dimecres, 13 d’octubre del 2010

Primera pàgina d'un diari de viatge inacabat


Sitges, 28 de desembre del 2009

A Sri Lanka? Què coi se m’hi a perdut a mi a Sri Lanka!

Sí, a Sri Lanka, l'antiga Ceilan. M’hi han convidat, i és el que toca. Davant un tribunal que em preguntés si aquest era el viatge que sempre havia somniat, hauria d’admetre que no. Però sense exagerar. Obligat a confessar a on no hi voldria anar mai no escolliria aquest, tampoc. Passa que no em va bé, el viatge m’agafa amb els peus girats.

Admiro i valoro l’Orient com a una part del món d'una importància igual o superior a la nostra. Però de dins em surt la imparcialitat picallosa, com un resort automàtic. No tinc idealitzat l’Orient. O no com el paradís espiritual que enderia tants occidentals. No em cal fugir a les deus de tantes religions per descobrir-me a mi mateix. Ja em conec prou misèries. Ja m’estan be les d'aquells que m'envolten, estimo, i fins i tot saludo, també. Puc sobreviure sense aprofundir més. No em deleixo per passar la cullera per veure si hi ha quedat una llossada d’hipocresia humana adherida a les parets de l’olla. Per no caler, no em cal ni repassar Secrets d’un matrimoni del Bergman. El film irradia prestigi per tota la lleixa dels vídeos. Però amb un visionat n’hi ha prou. A més, tampoc hi trobareu res de nou. Ja ho sabem que hi ha un munt de brutícia sota cada estora. Si m'agafa per capbussar-me dins de les indigències del cor humà, en trio una d’en Billy Wilder, qui, sense menysprear el mestre suec, crec que afina igual. O més. Ara també queda bé esmentar Wilder. Discutíem de cinema profund i a mi sempre m'ha agradat, caram. Si voleu, però, podem parlar de la senyora Linda Lovelace. També és un clàssic, també hi ha profunditat. D'una altra mena si voleu, però gens menyspreable, a fe de Déu...

Tornemt a l’Orient, que m'havia distret. Tampoc visc fascinat per la idea d'assolir cap Nirvana, ni cap mena d'excel·lència i perfecció més enllà de la que, mal que bé, pugui combinar amb els meus vicis venials, als quals no renunciaré mentre em resti una romanalla de salut. Amb tot això no pretenc fotre-me’n d'aquella part de món, que consideri que no valgui la pena de conèixer. En absolut. Si comencés a parlar del meu respecte per l’Orient no se'm podria aturar ni que m'enfonsessin el cap dins una banyera plena d'aigua bullida. Algunes de les meravelles que ha regalat a la humanitat em provoquen més admiració que moltes de les que mamem d’Occident. A l'Orient s’ha creat una bellesa única, variadíssima, que no te l’acabaries mai. I jo —encara tinc ulls a la cara i un cor que s’enamora— de les poquíssimes que conec me n’estimo moltes, no les canviaria per res del món. Però crec que per cada lliçó que ens puguin donar, nosaltres els hi podem tornar una d'igual. Només passa que gasten un estil inesperat de smashar la pilota. És lògic que ens facin alguns punts. Però nosaltres comptem amb el nostre revés. Cadascú té la seva manera de jugar. Ara guanya l’un, ara l’altre. Amb bona fe i la mirada neta podriem guanyar tots. Potser somnio truites...

Suposo que ja ha quedat clar que no tinc mitificat l'Orient. El budisme, per exemple, em rellisca. Així de clar. Fins i tot, episòdicament, he arribat a caure en el parany d'agafar-li mania, per culpa de l’actitud pàmfila de la majoria de seguidors occidentals que he conegut, aquells que es llencen als seus ullals, com gaseles enamorades d’una lleona afamada. Sospito una explicació per a aquesta actitud personal viciada. No calen justificacions en actes que no tenen res d'injustos, però sí explicacions per a aquells que poden ser malentesos. Detesto tant que no se m'entengui com no entendre. Així com jo vull saber els per quès de les coses, vull que els altres entenguin els meus. No sempre estic de broma. Molt espès tot això. Canviem de paràgraf, va.

Aquest, però, no és un viatge normal i corrent. Què ens porta a fer les maletes cap a aquella illa en forma de llàgrima? Turisme? Negocis? Res de tot això. El motiu: ens han convidat a una boda. La meva amiga Marissa, una singalesa nativa amb residències a aquell país i a Nova Zelanda, una persona meravellosa, inclassificable, i el seu estimat Sagor, natural de la India (un altre ser fantàstic), es casaran el dia 2 de febrer del 2010. Per a aquest esdeveniment tan especial, la Marissa ha convidat a tots els seus amics internacionals. L'assistència no admet indisponibilitats. És inexcusable. Després de la boda ens ha preparat a tots, llavors sí, un tour de dues setmanes per tota la illa,al llarg de les quals ella i el seu marit ens faran de guies. No sé si us heu adonat que a la família de la Marissa no passa massa gana, si es pot permetre aquest dispendi. Luxe asiàtic en diuen.

No crec que massa gent pugui gallejar de que ha visitat un país —el que sigui— en unes circumstàncies tan excepcionals. Si no aprofito aquest privilegi cometré un pecat. No oblidaré la meva condició de pobre que farà un viatge de ric. O de neòfit pur fent-ne un de professional. O d'un indiferent obligat a exercir d’amant. Mirarem de fer un bon paper i tornar ben canviat. Si vinc de l'Orient sense dir que l'experiència no m'ha convertit en una altra persona em guanyaré encara més enemics.

No em fa massa el pes la idea de viatjar a un país exòtic, del qual no conec gaire cosa més que vaguetats. No tinc retirada a la promiscuïtat. El meu cor no eludeix els capricis per les petites coses fins a l’extrem d'enclaustrar-me rere l’austeritat monacal. Però en les grosses em sento molt més còmode si em moc a cops d'enamorament. Vull dir que per simple curiositat m'està molt bé agafar el cotxe i convidar els ulls a una passejada per la vila d'alguna comarca propera, que mai he tingut temps de conéixer prou. I amb tot, la major part de la meva vida he fruit de prou limitacions econòmiques que convertien fins aquest petit moviment en un enrenou. Per mi, un viatge gros ha d'estar justificat. Els altres que facin el que vulguin, però jo estic carregat de punyetes en aquest sentit. Crec que no cal insistir-hi. És clar que prefereixo experimentar amb el meu cos les ciutats i paisatges que no conec, més que a través del visionat de documentals de la tv o els reportatges dels dominicals. No sóc tan animal. Però em bullen massa somnis de viatge, tots ells molt més modestos i propers. Potser hauria de fer com tothom però, per com sóc jo, donar aquest pas ho considero una frivolitat de nou ric, un quiero y no puedo de primera magnitut estelar, a part d’un autèntic insult per tots aquells que estan xopats del tema, que sí que mereixerien ocupar al meu lloc, però que mai podran. Quantes vegades no topem amb idiotes ignorants —i el que és pitjor, armats amb la insolent voluntat de mantenir els seus prejudicis i ignorància més enllà del viatge, mentre no deixen de jugar l'imbècil joc de que han tornat canviats, convertits en una persona nova, ai sí— amb un mapa mundi sota el braç, del qual van tatxant els llocs on han estat, amb la rutina del nen que fa el mateix amb la llista de cromos de Pokemon repetits.

La meva actitud ha estat d'una incomfortabilitat força difícil d'explicar. Els meus remordiments fan riure. Ja m'ho diuen que no és pot viure tan carregat d'hòsties. Tenen raó. Cansa molt.

2 comentaris:

Neus ha dit...

Hola, i ho passares bé, segur, de vegades es presenten les oportunitats i com allò del tren, hi ha que agafar-lo o passa de llarg. Els dies passen igual, i el canvi del que entra per la retina relaxa molt el cervell, i moltes vegades, l´esperit.
Una abraçada

Florenci Salesas ha dit...

Sí que vaig aprofitar l'experiència. Em fa gràcia llegir ara aquest text d'abans d'anar, tan diferent al que hauria escrit en tornar. La meva opinió ha guanyat matisos (malament aniríem, sinó). Però encara em pregunto si l'experiència va ser positiva o no: coses que anaven bé van deixar d'anar-hi i d'altres que no anaven prou fines van accelerar el seu procès d'empitjorament. No sé de que serveix tornar més savi en unes coses si et tornes més ruc en unes altres. Com deia aquell en aquella pel·lícula: "si Déu exiteix ha de ser un bon bromista". Jo em reservo el que en penso de Déu, en cas que existeixi, que això de "bromista" ho trobo massa suau. No vull que els amics creients se sentin ofesos, però, i m'ho reservo pel petit comité.

Gràcies pel comentari.