Discurs militarista de Charles Chaplin (1942) i pinzellada sobre el tema de la guerra

"Visca la pau i mori la guerra!"

És clar que sí. Quin boig hi estaria en contra d'aquest eslògan? Però... sempre? Guerra, no. Pau, sí. Evidentment. Però les coses sempre són molt més complicades. Tant de bo es pogués aturar la guerra i tots els conflictes es dissolguessin en una solució de diàleg. La guerra no la vol ningú que tingui un mínim d'humanitat... i no hi tingui cap negoci directe, és clar. Per desgràcia, sovint la única manera perquè parin unes bombes són unes altres bombes. Hi ha hagut grans pacifistes que han demanat contraatacs, i fins atacs damunt població civil i tot.
Des d'una perspectiva molt primària, potser, jo ho puc entendre si ho veig a través d'aquest exemple: 
Un cop ha esbotzat la porta de casa meva, un estrany, armat fins les genives, m'amenaça a mi  a la meva família de mort. D'entrada començaré fent-me l'Atticus Brown (només aquí, cosa fàcil: a la vida real igual em buido el ventre al damunt, ipso facto) i miraré de convèncer-lo que això d'atacar-me a mi i a els meus fa molt lleig. "La violència no duu enlloc", serà el final del meu discurs. Però si aquell personatge no escolta les meves raons i continua venint cap a la meva família, cridant com un boig, voleiant una simitarra per damunt el seu cap, us asseguro que no dubtaré a trinxar-li la cara amb l'electrodomèstic portàtil de cuina que tingui més a mà per aturar-lo, important-me una pellofa de comí que la seva família el plori a la manera caló. Qui no vol escoltar i no atura una escomesa violenta se'n riu de les paraules i no pararà fins que no ho extermini tot. 
Amb el recent tema de Síria, per exemple, durant un temps semblava brotar, tímidament, la possibilitat de la via dialogada. Com sempre en aquests casos, calia que les negociacions anessin ràpid. Però les bombes, precisament la població bombardejada, feia temps les reclamava per manera d'aconseguir que qui els bombardejava —i, per desgràcia, encara els bombardeja— s'aturés. Quan Hitler es trobava en plena invasió europea la població aniquilada no parava de demanar ajuda als USA. A Amèrica hi va haver moltes manifestacions per la pau. Si aquests manifestacions haguessin aturat la participació americana a Europa, els descendents dels qui haguessin quedat vius aniríem alçant el braç i commemorant el dia que el Tercer Reich va portar la pau al món civilitzat, d'un ari impol·lut, i exterminar del tot les races proclamades immundes pel llibre d'estil del Führer. 
El problema de la guerra rau en que és una malaltia que s'escapa totalment del control de la població. No descobreixo res nou si dic que les guerres neixen, creixen i es multipliquen basades en manipulacions interessades. Però un cop s'han engegat, què poden fer els atacats? Imaginem que ara l'exèrcit espanyol decidís bombardejar Catalunya. Suposo que el senyor Duran i Lleida i el senyor Navarro, amb la seva moral digne d'enviar la de l'Alcoiano sencer a la banqueta (1), encara estarien demanant la tercera via, confiant que el govern espanyol seria bo i no ens mataria més. Jo, sincerament, pregaria perquè els USA, Rússia, la Xina o qui fos, vingués amb les seves forces i destruís els canons i les línies anihiladores del meu poble. Estaria fart que, a causa d'una ordre presa en un despatx de Madrid, m'anessin matant els fills un a un, la veritat. La situació a Síria s'ha podrit molt, és molt complicada. Les víctimes? les de sempre i això fa una ràbia que et mors, és clar. Però com s'aturen tants morts? Si la diplomàcia obre una escletxa, endavant, cal aprofitar-la. Però si no hi ha cap possibilitat, llavors, què?

Hi ha qui té una imatge idealitzada de Charles Chaplin com a pacifista. Al cap de molta gent els ve la imatge d'en Xarlot uniformat de soldat a Soldier Arms, del 1918, com a icona per la pau. I res a dir: Chaplin, òbviament, estimava la pau. Com tu. Com jo. Com el veí que posa l'inefable Bustamante a tot drap, a tota hora. Però durant la Primera Guerra Mundial l'home s'havia implicat totalment a favor que els USA entressin a la guerra per anar a salvar Europa. La població americana no la volia per a res, aquella guerra. Chaplin, ciutadà britànic immigrat el 1913 (amb prou feines dos anys enrere, doncs), va fer, aprofitant el seu estatus de personatge més popular del món, una gira per tota la geografia nord-americana declamant discursos molt encesos per convèncer la població nord-americana per deixar de banda tot pacifisme naïf i recordar que amb el mal parit del Kaisser Guillem no s'hi jugava a la pau. I tenia raó. El 1918, va fins i tot arribar a realitzar un curt —no dels més bons, certament— The Bond, per promoure la compra de bons per ajudar la guerra. Durant la Segona Guerra mundial va escriure el discurs que transcric més avall —personalment el trobo molt interessant— a favor que els USA ajudessin la URSS de la devastació nazi. En aquells sentides paraules insistia que no valien discursos pacifistes en aquell moment d'emergència. En un moment com aquell, el pacifisme li resultava més criminal que un atac que ja trigava massa. 

La típica imatge del Xarlot soldat ras, desvalgut, que no entén la guerra en la qual participa, a Soldier Arms (dirigida pel propi Charles Chaplin, el 1918) utilitzada fins a la extenuació en pòsters dels anys 60 i 70 i en irritants postals "motivadores" a les xarxes socials

Chaplin satisfent un dels seus hobbies predilectes: fotografiar-se al ostat del màxim de figures importants del segle XX, perquè les generacions futures no tinguin cap dubte que ell hauria de formar part de qualsevol antologia sobre el tema. Aquí, amb Gandhi, l'apòstol de la pau i la independència de la Índia que, com poca gent sap, tenia unes ganes enormes que Hitler guanyés la guerra. No estic dient que fos nazi, i la cosa té lògica: els anglesos eren els seus enemics naturals. Quants catalans no estarien disposats a vendre la seva anima al diable per veure una Catalunya lliure? Jo, home, depèn del malament que et faci quedar el diable als llibres d'història, parlem-ne...

Dues típiques postals "motivadores" d'aquelles que comento. Quan l'autor de la segona va redactar  la frase "Son dignos de respeto, siempre pregonaron la paz" no devia haver llegit el discurs que transcric més avall, sospito...

Chaplin en un dels discursos per convèncer la població americana sobre la necessitat d'allistar-se i anar al front europeu, el 1915 o 1916

Els seus detractors li van retreure que, en lloc de tant de discurs, ell, com a anglès en edat de lluitar i en perfecta forma física, no va donar cap bon exemple no anant al front al costat dels seus. Al respecte podríem aprofitar per recordar que el seu rival més il·lustre, en Buster Keaton (que, tot s'ha de dir, tot just acabava d'entrar al món del cinema el 1917, 3 anys més tard que l'altre i de moment només interpretava papers secundaris: encara no era l'estrella que seria els anys 20) no va estar mai per discursos i va complir amb el seu deure d'anar a França a matar alemanys i tornar amb els traumes que tothom qui torna de la guerra du al damunt (malgrat que mai en parlava). Al final de l'entrada podeu veure una foto de l'amic Buster a la guerra, la de veritat, i una altra a la de mentida. Cert, la guerra que el seu col·lega defensava. Però tots dos van fer el que creien que calia i aprofitar aquesta comparació per fer demagògia (incloure'n la menció potser ja en té una mica d'això, ho admeto) no seria una jugada neta. L'un va complir com a personatge ja públic, amb poder de convicció per a la massa dubtosa, i l'altre com a ciutadà normal. No sabem que hauria fet Buster si la guerra hagués esclatat just 6 anys més tard quan ja era una estrella. Jo crec que no hauria fet cap declaració, per la mena de persona discreta que era. Això no voldria dir que l'opció (pura especulació, a més) hagués estat millor. No em ve de gust jutjar Sir Charles Chaplin, aquí, sinó ajudar a publicitar un text impactant i valent que crec que dóna llum a un aspecte de les seves conviccions, sovint manipulades. Tinc la gosadia de creure que ell ho hauria agraït. 

Discurs del segon front (1942)

de Charles Chaplin (1)

La Segona Guerra Mundial havia estat declarada l'any 1939. Els exèrcits nazis van envair la Unió Soviètica el juny del 1941; els japonesos van atacar els Estats Units el desembre del mateix any. Durant el 1942, una part de la opinió pública va exigir a Anglaterra i els Estats Units que obrissin un segon front europeu per manera de distraure les forces nazis d'atac que sofria la Unió Soviètica. Al Madison Square Garden de Nova York es va realitzar un acte amb aquest propòsit que va concloure amb el discurs de Chaplin, pronunciat via telèfon des de Los Angeles. L'obertura del segon front  es va produir, en efecte, encara que el juny del 1944 (invasió de Normandia); el discurs de Chaplin hauria de ser recordat, cap el 1947, com a símptoma de la seva presumpta ideologia comunista. Però va ser pronunciat el 1942, quan coincidia amb la opinió de molta altra gent (ciutadans americans) (2)

Als camps de batalla de Rússia la democràcia haurà de viure o perir. El destí de les nacions aliades està en mans dels comunistes. Si Rússia arriba a ser derrotada, el continent asiàtic —el més gran i ric de la Terra— quedaria dominat pels nazis. Amb pràcticament tot l'Orient en mans dels japonesos, els nazis tindrien accès a quasi tots els materials bèl·lics essencials del món. Quina probabilitat tindríem llavors de derrotar Hitler?

Amb les dificultats de transport, amb el problema de nostres línies de comunicació a milers de milles de distància, amb el problema de l'acer, del petroli i del cautxú, i amb l'estratègia de Hitler, dividir per conquerir, ens veuríem en una posició desesperada si Rússia arriba a ser derrotada.
Hi ha qui diu que es perllongaria la guerra per deu o vint anys. En la meva estimació, això és ser optimista. En aitals condicions i contra un enemic tan formidable, el futur seria molt incert.
Què estem esperant? Els russos tenen una desesperada necessitat d'ajuda. Estan demanant un segon front. Entre les nacions aliades hi ha diferents opinions sobre si aquest segon front és possible ara. Sentim a dir que els aliats manquen de pertrets suficients per sostenir un segon front. Després sentim a dir que els tenen. També sentim els qui no volen arriscar-se a un segon front en aquest moment, per la possible derrota. Que no volen córrer aquest risc fins estar segurs i preparats.
Però, ens podem ens permetre esperar fins estar segurs i preparats? Ens podem permetre jugar sobre segur? No hi ha estratègia segura a la guerra. En aquest moment els alemanys són a trenta-cinc milles del Caucas. Si es perd el Caucas, es perd el noranta-cinc per cent del petroli rus. Quan en moren desenes de milers i quan uns altres vuit milions són a punt de morir, hem de dir honestament el que pensem. La gent es formula preguntes. Sentim a parlar de grans forces expedicionàries que desembarquen a Irlanda, que el noranta-cinc per cent dels nostres combois arriben amb èxit a Europa, que dos milions d'anglesos estan completament equipats i delerosos per partir. Què estem esperant, quan la situació a Rússia és tan desesperada?
Podem aguantar-ho! Adoneu-vos, Washington oficial i Londres oficial, que aquestes no són preguntes formulades per crear dissensions. Les fem per aclarir la confusió i per engendrar la confiança i la unitat per a una eventual victòria. I qualsevol quina sigui la resposta, podrem aguantar-la.
Rússia està lluitant d'esquena la paret. Aquesta paret és la més forta defensa dels aliats. Vam defendre Líbia i vam perdre. Vam defendre Creta i vam perdre. Vam defendre les Filipines i altres illes del Pacífic  i les vam perdre. Però no ens podem permetre Rússia, perquè aquest és el front agressiu de la democràcia. Quan el nostre món, la nostra vida, la nostra civilització, s'estan escruixint als nostres peus, tenim el deure de córrer un risc.
Si els russos perden el Caucas, aquest serà el major desastre de la causa aliada. Quan això passi cuideu-vos dels pacifistes, perquè començaran a sortir dels seus caus. Voldran fer la pau amb un Hitler victoriós. Diran: "És inútil sacrificar més vides americanes; podem fer un bon tracte amb Hitler."
Compte amb la trampa nazi! Aneu en compte amb aquesta trampa nazi. Els llops nazis apareixeran amb pells de be. Ens faran molt atractiva la pau, i abans que ens n'adonem haurem sucumbit a la ideologia nazi. Llavors serem esclavitzats. S'enduran la nostra llibertat i controlaran les nostres ments. El món serà governat per la Gestapo. Ens governaran des de l'aire. Sí, aquest és el poder del futur.
Amb el poder del cel en mans nazis, tota oposició a l'ordre nazi serà esborrada de l'existència. El progrés humà s'haurà perdut. No hi haurà drets de minories, drets obrers, drets ciutadans. Tot això també serà totalment aniquilat. Un cop hàgim escoltat els pacifistes i fem la pau amb un Hitler victoriós, el seu ordre brutal controlarà la Terra.
Podem arriscar-nos! Compte amb els pacifistes que sempre apareixen després d'un desastre. Res haurem de témer. Recordeu-ho, la moral va salvar Anglaterra. I si conservem la nostra moral, la victòria estarà assegurada.
Hitler ha corregut molts riscos. El més gran és la campanya russa. Déu l'ajudi si no aconsegueix arribar al Caucas aquest estiu. Déu l'ajudi si ha de passar un altre hivern a les rodalies de Moscou. La seva probabilitat és precària, però s'ha arriscat. Si Hitler assumeix riscos, no podem fer-ho nosaltres? Que se'ns doni acció. Que se'ns donin més bombes sobre Berlín. Que se'ns donin aquests avions marítims Glenn Martin per ajudar el nostre problema de transport. Sobretot, que se'ns doni un segon front ara.
Victòria a la primavera! Que el nostre objectiu sigui la victòria a la primavera. Vosaltres a les fàbriques, vosaltres als camps, vosaltres amb l'uniforme, vosaltres ciutadans del món, treballem i lluitem per a aquesta finalitat. Vosaltres, Washington oficial i Londres oficial, fem d'això un objectiu: victòria a la primavera.
Si mantenim aquesta idea, treballem amb aquesta idea, vivim amb aquesta idea, s'haurà de generar un esperit que augmentarà la nostra energia i accelerarà la nostra empenta.
Esforcem-nos per l'impossible. Recordem que els grans èxits de la història han estat la conquesta d'allò que semblava impossible!

Charles Chaplin, 1942

Buster Keaton com a soldat ras, al front francès del 1918 No se li recorda cap discurs que no fos a través de la mímica.

Buster Keaton, protagonitzant el seu segon film sonor, el força mediocre —amb els seus bons moments aïllats, això sí— Doughboys (dirigida per Edward Sedgwick el 1930) La curiositat, aquí, és que el film està inspirat en alguna de les experiències que el geni seriós va viure al front, dotze anys enrere

(1) El text, que he trobat de forma seleccionada, fragmentada, en diversos enllaços d'Internet, en diverses llengües, apareix aquí en la forma més completa que he pogut trobar, extreta de l'excel·lent llibre Chaplin, todo sobre un mito (Editorial Bruguera, 1977) d'Homero Alsina Thevenet.

(2) Traducció al català de la introducció original de l'uruguaià Homero Alsina Thevenet (1922-2005), autor de Chaplin, todo sobre un mito (Editorial Bruguera, 1977). Thevenet, nascut a Montevideo, periodista i crític al seu país natal (1954-1965 i 1989-2005), a Buenos Aires (1966-1976 i 1984-1989), i exiliat al nostre país durant la dictadura argentina, (1976-1984) és un mite de la crítica cinematogràfica sud-americana. Ha publicat llibres sobre el cinema mut, sobre Ingmar Bergman (el primer en estudiar el cineasta suec, fora de Suècia) i sobre la història de la censura, entre d'altres. El volum sobre Chaplin va ser redactat i editat durant el seu exili a Barcelona.