectaculars, al MOMA de Nova York, a la New Tate Gallery de Londres o a l'Òpera de Sydney. Kraftwerk roman ara, doncs, com una peça de museu ambulant, que conserva només un sol membre original —il capo Ralf, val a dir—, però també tot l'arxiu sonor original, autèntiques obres d'art informàtic, creat i programat per aquells que van marxar.
Per la banda de Karl, en sentir Off the Record (2013) he pensat amb una frase de la Cèlia Sànchez-Mústich: "el primer poeta que va dir 'tens les dents com perles' va ser un geni. El que ho digui ara és un imbècil". Tant Karl Bartos com Kraftwerk, cadascun a la seva manera d’entendre de que van les dents i les perles, no fan altra cosa que repetir la mateixa metàfora. Passa, però, que si hi ha algú al món amb dret a usar-la són ells. En tenen la patent. Algú podria dir que en música electrònica s'han dit moltes altres coses sobre les dents, des que ells van començar... però tampoc tantes. Potser ja no queden territoris verges en el món de la creació, per molt que potser cada cop hi ha més professionalitat , formació i potser talent. Però el que és segur és que dóna una mica la sensació que, a part de gent realment molt original que sí han dut les denticions més insospitades als dentistes més inaprensius/brillants, la major part dels músics no han anat molt més enllà de "tens els dents com perles... hum... de Hawai". Vaja, que Karl Bartos i Kraftwerk poden continuar parlant de perles, sense cap mena d’adjectiu o precedència de l’ostra mare amb la fatxenderia de demostrar que tampoc hi ha hagut ningú que hagi tingut el valor d'aventurar-se en territoris que fan por, sense haver de trencar la baralla, bastint una música en contra del públic i negant la comunicació —i n'hagi sortit viu, que aquesta és una altra: el públic és imprevisible.
En resum, Off the Record em sembla un disc simpàtic, al que jo no li sé veure ni la genialitat que li troben alguns, ni l'horror que repèl a uns altres. Ho sento, no em sé mullar. On si em mullo críticament és respecte als seus concerts: no pot ser que un home que acaba de treure un disc, i se suposa que pretén trobar-se a si mateix musicalment, interpreti només tres o quatre temes seus, en solitari, i els quinze o vint restants formin tots part del catàleg de Kraftwerk, en versió pobra, amb només ell sol als teclats i la veu i l'ajut d'un operador de vídeo —amb l'estatisme d'unes seqüències impertèrrites, immanipulades, tal com surten de l'ordinador, sense l'impressionant treball de flexibilització sonora d'unes bèsties com Fritz Hilpert i un Henning Schmitz a escena. En fi, Karl, fill meu, on vas, envàs?
Per la seva banda, Karl té el dret de reivindicar-se com a responsable principal de Das Modell (1978) una cançó tot el bonica i elegant que vulgueu, que a mi, personalment, sí, em resulta molt agradable, però també es tracta d'un dels seus clàssics que em criden menys l'atenció. Negar la importància d'un tema que es va avançar quatre anys reals al seu temps —cas rar de single convertit en número 1 a Anglaterra, quatre anys després de la seva publicació: si això no és avançar-se al seu temps que vingui Sant Guiu i ho digui!— seria ridícul. Si l'analitzem sense apassionaments, però, trobem que no deixa de ser una cançoneta molt més rutinària —per rara que sigui, sobretot comparada amb les seves contemporanies— que, sense anar més lluny, la trencadora de debò Trans Europa Express, signada única i exclusivament per Ralf. Aquella barreja de melodia clàssica a la Schubert, passada per un filtre de nevera ultraminimalista, muntada damunt un ritme metàl·lic repetitiu i precís, que no recorda a cap instrument de percussió normal, i un missatge hipnòtic servit per unes veuetes subtils, distants, de sàdic refinat, només poden ser obra d'un orfebre sonor que s'escapa a totes les classificacions. En definitiva, Ralf em sembla més mal parit. Té una ironia més sofisticada que Karl, més sang freda. Karl, fins i tot en els millors moments d'Esperanto, dóna massa explicacions, xerra massa, s'esforça perquè quedi clar que tot plegat suposa una gran ironia. Ralf, en canvi, no perd el temps. No malbarata una paraula, una nota, un cop de ritme de més. A Ralf, o el compres o l'abandones, i ell et deixa fer. Mai se't justificarà ni mirarà d'aclarir-te cap concepte. "La música s'explica sola", diu. Ralf és la ironia brillant, alhora educada i insolent en el seu grau màxim, en estat pur. En una entrevista recent, el propi Karl s'admirava de Ralf, al respecte. Deia que era la persona amb més autocontrol que havia conegut mai; que, malgrat les moltes festes compartides, no el va veure mai beure més del compte, cometre el més mínim excés, ni alçar la veu a ningú, encara que en algun cas potser per dins rabejava. Així com Buster Keaton sempre mantenia el seu personatge en les aparicions públiques, sense mostrar mai cap alegria o pena, Ralf porta el seu paper de portaveu de Kraftwerk fins a les últimes conseqüències: sempre atén el periodista amb un somriure cordial, sense emprar mai una paraulota, fins a un punt que molts troben insuportable. Jo n'estic enamorat. El trobo jo genial, la perfecció absoluta en un gènere humanoide únic. Em relaxa. És casa meva.
Karl va abandonar el mític grup el 1990, fart de la lentitud de producció, del perfeccionisme de Ralf i Florian, de perdre oportunitats, d'esterilitat artística mentre els anys passaven i ell sentia que s'anava fent gran. L'any 2003 van coincidir la sortida del disc TD Soundtracks dels Kraftwerk i Comunication de Bartos. Els dos, com tot producte humà de certa qualitat, crec que són bons, però per motius molt diferents. Si emprem un símil cinematogràfic, goso dir que mentre Bartos fa d'Spielberg, Ralf tira més al a Stanley Kubrick. No dic que Spielberg no guardi també té la seva dosi d'ironia i mala bava, però tendeix a explicar-ho tot, a donar respostes. Una mica com Karl. El creador d'E.T. és un tècnic narrador de primera, però hom sospita que tot allò que té de sarcàstic, de cabró, ho ha aprés seguint l'obra de l'altre, i similars. Kubrick promou la imatge del fill de puta granític, sofisticat fins el final, ja de naixement. Et fueteja amb preguntes, amb una crueltat que tan aviat et pot exasperar com provocar-te la rialla nerviosa. Deixa que tu t'ho maneguis tot sol. Si t'agrada bé i, sinó, aire! En el tema dels dos músics, com no havia d'empeltar-se-li res a Karl, del seu company? Karl l'entén i fa un ús intel·ligent de les seves lliçons. Però bé, m'empatollo. Deixem que parlin les dates. Elles no admeten discussió. A partir d'aquí, que cadascú en tregui les seves conclusions.
Les dates parlen
Entre 1970 i 1973 Kraftwerk van editar 3 vinils de caire experimental, en una línia vagament similar a la d'altres grups alemanys de l'època (Can, Tangerine Dream, Kluster [després Cluster], Popol Vuh, Amon Düül [I i II], NEU! [nascuts d'una escissió de Kraftwerk], Guru Guru, Ash Ra Tempel [més tard Ash Ra, ja en una època posterior], Faust, Embryo, per mencionar només potser els més representatius i agosarats) que també miraven de trencar barreres: Kraftwerk (1970), Kraftwerk 2 (1971) i Ralf und Florian (1973). Malgrat que moltes de les troballes d'aquests vinils s'haurien d'atribuir al mag del so Cony Plank (1940-1987), personatge sense el qual no s'entenen la meitat dels avanços i trencaments de la música alemanya de finals dels 60 i començaments dels 70 —que en les pàgines més sorrudes del meu llibre privat equival gairebé a universal—, Ralf representa, al costat de Florian, la meitat de tot el que s'hi inventa o re-inventa. I no en són poques, de coses!: Ruckzuck i Von Himmel Hoch amb ritmes i solucions sonores a contracorrent del gruix de l'experimentació del 1970, Kling Klang, minimalisme sensual, amb ús refrescant de la caixa de ritme —imagineu una barreja de funk suau i meditatiu i uns Steve Reich i Terry Riley útils per a practicar sexe— i, sobretot, Elektrisches Roulette, Tanzmusik i, Kristallo, introduïnt els sintetitzadors dins estratègies que tan aviat avancen el techno dels 90 com recorden que a Alemanya hi va haver uns senyors que es deien Beethoven, Brahms, Mozart i dels quals en no res —per a això caldria esperar a Radioaktivität i Trans Europa Express, aquí encara hi ha molt de tra-la-là extra— se'n podrien eliminar el 90% de les notes i destil·lar-ne un licor sònic d'alta graduació, només apte per a sibarites molt selectes o sonats sense remei, com qui això escriu.
El 1974 cau l'Autobahn, del qual tot el que es pugui dir, malgrat les seves imperfeccions, és poc. Si Kraftwerk s'haguessin plantat aquí per mi ja mereixerien passar a la història. I el més important pel que fa al tema d'aquest text: Karl no hauria tastat cap honor, encara era al conservatori, acabant la seva carrera.
1975, Radioaktivität i 1977, Trans Europa Express. Karl ja forma part del grup. Toca les percussions electròniques i, només en directe, el vibràfon. Als crèdits, el seu nom no apareix com a compositor. Aquesta data, però, a partir d'aquí, ja no té força documental. Tot crèdit "no acreditat", queda molt ben guardat en secret dins els caparrons de tots els membres del grup. Karl sí reclama que el ritme de la suite que dóna el nom a l'àlbum és seu, mentre que Wolfgang —mai acreditat en cap tema, en cap cas— reclama la paternitat de la idea de Metall Auf Metall, al seu llibre. A partir d'aquest moment, doncs, la cadena de l'ADN i la paternitat dels temes es complica. Per mi és significatiu que de tota aquesta època Karl només recuperi el tema esmentat per als seus directes actuals. Serà potser que a Radioaktivität el seu paper era secundari, cosa força lògica degut a la seva joventut i novetat dins el grup? En qualsevol cas, encara que d'aquestes dues obres Karl només hagués creat aquell ritme meravellós, ja s'hauria guanyat el cel, al costat de Déu Pare. Ara, ja, sí.
1978, Die Mensch Maschine i 1981 Komputer Welt, segons una part important de la crítica i dels seguidors formen el díptic d'or. Die Mensch Maschine serà la seva obra més accessible —i oportunista?— mentre Komputer Welt suposa un pas arriscat cap a l'austeritat/emoció màximes, així sí, aquesta última buscada per la porta del darrere. Música electrònica monacal. La severitat de l'Ora et Labora passada per una turbina termonuclear. Un cant gregorià seguint amb el pas de la oca el ritme d'uns espetecs metronòmics inexorables. El nom de Karl es barreja amb el de Ralf en tots els temes. De qui és cada melodia, cada segona veu, cada baix? qui va crear cada so, cada ritme? El concepte sembla clar que Ralf i Florian, com sempre, al 50%. Sobre l'aspecte melòdic hi ha qui especula que Ralf és home de Neon Licht, mentre Karl ha infantat de tot el que hem dit. Però per saber-ho del cert hauríem de parlar amb ells. I no ens ho dirien mai. Amb tot, els defensors de Karl en aquestes dues obres mestres poden escombrar cap a casa del seu mestre tot el que vulguin. Ja res els ho impedeix. I déu n'hi do el botí que s'emportaria! El Sant Grial de la meitat de la música electrònica de les següents tres dècades!
1986, Elektric Kaffé, Karl, Ralf i Florian al mateix nivell. L'àlbum menys apreciat per crítica i seguidors —els més malèvols no dubten a afirmar que el va salvar del desastre el productor François Krevorkian, in ex-tremis, amb la mescla final al seu estudi de Nova York—, part difícil com hi ha món, amb uns resultats decebedors després de tants anys de sequera. Bé, a mi m'agrada molt i el moment de la seva aparició el recordo com un dels més feliços de la meva vida. Ah! i sóc un gran defensor de Sex Objekt. Alguna objekció? Per cert, encara que això no vulgui dir res, Karl no la canta en concert. És tracta només d'un apunt.
1990. Gràcies a les gravacions i filmacions pirata dels concerts previs a Die Mix (1991), podem suposar que Karl tenia raó quan afirmava haver treballat molt en la gènesi d'aquest altre fill lent. En acabar la gireta, Karl marxa, l'àlbum s'edita i tota una generació nova de músics no para de repetir que aquells tossuts alemanys se'ls ha avançat cinc, deu o fins i tot vint anys. Ara, del nom de Karl, res de res a la carpeta. Es tracta d'un càstig per haver abandonat la nau nodriu? Si Karl diu la veritat sobre tota la feina que ha realitzat a Die Mix —i existeixen massa proves per no dubtar de la seva paraula—, ens trobarem amb un altre motiu per picar el crostó de l'amic Ralf.
A partir de l'escissió torna a ser fàcil tornar a jutjar l'obra d'uns i altres. Es poden llegir moltes bestieses al respecte, entre elles tot el que jo pugui dir aquí. Res com escoltar les obres i que cadascú decideixi, si vol prendre partit. Jo ho tinc clar. Crec que Karl, musicalment parlant —a nivell vital entenc l'alliberament— ha perdut més en marxar que Kraftwerk a l'inrevés. Els nous membres i el concepte posat al dia ha fet que els danys en la calandra de la nau amb prou feines es notin i que aquesta vagi encara més lleugera. Això sí, l'estancament sembla per fi acceptat per tothom, malgrat que just al llarg d'aquest any ese'ls dediquin retrospectives integrals, acompanyades d'exposicions espectaculars, al MOMA de Nova York, a la New Tate Gallery de Londres o a l'Òpera de Sydney. Kraftwerk roman ara, doncs, com una peça de museu ambulant, que conserva només un sol membre original —il capo Ralf, val a dir—, però també tot l'arxiu sonor original, autèntiques obres d'art informàtic, creat i programat per aquells que van marxar.
Per la banda de Karl, en sentir Off the Record (2013) he pensat amb una frase de la Cèlia Sànchez-Mústich: "el primer poeta que va dir 'tens les dents com perles' va ser un geni. El que ho digui ara és un imbècil". Tant Karl Bartos com Kraftwerk, cadascun a la seva manera d’entendre de que van les dents i les perles, no fan altra cosa que repetir la mateixa metàfora. Passa, però, que si hi ha algú al món amb dret a usar-la són ells. En tenen la patent. Algú podria dir que en música electrònica s'han dit moltes altres coses sobre les dents, des que ells van començar... però tampoc tantes. Potser ja no queden territoris verges en el món de la creació, per molt que potser cada cop hi ha més professionalitat , formació i potser talent. Però el que és segur és que dóna una mica la sensació que, a part de gent realment molt original que sí han dut les denticions més insospitades als dentistes més inaprensius/brillants, la major part dels músics no han anat molt més enllà de "tens els dents com perles... hum... de Hawai". Vaja, que Karl Bartos i Kraftwerk poden continuar parlant de perles, sense cap mena d’adjectiu o precedència de l’ostra mare amb la fatxenderia de demostrar que tampoc hi ha hagut ningú que hagi tingut el valor d'aventurar-se en territoris que fan por, sense haver de trencar la baralla, bastint una música en contra del públic i negant la comunicació —i n'hagi sortit viu, que aquesta és una altra: el públic és imprevisible.
En resum, Off the Record em sembla un disc simpàtic, al que jo no li sé veure ni la genialitat que li troben alguns, ni l'horror que repèl a uns altres. Ho sento, no em sé mullar. On si em mullo críticament és respecte als seus concerts: no pot ser que un home que acaba de treure un disc, i se suposa que pretén trobar-se a si mateix musicalment, interpreti només tres o quatre temes seus, en solitari, i els quinze o vint restants formin tots part del catàleg de Kraftwerk, en versió pobra, amb només ell sol als teclats i la veu i l'ajut d'un operador de vídeo —amb l'estatisme d'unes seqüències impertèrrites, immanipulades, tal com surten de l'ordinador, sense l'impressionant treball de flexibilització sonora d'unes bèsties com Fritz Hilpert i un Henning Schmitz a escena. En fi, Karl, fill meu, on vas, envàs?
Actualment Karl acaba de complir seixanta-un anys. Ralf n'ha fet seixanta-set aquest juliol passat. Esperar que componguin nova música ho trobo poc realista. I no diguem, ja, música trencadora: d'això se n'haurien d'encarregar les joves generacions. És als 80 i 90 que s'haurien d'haver espavilat. Ara, tant és. Si fa deu anys que no treuen res i viuen de rendes, ja m'està bé. Kraftwerk no cal que demostrin res a ningú, ja. Déu nostre senyor ho va crear tot en sis dies i el diumenge el va deixar per descansar. Els de Düsseldorff ho van crear tot en dotze anys i se n'han passat més de trenta jugant al ping-pong i fent barbacoes. I? Doncs ben fet.
(1)Kraftwerk:
1991 Die Mix (malgrat que Karl hi va realitzar un munt de feina no acreditada)
2000 Expo 2000 (single)
2003 Tour de France Soundtracks
2005 Minimum Maximum (doble CD+DVD en directe)
2009 12345678 Der Katalog (remasterització dels seus 8 àlbums "clàssics")
2009 12345678 Der Katalog (remasterització dels seus 8 àlbums "clàssics")
(2) Karl Bartos:
1993 Esperanto (com a Electric music)
1993 Crosstalk (1993, single d'Electric Music)
1996 Raise to the Preassure (col·laboració amb el grup Electronic)
1998 Electric Music (1998)
2003 Communication (primer disc en solitari absolut)
2007 Banda sonora per al documental Moebius Redux (no editada en disc)
2007 Banda sonora per al documental Moebius Redux (no editada en disc)
2013 Off the Record (segon disc en solitari absolut)
