AhirAhir divendres, mentre feia dissabte, vaig veure això. Ni fent de minyona no puc evitar de tenir el cap als núvols, que diria l'amiga Joana.
Les últimes postes de sol són de medalla. L'hivern ja ho acostuma a tenir.
El que no és tan normal és que hi hagi tantes mosques encara. I si ja eren enganxoses les de fa tres mesos, què no seran aquestes de desembre. Comença a fer una mica de por. Potser ens estem endinçant en una era de mosca perpètua, tot l'any. Si és així, haurem d'aprendre a acceptar el canvi. Nosaltres i els llibres que llegim. Vull dir que he liquidat més dípters d'aquests tancant un llibre de cop, que no pas amb la pala de plàstic per a tal efecte que em van regalar. La lectura mata. Mala època perquè em deixeu llibres. Encara que m'agenolli davant vostre, no permeteu que m'endugui un sol volum de casa vostra fins l'estiu que ve. Si us fa nosa trobar algun ocasional sucedani de Tàpies a dins, és clar.
Fa uns diesAhir vídeo
Quinze minuts de posta de sol concentrats en mig minut de vídeo. Feia tan poc vent que els canvis són molt lents. Trenta segons contemplatius no haurien de fer mal a ningú. No el mireu, però, mentre a fora n'hi hagi una de veritat. L'avantatge de veure una posta al natural és que pots espiar que hi ha darrera els marges del que es veu a la pantalla de l'ordinador. T'adones que els àngels són eficients.
Si teniu obligacions que us ho impedeixin ja no m'hi fico. Sé el que és això també. En qualsevol cas, bona tarda a tothom.
6 comentaris:
Impressionat posta de Sol! Increïble! Tot i que jo sempre he sigut dels que han pensat que segur que de totes les mosques que mata el fred de l'hivern, sempre de totes les que crea la primavera n'hi ha una que perdura i viu tot l'any, tot i que només sigui una... (tot i que la meva tesi es totalment ilògica) sempre m'ha agradat saber que n'hi ha una que se'n salva :)
L'imperdible de ℓ'Àηimα
Molt artístiques les fotos, sobretot la de l'avió i els nuvols.
M'hi hauria de posar a fer-ne, de tan glorioses postes.
Precisament vaig veure un munt de fotos al Telenotícies. No és estrany. Amb postes de sol així, les fotos es fan soles.
I com diu l'Albert, hi ha postes --o sortides de sol-- que, en no tenir càmera a temps, queden a la memòria.
La teoria de les mosques del Jordiroch s'assembla a la que tenia jo també. De vegades ecara penso el mateix. Ara gairebé em sap greu haver parlat d'aquests insectes d'aquella manera!
Apa, Joana! Com ja he dit abans, no crec que hi hagi massa mèrit en fer aquest tipus d'imatges, més que mirar de no destroçar el que ja és una meravella per si sol. No és falsa modèstia: fins i tot ma mare --la millor mare del món, d'acord, però també, probablement, la pitjor fotògrafa, pèssima, execrable-- n'hagués tret unes imatges bellíssimes. I el text en aquest cas --això de les mosques aixafades, ecs!-- és un peu de foto que, com que sóc un incontinent verbal, m'ha sortit una mica massa llarg.
No, no, aquí el mèrit no és ni de la imatge, sinó dels àngelets que dic. O de qui sigui que s'ha dedicat a pintar aquest miracle de colors en constant mutació.
Benvinguda i bon diumenge!
Jo la vaig veure des del Passeig, i era maravellosa.... tenia la càmera de fotos, però no tenia prous mans per fer-la... nens, cotxet, pilota.... però la vaig gaudir amb la vista, que una cosa tan bella no s'oblida
Entenc el teu atabalament Criticartt. El disc dur de la memòria és el que ha de funcionar en aquestes situacions, sí.
Publica un comentari a l'entrada