S'ha mort la meva marquesa

Ella, quan era viva, i abans que la transplantés a un test més gran

Heu vist The Private Life of Sherlock Holmes (1969), l'exquisida visió que Billy Wilder va fer del famós detectiu ideat per Sir Arthur Conan Doyle? Adoro aquest film. Les reiterades visites que vaig fer als cinemes Verdi, on la reposaven, em van salvar l'ensorrament anímic que patia en aquella tardor del 1989. No ve al cas això ara...

Hi ha una escena que resumeix a la perfecció el sistema de treball de l'investigador. Coincideix punt per punt amb el meu. Passa just al començament, quan el protagonista arriba a casa seva, acompanyat del Doctor Watson. Quan entra al despatx es troba amb la desagradable sorpresa que Mrs Hudson, la seva ama, ha tret la pols del galimaties de papers que té damunt la taula. Holmes s'enfurisma:

HOLMES: (molt enfadat) Mrs. Hudson!

Mrs. Hudson entra de pressa a l'habitació

MRS: HUDSON: Sí? Què passa? Què he fet jo ara?

HOLMES: (sever) Hi ha una cosa que ha desaparegut de la meva taula de despatx.

MRS HUDSON: Desaparegut?

HOLMES: Una cosa crucial. Vostè ha estat netejant en contra de les meves explicites ordres.

MRS HUDSON: Oh, li puc assegurar que no he tocat res.

HOLMES: La pols, Mrs Hudson! És una part essencial del meu sistema de treball. Pel seu gruix puc datar qualsevol document immediatament.

MRS HUDSON: Hi havia parts en que la pols era així de gruixuda (ho demostra amb el seus índex i polze)

HOLMES: (deduint per a si mateix) Això voldria dir març, 1883.

Fa poc, però, el meu orgullós desordre va assassinar una tassa de te que per a mi tenia un important valor sentimental. La taula on treballo es trobava, com sempre, en un estat de perfecte caos, amb la classificació de pols en ordre, com la del Sherlock del film de Wilder, abans que se l'emportés el plomall de Mrs. Hudson. Aquell dia, em calia espai per inquibir-hi un llibrot que havia de consultar, al costat de l'ordinador. Vaig enretirar tot el munt de paperassa i llibres acumulats amb els palmells de les mans, com un escarabat piloter que empeny la seva esfèrica càrrega. No em vaig adonar que a l'altra extrem de la taula hi havia l'estimada tassa. La massa de documentació útil i inútil la van anar arrecerant cap a la vora que la separava del buit fins que va perdre peu, va caure i es va esmicolar. Com em vaig arribar a maleir!

Quan un objecte que ens recorda algú estimat es trenca, el record i l'amor per aquella persona no minva, necessàriament. La seva mort no augmenta, la remembrança no s'esborra, encara que per uns moments ens ho sembli. Potser que sentim una sobtada decepció cap a nosaltres mateixos, cap a la nostra tasca de marmessors de la seva memòria. Potser ens la mereixem aquesta desencant. O potser no. En el cas de la tassa, sí, vaig cometre un error imperdonable: què hi feia allà, oblidada, a l'altra banda del meu cafarnaüm documental? Si la cosa tenia tant de valor no m'hauria d'haver permès deixar-la allà, enmig. Un cop engolit el te de rigor, l'hauria d'haver dut cap a la cuina, rentar-la i posar-la en un lloc segur. No ho vaig fer. Doncs, apa maco! a acceptar les conseqüències.

En un món, en una vida, en els quals tothom --nosaltres inclosos-- no para de patir pèrdues veritablement dures, lamentar-se per la mort dels objectes pot semblar, per comparació, una frivolitat, un insult. Que no se'm malentengui. No estic parlant de mers objectes sinó de símbols. Digueu-me antiquat --o fetitxista--, però per mi els símbols són importants.

Fa un temps em van regalar una marquesa, una planta. Fins llavors, jo desconeixia que existís aquest vegetal de nom tan aristocràtic. No sóc un expert en el tema. Des d'aquell moment, he mirat de cuidar-la tant com he pogut: l'he canviat a un test més gran, hi he afegit més terra, l'he regat, l'he tret a la terrassa quan calia, l'he protegit de la llum del sol... Me' l'he estimat aquesta planta, com m'estimo qui me la va regalar. Aquesta nit, però, ha mort, per accident.

Anit, abans d'anar a dormir, em vaig deixar la porta que dóna a la terrassa una mica oberta. Just entre l'escletxa i la marquesa hi havia el carret d'anar a comprar. Un cop de vent l'ha fet caure. La marquesa no ha suportat el pes. Aquest matí, en llevar-me, he descobert la tragèdia. L'he compartit com si es tractés d'una defunció i he rebut condols i conyes --benvingudes sempre siguin-- a parts iguals. M'han aconsellat de tallar les fulles. Qui sap si encara hi ha alguna possibilitat de ressucitar-la. Evidentment, ho he provat, però, ara per ara, em sento completament imbuït de l'esperit de Sant Tomàs. Ho sento. Quan ho vegi m'ho creuré.

Ja ho sé que no deixem de parlar d'una planta. Que no n'hi hauria d'haver per tant: cada dia mengem enciams. Aquest "enciam", però, tenia un valor afegit per a mi. Entre la tassa, un vestit blanc amb una espiral, avui la marquesa... últimament no paren de morir-se'm coses que tenen sentit o em pensava que en tenien. Sort que també en neixen de noves. I moltes altres semblen mantenir el seu estatus d'aparent immortalitat. Aquest està sent un bon any pel que fa a nous i bons amics...

Perdona'm, marquesa. No he estat un bon jardiner. I ja que m'he desfermat li acabaré dedicant un haiku. Si us sembla cursi o exagerat us foteu.

Adéu, marquesa.

Al subtil cel de les plantes

seràs la reina.

Ets un cabró (una confessió iniciàtica)

Quan tenia sis anys estava convençut que la paraula cabró donava tant de poder a qui la pronunciava com el que tenien els nens de The Village of the Damned, el terrorífic film que Wolf Rilla va rodar el 1960

(Entrada dedicada a en Miquel Cartró Boada i en Josep mestre Rovira, dos homes excepcionals, els meus amics de més llarg recorregut i que, molt probablement, el dia que va passar l'anècdota que més endavant explico, van ser víctimes de la meva heterodoxa salutació.)

cabró m. 1 Boc. m. 2 1 Marit que consent l'adulteri de la muller. 2 2 m. i f [fem. cabrona] POP. Persona que fa males jugades.

(Entrada corresponent al Diccionari de la llengua catalana de l'IEC)

cabró Boc, cabrot. // Banyut, cornut, consentit, cuguç, enganyat.

(Entrada corresponent al Diccionari de sinònims i antònims d'S. Pey Estany (Teide))

Des que naixem no parem d'aprendre: primer paraules noves, després el seu significat i, més tard com usar-les. Aquest procés no s'atura fins la nostra mort, almenys mentre no patim alguna malaltia que ens ho impedeixi. Mentre vivim, no parem d'incloure —i oblidar— nous mots al nostre vocabulari. Qui aprèn més d'una llengua incrementa aquesta activitat d'una manera exponencial.

En la major part dels casos, ens resulta impossible recordar quan i com vam descobrir cert mot, quan i com vam entendre el seu significat i quan i com el vam emprar per primer cop. No obstant, hi ha un nombre indefinit d'altres dels quals sí que tenim constància a la memòria de tot aquest procés. Avui us parlaré d'un mot del qual recordo perfectament quan i com el vaig sentir, emprar i, temps després, saber-ne el sentit, per primer cop —observeu que aquí el procés va patir una lleugera alteració. Estic parlant del mot cabró.

Vistes en el seu conjunt, no crec que cap paraula sigui millor que qualsevol altre: totes tenen el seu moment de glòria; aquell lloc, aquella frase, a on cap altra les podria superar. N'hi ha amb unes possibilitats reduidíssimes i altres que serveixen per a tot; les que oblidem injustament i les que no parem de fer-ne ús i abús. Cabró, en aquest sentit, no crec que sigui ni bona ni dolenta. Amb tot, forma part del club de les que, pels seus atractius variats, s'ha sobre-explotat fins el punt d'acabar suposant una amenaça per a l'equilibri de l'ecosistema del vocabulari català.

Els seus detractors li critiquen que alguns dels seus usos més populars no passen d'un mer calc del castellà, que indueix a la peresa mental, que per culpa de cabró hi ha molta gent que pensa ja no val la pena explorar i conèixer altres paraules molt més genuïnes i igualment contundents, etc. Aquestes crítiques han de tenir una base sòlida, no ho dubto. Sembla obvi que l'efecte produït en paraules de sentit similar (i tinguem en compte que a l'entrada del diccionari de sinònims estalvia entrar a posar exemples de l'accepció2 2 del de l'IEC, per a la qual en català tindríem una botifarra inacabable) resulta devastador. Cabró acaba fent el paper que l'acordió diatònic va tenir pels tombants del segle XX per tot el sud d'Europa (1). A cabró, però, se li ha de reconèixer, com a aquell, una potència, una flexibilitat i una capacitat de moure els fonaments d'una casa difícilment superable.

I ja, sense més preàmbuls, passo a explicar com vaig perdre la meva virginitat verbal respecte a aquest bonic mot.

Ets un cabró

—En Tal és un cabró... —va comentar el senyor Qual a mon pare.

Recordo que jo tenia sis anys. Jugava al costat dels dos homes. En oir aquella paraula, les meves orelles van sentir una excitació similar a la d'un radar en detectar vida extraterrestre. La resta de la conversa l'he oblidat del tot. Tampoc sé qui era aquell senyor, ni el nom de l'afortunat a qui s'obsequiava amb aquella arracada. Tinc el vague record de la imatge de mon pare assentint, això sí. Per la consternació d'aquest i per la vehemència de l'altre ja em vaig fer una primera idea que allò de "ser un cabró" no podia significar res de gaire bo. La meva deducció anava per bon camí, com tothom hauria de saber, però, va restar incompleta fins força temps més tard: a aquella edat encara no corria cap el diccionari a la mínima que tenia un dubte.

Cabró... se m'afigurava tan bonica. Sonava bé. Omplia d'una manera tan ecumènica la bòveda del paladar que segur era pecat pronunciar-la. Tenia tot l'aire de paraulota, com puta, hòstia, merda i altres que per aquella època tenia classificades com a a tals, però a les quals mai havia gosat ni acostar-m'hi. Llavors em limitava a repartir unes eufèmiques "ostres!" a tort i a dret, perfectament conscient de la paraula lletja substituïda, tot i que no tenia ni idea que volia dir, tampoc. Quan me'n vaig assabentar vaig exclamar: "i això és una paraulota?" —poc després vaig descobrir l'"òndia!" a Han robat el marsupilami, la versió catalana del còmic de la sèrie Spirou, del gran Franquin, que em va semblar molt més forta que els meus "ostres!", a les quals vaig decidir continuar oferint la meva fidelitat... Però em desvio del cabró.

Com a nen, cultivava l'ultraconservadurisme habitual dels de la meva edat: les normes no es poden saltar de cap manera! No s'han de dir paraulotes. Cada paraulota representa un clau que se li clava a Crist a la creu. Verge Santíssima! Jo no era pas tan cruel! La fascinació que cabró exercia sobre mi, ai! doblegava la meva voluntat. La imaginació no em parava de buscar excuses plausibles per minimitzar l'impacte de les estocades que li clavaria a aquell pobre homenet que la passava tan negra sota l'INRI. Vaig concloure que si escollia un bon lloc i un bon moment, que si la pronunciava en veu baixa, potser els angelets no em sentirien i el meu martell passaria de llarg dels claus fatídics...

Setembre de 1969. A Franco encara li quedaven sis anys de legislatura, l'estiu s'esborronava i les classes d'un nou curs estaven a punt de començar. Jo anava a patir un canvi de col·legi, certament complicat. Per raons que ara no venen al cas, havia de deixar Sitges i continuar la meva instrucció d'amor a la pàtria espanyola a Vilafranca del Penedès. Nou poble. Nou centre. Nous mestres. Nous companys... nou de tot! La sola idea m'esgarrifava. Hi havia, però, un avantatge important: Si tot era nou volia dir que ningú em coneixia. D'aquesta situació inèdita, el meu cervellet de Sherlock Holmes equivocadíssim va treure la conclusió que a ningú l'importaria el que fes, per molt bèstia que fos el que se'm passés pel cap. En el meu deliri, la comparava a la d'aquell que s'allunya del seu poble, a on tots els coneixen, per comportar-se d'una manera totalment diferent a l'habitual sense por a rebre crítiques, ni a a causar cap mal irremeiable al seu entorn quotidià. Resumint: si em dedicava a repartir uns quants cabrons entre la població vilafranquina el resultat mai esdevindria tan pecaminós com si ho fes entre la sitgetana. Una deducció genial...

Sempre he estat una persona, d'entrada, tímida. Després, mica a mica, quan vaig coneixent el terreny, ja em deixo anar. Això, gràcies a l'experiència de la vida que et va demostrant que tampoc n'hi ha per tant, ara ho tinc més superat. Llavors, però, representava un problema dels grossos. Imagineu-vos la quasi paràlisi física i mental que em retenia clavat al terra enmig d'aquell grup de nens nous de trinca que esperaven l'obertura de l'aula, al pati. Cap amic, cap conegut, cap cara mínimament familiar en la qual recolzar-m'hi. Escrutava tots els nens, un a un. Com més aprofundia en la meva anàlisi visual més em convencia d'una primera constatació: els nens vilafranquins eren molt més lleigs que els sitgetans. Una segona conclusió em va arribar per via olfactiva: les mares dels nens vilafranquins submergeixen els seus fills en una quantitat molt més notable de colònia que les mares sitgetanes. 1 a 1, doncs: nosaltres som més guapos, però ells fan més bona olor...

L'empat em desconcertava. Feia una bona estona em mantenia en un racó, immòbil, sospesant els pros i els contres del meu pla; si calia deixar-ho córrer, definitivament o, per contra, no perdre més temps i atacar. Al final, en comprovar que els nens d'aquell planeta parlaven la mateixa llengua que els del nostre —amb un accent que a les meves orelles em sonava una mica com si tots ells estiguessin borratxos, això cal no oblidar-ho— em vaig llençar al camp de batalla, amb el pit descobert.

—Ets un cabró... —vaig etzibar a la primera víctima, en un to monocord, baix, però audible, sense que em tremolés la veu; amb una actitud altiva, d'absolut menyspreu envers la seva petitesa plebea. El nen que va rebre aquella imprevista opinió sobre la seva persona es va quedar petrificat. Recordo una mirada d'estupor absolut, de gairebé pànic, com si davant seu se li hagués plantat un monstre d'un altre món. Fantàstic! La paraula cabró tenia el poder màgic que jo li havia suposat. No m'equivocava! Quin èxit! Aquella pobra tòtila vilafranquina no havia sabut que dir ni fer. De sobte, tot jo em sentia protegit per una armadura indestructible. Sant Cabró em donava poders d'alienígena invasor de la terra.

A partir d'aquest primer èxit, ja no em podia aturar. Em sentia curull de l'excitació que embriaga els qui se saben invencibles. Un cop fregit el primer terrícola amb la meva pistola làser verbal ja res m'aturaria. La meva conquesta havia de continuar fins que no quedés cap indígena dempeus. Calia, però, no deixar-se dominar per l'excitació fins el punt de perdre els estreps i espatllar la festa per una gestualitat massa apassionada, per una excés de sobreactuació. I així em vaig anar apropant, un per un, a tots els meus futurs companys de classe, amb la mateixa fredor i elegància cruel dels nens extraterrestres de The Village of the Damned i, sense pietat, els escometia amb la mateixa mena d'atac.

—Ets un cabró.

—Ets un cabró.

—Ets un cabró.

—Ets un cabró.

—Ets un cabró.

Els efectes dels meus atacs, encadenats sense presses, però sense aturades de ritme, repetien el triomf del primer. Enrere deixava un rastre de branquillons vilafranquins mineralitzats. Potser des de fora podria semblar que, per obtenir popularitat entre els nous companys, no hi pot haver idea més absurda que procedir d'aquella manera. En aquell moment, en que em trobava imbuït de cabroneria, aquest supòsit ni se'm passava pel cap i continuava amb el meu repartiment de sacraments...

—Ets un cabró...

Aquell últim nen em treia un cap sencer. Sota la bata amagava uns músculs tibats com els d'un doberman. No va perdre el temps per regalar-me una lliçó d'or. Gràcies a la seva reacció vaig aprendre que, malgrat que dins la humanitat el caràcter oví destaca sobre qualsevol altre, de tant en tant et pots trobar un llop. Que el llop no es tracta precisament de tu. Que si li trepitges la cua les conseqüències que pugui arribar a experimentar la teva persona es troben lluny de ser plaents. I, last but not least, si no t'has mostrat amable amb les ovelletes que t'envolten, aquestes et soprendran amb una aliança contra natura amb el rei dels depredadors. Fins i tot podria ser que et mostressin una ferotgia impossible de preveure a través de la mesella reacció que t'havien mostrat abans.

No cal que entri en els detalls escabrosos del moment, ni en les conseqüències que va tenir el fet en l'amabilitat que em van mostrar els meus companys a partir de llavors. La cosa em va quedar clara. I, pel que feia a la resta de curs, vaig decidir que la paraula cabró restés en stand-by. Com a mínim fins que les meves proporcions físiques assolissin una volumetria més competitiva.

(1) L'acordió diatònic va suposar la decadència i pràctica desaparició d'un munt d'instruments tradicionals al sud d'Europa. De sobte es presentava un instrument, molt portàtil, que podia fer ballar ell sol tota una plaça per festa major. Ja no calien orquestres. Avui dia hi ha certamens i trobades (la d'Arsèguel la més famosa a les nostres contrades) d'aquest bonic instrument i actualment no suposa cap perill per a les altres tradicions. De tota manera, això no s'ha produït per obra de l'atzar, sinó perquè a totes les zones de l'àrea mediterrània fa ben bé 50 anys que hi ha aparegut gent molt compromesa amb les seves arrels que ha lluitat per recuperar els instruments musicals antics i, en més d'un cas, ressucitar-los.

L'Ictineu 3, el primer submarí científic català és a punt de ser una realitat. Col·laborem-hi tots!

Els grans Pere Forés i Carme Parareda a bord del flamant Ictineu 3, al qual li falta molt poc (i 200.000€!) per ser una realitat

El projecte de l'Ictineu 3, el primer submarí científic català, està a punt de fer-se realitat, però per culpa de la crisi, perilla. Conec els seus principals promotors, en Pere Forés i la Carme Parareda, autèntics pioners del segle XXI (no hi ha cap submarí al món com l'ICTINEU 3!), i us puc assegurar que són una gent fantàstica, honesta i amb el mateix talent, romanticisme i amor pel que fan que va moure el gran Narcís Monturiol en els seus projectes.

El gran inventor va construir dos submarins (els primers de la història!) que van demostrar el seu perfecte funcionament en un gran nombre d'immersions, la primera de les quals es va realitzar el 1859, fa ara 152 anys. La societat ignorant de l'època (hi ha alguna època on ho sigui menys, però? ehem...) i la manca de suport polític no van permetre que anés més enllà i tan el projecte com qui va deixar-hi la vida per ell van tenir un final trisíssim, indigne d'un home de la seva enorme vàlua humana i científica. No deixem que torni a succeir el mateix que li va passar al nostre gran pioner!

Tot seguit teniu la nota que m'han passat el mateixos creadors d'aquest somni tecnològic i, més a baix, enllaços per obtenir més informació i per poder-hi col·laborar. Ajudem a acabar el submarí! Ara mateix s'engega una campanya popular. Col·laborem-hi! La situació és desesperada!

NOTA DE PREMSA

Benvolguts,

El submarí científic ICTINEU 3 és a punt de ser una realitat. Està previst posar-lo a l'aigua per començar a fer immersions a principis de 2012.

La construcció de l'ICTINEU 3 arriba al final, però quan falten només uns pocs mesos per acabar-lo, la manca de finançament fa perillar el projecte. Per això l'empresa ICTINEU SUBMARINS SL engega una campanya de subscripció popular o crowd-funding adreçada a particulars, empreses i entitats, per aconseguir els 200.000 € imprescindibles per poder posar el submarí a l'aigua. L'empresa fa una crida a la col·laboració i a la difusió d'aquesta campanya, i compta, com sempre, amb els suport de la societat civil i del país.

L'empresa ofereix als col·laboradors o mecenes la oportunitat de posar el seu nom al carenat del submarí. Tothom hi pot participar, els particulars poden posar el seu nom al carenat per 50 €, i les empreses i entitats poden triar entre diferents opcions per fer visible el seu nom o logotip i aprofitar el ressò mediàtic del projecte. També hi ha la opció d'apadrinar un dels instruments o equips que ha de portar a bord el submarí. A part de la visibilitat i satisfacció personal, les contraprestacions que s'ofereixen com a agraïment van des d'una visita al taller de l'ICTINEU 3 per poder veure'n la construcció, fins a samarretes, llibres o fins i tot immersions. L'organització espera poder oferir més sorpreses i fer que tothom estigui satisfet amb la seva col·laboració.

Es necessiten:

4.000 persones que posin el seu nom al carenat per 50€.

o bé

200 empreses o entitats que posin el seu nom al carenat per 1.000€.

o bé

20 empreses o entitats que posin el seu logotip al carenat per 

10.000€

Es pot trobar tota la informació sobre el projecte i fer l'aportació on-line al web www.ictineu.net  

A continuació teniu uns enllaços que us poden ser útils per informar-vos:

Nota de premsa apareguda a EL Punt/Avui:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/462114-submari-catala-busca-padrins.html

Per poder-hi col·laborar. Cliqueu damunt el cartell que   posa Campanya de subscripció popular per acabar l'Ictineu 3:

http://www.ictineu.net/empresa/index.php?m=1

Gràcies pel vostre ajut!

Un article d'Àlex Gutiérrez al diari Ara sobre la portada de La melancolia dels oficials de Joan-Daniel Bezsonoff

Article d'Àlex Gutiérrez aparegut al diari Ara del 5 d'octubre sobre la portada que vaig realitzar per a La melancolia dels oficials de Joan-Daniel Bezsonoff. Ha estat una agradabilísima sorpresa.

Agraeixo molt al senyor Gutiérrez el bon ull i sensibilitat per fixar-se justament en la idea essencial que mira d’expressar el dibuix i, de pas, parlar del relat en si, relacionant la portada i el contingut del llibre que, òbviament, és el que importa. Dues paraules clau: aïllament i solitud. Justa la fusta!

Diari ARA, 5 d'octubre del 2011

De tapes:

DEDICAR EL LLIBRE A L'IL·LUSTRADOR

No és habitual que l'autor de la coberta d'un llibre sigui el destinatari de la dedicatòria de l'obra, però això és el que passa amb La melancolia dels oficials, l'última novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff, que llueix una il·lustració de Florenci Salesas, d'aires inequívocament tintinians. Salesas és de Sitges, especialista en cinema mut i amic personal de Bezsonoff.

L'escriptor li va donar una foto de la Rue Michelet d'Alger de l'any 1959, i l'encàrrec de fer-ne una portada. L'agraïment ha anat més enllà de la dedicatòria: la promoció del llibre també s'ha fet a partir d'una adaptació en còmic, de dues pàgines, d'un fragment de la novel·la.

La imatge no deixa de ser curiosa per a una novel·la de guerra, subtil com totes les de Bezsonoff, però de guerra al capdavall. L'autor es fixa més en la trama entre estat i escamot. "Què és la guerra, sinó aprofitar-se dels errors de l'enemic, o incitar-lo a cometre'n", diu el narrador en un moment del llibre. I entre error i error, l'espera que retrata la coberta. Un oficial en terres colonials. La ciutat no li és hostil, però tampoc li és amiga. I és l¡únic oficial entre un nombre considerable de civils, cosa que en subratlla la solitud i l'aïllament.

Àlex Gutiérrez

Conte del cafè volàtil

Conte del cafè en volàtil

Diumenge, 16h, 11m.

Després d'un intent infructuós per quedar amb una persona concreta —no penseu malament, un bon amic que no podia... o penseu malament, tant me fa—, he decidit anar al Cafè Roy. Aquí hi ha wifi.

Olor de pa, cafè i cervesa. Prenc un americà, tot sol. Teclejo, amb la intenció de compartir-lo per la xarxa, ni que sigui amb una entelèquia humana indefinible.

Som sis clients. En una taula del costat de la finestra hi ha dos joves que xerren i riuen. Els altres quatre —tres homes i una dona— ocupem les quatre cantonades exactes de la sala, de planta quadrada, central, parapetats rere el nostre portàtil. No sé qui de nosaltres deu riure més. Per dins, però...

El quartet de clients virtualitzats —que no virtuosos—, interpretem a la perfecció el nostre paper de passar l'un de l’altre. Hi ha una norma no escrita que diu que iniciar un acostament entre persones que es troben manipulant el seu portàtil en un espai públic representa el màxim crim possible pel que fa a la invasió de l'espai privat. Més fins i tot que molestar una parella que s'esforça a unir els seus cossos en un parc públic, d'amagat —o no.

Arriba un cinquè client que s'asseu just a la taula del mig. Els sentinelles de cantonada el controlem de reüll. L'home —calb, no sé perquè— obre el seu portàtil i comença a navegar. Fa una cara de felicitat insultant. La sala central, vista des de dalt, deu semblar la cara del dau que té els cinc puntets negres.

Un dels dos que xerrava i reia es treu el mòbil i comença a llegir i enviar piulades. L’altre se’l mira somrient, educat. Tota la paciència que està disposat a mostrar amb el seu company, a mi se m'acaba. Decideixo posar això al blog, sense mirar-m'ho gaire més. Després ho enllaçaré al Facebook. Al final, pagaré i sortiré a donar un tomb pel poble. Potser d’aquesta manera m'ensopego amb algun conegut —el que sigui, no estic en condicions de posar-me exquisit avui— amb qui podré prendre alguna cosa. De pas comprovaria que no m'he quedat mut.

Com comenci a enviar piulades pel Twitter, però, em sentirà.