No cal trinxar res, ni per dins ni per fora

No cal trinxar res, ni per dins ni per fora. N'estic convençut. Crec que, una vegada més, se’ns està mirant de marejar per fer-nos veure el que no és. Ho han fet amb els carrers de Sitges, ho han fet amb la Platja Sant Sebastià i ara ho continuen fent. Se'ns ven la idea de que per duur a terme la restauració dels edificis que conformen els museus és inevitable la construcció d'aquelles rampes en el més pur estil Mercadona. Per aquest motiu se'ns diu que, posats a fer-les, millor que siguin a fora que a dins. Com si no hi haguessin altres solucions! Senzillament, se'ns aixeca la camisa.

Llegeixo al Periódico de Catalunya les declaracions d'Antoni Sella sobre que el que es pretén fer amb la façana de la polèmica és semblant al que es va fer amb el Palau de la Música de Barcelona, amb la bona intenció, suposo, de que amb això ens tranquil·litzem. Bé, doncs jo amb aquestes paraules, respectadíssim Antoni —i ho dic sense ironies, perquè sí que et respecto: lamento que el destí ens hagi posat a banda i banda d'aquest tema, abans que mai haguéssim tingut la oportunitat de conéixer-nos millor. Llàstima!—, encara em poso més nerviós. Probablement en aquest punt potser estaré en desacord amb algun membre de la Plataforma o dels que protesten pel mateix que jo. A mi, aquella reforma en concret em fa venir basques. Cada vegada que pujo a Barcelona per ensenyar la ciutat a algun amic meu estranger em trobo amb més dificultats i més carrers pels quals em veig obligat a no passar per les ganes que em venen de plorar. Molts demanen que el senyor Millet vagi a la presó, i jo el que voldria és que hi anessin a petar els senyors Òscar Tusquets i Carles Díaz. Ho sento. Tant me fa que siguin uns excel·lents professionals, magnífics tècnics, treballadors incansables, que emprenguessin aquella reforma amb una gran il·lusió i que el seu nom surti a l’Enciclopèdia Catalana. També els que van portar a terme la invasió de Polònia el 1939 eren uns grans professionals de la guerra i van posar en el seu projecte una grandíssima il·lusió. En un altre ordre d'exemples menys susceptibles d'ofendre les pells sensibles vsensibles per a segons què també, que per carregar-se aquella façana no sembla que n'hi hagi gaire de sensibilitat—, podríem dir el mateix del senyor Porcioles i la seva actuació amb Barcelona. Per molt assumptes obscurs que en aquella època brollessin, estic convençut que aquell tristament famós alcalde devia creure que el que feia era bo per la ciutat. No estava, al capdavall, mirant de solucionar un problema evident de superpoblació? Ja ho sabem que interessa que la gent no tingui gaire memòria, però llavors hi havia molta gent que pensava que malgrat que sí, que era una pena que es fessin aquelles desgracies amb els edificis modernistes, que bé s'havia de tirar endavant alguna solució, però, amb tots els canvis socials que s'esdevenien. La semblança amb el que està passant ara a Sitges és, al meu parer, esgarrifosa.

Han aparegut publicades dues cartes a l'Eco en contra del sector crític. Em sembla molt bé, és clar. I no seran les últimes. D'això va la democràcia. Qui cregui que el que és bo per Sitges és la reforma, no només té el dret sinó el deure d'expressar la seva opinió i defensar-la amb contundència si se sent ofès. No s’hauria d’esperar una altra cosa. És el que faig jo des de la meva postura. Em sento ofès, estafat, ridiculitzat i veig el meu poble despersonalitzat, convertit en un objecte anodí, incolor i sense gust, sense cap substància.

Per aquest motiu crec que ja n'hi ha prou de callar. Després de totes les darreres destrosses, la meva consciència personal em deia que no podia mantenir la boca tancada per més temps. Mirava el poble, i quan parlava amb algú, tot era arronsament d'espatlles:


—Oh, què hi vols fer? Al final sempre faran el que voldran.

O bé (i aquesta me l’han dita moltes persones):

—No servirà de res protestar. En aquest poble la gent no es belluga per res. No hi ha el costum.

El "Què hi farem" de sempre, tan català, una de les nostres misèries més nacionals grosses. I a més, jo ho veig així, aquesta actitud mesella no era sinó un insult a l’ajuntament molt més gran que el fet de protestar, ni que sigui amb rampells que de vegades creuen un cert decor. A mi em sembla una actitud de pensar que estem en una dictadura, que l’ajuntament forma un ens apart, que pot fer i desfer, i que a nosaltres ens toca el paper d'éssers insignificants a les seves mans. No, l’ajuntament no és una dictadura, sinó que el formen els nostres representants, que han de fer el que nosaltres els hem demanat que facin. I els hem d’ajudar a veure el que ens agrada del que fa i el que no. Jo tinc la obligació de confiar en el nostre ajuntament i és per això que protesto. Si no ja podem plegar i emigrar a Samoa, a passar els últims anys de la vida pintant cocoters i belleses natives.

Sabem que s’hi encaparraran, que defensaran la seva idea, perquè les decisions que han pres els ha portat a anar massa lluny, hi ha massa diners en joc, i ara se'ls presenta molt fotuda la rectificació. Sabem que qualsevol protesta els pot posar molt nerviosos. Poden arribar a posar-se rabiosos i tot. Jo en el seu lloc potser ho faria. Però ho sento, en aquest merder s’hi ha ficat ells solets. No em fan pena, per molt que alguns d’ells personalment em caiguin molt bé. Tantes actuacions equivocades ens empenyen a molts a voler-los ajudar. I no és cinisme: et vol més aquell que et diu el que fas malament que aquell que s’ho calla. Sempre.

M’hi han empès a mi, que no sóc ningú, i a més de 750 persones que en menys d’una setmana s'han apuntat, sense pensar-s'ho dues vegades, a un grup del Facebook del qual encara no sé qui l'ha creat, i evidentment la Plataforma, que sí que ho sé, i que no para de rebre suports per tot arreu. La dada no pot ser menyspreada encara que es digui que el recolzament a la protesta sigui minsa. Es comenta a una de les cartes que el blog de la Plataforma no té comentaris. És cert, és clar. Aquell blog fa bàsicament de base d’enllaços a totes les adreces que parlin sobre el tema. A les entrades dels blogs enllaçats es pot veure que a les entrades que tenen més molla sí que n'hi ha comentaris, alguns d’ells molt sucosos. Malgrat això, cap d’ells no deixen de ser blogs de tipus cultural, i, és així, a menys que el blogista no estigui obsessionat per aconseguir el màxim de nombre de lectors possibles a base de fer la pilota a la màxima quantitat d’altres escriptors de blogs, cap d’ells difícilment aconseguirà un nombre massiu de comentaristes —tot i que ningú pot parlar dels lectors silenciosos. Fins i tot i així, sense fer res per anar a cercar lectors, crec que hi ha casos força espectaculars. De tota manera, per a qui vulgui obrir els ulls, recomano més aviat una visita al Facebook o, encara millor, donar un tomb pel carrer i preguntar a la gent. No sóc l’únic a patir la malaltia ocular. Som molts. I alguns d’ells amb una vista infinitament més qualificada que la meva.

Sobre l’argument que es demana per protestar, jo crec que no en cal més que un: la fotografia. Si aquella fotografia, com he dit fa poc, ha estat un barroer dibuix fet de pressa i corrents, que en realitat no es pretén arribar a perpetrar aquella monstruositat, potser en podrem parlar. Però de moment no n’hi ha cap d’altra. La cosa, és trist d’admetre-ho, no pinta massa bé.

Justament el fet de "no tenir arguments" era una de les crítiques que se'ns feia des d'una de les cartes a l'Eco. Jo crec que la obvietat gràfica és tant aclaparadora que a mi, personalment, no me'n calen més. La foto és per a mi l'únic argument, que parla per si mateix. És un autèntic tret gràfic a la nuca del nostre patrimoni. Que una imatge val més que mil paraules en aquest cas roman més vàlid que mai. Hi ha més gent al poble del que ens pensem que no s’empassen el conte de l’emperador despullat. A d’altres potser no els semblarà tan terrible. Bé, hi tenen dret, tant com els que no els devia semblar tan terrible el que va fer el senyor Luís Cobos amb una selecció de música clàssica, allà pels anys vuitanta, amb l’afegitó d’un caixa de ritmes amb un batec metronòmic. I ep, que els senyor Cobos era un professional exemplar, eh.


La meva reacció primera en veure aquella foto crec que va ser la normal.

--What???

I després em podria haver quedat de braços creuats i deixar que, com que se suposava que tot estava ja dat i beneit, la cosa tirés endavant i au, deixar fer. Doncs resulta que jo no sóc dels que pensa que les obligacions dels ciutadans en democràcia s'acabin a les urnes. Crec que si algú detecta que s'està cometent alguna actuació que va en contra de la comunitat, l'ha de denunciar. Els uns seran més sensibles a uns temes que els altres, hi haurà persones que s'adonaran d'errors que per mi passaran desapercebuts, i així passarà amb totes i cadascuna de les coses. Entre els uns i els altres se suposa que podem col·laborar a aportar la nostra visió de com ajudar a que la nostra societat millori o que, com a mínim, no s'espatlli encara més. En la meva feina de vegades he preparat projectes en la línea equivocada i la visió d'ulls externs m'han fet rectificar. Jo agraeixo que se'm faci veure que vaig errat. De vegades fot, perquè ja has treballat molt. Però a la llarga agraeixes el canvi de rumb i no haver de lamentar haver-la espifiat fins el moll de l’ós. No veig perquè l'ajuntament no hauria de fer el mateix. Agrairia que com a mínim es preguntessin perquè hi ha tanta gent que protesta. Que reflexionessin que potser no es tracta d'un rampell d'un grapat de capriciosos, sinó perquè la paciència d'una part important de la població s'ha acabat, que aquesta gent està molt i molt cremada, i que els esforços per guardar les formes en alguns casos van més enllà del que es pot aguantar. I podrien preguntar-se que algunes d'aquestes persones no tenen cap mania especial als socialistes, així, en abstracte. Jo no els hi tinc cap, us ho puc ben assegurar. En aquest tema, la política me la bufa maximalísticament i em posa molt nerviós quan sento comentaris de qui aprofita aquest assumpte per dir "aquests socialistes..." No potser que no hi hagi algun votant socialista que no senti tan ferit i estafat com jo en aquest tema! No li tinc ganes a ningú, a cap partit. Només vull que aquest crim no es cometi. Tant costa d'entendre?

Doncs bé, tornem a on érem. El que vam fer molts en veure aquella foto va ser reaccionar, individualment i, mica a mica, vam anar contactant.

Després, per part de l'administració local va venir el procès lògic que hi ha en aquestes casos: la venda de la moto. Que si la reforma es fa així hi ha un motiu. O molts motius. Que si cal adaptar els edificis als minusvàlids i moltes altres raons, òbviament indiscutibles, innegociables. El mateix va passar amb l'assumpte de les voreres del centre de la vila. Que calia arreglar les conduccions de gas, d'aigua i altres històries, perquè era evident que eren insuficients i es desfeien de velles. En fi, que en tots els casos sempre hi ha no excuses sinó bones raons, algunes d'autèntica urgència, que demanen que es faci una intervenció ja. La regla de tres que ells després en treuen si algú protesta segueix un sil·logisme perversament fals. La reforma es fa pensant en el bé de l'edifici. Aleshores, qui està en contra de la reforma, està en contra del bé de l'edifici, en contra que s’adapti a l’accés per minusvàlids, en contra de qualsevol benefici social. Perdó, però aquest sistema argumentatiu se m'afigura força cutre, encara que a algun innocent no advertit li pugui fer efecte.

Crec que qualsevol persona normalment constituïda estarà d’acord amb que qui estigui contra aquest tipus de reformes internes, de necessitat no només legal sinó humana, social, ha d'estar per força guillat. Qui ho està? Jo no en conec ningú. I jo és clar que estic a favor de que es trobin solucions a aquests problemes fonamentals, perquè no hi trobo cap plaer a això de fer la vida impossible als minusvàlids. En això sóc així de poc original, afortunadament.

Per desgràcia, com dèiem, amb aquest primer argument basat en el sil·logisme fals que esmentava abans, sempre hi ha una part dels primers protestants que es desinflen. A ningú li agrada passar per un antisocial. Però la història és plena de projectes que s'han repensat i pels que altres mans, altres caps, han trobat solucions que han acontentat els qui volien conservar el patrimoni al preu que fos i la seva adaptació a les necessitats humanes bàsiques. Sempre cal negociar. Es pot perd algun llençol. Però d'un llençol a la meitat del llit n'hi ha tot un camí.

S'està salvant Venècia. Hi ha algun debat sobre si trinxar els edificis per dins o per fora? La polèmica és evident que allà també hi existeix. Però en aquella ciutat la única cosa que es trinxa, si de cas, són les estructures de base, una obra faraònica per cert. Tota Venècia en pes roman exposada al salnitre del mar. No obstant no conec que cap edifici s'encapsuli dins una urna de vidre, ni al qual s’hi construeixin rampes de l’estil de les que es veuen a la foto. He trobat aquest bonic document http://www.international.icomos.org/venicecharter2004/catala.pdf que crec que, encara que no tingui a veure amb la nostra legislació ni res semblant, diu el que crec que llueixen com a punts fonamentals que s'ha de tenir en compte a l'hora d'iniciar una reforma i que sospito que no s'han tingut en compte en aquest cas. Com a mínim no fins al punt que jo veig que hauria calgut.

Acabo dient que estic convençut que molts dels que defensen aquest projecte segur que s'estimen el poble tant o més que jo. Simplement tenen una manera molt diferent de veure les coses. Jo tampoc crec que els senyors de Ciudadanos no s'estimin Catalunya. Ells, des del seu punt de vista, segur que estan convençuts que els que fan els altres partits porta Catalunya a la destrucció. Per ells, la unitat d'Espanya i Catalunya com una simple regió significa el millor que li pot passar a la nostra societat. Jo no crec, amb aquell simplisme tan irracional, que siguin uns feixistes ni res de tot això. Tan sols em sembla que s'equivoquen, que la meva visió és la bona. En aquest cas concret, opino que el que cal pel país és diametralment oposat al que ells volen i que la destrucció que la solució que proposen ens duu a la destrucció i a la pèrdua de caràcter com a país.

En l’assumpte que ens ocupa crec que passa exactament igual. M'importa un bé negre que hi hagi qui, tant en un cantó com en l'altre, vulgui figurar, que pretengui aprofitar la confusió per obtenir algun tipus de benefici particular, de mirar més per a ell que per al poble. No em posaré a acusar els contraris amb aquest argument tan pobre. Primer perquè no conec les motivacions personals de cadascú, no m'interessen i, principalment, perquè és mentida. Sé que tant a la majoria d’ells com la de nosaltres ens mou principalment el cor. Demanaria a aquests senyors doncs que s'abstinguessin de continuar per aquest camí i concretéssim la discussió en el tema fonamental, sense acusacions impossibles de demostrar. Admeto algun insultet i alguna conya feridora, perquè sinó mostraríeu un avorriment ensopit, d'un políticament correcte insuportable. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era, i ara hi som a l'era. Doncs vinga, si hi ha una mica de pols ja ens l'espolsarem, caram, que ja som prou grandets. I si alguns quedem barallats, mala sort. La ocasió és important. Amb això crec que tots hi estarem d’acord.

En resum:

Repeteixo, veig gent molt ofesa amb el que diem els que estem en aquesta banda. Els recordo que tant ofesos com ells ens sentim els qui estem a la part del poble on, per obra i gràcia de l’ajuntament, ens hem vist obligats a quedar. La divisió no me l’he inventada jo, no se l’ha inventat ningú dels que hem dit prou. Si hi ha tantes veus que protesten no és perquè siguin les d’una colla de nens mimats –que n’hi pot haver, perquè el dret a protesta el té tothom, nens mimats inclosos—, sinó pel que es pretén fer, de la manera que es vol fer, i amb les manipulacions d'opinió amb que tot plegat es porta a cap. Si algú pensa que jo també manipulo ho pot fer. Evidentment ens esforcem en que el que veiem —com a mínim més de 750 persones més, que s’han expressat per Internet, no ho oblideu— sigui compartit pel màxim nombre de gent possible i que l'únic benefici que busquem és que s'aturi i es plantegi d’una altra manera el que considerem una barbaritat. Una més, de fet, però la pitjor de totes, un precedent espantós. Després d'axiò ja podrien enderrocar la Punta i refer-la de fibra de vidre, perquè ja no vindria d'aquí.

I acabo insistint que si voleu no cal que llegiu res del que dic jo o qualsevol dels blocaires que s’hi ha expressat en aquesta línia, alguns amb molt de més coneixement de causa que jo. Tota aquesta xerrameca us la podeu passar per alt. Només cal que mireu atentament les fotos que s'han publicat i, amb la mà al cor, penseu per vosaltres mateixos si aquest és, com diuen els altres, la millor manera d'engegar la reforma. I si al final realment no podem fer res, doncs OK, emigraré a Samoa a pintar mones. No tinc tanta paciència com l’Espriu, que es quedava en la seva “pobra, bruta, trista, dissortada patria”, malgrat que per tot no hi havia una altra cosa que el paradís que els de Ciudadanos semblen enyorar tant. Si no hi ha més remei que acabar destruint el Sitges que m'importa, m’estimo més no veure-ho. Però encara queda molt perquè això passi.

Avui hi ha la famosa reunió. A veure que passa. Primer que res hem d'escoltar, escoltar i escoltar. I després, si podem, parlar.

Quines ganes tinc de deixar d'escriure sobre aquest tema tan horrorós!