Max Roqueta (Argelièrs, l'Ereau 1908 - Montpeller, 2005)
Després de tot una sèrie de neguits, tinc ganes de fer net amb aquest text que no és meu. Ja ho voldria!
No sé que passa avui, però és el dia dels rius. A tot arreu on vaig, trobo gent que parla de rius, amb uns texts fantàstics. Mireu l'entrada al blog d'avui del Joan-Daniel Bezsonoff o la del de la Joana.
Us vull transcriure aquest, Lo flume grand (El gran riu, en occità), de Max Roqueta, sense que serveixi de precendent. No es tracta d'anar transcrivint textos, que per això ja hi ha els llibres. De tota manera, aquest és un volum difícil de trobar a aquesta zona de món i crec que aquesta transcripció, modestament, pot fer-li més bé que mal.
Lo flume grand és el primer text del llibre Verd Paradís, tot un seguit de narracions escrites per l'escriptor occità Max Roqueta (1908-2005) entre el 1934 i 1958 i publicat en una versió bilinqüe occità-català el 2005 per Galerada. La edició i la traducció va córrer a càrrec de Jaume Figuers i Trull, un occitanista cultíssim. No em vull alargar més en aquesta presentació, sinó anar directament al que importa. Espero que sapigueu perdonar que era de justícia mencionar els noms dels involucrats en això que ve seguidament. Malgrat tot, us faré la broma de posar-vos els text en la llangua original, apa. A veure si ho enteneu. A sota, però, us trobareu amb un petit glossari de paraules difícils traduïdes a la llengua d'en Capri, perquè no em maleïu gaire els ossos. Si algú fa una traducció ben maca, tindrà premi, au.
Amb tots vosaltres:
Lo flum grand
de Max Roqueta
Un còp èra un flume grand tan larg que l'imatge del cèl s'i perdiá dins lo cel. Veniá de luònh. Cent Païses i vojavan son aiga. Mil riussets fassián cent rius e los cent rius mesclavan sas aigas dins lo flume.
Un jorn, un òme de las bocas del flume remontèt de long de la riba, e, de riu en riusset, venguèt dins una comba de montanhòla ont d'òmes vivián sens saber çò que se passava defòra. E, quand lor parlèt del flume grand, li rigueròn al nas: "Nostre riusset es d'aiganèu e bombís dins los pèiras, e los manits de tres ans l'escamban tot lo jorn. Nostre riusset es un riusset e nos fasètz ben rire amb vostre flaume grand."
Dins una autra comba, coma lor disiá que las aigas de las doas combas se mesclavan per faire un riu manquèron de l'amalugar. "De qué, li diguèron, nos venètz assajar de contar que nòstra aiga que giscla cantata d'una bauma sacrada ont an parlat los dieus, pòsca èstre quicòm de parièr coma l'aiga de la comba nevosa?" E l'emmanderòn a còps de peiras.
Dins un autre canton de la montanha foguèt quicòm mai: "Un flume, disètz? E de qu'es donc aquò que vos creba los uòlhs? Se i a un flume grand jos lo cèl es ben aquel ont lo cèl se mira."—"E los autres rius?"—"Nos parletz pas de vòstra fanga!"
Pasmens, d'aicí d'alai, un òme lo seguissiá como tornava davalar cap a las bocas del flume grand. E, coma venián a un ponch ont tres riussets se mesclavan per faire un riu, los quatre òmes s'agenolhèron esbleugits de la grandor, adejà, del miralh caminant que grèu, e lent e poderós, passava entre vilas e camps.
Es aital que d'òmes venguts dels quatre vents s'acampèron un jorn sus la riba del flume grand. Lo cèl de l'aiga se maridava a l'orizont al cèl de l'èr. Cent vilas ufanosas e clinadas sus l'aiga s'i miralhavan coma tant de nòvias, e los cants dels marinièrs s'encauçavan dins la lutz entre estaminas. L'òme de la comaba nevosa, sa man dins l'aiga se gelava a retrapar la frescor verge de la nèu. E l'òme de las espelugas s'emalherava de las ombras dins l'aiga fonsa. E lo de la plana i vesiá ondejar e fernir de pibolas. Las caras totas que de riusset en riu s'èran clinadas sus las aigas avián fach del flume grand aquel miralh qu'ofissiá, la nuòch, al pòble de las ensenhas, lo còr silenciós de tot un pòble d'òmes.
Per Enric Esprieu
flume: riu
bocas del flume: delta, desembocadura
comba: coma, vall
bombís (bombar): saltar
manits: infant
escambar: trencar-se la cuixa. Aquí, però, seria més aviat "passar d'una gambada" (suposició meva, feu un cas relatiu)
amalugar: apallissar, estomacar
bauma: cova, espluga
creba (crebar): rebentar, foradar
fanga: no arribar a vell
pasmens: nogensmenys, tanmateix
estamina: estemenya (un tipus de planta)
pibola: pollancre
5 comentaris:
Apa noia, quina feinada, i que ràpida! Ara m'hon he llegit tot ràpid i pinta molt bé. Et dic alguna cosa més tard o demà. I, ep! ja he rebut el teu correu, no pateixis.
Molt bé i gràcies!
Ostres, Joana, ara que m'ho he llegit bé, crec que t'has inventat una nova llengua! Jo, això segur, no crec que me n'hagués sortit gaire millor només fa un any enrere.
La gràcia està en que tota la gent que visita l'home que viu al delta estan equivocats perquè no han mirat mai més enllà del que tenen davant els seus nassos. En canvi, l'home del delta, que s'ha prés la molèstia de recórrer tot el riu, coneix la veritat. En contar la grandesa del riu comú a tots, a tot arreu on va se'n foten d'ell --i en un lloc fins i tot l'apallissen, pobre!-- perquè diuen que allò és un rierol de no res, que no els vingui amb orgues.
Però un home de cada trocet de riu que visita el creu. En total l'acaben seguint tres, en total.
Els homes que formen part d'aquest grupet selecte, en fer tot el camí de baixada i arribar al delta, acaben entenent que tots ells beuen d'un mateix riu, que és enorme, no la coseta ridícula que pensaven era, des del seu petit món on vivien.
La saviesa és buscada només per uns poquets. Pensem que la Terra és plana perquè és la nostra percepció. Si algú diu que girem al voltant del sol el cremem. I com aquesta, anem fent, tant és el punt on siguem ara: cada nova generació que neix és una generació amb la que cal començar de zero.
Hi ha un documental que mostra un grup de gent que camina des del Piemont italià fins la Vall d'Aran. Al llarg de tota aquesta immensa àrea de terra es parla una llengua: l'occità. No han estat gaire ajudats per estar units que diguem. A l'Estat francès li ha interessat més aviat el contrari. Els turons i les valls han fet bona feina. Molta d'aquesta gent es pensava que allò que parlava no era ni una llengua i resulta que és una de les més antigues i amb una tradició literària més exquisida a l'Edat Mitja. En trobar aquell coi de peregrins del Piemont, que la parlen amb el seu accent i les seves variants regionals, tots flipen de veure que s'entenen. El riu era molt més gran del que es pensaven. La seva llengua no era un patois que parlessin només a la seva comarca, a quatre viles. Es parla a una àrea que ocupa un terç de França --poca broma!-- la Valh d'Aran i un xic del Piemont italià.
I com això, tantes coses. "Terres llunyanes, mentides grosses", deia la meva àvia.
Agermanar llengües està força bé ;-) i el text de la Joana no deixa de ser divertit; sincerament, jo hagués estat incapaç de fer-ho millor ;-)
He patit amb la lectura occitana. Ets un malparit ;-). Tenint a les teves mans una versió bilingüe... Tant costava posar-ho en català i no deixar que l'audiencia ens tornem ximples????
En qualsevol cas, i aprofitant la conjuntura... vaig a fer un riu ;-)
Fins ara Floerance.
Per Joana:
Tranquil·la dona! A més, la meva explicació és exageradament prosaica. Un text d'aquesta mena no s'ha d'explicar com ho he fet, ni treient tantes conclusions. L'autor, en aquest sentit ha fet una fàbula oberta, en la que cadascú hi ha de veure el seu què, arribant a conclusions sovint contradictòries. Didàctica potser, sí, però d'una manera per mi molt agradable, en la que no em sento que m'empenyen.
Pel kioskero: Amb el comentari m'he fotut un fart de riure tan bèstia que m'han sentit els del debat toros sí, toros no, al programa del Cuní. Per cert, que hi surt la Maria de la Pau Janer, que del susto, ha fotut cara d'haver-se li escapat un cuesc.
Potser ho faré, però ara no, que he de sortir pitant.
Una abraçada, nen!
Publica un comentari a l'entrada