dilluns, 18 de juliol del 2011

Entrevista d'Erik Wierdheim a Florenci Salesas sobre la rivalitat entre Sitges i Vilanova

Fotografia d'Erik Wirdheim



La setmana passada, l'Erik Wirdheim, "el suec de Vilanova" (com ell mateix s'autodefineix al seu blog, amb no poca ironia) em va convidar per respondre a una entrevista sobre el tema de la rivalitat entre Sitges i Vilanova. Davant els meus dubtes sobre si jo era la persona més indicada per donar les respostes més addients, ell va insistir en que just el contrari. No pretenia cercar cap mena d'anàlisi profunda, sinó que em prestès a un joc, que em deixés endur pel que havia de suposar gairebé un exercici de teatre i mala llet reconcentrada.

Amb aquesta premisa, vam quedar al Cafè Roy de Sitges. Allà vam estar conversant al voltant d'una hora, de la qual, més o meys uns 20 o 30 minuts suposen la base d'on el minuciós Erik en va extraure el que podreu llegir. Estic totalment admirat de la seva bona feina. Representa un resum modèlic, on hi reconec una per una totes les paraules que s'hi troben reproduides. Sé perfectament que no hauria de regalar tants afalags a algú que va escollir la població veïna en lloc de Sitges com a residència. Però bé, imagino que, malgrat el persistent contacte amb aquells llunàtics (això sempre comporta una inevitable i trista degeneració per osmosis) el nostre amic encara deu d'haver conservat quelcom de la seva identitat nòrdica, clarament superior, avançada.

Aquí teniu l'enllaç a aquesta entrevista/joc al seu magnífic blog. Espero que us divertiu llegint-la tant com jo ho vaig fer responent:


Com que aquest home és un pencaire fora mida, aquí teniu la mateixa entrevista amb versions a diversos idiomes. Les traduccions són del propi Erik:



divendres, 15 de juliol del 2011

Perquè estem vius, aquesta és la millor de les èpoques

Fotografia feta per un Stanley Kubrick adolescent

Perquè estem vius, aquesta és la millor de les èpoques

Època de canvis... Quina no ha estat una època de canvis?
Època estable... Quina no ha estat una època estable?
Època de riquesa... Quina no ha estat una època de riquesa?
Època de crisi... Quina no ha estat una època de crisi?
Època on hi regnava l'amor... En quina època no hi ha regnat l'amor?
Època en la que hi regna el cinisme... En quina èpòca no hi ha regnat el cinisme?
Època de convulsions socials... Quina no ha estat una època de convulsions socials?
Època que suposa l'edat d'or de... Quina no ha estat una època que no ha estat l'edat d'or de...?
Època de decadència... Quina no ha estat una època de decadència?

Època de grans talents... Quina no ha estat època de grans talents?
Època cruel, dolça, tova, dura, ràpida, lenta, estúpida, sàvia... Quina no ha estat una època que mereixia tots aquests adjectius i més?
Època on hi vaig viure jo i la gent que la comparteix...
...
Ah! no, d'aquesta mena només n'hi ha una!
Visca la nostra època, amics!
Tot el que hem estimat no ens ho traurà ningú!
Per molts anys que duri!
Per molts anys que la pugueu assaborir fins la última gota!

dilluns, 11 de juliol del 2011

Va de tiets: l'elefant, la formiga i ¡Jamás puede explotar!



L'ELEFANT I LA FORMIGA

El meu tiet Ton (Anton Salesas, germà gran de mon pare) s’enriolava de tant en tant amb aquest adagi:

Amb molta paciència i amb molta saliva

un elefant va cardar amb una formiga.
I després es posava seriós i deia:
—Oh, i tant que va passar!
Jo era un nen molt babau, però amb això mai em va aixecar la camisa.




JAMÁS PUEDE EXPLOTAR



A finals dels anys seixanta, la meva tieta Maria (Maria Salesas, germana paterna petita) va comprar la seva primera i última olla a pressió. La publicitat de l’època assegurava amb una cantarella entusiasta:
—¡Jamás puede explorataaaar! ¡Jamás puede explotaaaar!
Ella hi creia cegament en aquest eslògan.
El primer cop que la va emprar per cuinar hi feia alguna cosa amb cigrons —un estofat, carn d’olla, ni idea: jo era massa petit, tot i que sempre jugava pels passadissos de casa seva amb els meus cotxets i ninotets.
La casa on vivia era petita i estreta. La cuina, minúscula, quedava a un extrem del pis. A continuació venia el menjador. Al final el passadís, força llarg, que duia al rebedor. Les tres peces anaven l’una rere l’altra com tres vagons de tren.
L’olla va començar a xiular. Ma mare, prudent, va creure oportú avisar:
—Maria, no hauries de treure l’olla del foc?
—Per què? Que no ho veus que ¡Jamás puede explotaaaar! ¡Jamás puede explotaaaar!? —la meva tieta canta molt bé i reproduïa la melodia del jingle amb una perfecció que envejo— No cal, dona!
No devia haver passat gaire temps des que celebrava aquest triomf de la kitchen technology quan la pobra olla va explotar com una bomba casolana de les que posava Terra Lliure. La tapa va patir una ejecció fins el sostre i l’ona expansiva de metralla cigronera va arribar fins el rebedor, més enllà d’on jo jugava. Recordo com una pedregada de cigrons em va colpejar per la banda dreta del meu cos infantil i algun dels meus cotxets era endut per aquell tsunami de boletes groguenques.
No recordo si aquell dia vam haver de patir penitència dinant a un restaurant, o què, per culpa d’aquell incident tan trist. Just després de l'esclat, la pobra dona va quedar tan parada, tant sense arguments, que la cançoneta se li va ennuegar. L'operació de neteja, recuperació de cadàvers i posterior enterro de la olla que jamás podía explotar és va fer amb el més sepulcral silenci. I ja mai més va sortir del retir perpetu a les masmorres on van a petar amb els seus ossos els estris de cuina obsolets, perillosos o que et regalen i fa mandra aprendre a manipular com cal.

divendres, 8 de juliol del 2011

Esbós de primer capítol per a "Un Minor a Terramar"

Terramar als anys vint

Un Minor a Terramar

Abel sense poma



Hola, em dic Abel i tenir fills ha estat l’error més gran que he comés. Ho dic sense drames. No em puc queixar per la meva mala sort, ni ploriquejar d’una manera gaire especial. No ho he fet tot malament. En aquest assumpte no he patit cap tragèdia. Si proclamés que els meus fills m’han sortit dolents, mentiria. Mai m’han portat més disgustos dels habituals en qualsevol altre fill normal i corrent. Els dos es comporten com bones persones. Cap d’ells ha tingut problemes amb les drogues, la justícia o d’altre tipus que trasbalsés la família més enllà dels quatre cops de mar previsibles. No fugen de la mitja raonable ni els puc acusar més del que qualsevol pare o mare podria quan rondina sobre la nosa que li comporten les seves criatures. Com que no passaria d’aquest nivell de reclamació, ho tallo aquí: no hi ha res de més avorrit que parlar dels problemes domèstics que tothom comparteix.

Sé que al llarg del camí he comés altres errors i encerts. Carrego amb la meva part d’egoisme, vanitat i orgull, però també de bondat natural, bons sentiments, i sentit de la compassió. Com a molta gent, m’agrada que em llencin floretes i, de tant en tant, creure’m superior. Una dona bonica i dolça encara em pot fer perdre l’oremus. Però no sé restar immòbil davant el dolor aliè i em sento bé quan faig feliç els altres amb sacrificis importants, amb petits detalls... Si em demanes de concretar la valoració que em mereixo com a pare, crec que em trobo lluny del ideal. Si em comparo, però, amb la majoria dels que conec corro el perill de convertir-me en un optimista. No se’m pot acusar d’irresponsable ni de que no m’esforço per complir el meu deure com cal. Els meus errors i mancances no entelen gaire la fotografia de les medalles que m’han penjat sobre el tema. Prou.

Com veus, m’allargaria molta més estona sobre mi mateix. Miraria d’equilibrar allò de bo i dolent, d’excepcional o mediocre, que amago a la recambra. Per això, si afirmo, rotund, que el pitjor error que he comés ha estat tenir fills és perquè és cert. Sense més. Tots els altres errors, per grossos que fossin, m’han afectat a mi o a persones adultes que ja sabien el que es feien, o ho haurien d’haver sabut —i ho dic sense defugir la meva part de responsabilitat en cada cas— on es ficaven. Els fills no. Ells no existien abans de la meva pífia. Ningú els va preguntar si estaven disposats a venir a aquest món a viure la vida.

La vida. Quina paraula més bèstia!


La vida, allò que se suposa el més gran que una persona pot arribar a tenir.


La vida, aquell munt d’estímuls magnífics, ple de postes de sol, de núvols de formes infinites, d’animals, plantes, colors, olors, llibres, pel·lícules, esports, activitat, bellesa, pensament, sentiment, sexe, excitació, emoció, pell de gallina, besos inoblidables, aparicions de la verge de Lorda, mutilacions de guerra, ablacions de llengua...


La vida, aquell haver de prendre decisions, d’acceptar que no som ni valem res, que per fer un petit canvi cal esmerçar-hi un esforç descomunal.


La vida, un tornado de competició i mala llet. Un anar dient que vas agafant experiència, que cada vegada ets més savi... Alhora, deixes enrere primer la infància, després la joventut, més tard la maduresa... Un dia veus com del fons del crani es comencen a desenterrar les arrugues. Et pengen les mamelles. Pateixes per la pròstata. Pel càncer de mama. T’extirpen la melsa. L’alzeheimer t’anorrea la memòria abans no et mors. Res a servit de res. Ni una puta merda Ni per a tu ni pels que miraran d’oblidar-te, ja perquè els ferirà la pèrdua com perquè s’hauran tret un pes del damunt.


La vida, aquell munt d’obligacions que hom es carrega damunt les espatlles per gust o perquè va despistat, sumades a les que la mateixa vida ja t’engalta només néixer.


La vida, aquell armariot rebotit de responsabilitats que cada cop costa més i més d'arrossegar a mida que les forces juvenils van fugint, fins que arriba un moment que mors esclafat perquè et cau al damunt, si no et suïcides abans.


La vida, aquella empresa fantàstica en la qual t’han contractat de directiu, encara que et sàpigues la persona menys competitiva i emprenedora del món. Sí, perquè d'això també va la vida. Diuen que hi ha gent que ha nascut per manar i gent per obeir. Mai es parla de qui no ha nascut ni per una cosa ni per l’altra. Jo sóc d’aquests. I la vida suposa un constant manar i obeir esgotadors. I no parlo de quan a algú nascut per manar li toca empassar-se l’orgull d’haver de fer que sí amb el cap a un superior inepte, ni d’aquell autòmat amb ànima d’esclau condemnat a donar instruccions a un grup humà i obligar-lo a complir-les. Quanta angoixa per a els uns i els altres! Quanta angoixa per a tothom..


La vida és risc, diuen. Per què hem de viure-la aquells a qui el risc ens fa tanta mandra?


La vida és amor. Quin lloc hi tenen els egoistes purs aquí, doncs?


La vida és patiment. Si no ets masoquista, quina bestiesa continuar, no?


La vida és aprendre, experiència. De què et serveix el que aprenem si al final se'ns ho endurà tot la mort o una demència senil? Els homes i dones del futur llegiran els teus llibres... i una be negre! Si ja se m'afigura un miracle que això passi ara, menys passarà en un hipotètic futur. I ho dic sense derrotismes ni pessimismes de saló. El fet cau per la seva obvietat. Se’m fa tan clar que ho vull esbombar amb bombo i plateret. El passat hauria de mostrar el cartellet de COMPLET de tants savis que se li apilen. L’elecció per escollir-ne un de favorit cada cop costa més. Amb aquest panorama trobo lògic que la tendència a no llegir creixi com una bombolla i que el menyspreu pel passat suposi alguna cosa més que una moda. Tot plegat resultarà tan repugnant que valdrà més aferrar-se a una ampolla o injectar-se uns grams de la última droga de moda, mentre el món sencer peta com una castanya. Molt millor això que apropar-se a les teves “sàvies” paraules perdudes en una pàgina esgrogueïda, en un CD ratllat. Quines ganes de tocar els nassos a la gent, de vendre'ls lliçons arnades com si fossin el gran descobriment del segle...


La vida, allò que competeix en esforços inútils amb la Torre de Babel, amb l’agreujant que d’ella no en naixerà cap nou llenguatge. Un cop mort, damunt teu florirà el silenci més absolut i la memòria sobre els teus actes s’esborrarà per sempre. La maquinària d’ànimes enfollides que corren darrera l’últim crit en niciesa, tones de futilitat, disposada també pel consum fugisser i oblidada al seu temps, l’eclipsarà i ningú en farà cas.


En la decisió de procrear no sé si hi pesa més pertànyer a la categoria dels fills de puta o a la dels inconscients. D’aquest judici s’haurien d’escapar, d’entrada, tots aquells que s’aferren a alguna fe religiosa, tant els que ho fan per costum com els que com Sant Pau han vist la llum en algun moment del camí. Res es pot comparar a un dogma per no haver de dubtar. Tant fa que el recolzin mil·lennis d’espiritualitat compartida amb bilions de creients que ja són història com que se l’hagi inventat fa quatre dies un il·luminat de Massachussets al qual segueix un ramat d’ovelles escollides. Amb tot, no peco d’injust fins el punt d’apartar els creients d’aquests dubtes existencials, inherents a l’ésser humà. Suposo. No em trobo en condicions d’ofendre a la major part de la humanitat, insultant-los de discapacitats espirituals en la manca de dubte. Sospito que els que no dubten mai cabrien en un menjador amb poques cadires. Tots ens assemblem més del que pensem...


Dèiem la vida? La vida, sí... La vida en definitiva ens la venen com allò que devem completament a dues persones anomenades mare i pare, a qui se suposa que els hi hem d’agrair tot del tot... i a qui no els acabarem de perdonar mai del tot, tampoc. Perquè si tan cert és que mai els podrem retornar el seu ajut, el nostre perdó tampoc no se’l mereixen per res. Jo no els vaig demanar a viure aquest festival! Em sembla molt bé que la gent mati per anar a un concert de Bruce Springsteen. Però a mi, amb tots els respectes, aquest senyor me la bufa enormement. Fins i tot em cau malament. Se’m dirà que no puc comparar Bruce Springsteen amb la vida... només faltaria! Això ho faria tot encara més insuportable. No trigaria ni dues hores per apostar pel suïcidi, fins el més dolorós del món, si no hi hagués més remei!


La vida, en resum, és una merda enorme. Passa, però, que això ho ha dit tanta gent —tothom en algun moment donat, així que suma i peta la calculadora!— que ni que sigui per no caure de nou en el tòpic, vinga, va, em posaré una mica provocatiu i et diré que la vida és la cosa més meravellosa que hi pugui haver. Temo, però, que això també ja ho havia dit algú abans. Tant és, no em ve de nou que mai no podré ser original...


Mira, acabo de tenir una idea... Saps on és l'Hotel Terramar, a Sitges, oi? Coneixes el meu cotxe? Sí, un Morris Minor gris, una delícia anglesa del 1958. L'any passat el vaig restaurar i rutlla com si hagués sortit de la cadena de muntatge. La discreció no destaca com el seu fort, ja ho sé, però això fa que el meu pla sigui molt més interessant. Ja ho veuràs. Estic ben sonat...
Morris Minor

dijous, 7 de juliol del 2011

Els desincronitzats (relat important per copsar la veritat de la vida)

Pavel Tager, inventor del Tagefon un dels primers sistemes optics de so creats a la Unió Soviètica. Tager va treballar en la sincronia del so des del 1926


Els desincronitzats

Hi havia una vegada dos amics desincronitzats. De petits, l'un destacava per la seva simpatia envers el món mentre l'altre li havia trobat gust a mortificar els companys. El bo recriminava al dolent que no estava bé el que feia, que si fos bo se sentiria més satisfet de si mateix. El dolent, en canvi, insistia en que era el bo qui feia el bleda, que havia de procurar d'endolentonar-se una mica si no es volia bledificar definitivament.
Van anar passant els anys i tots dos van aprendre que no es pot ser ni tan bo ni tan dolent. Un i altre van anar rebent cops que els demostraven que amb aquella actitud puríssima el amics se'ls allunyarien, que els agafarien mania o, en el millor dels casos, fins i tot els espantarien El dia que tots dos complien 30 anys van decidir apostar a les carreres de cavalls perquè algú els havia convençut de la diversió que hi trobarien. Un cop allà es van adonar que si no en tens ni idea no només perds molts diners si no que et pots avorrir una mica. Xerrant, xerrant es van adonar que tots dos havien acostat posicions. El defensor de la bondat suprema havia aprés a qüestionar-la i l'exegeta de la maldat a tot preu començava a copsar la bondat com a un bé cada cop més interessant.
Més endavant, ambdós van patir traumes amorosos. Els van trencar el cor. Ells el van trencar també. Fins van sofrir daltabaix econòmics, traïcions amicals... de tot! La reacció de l'un i altre van transitar per camins radicalment oposats: el qui havia estat bo es va enutjar amb la vida i va decidir que a partir de llavors ja mai més el fotrien. Es va refugiar en un cinisme terrible. Va deixar de creure en l'amor i va començar a anar a la seva. Si algú li demanava ajuda se'l ventava del damunt amb una puntada de peu. El dolent, per la seva banda, es va adonar que calia tornar-se més generós. Es va adonar que l'amor és una cosa meravellosa, que la comprensió i el perdó ho curen tot i fins i tot va rumiar d'entrar en una ordre monacal. Els cops de la vida van ablanir l'un i endurir l'altre. Per què? Què bèstia la vida, oi?
El següent cop que es van trobar, ambdós se sentien estafats amb l'evolució de l'altre company. No hi ha una sola manera de madurar? què coi entén la gent per madurar? Tot plegat fa l'efecte d'un caos impossible de regular.
Ja només van coincidir una vegada més, per Sant Jordi. Cadascun per la seva banda havia decidit guanyar-se la vida com a escriptor, ofici de bon negociant. S'havien passat tota la vida desincronitzats. Tots dos es van sorprendre quan van topar a la mateixa taula, signant volums dels seus respectius exemplars. Havien escrit el mateix llibre que es titulava, precisament, Els desincronitzats. Per un cop sentien que sincronitzaven del tot. Tant que es van haver d'acusar de plagi l'un a l'altre.
La sincronia, costa poc de veure, va passar fugaç com una encaixada de mans de compromís entre dos enemics.

Entrevista feta per Lola Cañete per a Sitges D.C.

Fotografia de Montse Ruiz

Cuando conversar con Florenci Salesas puede ser "llençar-me a cercar coses noves sense paracaigudes" -Iª Parte- Per Lola Cañete

En Sitges existe uno de esos espíritus anacrónicos... un espíritu renacentista del Siglo XXI. Aprender, hacer y mover, podrían ser prefectamente las tres acciones que mejor se le dan. Un espíritu humanista de enorme cordialidad y simpatía, exhuberante. Interesado por diversos campos del conocimiento y apegado a ninguno. Florenci Salesas es compositor, escritor, músico, director de cine, dibujante y un largo etcétera... pero lo es nada más por serlo. no le mueve la ambición sino la inquietud y el entusiasmo. Florenci, gracias por dejarte entrevistar... Clicar aquí per llegir la resta de l'entrevista

dimarts, 5 de juliol del 2011

Pregonet i vers del Cap de la Vila per a la Festa de la Poesia 2011

 
Fotografia de Gemma Colomer Oncins

La banda, els poetes, les autoritats i el seguici popular arriben al Cap de la Vila. La Sonia i el Florenci es troben al balcó mirant de mantenir certa dignitat. La Sonia porta un rotlle de paper, lligat amb una cinta vermella, a la mà. La balconaire acosta el rotlle a en Florenci, qui es treu uns tisorots de cuina de la butxaca i, amb tota la cerimònia, talla la cinta, que posteriorment ofereix a l’audiència. Un cop tallada la cinta, la Sonia desplega el rotlle que manté per l’extrem de dalt per les puntes dels dits.


Fotografia de Gemma Colomer Oncins

El rotlle es desplega al llarg de més de set metres, de manera que arriba fins el terra i, fins i tot, debut a la quantitat de paper que sobra, es cargola una mica. Els dos balconaires se sorprenen, s’adonen que el tros de paper que tenen davant està en blanc i es miren horroritzats. La Sonia, tota esverada, comença a pujar el rotlle a la recerca d’algun fragment escrit. Al final, a una distancia d’un metre i mig de paper, se li apareix el poema que ha de llegir amb la seva parella de balcó. Els dos balconaires es miren i respiren alleugits. El metre i mig sobrant penja cap en fora i els altres gairebé sis metres encara pengen davant els balconaires. La llargada permet que el paper encara arribi al terra de sobres (la brisa no se l’endu, gràcies a una clau Allen cargolada estratègicament a l’extrem que contacta amb l’enrajolat de la plaça). Amb un gest aristocràtic, la Sonia ordena a en Florenci que talli el tros d’un metre i mig que penja. En Florenci s’aplica a tallar-lo i el llença al públic. Comença el diàleg entre els balconaires.


Fotografia de Gemma Colomer Oncins

SONIA: Poetes!...
FLORENCI: ...I poetesses...
S: Aquesta paraula...
S: Benvinguts a la nostra vila...
F: Compte, que se’t veuen les mitges...
S: ...Benvinguts, deia jo, a Sitges!
F: ...que el Palol el cul et vigila...
S: Vols parar? Si us plau perdoneu-lo,
que el pobret fa temps repapieja...
F: ...pregunta a l’amant de Lieja...
S: Retiro el que deia: mateu-lo!
F: No siguis tan violenta, dona,
que fugiran amb les metàfores,
anacoluts, rimes i anàfores
i tot allò que en el vers trona...
S: D’això us en volia parlar.
I tu mentre recito, calla!
F: Prometo no bufar la gralla.
S: Així parla un bon sitgetà.
S: Per a tots vosaltres ara us llegirem
la Corranda d’un clavellet.
F: De Trinitat Catasús.

Llegeixen el vers, alternant les estrofes entre els balconaires.
S: Si de dalt del balcó estant, 
de matí, que el cor es muda,
de matí, que tot és cant,
un clavellet em saluda,
F: tant si miro, com si no,
només perquè el sol comanda,
voleiant dalt del balcó
com un mocador de randa;
S: si em saluda o em diu adéu,
-comiat o benvinguda-
de matí, que l’aire és lleu,
matinet, que el cor es muda;
F: de mon cor puc refiar,
i del joi que hi mou tempesta,
i puc dir –presagi clar-
que tot el jorn serà festa.
S: Ni fatiga ni turment
no em faran hostil la feina,
i aniré fent i desfent
amb el cor posat a l’eina.
F : Clavellet de sol llevant,
que en tombar la carrerada,
quan de tu em vaig allunyant,
des de dalt del balcó estant
em saludes en l’albada.


S’acaba la lectura del poema. En Florenci talla la part de baix que sobra i tots dos llencen al públic els dos fragments de paper que queden. Gairebé al mateix temps, es dirigeixen de nou al públic per l’exaltació final.

S i F: Visca la poesia!
Visquin els poetes!
Visca el món!
I visca Sitges!

Els balconaires llencen al públic les flors que tenen al darrere. Fi del pregó.


Fotografia de Rosa Maria Puig