Estimats Antoni i Helena Bonals:
La vostra és una discussió complicada perquè gira al voltant del sentit mateix de les paraules. Els termes que empreu, encara que hi ha qui s’ha pres la molèstia de fer-ne una classificació sistematitzada i, per això, estudiada als centres educatius i seguida per les diverses corrents crítiques (suposo) estan sempre, en última instància, a expenses de com cadascú entén el significat de cada mot, i per fins a on cadascú entén les distintes classificacions literàries que hi ha (i que, no ens enganyem, s’estan constantment revisant). I això que no parlem ni de gèneres! Aquí s’arriben a generar discussions tan impossibles d’acabar com la de que algú digui “jo, que detesto les històries de guerra, adoro ‘Sense novetat al front’, perquè no és, de fet, una novel·la de guerra, sinó una història que ens parla de la manipulació del poder, les divisió de classes, l’amistat, la traïció, bla, bla,bla...” a un amant de les històries d’aquest gènere i, aquest darrer, no sàpiga no es pugui aguantar per a rebatre’l tot dient-li que totes les grans històries de guerra no són només això, sinó també “històries de que parlen de la manipulació del poder, les divisió de classes, l’amistat...”
No sé si El quadern Gris podria agafar-se com una novel·la, sincerament —potser sí!—
ni tampoc em barallaria amb qui defensés que és poesia (i no només per l’experiment sorprenent que va fer Vidalica fa uns dies). El quadern gris és ple de texts que tenen més poesia que molts poemes composats amb voluntat de tal, motiu que donarà per a uns de dir “però això no vol dir que sigui poesia” i per als altres “això fa d’El quadern gris, tot i la màscara de la prosa, una dels cims de la poesia catalana”. També narra una història personal que comença el 1918 i acaba el 1919, en un moment en que el protagonista-observador deixarà definitivament l’època d’estudiant, per a iniciar una etapa nova de la seva vida; que té fins i tot el seu què de presentació, nus i desenllaç —per més difuminada que la trama estigui, a través de records i anades i vingudes del món exterior a l’interior— i ens trobaríem amb argumentacions —amb arguments acadèmics validíssims!—, per a defensar dues postures contraries sobre els límits del que cal considerar novel·la. Jo, per part meva no tindria cap inconvenient a concedir que aquesta obra és tot això i, a més, ciència ficció, si ho preferiu. Del que no hi ha cap dubte, ho sento molt, Helena, és de que és un dietari. Un dietari arreglat, maquillat, manipulat, si es vol, però dietari al capdavall. Potser hi ha moltes mentides o personatges inventats, però la major part dels principals, dels que marquen una continuïtat, són reals, i els fets, també. No sabem fins a quin punt els seus diàlegs no són manipulacions del propi autor, així com no sabem fins a quin punt el Sòcrates que parla a través de Plató ha estat mai, de debò, Sòcrates (per cert, són teatre o no els diàlegs platònics? Déu meu, no vull encetar aquesta discussió, ara!) i sí sabem en canvi que algun dels fets ocorregueren, però en dates diferents (hi ha aquí gent molt més informada que jo, que té controladíssimes aquestes fallades de memòria, intencionades o no, del mestre). El dietari és real per quan, molt més que pel subtítol (perdona Antoni, en això discrepo de tu: una novel·la es pot titular de moltes maneres i que hi posi “un dietari” no seria, al meu parer, una prova definitiva) existeix en la seva forma primigènia, en paper —de fet és, literalment, un quadern gris!—, amb els escrits a mà i que els senyors de Xarxa de mots ens han anat mostrat amablement a través de les fotos i enllaços, escampats al llarg de la publicació del bloQG i que, a més, fou publicat en versió facsímil ja fa un temps. Encara podríem dir que aquests arguments tampoc podrien ser res si no fos per la prova definitiva: des de tot un bon grapat d’experts, fins a coneixedors directes d’en Pla, que parlarien amb infinita més propietat que qui escriu això, es refereixen a aquest text com a dietari. Si tots menteixen a l’hora, a manera de complot informatiu, ja seria una altra qüestió, de fet —ara que hi penso— força divertida perquè ara mateix estaria fent el préssec a tutiplén.
Resumint el meu raonament: penso que l’afirmació de sí El quadern Gris és un dietari no hauria de ser objectiu de discussió perquè, amb tot el que s’ha dit, ho és, mentre que la de que sigui una novel·la és discutible, en el sentit de que és pot argumentar fins a l’infinit defensant-la o atacant-la. Vull dir, que, si volem, podem discutir que El quadern Gris és o no un dietari, però llavors crec que correm el perill de ficar-nos dins el territori de l’Einstein o Sherlock Holmes , més que no en el de les definicions literàries i fins a on comencen i acaben els seus límits, discussió si que crec la de si és una novel·la o no, admet. I jo, posats a admetre, admeto que el que sigui que coi és El quadern gris no m’importa gaire i sí que veig que aquí hi ha dos comentaristes del bloQG que, cadascun a la seva manera, els agrada molt.
Jo, que he llegit encara molt menys que l’Antoni i que l’Helena Bonals, és el que penso i és possible que pixi fora de test, però no, em sap greu, per aquesta mancança lectora. Si de cas, ho serà perquè la meva lucidesa està entelada i no me’n he adonat.
Bona tarda a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada