Jugo segur i us copio en occità llenguadocià i tradueixo al català un bell text de
Joan Bodon (1920-1975), el gran escriptor occità. Es titula
Lo meu ostal (la meva casa), introducció del seu llibre
Contes del meu ostal (Contes de casa meva). Si tot va bé, aquest diumenge visitaré on va viure, a prop de Rodes, al cor d'Occitània.
Fins aviat, gent!
LO MEU OSTAL de Joan Bodon
La revolucion s'acabava, la Republica se morissiá, Bonaparta se batiá en Egipta. Es alara que se bastiguèt lo meu ostal.
Lo pagés que lo faguèt bastir, un òme de la mia raça, teniá encara per las idèas nòvas : per la Republica e la Constitucion. Volguèt que sus la fenèstra lo peirièr engravèsse sul lindal : AN - VII R.F. Mas lo pèirièr per escandalisar pas lo mond que passarián tustèt pas gaire sul cisèl. Aital las letras se vesián pas tròp e lo pagés siaguèt content quand mèmes.
La pagesa, ela, teniá pel Rei e per la Religion. Quand l'ostal siaguèt bastit la brava femna en secrèt faguèt sonar lo curat, un acian curat refractari e bartassièr* qu'aviá escapat a la Terror en se vestiguent de pairolièr. Arribèt un ser ambe l'espasor. Benesiguèt tot l'ostal, marmonava de latin. Mas l'ase del pagés, que el tanben coma son mèstre, aimava pas lo latin, ni los capelans, sortiguèt lo cap pel fenestron e bramèt : hi han... hi han, tant que lo curat siaguèt aquí.
Lo paire del pagés, en secrèt el tanben, se n'anèt a veire lo sorcièr dins l'Albigés, del costat de Montirat. Quand tornèt, lo paure vièlh portava una sorcelariá dins un botelhon de veire negre tapat de siure e cachetat de sofre. La nuèch aquel papeta s'arrapèt sus la teulada e clavèt ambe de mastic de fontanièr, contra la chemenèia, lo botelhon de la sorcelariá. Aital lo meu ostal se trobèt a l'abric de las trèvas e dels missants còps d'uèlhs.
Mas Bonaparta prenguèt lo poder, lo sonèron Napoleon. Lo filh del pagés partiguèt per de guèrras luentanas. Quand tornèt se maridèt e compèt una pendula amb duas aglas de coire, una de cada part del quadrant.
Napoleon cabussèt en Russia, la pendula pr'aquò demorèt a la cambra. Lo Rei dintrèt a París e la pagesa qu'èra venguda mameta plantèt dins l'òrt un pè de lire que floriguèt color de l'aur...
Aital las annadas passèron, annadas de patz, annadas de guèrra, reis, republicas, emperadors. Lo meu ostal pr'aquò teniá còp. Los vièlhs morissián, mas los joves se maridavan, de noras venián. Tot còp caliá batejar o far prègadieus...
D'uèi un sègle e mièg trescolat, lo meu ostal se demolís. Lo liri color d'aur a secat dempuèi un brieu. La pendula de las aglas repàpia e pica pas pus. La darrèira grèla bresèt lo botelhon de la sorcelariá. Es a pro pena se sul lindal revolucionari las letras se pòdon legir. Cap d'ase passa pas mai lo cap pel fenestron e la benediccion del curat refractari ha perdut son poder.
Lo meu ostal se destrantalha coma se destrantalha la mia lenga e coma s'arroïna lo Roergue vièlh.
Deman caldrà tornar bastir. Mas al nom de quina fe las parets seràn benesidas ? Quina revolucion marcarà lo seu signe sul lindal ?
Ieu sabi pas ren, vòli pas ren saber. Ai reculhits aqueles contes, los ai sarrats dins un libron que portarai per la nuèch sorna a l'amagat dins l'ostal nòu.
Lo mespresaretz aquel libre : se vos desplai lo cramaretz. Benlèu al trast ambe las iranhes lo daissaretz se languir. Pr'aquò se un filh de la mia tèrra a la velhada lo legís serai pagat de la mia pena, serai content, ieu me sufís.
*Apelavan bartassièrs los prèires refractaris que disián los messa pels camps, darrièr los bartasses.
LA MEVA CASA de Joan Bodon
(trad. Florenci Salesas)
La revolució s'acabava, la República es moria, Bonaparte lluitava a Egipte. Fou aleshores que es construí la meva casa.
El pagès que la feu construir, un home de la meva raça, recolzava encara les noves idees: la República i la Constitució. Volia que sobre el llindar de la finestra el pedrer gravés: ANY - VII R.F. Però el pedrer, per no escandalitzar la gent que passaria no gosà picar fort damunt el cisell. Tot i que les lletres no es veien gaire el pagès es mostrà prou satisfet.
La pagesa, per la seva banda, recolzava el Rei i la Religió. Quan la casa fou construïda l’agosarada dona anà en secret a cridar el mossèn, un vell mossèn refractari bardisser* que havia escapat al Terror vestint-se de calderer. Arribà un vespre enmig de la foscor. Beneí tota la casa, barbotejava en llatí. Però l'ase del pagès, a qui també com al seu amo, no li agradava el llatí, ni els capellans, tragué el cap pel finestró i bramà: hi-haa… hi-haa, tot just el mossèn era allà.
El pare del pagès, en secret ell també, se n’anà a veure el bruixot que hi havia a Albigués, al costat de Montirat. Quan tornà, el pobre vell portava un sortilegi dintre d’una ampolla de vidre negre tapada amb un suro i replena de sofre. Aquella nit, el iaio s’enfilà sobre la teulada i clavà l’ampolla del sortilegi amb cola de fuster contra la xemeneia. Així casa meva es trobà protegida dels mals esperits, maleficis i mals d’ull.
Però Bonaparte prengué el poder, el l'anomenaren Napoleó. El fill del pagès partí cap a guerres llunyanes. Quan tornà es casà i comprà un rellotge de paret amb dues agulles de coure, una de cada part del quadrant.
Napoleó es capbussà a Rússia, però el rellotge de paret romangué a la cambra. El Rei entrà a París i la pagesa que ja era una iaia plantà a l'hort una flor de lis que florí tota daurada...
Així passaren els anys, anys de pau, anys de guerra, reis, repúbliques, emperadors. Malgrat tot això, la meva casa s’aguantava dreta. Els vells es morien, però els joves es casaven, les nores venien. A tothora calia batejar i fer extremuncions…
Ha trascolat ja un segle i mig i la meva casa és mig derruïda. La flor de lis daurada s’ha assecat ja fa temps. El rellotge de paret de les agulles de coure repapieja i ja no sona més. El darrer temporal s’endugué l’ampolla del sortilegi. Amb prou feines es poden llegir les lletres que hi ha sobre el llindar revolucionari. Cap ase ja no treu el cap pel finestró i la benedicció del mossèn refractari ha perdut el seu poder.
La meva casa trontolla com trontolla la meva llengua i com s’arruïna el Roergue vell.
Demà la caldrà reconstruir. Però en nom de quina fe les parets seran beneïdes? Quina revolució marcarà el seu signe sobre el llindar?
Jo no sé res, no vull res saber. He recollit aquests contes, els he entatxonat dins un llibret que portaré d’amagat dins la foscor de la nit a la casa nova.
El menyspreareu aquest llibret: no us agradarà i el cremareu. Potser el deixareu llanguir a les golfes amb les teranyines. Si després de tot, un matí ve un fill de la meva terra i el llegeix seré pagat de la meva pena, seré feliç, amb això en tindré prou.
*Anomenaven bardissers als capellans refractaris (capellans camperols a l’època de la revolució francesa) que deien la missa pels camps, darrere les bardisses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada