Professionalitat malaltissa (relat curt)

Professionalitat malaltissa (2007)

El poeta del desamor usa un procediment creatiu perfectament sistematitzat.
Gràcies a l'experiència, sap com procedir per obtenir el resultat ideal: Primer, escull la dona adequada. Després, la sedueix fins que l'enamora. Llavors, abans de llençar-se a la caça d'una de nova, l'abandona. Li trenca el cor. En aquest punt agafa com un llamp la llibreta --no fos cas que a la dona afectada se li passés el disgust o es morís de desamor-- i observa les seves emocions fins que li sembla entendre-les. Tot plegat li resulta molt útil per composar poesies bellíssimes. En elles podem constatar com s'apropia de tot el sofriment examinat i com, després d'una pirueta lingüística exemplar, l'aplica a la seva pròpia persona, com si l'hagués experimentat ell mateix, de primera mà. Descriure aquest sentiment seguint aquests passos genera al seu voltant força més admiració que si l'hagués hagut de patir personalment.
El poeta del desamor, desprès de molts anys d'èxits, decideix, sense tocar una coma del seu sistema, canviar el punt de vista: no parlar, ja, de l'objecte abandonat sinó de si mateix.
Un cop publicat el seu nou poemari, passa uns dies d'angoixa. Per fi li arriben les primeres crítiques i les xifres d'exemplar venuts. L'èxit aconseguit el desconcerta. D'ara estant, però, ja no se'l pot anomenar 'poeta del desamor' sinó el poeta d'algun altre gènere encara per determinar.
Enmig d'aquesta indefinició genèrica, l'ex-poeta del desamor se sent del tot perdut. Es fastigueja de si mateix. Decebut, amargat i emprenyat, llença el llapis al mar amb tanta ràbia que es desencaixa les barres i li espetega un capil·lar del coll.

Uns nens asseguts damunt la sorra aplaudeixen.
Santa innocència...

Carta de la poeta Rosa Leveroni al seu estimat casat... amb una altra

La casa de Rosa Leveroni a Port Lligat

Rosa Leveroni (1910-1985) avui dia cimeja com una de les poetes de referència dins la història de la literatura catalana. Dona avançada al seu temps, compta amb una biografia es podria arrenglerar al costat de les de les trencadores de motlles. La seva obra poètica, que darrerament comença a gaudir d'una certa recuperació, va patir l'eclipsament per part d'altres veus que ressonaven amb més puixança. Amb tot, sempre va rebre l'atenció de mestres com Salvador Espriu qui la considerava com a una dels grans.
La Leveroni va viure diverses històries sentimentals ocultes amb alguns personatges influents de la època. La més important —per durada i intensitat: va començar a principis dels anys trenta i va acabar amb la mort de l'estimat, el 1971— va ser, amb diferència, la que va mantenir amb l'escriptor i historiador Ferran Soldevila, qui mai va deixar la seva esposa.
Avui, a la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges, he fet un descobriment que m'he empassat d'una tirada. L'any 1994, l'editorial valenciana 3i4 va publicar un llibre on es recollien diversos texts personals de la poeta, en els quals parlava al seu amant dels seus sentiments.
En llegir-los, sentim amb vivesa que ens endinsem en les pors i angoixes més profundes del qui estima a algú que ja es troba lligat a una tercera persona. Malgrat que els editors han conservat els errors dels manuscrits originals, sovint escrits de pressa, pàgina a pàgina, paràgraf a paràgraf, anem notant com se'ns clava el neguit de no voler-se fer pesat; de no espantar i generar la fuga, el cansament; per voler que t'entenguin, pensin en tu, que valorin com cal tot el que fas per donar i de rebre, i per entendre l'altre; de fer comprendre el patiment d'esperar, dels llargs silencis, fent esforços sobrehumans per no caure en el xantatge emocional --i malgrat tot caure-hi, per la desesperació del no saber--, en l'excés de peneta, de recurs de baixa estofa. I tot això amb l'amarga consciència de saber que, sempre que l'estimat vulgui, la podrà deixar: ell té la paella agafada pel mànec. Ell és qui en un moment donat pot plantar-li la família per davant els nassos com a excusa ineludible. I a ella li tocarà, sempre, callar i acceptar els canvis que aquesta espasa de Damòcles basculant imposi amb la seva crueltat.

Les cartes ens esquitxaran d'ennuig, de tristesa, de retrets i desil·lusions, sí, però també hi torbarem un mà a mà d'erudicció (amb profusió de textos en llengua original anglesa, francesa, castellana, d'autors clàssics i contemporanis) una demostració de que el que amaga la Leveroni a la recambra per aportar a la relació no es tracta només de faramalla decorativa i prou.

Aquí teniu uns quants fragments escollits d'una de les cartes:

Carta a l'amant casat, de vacances (fragment)

de Rosa Leveroni

Saber que per a tu l'amor és una idea confortable —sense donar més importància de la que té, però— ja és quelcom reconfortant per a mi. Saber que el meu amor no t'és una nosa, un pes mort, ja m'ha fet un xic feliç.
"Quan aquest amor ja no fos, aleshores et doldria". Te'n recordes? No creus que potser tenia raó?
(...)
Una tarda magnífica. De tan magnífica m'ha deixat una recança: temo ara la nostra pròxima tarda. Temo que en ella hi trobaràs a faltar-hi algú.
I aquesta recança és la que has vist en els meus ulls tristos.
La que m'ha tornat a portar el sofriment.
Temo la nostra tarda doblement: l'he esperat i desitjat massa. Hi he pensat en excés i tinc por de no saber-me adaptar a la realitat.
Tots aquests entrebancs, totes aquestes dilacions, són un avís de que seria millor deixar-ho córrer. Temo el fracàs i la conseqüència inevitable: el sofriment. Potser jo quedaria millor si ho féssim així, però no em veig en cor, m'ha fet massa il·lusió de poder renunciar-hi voluntàriament, ara.
Una coqueta et pot fer sofrir. Un amor —el meu— no t'ha fet sofrir gaire. Tanmateix, però, no em dol. Posada a triar, em quedaria una vegada més amb l'amor.
(...)
M'ha causat una satisfacció —ben dolorosa, és cert— veure com no m'havia equivocat de res. Veure com no eren fantasmes allò que temia, com la passió no m'ha impedit d'ésser clarivident: hi jugaves i t'has fet mal... Em dol per tu. Pensa, però, que et resta encara el gos fidel... que sap posar el cap a la falda sense dir res.
(...)
He recordat aquella impaciència que em pren de vegades —quan em sento lassa pel sofriment— desitjant poder dir-te: Ja no t'estimo.
Sóc feliç si veritablement t'he donat alegria. Tan feliç, que aquest matí —a les sis— m'he despertat exultant. "Què passa?", m'he dit, i immediatament m'ha vingut el record de la nostra trucada per telèfon, d'ahir vespre.
La nostra tarda... No ha estat una desil·lusió. Però ha estat quelcom de ben diferent del que em pensava. I a darrera hora... No és impossible —o millor, no pensar.
Temies els meus retrets? Quin dret tenia a fer-los? No és pas teva la culpa que jo m'hagi enamorat —d'aquesta manera un xic absurda— de tu... Potser seré jo ara qui haurà de consolar.
Fer-te retrets? No hauria estat una cosa gaire elegant.
M'ha estat dolç que a última hora em parlessis com m'has parlat, malgrat de no poder creure —i em dol— aquell "T'estimo" que m'ha semblat sentir-te dir d'esquitllentes... No era veritat, però ha estat consolador.
Ha estat la més dolça mentida que et podies inventar.
(...)
Aquell "T'estimo" que tu ni deus recordar haver dit, omplirà el meu pensament —i els meus somnis— durant un temps més o menys llargs.
Durant el temps que s'escolarà fins a la nova crisi de dolor que m'espera sens dubte, implacablement, i que ja temo ara.
Aquest dolor que em revolta de vegades fins l'esgotament, i d'altres, en canvi, em fa sentir orgull solitari, tenaç, que porta l'estimar d'una manera gratuïta.
Aquest dolor... No han passat més de vuit dies i torna a ésser en mi més vivent que mai ha estat... Altra vegada torna a rabejar-se la gelosia. Però potser més que aquesta en si, em fa mal la teva inconsciència, la teva actitud. Tu, l'home sensible, l'home delicat, sembla estrany que no vegis —si ho veus aleshores ja és crueltat— allò que em fereix.
I aquesta inconsciència indica una cosa almenys: la poca cosa que represento per a tu. I ara sento que voldria morir una altra vegada més també.
Però aquestes coses poden semblar retrets i no vull fer-ne. Sé que no hi tinc cap dret.
M'has recordat i has sabut demostrar-ho. No saps el bé que això m'ha fet. I penso una vegada més com amb ben poca cosa podria ésser feliç (Florenci diu: no puc evitar, emocionat, recolzar l'enorme veritat que conté aquesta frase!!)
I una vegada més, també, em plau dir-te com em sento d'orgullosa d'estimar-te
Però sembla que et dolgui la mica de felicitat que vares donar-me (genial!!!! Leveroni, I love you!!! engega el carallot del Soldevila a la bassa de les granotes i vine amb mi!) Tens raó, però no saps el mal que m'has fet. Coneixia el sofriment, però no tan intolerable com aquest d'ara.
No podia més. He anat a veure a J. M'ha fet bé.
El que temia més: esdevenir per a tu una nosa. Això és ara la causa major de sofriment.
Esdevenir una nosa per a aquella persona a qui es donaria tot, per a qui es viu només... És horrible aquest avant-tast de l'infern... (qui superi aquest paràgraf que vingui i me l'escrigui).
És terrible també, constatar com el dolor que m'infereixes no pot allunyar-me de tu. Ben al contrari, sembla com si aquest amor absurd s'enfortís amb ell, creixés encara més i més.
I em pregunto amb por si no és una degeneració. Em fa l'efecte d'haver perdut el sentit de la dignitat. De quedar tan malament!
I em dic quina ànima canina, quina ànima d'esclau m'ha tocat en sort.
M'has dit aquest matí quan parlava de l'horror d'ésser una nosa: "Això és una deformació". Potser sí. Però aquest meu amor em fa pensar en el microscopi: augmenta fins a la deformació, però només allò que en realitat hi ha, malgrat de no veure's a primera vista.
La passió pot ésser per ella mateixa una terrible lucidesa (Si aquesta reflexió no és genial ja no sé quina ho pot ser).
Estimat, aquesta nostra tarda ha fet que em separés de tu amb un record amable, dolç. No saps com t'ho agraeixo. Hauria estat ben amarg per a mi servar un més i mig, potser dos —dos mesos!— un record dolorós, una última imatge desagradable. Ara no serà així i n'estic contenta.
Estic contenta, em sembla que així aquests dos mesos de repós seran més profitosos. Em desacostumaré de sofrir potser.
Aquesta sensació d'alleujament que esperava trobar aquest matí certament hi era. Però la recança, també prevista, ha esta més grossa del que temia. Fins t'he desitjat vora meu encara que tinguessis que portar-me un dolor; crec que ja m'hi havia habituat.
He pensat amb por: el dia d'una separació definitiva, quina cosa terrible seria per a mi.
Escriuré aquí, ara, aquelles coses que no posaré en les lletres que t'enviï, però que tindrien d'anar-hi. No saps com em dol que no pugui ser. Però deu ésser millor així.
Has avançat les vacances. Aquests dies esperava la teva tornada, malgrat de saber-ne la inutilitat. Era absurd, desagradable, que substituís el medi, el marc, i tu en fossis fora. Cercava consol posant en ordre la teva taula, desant els llibres deixats fora de lloc. Retornant-te a la Biblioteca de Catalunya. I també —perdona— rondinant per la teva manca d'endreç. Era l'únic mitja no gaire revelador que tenia per poder parlar de tu.
(...)
M'avergonyeix el record de la meva mesquinesa i comprenc que et dolgués. Penso en la necessitat de l'esmena, sé que no serà una cosa fàcil però ho intentaré, paraula.
No serà cosa fàcil. Aquesta matinada m'he despertat amb una sensació de tristesa dolorosa: somniava la Biblioteca; tot era igual i ressentia aquell neguit, aquella gelosia amarga —obrava de la mateixa manera— i una vegada més, era profundament infeliç.
Quan era infant em feia sofrir el somniar amb foc i lladres; pensar-hi, cada nit temia la son, perquè de primer em trobava impotent enfront d'aquests somnis. Més endavant, però, quan ho somniava podia despertar-me i aleshores deixava de sofrir. Avui m'ha sobtat retrobar la mateixa sensació, tan remotament pretèrita.
Ja sóc em aquell poble massa bell per a estar-hi sol, acolorit ara per una esperança —ja sé, però, com és d'absurda— més que per això no deixa d'ésser-ho. T'espero.
T'espero perquè encara t'estimo.
M'ha semblat que els dies s'escolaven lents, esperant un temps prudencial per escriure't. Ara quan ja puc fer-ho, em fa una certa peresa. M'ofega aquell benvolgut inicial.
T'he escrit. T'imagino l'estranyesa que et produirà l'estaribot inicial, veuràs després que no n'hi havia per tant i tindràs raó. Però ja t'advertia: no sabia quin to podria prendre. Ha sortit un to amistós, lleuger i potser —horror!— un xic pedant. Ha estat una 'performance' per a mi escriure aquesta lletra. Veig com a tu m'he acostumat a parlar-te de d'aquestes plans, i com no sé fer-ho d'una altra manera.
I això potser et doldrà un xic?
(...)
Cadaqués ha perdut per a mi els seus atractius. M'és semblant ara a aquelles fotografies descolorides i borroses que ens desencisen deixant-nos la recança de la llum i el color originals. Hi ha alguna cosa que no em deixa veure-hi clar: la teva absència.
Davant d'una cala propícia, una posta de sol acolorida, un clar de lluna fotogènic la sento més agudament encara. I penso com és difícil oblidar.

Frases de la gran Mae West traduides al català. Mae, I'll never will be able to thank you all you have done for us, simple mortals...

Oh, geni entre els genis, Mae West estimada... ni el teu cos ni el teu somriure ni la teva mirada em diuen tot el que em diu el teu cervell privilegiadíssim. Però per ell et donaria el meu cos una sola nit, encara que només fos perquè et fotessis un fart de riure de mi

Algun cop ens veiem en la situació en la que ens diuen que no sabem el que és l'amor; que, fins i tot, ni l'amistat. Als que ens agrada segons què, se'ns pot arribar a refregar que el nostre concepte d'aquests termes elevats va per una senda totalment erronia, decebedora, fins vulgar. No sempre directament... però sí que es deixava entendre per persones d'una moral suposadament superior a la nostra, aquests ubermenschen que han sortit de la caverna de Plató. Això, és clar, suposa un cop poc agradable per a la idea sovint excessivament elevada que tenim de nosaltres mateixos, els que ens hem quedat a dins, adorant ombres xinesques de pa sucat amb oli.

Passa, però, que hi ha un geni anomenat Mae West que en aquests casos sempre ens acompanya. Aquest àngel de la guarda no ens dóna la raó, perquè nosaltres, pecadors dissoluts, la raó mai la tenim, només faltaria. Nosaltres representem éssers sense raó, que hem vingut a aquest món a repartir una felicitat. Una felicitat prohibida si de cas, una felicitat per als que tenen un concepte elevat de l'amor trobaran infame, penós, empobridor...

Oh, Mae West! how I love you!!

El bé que has fet sent com ets, tant a les dones com als homes! Tu suposes la intel·ligència i la lliberació més enllà de l'estretor d'aquells qui encapsulen homes i dones dins d'apartats totalment contraris, enemics, com si els homes fóssim botxins d'alguna cosa més enllà que de nosaltres mateixos... Tu suposes la base de tota una manera d'alliberament de la dona autèntic, perquè suposa, també, l'alliberament de l'home. Tu suposes el trencament de les regles que només es van crear per fer-nos passar per l'adreçador i fer que homes i dones ens veiéssim obiligats a interpretar uns rols que no sempre ens resultaven còmodes, que no sempre trobàvem lògics... El valor de ser tu, de lluitar per ser tu i ja està, sense cap voluntat d'alliberar a ningú. I sense pretendre-ho, vas alliberar els dos gèneres a la vegada!

Oh, Mae West, gran dona, persona excepcional, éssser lúcid privilegiat, dea excelsa! Actriu estranya, no massa atractiva pels meus gustos... Els teus films no goso dir que siguin gaire bons, ho sento molt (tot i que tu n'eres la guionista i dialoguista de tots ells, que el teu talent i lucidesa desbordava qualsevol art!) Perdona'm, de debò! Perquè la meva admiració i amor va més enllà del que les obres que la industria cinematogràfica et va imposar a fer.

Mae West, ets gran, molt gran! Enorme! Tu sola has fet l'impossible perquè dones i homes no ens sentim culpables molt més que milers de llibres de filosofia i poesia que en el fons la única cosa que aconseguien era el contrari, que odièssim la vida. Tu fas que estimem la vida! Que ens en fotem! Que ens estimem a nosaltres mateixos! Que estimem les nostres febleses! Mae West, ets gran, molt més gran del que diuen els més optimistes!!!

Tots els que han vingut darrere teu nomes han fet que seguir un camí que tu vas obrir, llaurar damunt pedra impracticable, amb el sacrifici de la teva pròpia persona, contra la estúpida censura del Codi Hayes que a partir de 1932 va destrossar cada una de les teves obres, que va destrossar el cinema que en l'època muda rebossava llibertat, alegria autèntica! Vas lluitar amb un sacrifici admirable, heroic, com el d'un samurai!

Mae West, dins el segle XX el teu nom hauria de resplandir com un dels grans. Dels més grans! Més que el inelegant aquell del Gandhi que, seria tot el gran home que vulgueu l'independentista aquell que cau bé a tothom, però en termes de glamour (amb aquell coi de ridícula túnica, si us plau!) no en tenia ni idea.

Aquí teniu unes quantes frases de la gran, de la enorme, de la insuperable, de la inimitable i constantment imitada Mae West. Si hi ha un servei que pugui fer a la humanitat que valgui la pena, aquest es parlar d'aquesta irrepetible dona.

Silenci, si us plau, parla Mae West:

Només es viu un cop, però si ho fas com cal, amb un de sol n’hi ha prou.

Generalment, miro d’evitar caure en la temptació excepte quan no ho puc evitar.

No hi ha noies que vagin pel mal camí, sinó noies que se l’han adaptat.

He escrit la història jo mateixa. Va d’una dona que va perdre la seva reputació i mai la va enyorar.

Entre dues coses dolentes, sempre escullo la que encara no he provat.

Quan sóc bona sóc molt bona, però quan sóc dolenta sóc millor.

El bon sexe és com un bon bridge. Si no tens una bona parella, millor que tinguis unabona mà.

Per evitar el perill de perdre la reputació el que cal fer és perdre-la el més aviat possible i deixar de patir.

Sempre ho provo tot un cop, dos si m’agrada i tres per assegurar-me’n.

No sóc una dama model. Un model tan sols és una imitació de la cosa real.

No són els homes de la teva vida el que importa, sinó la vida en els teus homes.

Les senyores que juguen amb foc haurien de recordar que el fum els anirà als ulls.

El sexe és emoció en moviment.

Sóc soltera perquè vaig néixer així.

Un excés de coses bones seria fantàstic!

Aquells que s’escandalitzen amb facilitat els hauríem d’escandalitzar més sovint.

Mai m’he preocupat de les dietes. El nombre de pastanagues que m’interessen són elnombre que pots aconseguir amb un diamant.

El matrimoni és una gran institució, però jo no em sento preparada per a cap institució.

No deixeu que un home es faci preguntes durant massa estona, perquè pot es pot arribara convèncer que podria trobar la resposta en algun lloc.

A les dones els agrada un home amb passat, però prefereixen l’home amb present.

Tot amant descartat hauria de tenir una segona oportunitat, però amb algú altre.

Estima el teu veí. I si resulta que és alt, ben plantat i devastador, et costarà menys, és clar...

Mai he dit que seria fàcil. Només dic que val la pena.

Si “una mica” es fantàstic i “molt” és millor, cal anar pel “massa”.

Equivocar-se és humà, però et fa sentir divinament.

Les noies bones van al cel. Les dolentes a tot arreu.

Mai ets prou vell per tornar-te jove.

He trobat homes que no sabien besar, però sempre he trobat temps per ensenyar-los afer-ho com cal.

Una dona que sap que és una corda no vol que la lliguin.

No puc entendre les dones que voldrien viure soles al món. Sense homes, qui et pujariala cremallera del darrere del vestit?

Tots els homes que he trobat em volien protegir. Encara no sé de què.

Una dona enamorada no pot ser raonable... a menys que no ho estigui d’enamorada.

Una bona corba és millor que una espasa.

Sóc el tipus de dona que ha arribat a l’èxit, pujant d’error en error.

Una copa més i seré sota l’amfitrió.

Sóc una dona de poques paraules però un munt d’acció.

He comprovat que els homes amb ideals existeixen. Sempre lamento no haver-los conegut abans que els tinguessin.

No m’interessa la puntuació, només el joc.

Quan les dones s’equivoquen, els homes que les segueixen l’encerten.

L’amor no és una emoció o un instint: és un art.

Mai he estimat ningú de la manera en que m’estimo a mi mateixa.

No us caseu amb un home per reformar-lo. Per a aquesta tasca es van crear els reformatoris.

Pots admirar les corbes d’una dona quan te la presenten, però cal esperar a una segona trobada perquè et mostri nous angles.

Guerra i Pau, de Lev Tolstoi: el moment que el príncep Andrei descobreix el cel

El fragment de Guerra i Pau, de Lev Tolstoi, que descriu com el príncep Andrei Bolkonski descobreix el cel:

Fragment final del Capítol XV: Enmig la batalla d’Austerlitz, un batalló rus es atacat pels francesos per sorpresa. Els soldats russos, confosos , fugen en desbandada. El portador de la bandera l'abandona. El jove príncep Andrei Bolkonki, en veure aquell desori, baixa del cavall, carregat de vergonya i ràbia, agafa l’estendard i, posant-se al davant dels qui fugien, els encoratja de nou a l’atac. Els grup de soldats renova la fe en la lluita i segueixen el príncep en la seva càrrega embogida. Poc després, el príncep es ferit i cau a terra, agafat a la bandera. Els soldats passen pel seu costat i el donen per mort. Un cop ha passat tot, el ferit obre els ulls...

(...) Va obrir els ulls esperant veure el final de la lluita entre l’artiller amb el soldat francès i si l’artiller havia mort o no, si els canons havien estat salvats o havien caigut en mans de l’enemic. Però no va veure res. Per damunt seu no hi havia més que cel, un cel llunyà, velat, però immensament alt per on s’arrossegaven vagament alguns núvols grisos.
—Quin silenci, quina pau i quina majestat! Això no és com quan corria amb la bandera —pensava el príncep Andrei—. Quan corria, ens estàvem batent, cridàvem igual com quan el francès i l’artiller furiosos es disputaven l’escombreta del canó. No és com ara que els núvols passen pel cel infinit. Com és que no l’havia vist fins ara? Què feliç em sento de veure’l! Sí! Tot és vanitat, tot és mentida fora d’aquest cel infinit. No hi ha més realitat que aquesta. No hi ha res a excepció d’aquest silenci immens. Lloat sia Déu!


Començament capítol XVIII, quan Napoleó, mentre inspecciona la mortaldat provocada per la batalla, troba el cos del príncep Andrei, que encara té la bandera al costat.

Sobre les altures del Pratzen i en el mateix lloc on havia caigut amb l’asta de la bandera, el príncep Andrei Bolkonski s’estava dessagnant. Sense adonar-se’n va fer un gemec llastimós i infantil.
Per la tarda va deixar de queixar-se restant en silenci. No va saber quant de temps va durar el seu esvaniment. Bruscament va recobrar de nou el coneixement sentint un terrible dolor al cap.
—On és aquell cel tan alt i tan blau que he descobert avui per primer cop? —va ser el primer que va pensar—. Mai havia sentit un dolor més agut. On sóc?
Va parar l’orella i li va semblar sentir soroll de cavalls que s’acostaven i veus parlant en francès. Va obrir els ulls i per damunt seu va veure de nou el mateix cel blau de núvols flotants, que destacaven damunt un blau infinit.
No va tombar el cap ni va poder veure els qui, a jutjar per les seves veus, s’havien detingut davant seu.
Aquells genets eren Napoleó i dos dels seus ajudants de camp. Bonaparte recorria el camp de batalla donant les últimes ordres pel reforç de les bateries que mantenien el foc sobre el dic d’Augest, i examinava els morts i ferits damunt el terreny.

(...)

—Gloriosa mort! —va comentà Napoleó mirant a Bolkonski.
El príncep Andrei va comprendre que es tractava d’ell i que era Napoleó qui parlava, en sentir com l'anomenaven majestat encara que només li arribava com un dèbil murmuri. Ara no solsament no l’interessava sinó que ni tan sols li va parar atenció. El cap li bullia. Sentia que s’estava dessagnant i veia allà dalt el cel llunyà a les alçades. Sabia que era Napoleó, el seu heroi, però en aquell instant li semblava petit, tan diminut en comparació amb el que passava al interior de la seva ànima i en aquell cel infinit recorregut per lleugers núvols. Li era absolutament indiferent qui es trobava davant seu ni el que li diguessin. Solsament s’alegrava que estiguessin allà perquè el socorreguessin, tornant-li la vida que ara li semblava tan bella, perquè ara la comprenia d’una manera molt distinta. Traient forces d’allà on no en tenia va poder fer un moviment i emetre un so. Va moure lleugerament una cama exhalant un dèbil gemec.
—Oh! És viu! —va dir Napoleó—. Que evacuïn aquest jove al lloc de socors.
Un cop va dir això Napoleó va sortir al pas del mariscal Lannes qui, tot somrient, es va dirigir cap a l’emperador per felicitar-lo per la victòria...