Segons la darrera enquesta, el 48% de catalans estarien a favor de la independència, mentre un 41% hi estaria en contra i la resta es mantindrien dubtosos. Cliqueu aquí per veure'n els detalls. Com totes les enquestes s'ha d'agafar amb totes les reserves. Si estiguéssim en un país democrátic ja sabem quina seria l'enquesta vàlida.
A tots aquells que encara us declareu dependentistes (és la única manera no ofensiva, justa, que se m'acut d'anomenar un català, balear o valencià que no se sent independentista) us pregunto que ja posats a dependre, suposo que no us faria res fer-ho de Barcelona, València, Mallorca o Perpinyà, enlloc de Madrid, no? Ah, cert, Madrid sempre estimarà i respectarà la nostra forma de ser més que la nostra capital natural i mai ens regalarà amb boicots, ni res de tot això; no ens humilarà ni es riurà de la nostra llengua; encoratjarà a que estimulem la nostra cultura particular i no ens convertim en una mena de neo-Castella sense cap mena de gràcia, provinciana, deforme, no... Mira que sóc ruc. Resulta que a través dels articles d'El Mundo, ABC, La Razón o les veus i belles imatges de la COPE o Intereconomia no havia sabut veure que tot allò es deia i feia per encoratjar els catalans a sentir-nos estimats. Sembla ser però que es disparaven mentides, repetides fins l'extenuació (vatua l'olla, no ho hagués dit mai! que diria el meu admirat Morando), però amb la intenció afectuosíssima de mirar de frenar l'excés d'amor que Espanya sent per nosaltres d'una manera natural, espontània, com per equilibrar la balança, no fos cas que ens passés com als nens consentits, que creixen debilitats en la seva autocomplaença. Fins fa poc no havia sabut veure tan bell esforç, en gratitut al tots els sacrificis que hem fet per modernitzar l'extraordinària pell de brau tota...
Diuen que ara és el moment de la unitat, no de la divisió. Jo quan vaig a Carcassona, Rodès o Tolosa (Tolouse pels jacobins) sempre em reben amb abraçades i em llencen floretes per la meva identitat (potser es passen també, però és que van molt necessitats d'autoestima nacional aquells, pobrets), mentre que si em presento igual desimboltura, sense complexos d'amagar el que sóc, a Granada o Valladolid (i més tristament a territoris germans) el més probable és que em rebin... euh... d'una manera lleugerament diferent (escepte dels bons amics amb els quals he hagut de consumir llaaaargues i esgotadores converses sobre el tema). Per tant, si em demanen que m'uneixi, tinc molt clar a qui ho faria. Malgrat això, sé que des del desastre de la batalla de Muret el 1213, en que les aspiracions de formar un gran estat occitano-català-aragonès se'n va anar a pastar fang, això equival a somniar truites de xampinyons.
Estic cansat d'aquest tema. Estic fart de parlar amb sords. No es pot lluitar contra un sitema social i mental minusvàlid de cultura democràtica des de la seva arrel, que basa una part important del fet d'existir en la llei del "por güevos" i la cultura (?) del "¡A por ellos, oé!" que ens resulta tan estrangera com el costum d'algunes tribus de menjar carn d'iguana crua. Estic esgotat, com ja li he fotut la pallissa al meu amic Kioskero, de que (i perdoneu la patètica autocita amb un copy and paste amb algun retoc i traducció del que li he dit, però em fot molta mandra tornar-ho a repensar):
"Sempre ens trobem que les argumentacions més detallades (no parlo dels pamflets sense matisos, que els hi ha), elaborades per polítics i intel·lectuals catalans amb esforç i cura exquisists, són despatxades en el millor dels casos amb les fórmules automàtiques de "el típico discurso victimista", o amb insults tipus "nazionalista" en el gairebé pitjor (en el pitjor, sense gairebé, ja t'envien els tancs i t'exterminarien, directament). Com que a ningú li agrada passar per victimista o nazi (almenys a mi no em fa gràcia) molts catalans s'acoquinaven i es retreien, com l'ull del caragol en ser tocat. "No hi ha res a fer, és com parlar amb una paret", dèiem. Ens tenien clissats. Sabien que ens mata el sentit del ridícul, que "no tenemos huevos" com ells. Però cada vegada hi ha menys ovelletes, per molt que mirin cap una altra banda, enardits d'un orgull per mi incomprensible i manipulin els números d'una manera tan barroera com desconcertant. No es tracta que ara ens tornem uns llops, però sí de mantenir una mínima dignitat. Insisteixo amb la frase de Bezsonoff: "jo no he deixat França, és França que m'ha deixat". Molts catalans ens sentim igual en aquest estat en el qual cada dia ens sentim més estrangers. I cada dia som més..."
I ja ho dic, per matar aquest tema, incloc tres articles apareguts en diversos medis catalans, que considero molt interessants, i una entrevista al lider d'una formació política valona, unionista (encara que tal com van les circumstàncies, s'estan plantejant de picar a les portes de l'estat francès per formar-ne part). L'home accepta, amb un nivell de civilització que a mi em sona a glòria, el fet que els flamencs vulguin dividir la santa Bèlgica en dos bocinets. Us imagineu algú del PP dient:
"No allarguem l'agonia i matem Espanya tal com la coneixem (allà hi diu Bèlgica, és clar) d'una vegada, si us plau. Si deixem que es podreixi i acumulem més rancúnia en els nostres cors, al final algun irresponsable perdrà el control i esclatarà la violència. No ens acarnissem i preparem el futur serenament. Seguim el model txecoslovac, el divorci amistós ràpid i indolor, no volem ser Iugoslàvia." Ciència ficció, és clar.
Endavant, fem la gran matracada i matem-ho d'una vegada. End of story. Finnish. Kaputt. Auf wiedersehen. Aiu siatz!
Entrevista a l'economista Laurent Brogniet
"No allarguem l'agonia i matem Bèlgica ara".
Entrevista amb Laurent Brogniet, per Albert Segura, publicada el 20 de setembre del 2010 a l'AVUI
Ja no són només els flamencs, també els francòfons comencen a assumir ara la fi de Bèlgica i preparen el seu pla B. L'economista Laurent Brogniet (Brussel·les, 1964), copresident del partit Rassemblement Wallonie France, veu inviable mantenir l'estat belga sense Flandes i defensa annexionar Valònia a França. El 66% dels francesos acceptarien acollir els exbelgues francòfons.
La secessió de Bèlgica és inevitable?
Bèlgica ja no existeix! Potser encara ho fem veure, només de cara a la galeria, fa molt que està en coma irreversible i ara hem de tenir coratge de deixar-la morir, descansar en pau. La fi de Bèlgica és una certesa, només algun somiador encara pensa que podem viure junts. Llatins i germànics plegats? La maionesa belga no ha lligat i ara és vinagre.
Però els independentistes flamencs, guanyadors de les eleccions, encara donen una última oportunitat als valons...
No allarguem l'agonia i matem Bèlgica d'una vegada, si us plau. Si deixem que es podreixi i acumulem més rancúnia en els nostres cors, al final algun irresponsable perdrà el control i esclatarà la violència. No ens acarnissem i preparem el futur serenament. Seguim el model txecoslovac, el divorci amistós ràpid i indolor, no volem ser Iugoslàvia.
Flandes independent. Però quin és el pla B de Valònia?
Nosaltres en diem pla F: Valònia i Brussel·les han de passar a ser dues regions de França, és obvi! La petita Bèlgica residual, sense Flandes, no és viable econòmicament. Tots els economistes seriosos adverteixen que els valons perdríem entre el 13% i el 25% del nostre poder adquisitiu, que l'economia del que quedaria d'estat s'ensorraria un 20%; seria un sacrifici enorme, traumàtic.
Però se sent més proper als francesos que als flamencs?
Evidentment! Valons i francesos som el mateix, passegi's per aquesta frontera artificial, no notarà cap diferència, tret de l'accent, fem la mateixa vida, pensem igual. Aquí tothom mira les televisions franceses, TF1 o France 2 i la resta; a ningú no li interessen les belgues RTBF o RTL TVI. Vagi on vagi a França em sento extremadament ben acollit, però a Flandes no em volen, no em sento com a casa.
Sarkozy no els pagarà el seu atur vitalici...
Tampoc no ens caldrà perquè l'economia francesa sabrà explotar tot el talent i el potencial való. No oblidem que al segle XIX Valònia era la segona regió més rica del món, només després d'Anglaterra. I quan mori Bèlgica morirà també aquest inútil sistema polític: sap el que ens costa pagar els més de 60 ministres dels governs federal, regionals, comunitaris, provincials, municipals i intercomunals? Això és ingovernable, impossible saber qui és responsable de què.
Però ja els volen, els francesos?
Molts valons acomplexats creuen que França no ens voldria mai, però això és tenir una molt baixa autoestima i opinió de si mateix! El 66% dels francesos ens volen acollir i, a la regió del nord, en els pobles propers a la frontera, que és on ens coneixen millor, aquest suport és encara més alt. No serem francesos de segona, tindrem els mateixos drets i obligacions, com els normands i els bretons.
I l'Elisi què hi diu?
França no és indiferent a la mort de Bèlgica. Diputats, senadors i dirigents de la UMP i el PS, així com els nostres contactes al govern francès, ens confirmen que el procés de secessió se segueix molt de prop, però amb una actitud reservada, de respecte i no ingerència. Però la no ingerència no vol dir indiferència. Caldrà que algun ens com el Consell d'Europa o l'ONU traci la nova frontera i, si cal, organitzi referèndums per preguntar als francòfons de Flandes on volen viure demà.
A Flandes i Valònia els uneix un dels pitjors deutes públic d'Europa. Es repartiran aquesta hipoteca?
Ni parlar-ne. Seria escandalós que ens fessin pagar la meitat del deute, perquè els valons tenim menys població i menys aportació de riquesa i desenvolupament. I ara els flamencs no poden fer veure que no recorden que vam ser els valons els que els vam pagar els ports de Zeebruge i d'Anvers, les autopistes, els canals... Si les infraestructures són al nord i se les queden ells, que les paguin o que ens retornin els diners!
La UE frenarà el divorci belga?
Els flamencs se senten una nació, com els catalans, i ho defensen democràticament i els dono suport perquè siguin independents. Ningú no pot frenar la voluntat d'un poble, tampoc la UE no ho aconseguirà.
Artícle 1
La democràcia permet fer un canvi de rumb cap a la independència. Revolució francesa i independència catalana
de Joan-Lluís Lluís, aparegut a El Punt, 28 de setembre del 2010
Al segle XIX, l'historiador Alexis de Tocqueville va explicar que la Revolució francesa havia tingut lloc en un moment paradoxal, ja que, el 1789, el poder efectiu de la noblesa havia declinat molt. I va ser precisament en aquest període de declivi que el rancor de les classes més baixes contra ella va ser més fort. “Els nobles tenien privilegis enutjosos, posseïen drets onerosos; però asseguraven l'ordre públic, distribuïen la justícia, feien executar la llei, socorrien el feble. A mesura que la noblesa deixa de fer aquestes coses, el pes dels seus privilegis sembla més feixuc i la seva existència mateixa acaba per no ser entesa”, va escriure Tocqueville a L'antic règim i la Revolució. Per la confiscació de poders pel rei, per la modernització de les estructures econòmiques, pels progressos morals induïts per la Il·lustració, la noblesa havia passat de ser una classe potent a ser una classe paràsit, que considerava la seva posició “menys com un poder que com una font d'ingressos”...
Em pregunto si aquests paràmetres evidenciats per Tocqueville no expliquen la desafecció creixent que sent avui Catalunya envers Espanya. A Catalunya, durant el franquisme, la dictadura cristal·litzava el sentiment de rebuig però Espanya com a tal era acceptada, si no amb entusiasme, almenys amb resignació. L'Estat era omnipresent i amb això n'hi havia prou, ja que, segons va afirmar la filòsofa Hannah Arendt el 1951 per tal d'eixamplar la reflexió de Tocqueville, “existeix una mena d'instint racional que permet de pressentir que el poder ocupa una certa funció i posseeix una utilitat general”. El poder. Independentment de si és democràtic o no. En les darreres dècades, l'Estat espanyol com a detentor del poder a Catalunya ha estat afeblit d'un cantó per la integració europea i d'un altre per l'Estatut d'Autonomia. I així, cada cop més, aquest Estat és percebut com una vella potència que perd autoritat, que assumeix sempre menys responsabilitats però que reclama encara la seva part d'ingressos i de genuflexions.
Els noms, la natura i la varietat d'impostos han canviat des del segle XVIII, però l'efecte psicològic sobre aquells que els han de pagar és el mateix, quan qui els rep pareix abusar de la seva posició. “La riquesa sense el poder i un capteniment altiu sense influència política són sentits com a privilegis de paràsits, inútils i intolerables” deia Harendt, i afegia que “el capteniment altiu que no va acompanyat d'una política donada suposa que l'opressor no sent ni un mínim d'interès per aquells que oprimeix”. Així, la castració sense anestèsia efectuada sobre l'Estatut pel Tribunal Constitucional s'explica com un intent de part de l'Estat i, doncs, d'Espanya, de fer gala d'autoritat però sense “ni un mínim d'interès”. I des de Catalunya ja no sembla autoritat, sinó autoritarisme. Ja no sembla poder, sinó parasitisme. Ja no sembla voluntat política, sinó narcisisme de qui conserva els mecanismes del poder per obtenir-ne beneficis sense donar res més a canvi que el dret de malviure a la seva ombra.
Avui, per sort, ja no cal prendre cap Bastille ni cal reinventar cap guillotina per fer caure un ordre que es deslegitima ell mateix per la seva peresa i el seu gust per l'opulència pagada per d'altres. La democràcia permet de canviar de rumb per anar cap a una redistribució de l'autoritat, i de la riquesa, que respecti els drets i la dignitat dels ciutadans. Aquest canvi de rumb ha de ser democràtic, pacífic i respectuós de les minories i, esclar, pel que fa a Catalunya, s'anomena independència.
Article 2
Espanya sense Catalunya?
per David Miró, publicat a El Periódico de Catalunya, el 23 de juny del 2010
Com que ja sembla clar que el debat sobre la independència de Catalunya tindrà un pes important en la pròxima campanya electoral (vegi's la recollida de firmes per a la iniciativa popular, les acusacions del PSC contra Artur Mas, les tribulacions del Tribunal Constitucional, les consultes locals, les enquestes, etcètera) no estaria de més analitzar una de les claus de la qüestió, que no és cap altra que intentar preveure la reacció de la resta d'Espanya. El documental Adéu Espanya?, de TV-3, ens proposava tres exemples, el Quebec, Groenlàndia i Escòcia, que al meu entendre són molt diferents del cas català. El treball cometia un error de partida al plantejar l'oposició d'Espanya a la secessió de Catalunya com una mera qüestió de cultura democràtica, mentre que en els exemples esmentats la secessió era negociable (Quebec i Escòcia) o simplement acceptada (Groenlàndia). Resultava incomplet en aquest aspecte. Per sort, uns dies després, un altre reportatge, El laberint, dirigit per Jordi Mercader, ens donava les respostes que faltaven.
Va Ser en aquest treball on vam trobar la intervenció a la vegada més sincera i il·lustrativa del pensament espanyol, la de l'expresident socialista de la Comunitat de Madrid, Joaquín Leguina, que es dirigia així a un hipotètic independentista: «¿I vostè per al conjunt què pensa? ¿Com ho deixem això?» Leguina òbviament ni té ni espera resposta, perquè els espanyols no es poden entendre ells mateixos sense Catalunya. Vulguem o no, formem part de la seva identitat, ens inclou, i, si ens en anem, aquesta identificació nacional quedarà greument tocada, si no parcialment destruïda. Estaran incomplets. No sabran què són.
Això no li passa a un canadenc d'Alberta, que és capaç d'imaginar-se el seu país sense el Quebec, ni a un anglès, a qui en el fons li és igual el que facin els escocesos, ni encara menys a un danès, que no pensa en la gegantina Groenlàndia quan perfila el contorn de la seva nació. En aquest sentit, podem afirmar que el problema entre Catalunya i Espanya és prepolític, conceptual abans que jurídic, d'arrel clarament identitària. Encara que el nou nacionalisme espanyol digui que només el preocupen les persones, el factor territorial és determinant per a ells. La raó és que des del moment en què Castella es va suïcidar com a nació per passar a encarnar una entitat superior anomenada Espanya (un concepte bàsicament geogràfic, l'ideal d'unió ibèrica), els ciutadans que hi combreguen no tenen cap altra identitat (llegeixi's mapa) al qual acollir-se. I una Espanya sense Catalunya ja no seria Espanya. Seria una altra cosa. ¿Però què? Per això no ens hem d'enganyar. La secessió seria un procés traumàtic per a la gran majoria d'espanyols, incloent-hi aquí molts milers, si no milions, de ciutadans catalans (encara que aquí es viuria sense tant dramatisme).
Al seu dia, Pasqual Maragall va proposar que es busqués un nom per a la selecció d'hoquei sobre patins d'Espanya sense Catalunya. Probablement sense voler, l'expresident hi tocava de mig a mig. Espanya no se sap veure, reconèixer, imaginar-se, sense Catalunya. La forma de la península ibèrica, la imatge d'aquest mapa incomplet al qual li falta Portugal (d'aquí aquella sensació històrica de ser un projecte inacabat) està gravat a foc en el seu imaginari. Ho explicaré amb un exemple. No crec que la societat espanyola estigués disposada a anar a la guerra amb el Marroc si un dia Ceuta i Melilla decidissin (cas bastant improbable, per una altra part) unir-se al regne alauita. No dic que no hi hagués una resposta contundent, amb les seves escaramusses pseudobèl·liques i forcejaments diplomàtics. Però quan dic guerra em refereixo a enviar els fills al camp de batalla. Espanya pot ser Espanya sense Ceuta i Melilla, però no sense Catalunya o Euskadi.
El catedràtic de Ciència Política i independentista Hèctor López Bofill ja ha advertit que la reacció d'Espanya a la independència, lluny de la candidesa que transmetien les intervencions d'Adéu Espanya?, seria «ferotge». I una altra vegada hem de tornar al treball de Jordi Mercader per endevinar que López Bofill té raó. José María Aznar adverteix que «el que no es pot pensar és que el conjunt del país hi assistirà [a una secessió] impassible». ¿Fins on estarien disposats a arribar? Heus aquí la gran incògnita.
Per això, són una mica fútils els intents d'encarar una eventual separació amb un discurs bonista a l'estil d'«aquí no passa res» i «l'endemà, tan amics», perquè això no serà així. A l'altra part no hi haurà comprensió ni cordialitat, sinó tot al contrari. I precisament és aquesta constatació la que explica la pujada del sobiranisme els últims anys. Perquè aquest augment no s'ha produït tant a favor d'una idea en positiu, la d'una Catalunya independent, una espècie d'Holanda mediterrània, com contra una concepció d'Espanya que empresona els seus components i no els reconeix com a tals. El drama d'Espanya és que potser només serà viable el dia que sigui capaç d'imaginar-se sense algun dels seus membres. Tot i que, veient les enquestes, potser ja és massa tard.
Article 3
L'Espanya destruïda
d'Héctor López Bofill, aparegut el 14 de juny del 2010 a l'AVUI
No és estrany que, malgrat l'època de retallades, la Federació Espanyola de Futbol es plantegi concedir una prima de 600.000 euros als jugadors de la selecció si guanyen el Mundial de futbol, ja que només una victòria de la roja podria atenuar la sensació de fracàs i el clima de desesperació que està corsecant el projecte nacional espanyol. La crisi de tot ordre, especialment econòmica, però també institucional, política i d'autoestima, representa un canvi d'orientació radical en la dialèctica entre el nacionalisme espanyol i els altres projectes nacionals peninsulars respecte del que havia succeït aquests darrers anys i, en particular i pel que ens afecta, en la relació entre Espanya i el catalanisme.
PER BÉ QUE A LA PRIMERA DÈCADA del segle XXI a Catalunya hem assistit al creixement de posicions independentistes, fins fa només un parell d'anys aquest sobiranisme es confrontava amb una Espanya confiada, superba, marcada per la bonança econòmica i per la creença que recuperava presència i múscul en el concert internacional. La darrera legislatura d'Aznar i la primera legislatura de Rodríguez Zapatero van coincidir amb els anys de creixement del PIB superiors al 5%, amb els moments en què Aznar decidia amb Bush els destins de la humanitat a las Açores o en què Zapatero s'omplia la boca de l'Aliança de Civilitzacions. Aleshores Espanya tenia "el sistema financer més sòlid del món" i superava Itàlia en renda per càpita i, també, la selecció de bàsquet guanyava mundials i la de futbol tornava amb l'Eurocopa a la butxaca.
ARA LA MESA DEL PARLAMENT DE CATALUNYA ha acceptat a tràmit una iniciativa de consulta popular sobre la independència de Catalunya, però aquest procés es produirà en un pols amb una Espanya deprimida, novament acomplexada, infestada de febleses i davant d'una sensació general d'enfonsament i de canvi de cicle propera a la síndrome que va envair els espanyols el 1898, quan el desastre de Cuba va accelerar la descomposició del règim de la primera restauració borbònica. La història ens ensenya, precisament, que els moments de crisi d'Espanya són els moments en què es reforcen les aspiracions nacionals catalanes: així va succeir al segle XVII, es va materialitzar en l'impuls del catalanisme contemporani després del 98, i durant els anys 30 del segle XX, quan la República Catalana es va proclamar dos cops en plena voràgine de la recessió mundial iniciada amb el crac del 29.
EN AQUEST SEGLE XXI, EL SOBIRANISME CATALÀ ha crescut perquè l'Espanya robusta i orgullosa, coronada pel seu Madrid apoteòsic, havia tingut la temptació de bandejar les nacions perifèriques del projecte d'Estat. El procés independentista, però, s'acabarà de consolidar amb una Espanya immersa en la catàstrofe. Ningú no vol ser arrossegat al naufragi i menys si en comptes de percebre Catalunya com la font de salvació la continuen tractant com la víctima a extorquir. La qüestió és que, com més es dibuixi la voluntat de ruptura catalana, i tenint present els complexos mesetaris, amb més intensitat començarà a associar-se per part espanyola que Catalunya és la responsable de l'aprofundiment de la crisi.
EN AQUESTA TESSITURA, NO DEIXEN de sorprendre'm les visions amables que es prediquen des de l'independentisme sobre les relacions amb Espanya tant en el procés cap a la sobirania com en el context d'una futura constitució d'un Estat català. Em refereixo a la bonhomia que transpira tant el documental de Dolors Genovès Adéu, Espanya?, com els comentaris que han escrit en les pàgines d'aquest diari alguns admirats i estimats opinadors com ara Salvador Cardús, Ferran Mascarell o Alfred Bosch. A Catalunya seguirem un procés independentista escrupolosament democràtic i respectuós amb les llibertats, però una Espanya enfonsada i acorralada reaccionarà d'una manera furibunda que, precisament pel caràcter odiós que expressarà, contribuirà a augmentar la majoria social catalana a favor de l'Estat propi.
L'EXECUCIÓ DELS TEMORS ESPANYOLS més atàvics que implica la independència catalana, allò que ells consideren un atemptat contra les seves essències metafísiques, el drama identitari interior que representarà veure el mapa peninsular no ja sense la franja de Portugal sinó tampoc sense la franja catalana, portarà a l'estament polític, econòmic i cultural espanyol a l'embogiment durant unes quantes generacions. Això amb l'afegit que tampoc no podran reaccionar com ho han fet històricament (és a dir, amb violència) perquè el marc de la Unió Europea ho impedeix.
LA IMPOTÈNCIA DAVANT LES ASPIRACIONS democràtiques catalanes accentuarà, doncs, la bilis, la catalanofòbia i reduirà, per tant, les possibilitats de conciliació. I aquesta conjuntura no compta amb el fet que la independència de Catalunya podria accelerar processos independentistes a d'altres territoris peninsulars, sigui a la resta dels Països Catalans o sigui a Euskal Herria, de manera que l'imaginari espanyol, aquest imaginari que es continua basant en l'¡A por ellos! i en el seu uniformisme nacional d'arrel imperial, es veuria abocat a assumir la seva condició territorialment amputada, econòmicament erma i emocionalment derrotada.
EN EFECTE, QUÈ ÉS ESPANYA SENSE les nacions peninsulars perifèriques que des del centre han provat d'assimilar durant segles? Un zombi polític. Per sota de Sèrbia, que, almenys i malgrat la descomposició de Iugoslàvia, sabien a quina identitat nacional pertanyien. Suposo que el que quedés d'Espanya (Castella i els territoris conquerits a l'Al-Àndalus a l'Edat Mitjana) trigaria unes quantes dècades a reimaginar-se i, en aquesta transició, no mostrarien cap mena d'empatia pels seus veïns.
PER AIXÒ DES DE L'INDEPENDENTISME CATALÀ no ens podem continuar enganyant: Espanya no és ni el Canadà, ni el Regne Unit, ni la coqueta i civilitzada Dinamarca. Amb un estructura d'identitat nacional com l'espanyola (que tremola només per incloure la paraula nació en un preàmbul) la independència no es fa per regenerar Espanya sinó que es fa contra Espanya, amb amenaça directa al seu ésser nacional i a la seva manera de projectar-se al món. La independència no es llegirà des del centre de cap altra manera que com la destrucció d'Espanya, sense cap matís de simpatia ni cap espai de col·laboració. Per aquests motius em temo que la resistència espanyola serà ferotge. Sempre en un marc democràtic i sense violència, però ferotge. Hauríem de començar a considerar-ho.
I ja està, ja he fet la meva contribució a parlar a la paret. Perquè, qui llegirà això? I els qui ho haurien de llegir em faria molta il·lusió que s'esforcessin en alguna altra cosa que en dir-nos nazis, sacsejar el rotllo del victimisme, "¿què pone en tu DNI?", etc. o en mirar de convencer-nos de cuestions que ja sabem. Per exemple, queda encara algun català que no sàpiga que la guerra de successió no va ser per res una guerra de la independència Espanya-Catalunya sinó una qüestió de successió reial, a més a nivell europeu (per moltes mentides que diguin a El Mundo, als llibres d'història dels meus fills l'assumpte està explicat amb força complexitat -massa i tot, pobres fills- i en cap moment es parla del mite aquell), que allò de les quatre barres i Guifré el Pilós no deixa de ser una llegenda, etc.? si us plau, cap català amb un mínim de cultura ja empra aquests arguments ridículs per defensar una qüestió de futur. A més, és clar que la història de Catalunya en va plena de llengendes i mites! Ara, em podeu esmentar una sola nació que no manipuli la seva història? No n'hi ha cap que darrere seu no tingui una gran mentida per atiar les masses i formar patriotes perfectes. Ah, és cert, m'oblidava de l'excepció a la norma: a Espanya no s'ha manipulat mai. Quina sort que teniu...
Com cansa tot això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada