La bataille dels Pyramides de Louis-François Lejeune, un quadre que de petit em fascinava. Quan tenia onze i dotze anys m'encantaven els quadres de batalles napoleòniques dels llibres. Per mi aquest era un dels millors. Els colors, la llum de capvespre groguenc, el fum; els diversos grups de soldats, a peu, a cavall; els elements exòtics, les Piràmides, les palmeres, Em passava hores comptant els soldats --sovint intuint quants n'hi devia haver: no era fàcil-- i, consideració molt important, quants morts hi havia escampats pel terra. Durant un parell de temporades em vaig esforçar a dibuixar imatges similars. En la millor de totes hi vaig arribar a enquibir uns dos mil combatents, entre russos i francesos. No recordo la xifra exacta, però també hi havia un munt de morts i me m'enorgulleixo d'haver-los distribuït força bé, crec. Com que tots els personatges es veien petits, tot quedava molt bonic, molt decoratiu.
--És important que els morts estiguin ben repartits.-- va comentar l'amic Francesc quan vaig parlar d'aquesta dèria antiga. Suposo que sí. Cal que es vegin lluny, com formiguetes. De prop es perd l'efecte i el cervell comença a pensar coses rares. Ela Aviador Dro ho descriuen molt bé aquesta profilaxi ètica i estètica de supervivència a Himno aéreo, quan canten "...La tierra y el firmamento/ Se transforman en un sueño/ Himno aéreo/ Himno aéreo/ Himno aéreo/ Himno aéreo/ Las ciudades son sólo puntos/ Luminosos en la noche/ Las guerras son sólo destellos.../ Demasiado alto para ver los muertos/ Demasiado alto para ver los muertos/ Demasiado alto para ver los muertos/ Demasiado alto para ver los muertos ..."
La bataille dels Pyramides de Louis-François Lejeune. Cliqueu la imatge per poder veure millor els morts i poder fer els vostres números
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada