.jpg)
El caballero de la mano en el pecho d'El Greco
El divendres 20 de juliol del 2012 es va celebrar un sopar-espectacle a l'Hotel Melià de Sitges en honor als 25 anys de la Fundació Ave Maria, dedicada a la cura de les persones amb discapacitats psíquiques. L'afluència de públic (més de 580 persones), la organització i l'espectacle que es va oferir, en el qual hi van participar un bon nombre d'artistes professionals i afeccionats, joves i velles glòries sitgetanes, va resultar tot un èxit.
Al llarg de la primera part de l'acte es van atorgar diversos premis a persones i institucions que han col·laborat amb la Fundació, desinteressadament, parlaments de les autoritats i un espectacle a càrrec dels propis interns, organitzat per un grup de voluntaris sense els quals res del que es veia —i no es veia— seria impossible. No cal dir que aquesta va ser la part més emotiva de tota la nit. Un cop acabat el sopar va començar un espectacle de varietats orquestrat per en Josep Milan. La llista d'artistes que hi van col·laborar (cantants, ballarins, actors, humoristes, etc.) seria massa llarga de mencionar. Només voldria afegir que tots ells ho van fer de tot cor.
A mi em va tocar el privilegi de participar-hi amb un sketch humorístic sobre la popular estàtua d'El Greco de Sitges, a partir d'una idea del propi director, en Josep Milan. Vaig tenir la sort de comptar amb l'ajut de tres éssers humans de luxe: les actrius Sonia Ruiz, Maria Antònia Plana i Conchi Gasulla. Crec que vam formar un bon quartet —ens ho vam passar molt bé als assaigs— i vam defensar el nostre número amb prou dignitat. Vam tenir la pega, però, de comptar amb uns micròfons inalàmbrics de fiabilitat paupèrrima. Aquest entrebanc tecnològic va triturar algunes de les parts més divertides del text. A causa d'això, el sentit general —ja per la seva natura, un pèl extravagant— va acabar resultant inintel·ligible del tot. Mala sort. Otra vez será...
En qualsevol cas, els objectius principals a assolir (recollir diners per la fundació i celebrar-ne els 25 anys) es van superar amb escreix. Felicitats, Ave Maria!
Aquí sota, qui vulgui, pot llegir el text del nostre breu sainet:
L'estàtua d’El Greco entra en escena. Duu una paleta i un pinzell a les mans i una actitud molt digna. Després d’uns pocs passos s’atura en un racó de l’escenari. En aquest moment apareixen les tres sitgetanes, en pinya, que també s’aturen (una mica com un eco visual) i l’espien de lluny. Se situen rere seu, a una distància prudencial. Ell, que en cap moment s’adona de la presència de les dones, torna a avançar el seu camí fins que s’acaba posicionant en un extrem de l’escenari. Elles el segueixen i s’aturen al seu costat, quedant tots, elles i ell, de cara al públic. El Greco mira de concentrar-se en una pintura imaginària. De tant en tant para, s’abstrau de la pintura i deixa anar un vers de Safo.
Mª ANTÒNIA: Escolteu, aquell d’allà és ell, oi?
CONCHI: Jo crec que sí, però parla d’una manera molt estranya...
GRECO: ...ὠς ἄνεμος κὰτ ὄρος δρύσιν ἐμπέτ… Πύτερος!
CONCHI: “Puteros”?
Mª ANTÒNIA: Com vols que hagi dit això? Però sí que parla "raru", eh...
SÒNIA: El Greco dominava moltes llengües i va viure a molts països.
CONCHI: Mira si en sap de coses, la nena...
GRECO: Parnassus, monte situs in Graecia!
CONCHI: Què diu, ara?
Mª ANTÒNIA: No sé que de fer un grec —o una cosa així— “per nassos”...
CONCHI: Potser que li ho preguntem si és ell, no?
Mª ANTÒNIA: Ja ho faré jo... (adreçant-se-li. El Greco deixa de pintar i es gira per escoltar) Perdoni, si us plau. Vostè és el Greco, oi? Aquell de l’estàtua del Passeig de la Ribera, davant el...?
GRECO: (amable, però orgullós) El mismo que viste y calza, bella dama. Domenico Theocopoulos —o Theocopuli— el Greco! (es gira i torna a concentrar-se en la seva pintura)
CONCHI: Ara diu que vol que el copulin?
Mª ANTÒNIA: Que no! Domenico Theocopulos...!
SÒNIA: ...o Theocopuli! Allò de Greco només era per fer-se vendre millor a Castella.
CONCHI: I com n’ha tret de profit dels estudis aquesta criatura, escolta!.. (a la Sònia) Tu diga-li que nosaltres sempre l’anem a veure quan passegem.
SÒNIA: Sí, però millor fes-ho tu (a la Mª Antònia).
Mª ANTÒNIA: (el molesta de nou) Escolti senyor... (dubta un moment, no se’n recorda gaire bé del nom. El Greco es gira, una mica impacient)... Silvio Copulo: Naltres, aquí, les tres, no hi ha cap diumenge que no el vinguem a visitar i admirar, allà, al peu del pedestal...
GRECO: ¡Los calzones desde las bajuras terrenales anhelais vislumbrar, aviesas damiselas, que bien conozco yo la molicie y las taimadas calenturas que os abrasan!
Mª ANTÔNIA: Això no és cert! Que som de Sitges!
EL GRECO: ¡Gran cosa!
Mª ANTÒNIA: Naltres som devotes de vós com ho som del mestre Santiago Rusiñol, a qui cada mes, aquí, jo i totes aquestes senyores que veu al davant, li anem a portar un ram i a qui vós li deveu el renaixement que va tenir. Oi, nena?
SÒNIA: Sí, en Cases i en Rusiñol van fer una exposició d’El Greco a Paris. Fins i tot van portar els seus quadres en una processó, amb música i tot. Gràcies a això —i a Sitges!— a vós se us té en consideració.
GRECO: Ah! Maese Ruiseñor... Un gran maestro, Ruiseñor... però que como la mayoría de pintores lo veía todo aplastado...
Mª ANTÒNIA: “Aplastado”? Què diu aquest, ara? Si en Rusiñol no veia res “aplastado”! Si de cas vós ho veieu tot més llargarut i “esprimachado” que la palmera de l’ajuntament!
CONCHI: I escanyolit com el senyor alcalde!
GRECO: Reynés me fecit!
CONCHI: Què diu d’un rei que defeca, ara? Que “marranu”!
GRECO: Por cierto, ¿qué fablais, que os medio entiendo? ¿Provenzal?
SÒNIA: Llemosí?..
Mª ANTÒNIA: Però que dius tu ara, maca?
CONCHI: Molt parlar però a la universitat, a Barcelona, us espatllen totes!
MªANTÒNIA: Aragonès oriental, no et fot... Català, parlem! Verge santíssima el que em feu dir...
GRECO: ¡Da igual! Reynés me fizo de la cabeza a los piés ¡y fui la primera estatua de mi mismo, de cuerpo entero, en todo el Reino de España!
CONCHI: Quin Reynés?
Mª ANTÒNIA: Coi, el mateix que va fer l’estàtua del Doctor Robert! Passa, però, es veu que quan li va demanar ja no hi havia gaire calers. L’escultor va aprofitar un cos que ja tenia a mig fer, d’un altre encàrrec —una figura que mai li van reclamar— i només va haver de fer el cap. Després el va enganxar... Nyec! I... vaja, que fa cent anys ja s’estilaven les retallades, tu!
GRECO: ¡Calumnias! ¡Yo de cuerpo entero soy!
CONCHI: Aprofitat o no, trobo que sí que té un cos ben aprofitable...
Mª ANTÒNIA: També sembla —diuen, eh— que alguns dels quadres que s’asseguren com seus en realitat són falsos...
GRECO: ¿Falsos? ¡Más calumnias! ¡Zafias calumnias e ignominias! (es gira, emprenyadíssim, i es concentra en la pintura de nou, disparant traços molt violents en l’aire)
SÒNIA: No continueu per aquí que s’emprenya i llavors què diran de nosaltres? No oblideu que som un poble de cultura!
Mª ANTÒNIA: Ara tens raó tu. Ep! Tst! Tst! “usted”, (El Greco es gira emprenyadíssim, però escolta) des d’allà dalt, deu veure unes postes de sol la mar de maques per la banda de Terramar, oi?
GRECO: Unas buenas puestas de largo diría yo. Por los espigones, por la playa, aprovechando la oscuridad... De largo, largo, ¡y algunas así de largo! (marca un pam i mig amb les mans i una gesticulació que no deixa dubtes sobre la seva intenció de suggerir la mida d’un penis espectacular i en acabat torna a pintar)
Mª ANTÒNIA: Verge Santíssima! Si en diu ara de porcades!
SÒNIA: Perquè l’heu molestat!
CONCHI: És veritat! Pregunta-li per Sitges, que li sembla.
Mª ANTÒNIA. Això... i... Escolti, escolti! (El Greco es gira a punt d’explotar davant tantes interrupcions) I Sitges? Què li sembla Sitges?
GRECO: (en sentir la paraula Sitges sembla calmar-se una mica i tornar a un to amable) Oh! Silos, sí... és un pueblo muy fermoso. Muy fermoso aunque un tanto... aplastado!
Mª ANTÒNIA: “Aplastado”! “Aplastado”! Ja em comença a pujar la mosca al nas amb tant d’”aplastado”! Com continuï així li “aplastaré” aquest de ganxo que té!
CONCHI: Nena, calma!
GRECO: ¡Me calentais la cabeza!
Mª ANTÒNIA: La cabeza, la cabeza... l'única cosa que té seva!
CONCHI: Que l’has emprenyat!
GRECO: Yo lo veo todo largo ¡largo!
Mª ANTÒNIA: Si ho veu todo “largo” potser és que... que ho té “todo pequeño”!
GRECO: ¡Largo! ¡Largo!
TOTES: Ai, que s’esvera! correu, correu!
GRECO: ¡Largoooo!
Les persegueix i elles fugen, atribolades, entre crits i improperis improvisats. Se’n van.
FI
Corprenedora Mater Dolorosa d'El Greco
