dilluns, 18 de juliol del 2011
Entrevista d'Erik Wierdheim a Florenci Salesas sobre la rivalitat entre Sitges i Vilanova
divendres, 15 de juliol del 2011
Perquè estem vius, aquesta és la millor de les èpoques
Època estable... Quina no ha estat una època estable?
Època de riquesa... Quina no ha estat una època de riquesa?
Època de crisi... Quina no ha estat una època de crisi?
Època on hi regnava l'amor... En quina època no hi ha regnat l'amor?
Època en la que hi regna el cinisme... En quina èpòca no hi ha regnat el cinisme?
Època de convulsions socials... Quina no ha estat una època de convulsions socials?
Època que suposa l'edat d'or de... Quina no ha estat una època que no ha estat l'edat d'or de...?
Època de decadència... Quina no ha estat una època de decadència?
Època cruel, dolça, tova, dura, ràpida, lenta, estúpida, sàvia... Quina no ha estat una època que mereixia tots aquests adjectius i més?
Època on hi vaig viure jo i la gent que la comparteix...
...
Ah! no, d'aquesta mena només n'hi ha una!
Visca la nostra època, amics!
Tot el que hem estimat no ens ho traurà ningú!
Per molts anys que duri!
Per molts anys que la pugueu assaborir fins la última gota!
dilluns, 11 de juliol del 2011
Va de tiets: l'elefant, la formiga i ¡Jamás puede explotar!
El meu tiet Ton (Anton Salesas, germà gran de mon pare) s’enriolava de tant en tant amb aquest adagi:
Amb molta paciència i amb molta saliva
un elefant va cardar amb una formiga.
I després es posava seriós i deia:
—Oh, i tant que va passar!
Jo era un nen molt babau, però amb això mai em va aixecar la camisa.
JAMÁS PUEDE EXPLOTAR
A finals dels anys seixanta, la meva tieta Maria (Maria Salesas, germana paterna petita) va comprar la seva primera i última olla a pressió. La publicitat de l’època assegurava amb una cantarella entusiasta:
—¡Jamás puede explorataaaar! ¡Jamás puede explotaaaar!
Ella hi creia cegament en aquest eslògan.
El primer cop que la va emprar per cuinar hi feia alguna cosa amb cigrons —un estofat, carn d’olla, ni idea: jo era massa petit, tot i que sempre jugava pels passadissos de casa seva amb els meus cotxets i ninotets.
La casa on vivia era petita i estreta. La cuina, minúscula, quedava a un extrem del pis. A continuació venia el menjador. Al final el passadís, força llarg, que duia al rebedor. Les tres peces anaven l’una rere l’altra com tres vagons de tren.
L’olla va començar a xiular. Ma mare, prudent, va creure oportú avisar:
—Maria, no hauries de treure l’olla del foc?
—Per què? Que no ho veus que ¡Jamás puede explotaaaar! ¡Jamás puede explotaaaar!? —la meva tieta canta molt bé i reproduïa la melodia del jingle amb una perfecció que envejo— No cal, dona!
No devia haver passat gaire temps des que celebrava aquest triomf de la kitchen technology quan la pobra olla va explotar com una bomba casolana de les que posava Terra Lliure. La tapa va patir una ejecció fins el sostre i l’ona expansiva de metralla cigronera va arribar fins el rebedor, més enllà d’on jo jugava. Recordo com una pedregada de cigrons em va colpejar per la banda dreta del meu cos infantil i algun dels meus cotxets era endut per aquell tsunami de boletes groguenques.
No recordo si aquell dia vam haver de patir penitència dinant a un restaurant, o què, per culpa d’aquell incident tan trist. Just després de l'esclat, la pobra dona va quedar tan parada, tant sense arguments, que la cançoneta se li va ennuegar. L'operació de neteja, recuperació de cadàvers i posterior enterro de la olla que jamás podía explotar és va fer amb el més sepulcral silenci. I ja mai més va sortir del retir perpetu a les masmorres on van a petar amb els seus ossos els estris de cuina obsolets, perillosos o que et regalen i fa mandra aprendre a manipular com cal.
divendres, 8 de juliol del 2011
Esbós de primer capítol per a "Un Minor a Terramar"
Un Minor a Terramar
Abel sense poma
La vida. Quina paraula més bèstia!
La vida, allò que se suposa el més gran que una persona pot arribar a tenir.
La vida, aquell munt d’estímuls magnífics, ple de postes de sol, de núvols de formes infinites, d’animals, plantes, colors, olors, llibres, pel·lícules, esports, activitat, bellesa, pensament, sentiment, sexe, excitació, emoció, pell de gallina, besos inoblidables, aparicions de la verge de Lorda, mutilacions de guerra, ablacions de llengua...
La vida, aquell haver de prendre decisions, d’acceptar que no som ni valem res, que per fer un petit canvi cal esmerçar-hi un esforç descomunal.
La vida, un tornado de competició i mala llet. Un anar dient que vas agafant experiència, que cada vegada ets més savi... Alhora, deixes enrere primer la infància, després la joventut, més tard la maduresa... Un dia veus com del fons del crani es comencen a desenterrar les arrugues. Et pengen les mamelles. Pateixes per la pròstata. Pel càncer de mama. T’extirpen la melsa. L’alzeheimer t’anorrea la memòria abans no et mors. Res a servit de res. Ni una puta merda Ni per a tu ni pels que miraran d’oblidar-te, ja perquè els ferirà la pèrdua com perquè s’hauran tret un pes del damunt.
La vida, aquell munt d’obligacions que hom es carrega damunt les espatlles per gust o perquè va despistat, sumades a les que la mateixa vida ja t’engalta només néixer.
La vida, aquell armariot rebotit de responsabilitats que cada cop costa més i més d'arrossegar a mida que les forces juvenils van fugint, fins que arriba un moment que mors esclafat perquè et cau al damunt, si no et suïcides abans.
La vida, aquella empresa fantàstica en la qual t’han contractat de directiu, encara que et sàpigues la persona menys competitiva i emprenedora del món. Sí, perquè d'això també va la vida. Diuen que hi ha gent que ha nascut per manar i gent per obeir. Mai es parla de qui no ha nascut ni per una cosa ni per l’altra. Jo sóc d’aquests. I la vida suposa un constant manar i obeir esgotadors. I no parlo de quan a algú nascut per manar li toca empassar-se l’orgull d’haver de fer que sí amb el cap a un superior inepte, ni d’aquell autòmat amb ànima d’esclau condemnat a donar instruccions a un grup humà i obligar-lo a complir-les. Quanta angoixa per a els uns i els altres! Quanta angoixa per a tothom..
La vida és risc, diuen. Per què hem de viure-la aquells a qui el risc ens fa tanta mandra?
La vida és amor. Quin lloc hi tenen els egoistes purs aquí, doncs?
La vida és patiment. Si no ets masoquista, quina bestiesa continuar, no?
La vida és aprendre, experiència. De què et serveix el que aprenem si al final se'ns ho endurà tot la mort o una demència senil? Els homes i dones del futur llegiran els teus llibres... i una be negre! Si ja se m'afigura un miracle que això passi ara, menys passarà en un hipotètic futur. I ho dic sense derrotismes ni pessimismes de saló. El fet cau per la seva obvietat. Se’m fa tan clar que ho vull esbombar amb bombo i plateret. El passat hauria de mostrar el cartellet de COMPLET de tants savis que se li apilen. L’elecció per escollir-ne un de favorit cada cop costa més. Amb aquest panorama trobo lògic que la tendència a no llegir creixi com una bombolla i que el menyspreu pel passat suposi alguna cosa més que una moda. Tot plegat resultarà tan repugnant que valdrà més aferrar-se a una ampolla o injectar-se uns grams de la última droga de moda, mentre el món sencer peta com una castanya. Molt millor això que apropar-se a les teves “sàvies” paraules perdudes en una pàgina esgrogueïda, en un CD ratllat. Quines ganes de tocar els nassos a la gent, de vendre'ls lliçons arnades com si fossin el gran descobriment del segle...
La vida, allò que competeix en esforços inútils amb
En la decisió de procrear no sé si hi pesa més pertànyer a la categoria dels fills de puta o a la dels inconscients. D’aquest judici s’haurien d’escapar, d’entrada, tots aquells que s’aferren a alguna fe religiosa, tant els que ho fan per costum com els que com Sant Pau han vist la llum en algun moment del camí. Res es pot comparar a un dogma per no haver de dubtar. Tant fa que el recolzin mil·lennis d’espiritualitat compartida amb bilions de creients que ja són història com que se l’hagi inventat fa quatre dies un il·luminat de Massachussets al qual segueix un ramat d’ovelles escollides. Amb tot, no peco d’injust fins el punt d’apartar els creients d’aquests dubtes existencials, inherents a l’ésser humà. Suposo. No em trobo en condicions d’ofendre a la major part de la humanitat, insultant-los de discapacitats espirituals en la manca de dubte. Sospito que els que no dubten mai cabrien en un menjador amb poques cadires. Tots ens assemblem més del que pensem...
Dèiem la vida? La vida, sí... La vida en definitiva ens la venen com allò que devem completament a dues persones anomenades mare i pare, a qui se suposa que els hi hem d’agrair tot del tot... i a qui no els acabarem de perdonar mai del tot, tampoc. Perquè si tan cert és que mai els podrem retornar el seu ajut, el nostre perdó tampoc no se’l mereixen per res. Jo no els vaig demanar a viure aquest festival! Em sembla molt bé que la gent mati per anar a un concert de Bruce Springsteen. Però a mi, amb tots els respectes, aquest senyor me la bufa enormement. Fins i tot em cau malament. Se’m dirà que no puc comparar Bruce Springsteen amb la vida... només faltaria! Això ho faria tot encara més insuportable. No trigaria ni dues hores per apostar pel suïcidi, fins el més dolorós del món, si no hi hagués més remei!
La vida, en resum, és una merda enorme. Passa, però, que això ho ha dit tanta gent —tothom en algun moment donat, així que suma i peta la calculadora!— que ni que sigui per no caure de nou en el tòpic, vinga, va, em posaré una mica provocatiu i et diré que la vida és la cosa més meravellosa que hi pugui haver. Temo, però, que això també ja ho havia dit algú abans. Tant és, no em ve de nou que mai no podré ser original...
Mira, acabo de tenir una idea... Saps on és l'Hotel Terramar, a Sitges, oi? Coneixes el meu cotxe? Sí, un Morris Minor gris, una delícia anglesa del 1958. L'any passat el vaig restaurar i rutlla com si hagués sortit de la cadena de muntatge. La discreció no destaca com el seu fort, ja ho sé, però això fa que el meu pla sigui molt més interessant. Ja ho veuràs. Estic ben sonat...
Morris Minor
dijous, 7 de juliol del 2011
Els desincronitzats (relat important per copsar la veritat de la vida)
Els desincronitzats
Entrevista feta per Lola Cañete per a Sitges D.C.
dimarts, 5 de juliol del 2011
Pregonet i vers del Cap de la Vila per a la Festa de la Poesia 2011
Fotografia de Gemma Colomer Oncins
Fotografia de Gemma Colomer Oncins
SONIA: Poetes!...
FLORENCI: ...I poetesses...
S: Aquesta paraula...
S: Benvinguts a la nostra vila...
F: Compte, que se’t veuen les mitges...
S: ...Benvinguts, deia jo, a Sitges!
F: ...que el Palol el cul et vigila...
S: Vols parar? Si us plau perdoneu-lo,
que el pobret fa temps repapieja...
F: ...pregunta a l’amant de Lieja...
S: Retiro el que deia: mateu-lo!
F: No siguis tan violenta, dona,
que fugiran amb les metàfores,
anacoluts, rimes i anàfores
i tot allò que en el vers trona...
S: D’això us en volia parlar.
I tu mentre recito, calla!
F: Prometo no bufar la gralla.
S: Així parla un bon sitgetà.
S: Per a tots vosaltres ara us llegirem
la Corranda d’un clavellet.
F: De Trinitat Catasús.
Llegeixen el vers, alternant les estrofes entre els balconaires.
S: Si de dalt del balcó estant,
de matí, que el cor es muda,
de matí, que tot és cant,
un clavellet em saluda,
només perquè el sol comanda,
voleiant dalt del balcó
com un mocador de randa;
-comiat o benvinguda-
de matí, que l’aire és lleu,
matinet, que el cor es muda;
i del joi que hi mou tempesta,
i puc dir –presagi clar-
que tot el jorn serà festa.
no em faran hostil la feina,
i aniré fent i desfent
amb el cor posat a l’eina.
que en tombar la carrerada,
quan de tu em vaig allunyant,
des de dalt del balcó estant
em saludes en l’albada.
S’acaba la lectura del poema. En Florenci talla la part de baix que sobra i tots dos llencen al públic els dos fragments de paper que queden. Gairebé al mateix temps, es dirigeixen de nou al públic per l’exaltació final.
S i F: Visca la poesia!
Visquin els poetes!
Visca el món!
I visca Sitges!
Els balconaires llencen al públic les flors que tenen al darrere. Fi del pregó.
Fotografia de Rosa Maria Puig