dilluns, 15 de setembre de 2008

Comentari a l'entrada del bloc del Quadern Gris del dia 14 de setembre del 1918

Avui, a l’exquisit bloc sobre el Quadern Gris que porta Xarxa de mots —del qual en sóc un addicte públic, quina pena d’home!— hi ha una entrada monumental http://elquaderngris.cat/blog/?p=654 , com a mínim en mida: ni més ni menys que trenta quatre pàgines. Déu ni do! Jo ja sabia que algun dia havia de venir; el que passa és que porto molt malament els comptes i me l’he trobat de sobte, amb els mariners dispersos, el vaixell varat al port i jo encara avaluant els danys del casc de l’anterior combat. Sí, ja ho sé que encara han de venir uns quants cuirassats de tonatge similar al futur, però ja tindrem temps de veure que en fem el dia que m’ataquin. De moment, aquest m’ha arribat mentre tenia tota la tripulació de permís, escampada per tota l’illa, intoxicada amb els líquids més corrosius i ajaçada amb senyoretes d’afecte negociable. Jo no m’hi perdo per aquests racons que només em farien mal: l’almirall ha de mantenir-se sempre seré. Però l’atac s’ha complicat no poc gràcies a que una frase més o menys afortunada que vaig deixar anar fa temps, i que ha estat emprada per un dels més actius membres recents. Davant d’això, per més que a la meva moral li vingués la dèria de competir amb la del més rectilini membre d’una comunitat mormona estricta, jo sol no puc contraatacar; em cal la tropa. I ara, que ja la tinc tota quadrada al pont del vaixell —més descamisada que no pas voldria— ja em veig en cor de veure, com mínim, reparo les desfetes produïdes de proa a popa, que això ja sembla un formatge suïs. Començarem amb una mica de pràctica d’espiritisme amb la barra d’adreçar-me al propi autor.
Admiradíssim Josep:
M’agradaria que m’expliquessis com t’ho has fet aquest darrer mes per a escriure un promig (no ho he comptat, eh) d’una entrada cada dos o tres dies i, de vegades, fent fins i tot una tacada de quatre o cinc de seguides per jorn? I avui, una amb trenta quatre pàgines! Déu meu, aquesta incontinència de ploma només la podria comparar a la de la metralleta d’en Segarra o, si ens posem una mica més bèsties, a la de l’inefable Marcial Lafuente Estefania, encara que l’home s’ho feia com podia amb un Colt 45.
No sé ni per on començar, cohibit com estic pel debat entre l’Antoni i Helena Bonals, el primer amb el seu enciclopèdic coneixement d’en Pla i la segona amb un contundent i ple d’intenció —però exquisit— atac que li clava per estribor, amb l’agravant d’emprar un torpede que vaig fabricar jo mateix per a un altre tipus de nau molt diferent. Tot i el molt que m’honra l’ús de la meva frase, i que el que diu l’Helena és meditable, estic d’acord amb l’Antoni en que no sembla ben bé el mateix tipus d’entrada. En aquesta hi ha, sobretot a la primera part, un partit entre la descripció i la opinió guanyat per tres a zero a favor de la primera (i les opinions em semblen comentaris/resum agudíssims, plens de bon humor), tota una vanguàrdia que ja parla del tipus d’exèrcit de reserva que té en Pla amagat a les seves casernes. En la segona, un cop ja clavat el traç dels personatges i l’escenari, l’atacant passa a un diàleg-discurs molt en l’estil dels que en Gori i companyia es disparaven els uns als altres al cafè. Fins aquí, doncs, des del punt merament estilístic, crec que l’Antoni té raó quan diu que manté l’estil general del Quadern. Tot i això, hi trobo alguna feblesa, cosa gens estranya en una matraca tan llarga. És gairebé impropi que alguna bala no vagi a l’estratosfera (Pla, afortunadament, és humà, no en Lucky Luke). Per exemple, reconec que, tot i que a mi m’agrada més la primera part, merament descriptiva i especulativa (la casa dels Colomines; el xoc entre Roca i Colomines sobre la “arqueologia” gironina; el retrat del botiguer, sort de cub de caldo reconcentrat del senyor Esteve russilonyià —ho diria així un d’aquells senyors de la semiòtica aquella?—, cert tipus que tots hem conegut i que ja ha pràcticament desaparegut de certes parts de la nostra geografia, etc.), hi ha algun paràgraf a on s’hi acumulen potser massa adverbis acabats en “ment” i una lleugera –només lleugera— vagància a cercar mots una mica més precisos en la descripció, amb un pelet més reciclatges del normal del catàleg de la casa. De tota manera, si el fragment s’ha escrit de debò en un dia, s’entén que no es poden cargolar tantes cigarretes a la recerca de l’adverbi o l’adjectiu. Pobre Pla, també cal cuidar la salut! (i a veure qui és tant maco de fer una cosa semblant, encara que després hi dediqui un temps a reescriure-ho). A la segona part, la cosa ja se m’ha fet una miiica massa llarga, sobretot al final, tot i sense arribar —per a mi, ep!— a la ben argumentada decepció, o comparació amb el text del 23 de desembre, que ha fet la punyent amiga Helena. Com diu l’Antoni, potser és una qüestió de gustos o, potser, és que hi ha dies en que els lectors tenim l’atenció lectora més alta que altres.
Tot plegat ens ensenya molt de les percepcions de cadascú i fins i tot les nostres pròpies sobre com ens agrada o no un text, depèn el dia o l’etapa de vida que tenim. Quan penso en la feina del crític professional, m’esgarrifo de la responsabilitat que ha de sentir, oprimint-li el pit. Imagineu-vos el pensant: “ostres, avui ,que m’he barallat amb els nens, amb la sogra, que hisenda em vol crucificar, que el que vull és llegir una cosa que no em faci pensar o,millor encara, no llegir res, i haig de valorar aquest totxo...” Podem ser tot el sarcàstics que vulguem sobre el fet que més d’un d’aquests senyors, aquest tipus de coses ni se les plantegen i que tiren pel dret, molt més preocupats per a cercar un lloc a l’star sistem del gremi que no a fer una valoració argumentada amb l’ajut de referents amb sentit. Però professionals de debò n’hi ha a tot arreu i és per a aquells a qui adreço el meu sospir i la alegria que tinc de ser simplement un bocamoll de bloc i escriptor de modestes biografies de “Grandes personajes”, al qual se’l segueix o se li fa una botifarra gimnàstica i musculada.
Què tingueu molt bon dia, especialment, avui, a l’Antoni i a l’Helena Bonals.